"Una novel·la sobre la vida sexual d'una generació". Aquesta és la definició d'un dels membres del jurat del Premi Llibres Anagrama, Guillem Gisbert, sobre Teoria del joc, d'Arià Paco (Igualada, 1993). Per l'escriptor Sergi Pàmies, també membre del jurat, és "una reflexió sobre la vulnerabilitat i les contradiccions entre les noves masculinitats i el feminisme" i per Jordi Puntí "es llegeix com una educació sentimental al segle XXI, on els protagonistes viuen dins el triangle que fan el desig, el sexe i l'amor".
La novel·lista Imma Monsó ha explicat, a la roda de premsa de presentació del premi, que el narrador «ens mostra» una «recerca d'una masculinitat problemàtica» amb «la profunditat i honestedat que revel·la la noble fusta literària del seu autor».
En aquesta mateixa presentació, Arià Paco va descriure diverses claus sobre les raons que l'han impulsat a escriure aquesta obra i elements que hi han influït: 1. Per què parlar de l'amor i el sexe?
1. Per què volia escriure aquesta novel·la?
«Quan hi ha un gran canvi moral o un repensament de com funciona la societat, aquest és un espai per a la literatura. A mi m'estava faltant aquesta novel·la sobre l'amor heterosexual i el desig masculí que s'interrogui sobre l'esforç del feminisme, i finalment vaig anar a escriure el llibre que voldria llegir».
2. Com la volia escriure.
«Recordo que vaig escriure un text per mi abans d'escriure la novel·la que deia: 'sembla que ara només escrivim per mostrar a qui ens assemblem o a qui no ens assemblem i no per guanyar un espai de diferència, d'autonomia, etc...'. Una de les coses que em va fer escriure la novel·la és escriure en contra d'un discurs simplista, d'etiquetes i de bons i dolents, etc.»
3. La importància de la literatura.
«Soc dels que ens vam enamorar dels llibres perquè eren l'interlocutor perfecte per una conversa que en aquell moment encara no sabíem tenir. Els llibres ens van funcionar com una primera intimitat i jo vaig escriure Teoria del joc buscant això, un espai d'intimitat on tenir aquesta conversa que em semblava necessària».
4. Sobre la influència de l'estada de l'autor als Estats Units.
«Com sempre passa quan veus dos mons diferents, entens una mica més el teu. Quan vas als Estats Units i no hi ha carrers, te n'adones de l'important que era que hi haguessin carrers (però abans no els havies vist, els carrers). Això, aplicat a la moral, segur que hi és al llibre».
5. Sobre el poliamor.
«En el cas del poliamor surten diferents teories dels personatges sobre aquest concepte, sobre el matrimoni i sobre la monogàmia. Més que un tema, és un paisatge. Si vols parlar de la nostra generació, això és el que et trobes».
6. Sobre la cita que encapçala la novel·la, de Dones enamorades.
«Dones enamorades de D.H. Lawrence és un llibre preciós perquè hi ha dues relacions de parella i alhora entre els dos homes hi ha molta tensió: s'agraden molt els dos homes. Però era una relació impossible (el llibre està escrit el 1910). I justament la novel·la s'acaba quan ella li diu: 'Aquest altre amor que tu vols és impossible'. En canvi, a la meva novel·la es diu, precisament, que sembla que ara res és impossible; llavors, un cop res és impossible, la feina és construir una moral per nosaltres sense el pes de la tradició, la religió, etc...»
7. Què diferencia aquesta novel·la de l'anterior.
«Estic veient que fas una novel·la perquè hi ha una cosa de l'anterior que hauries volgut fer diferent. Covarda, vella, tan salvatge, la meva última novel·la, és una obra que m'estimo molt però encara hi ha massa influència de la tesi, de la filosofia i de la reflexió; aquí vaig intentar fer una novel·la més narrativa».