Una dona va controlar el centre de decisió política dels Estats Units, la Casa Blanca, entre l’octubre de 1919 i el gener de 1921, per incapacitat del titulat. Es deia Edith Bolling Galt Wilson, esposa del president Woodrow Wilson. Se la va batejar com la «presidenta secreta».
Edith era la segona esposa de Woodrow. La seva primera esposa havia mort l’agost de 1914, just després que ell assumís el càrrec de president. Al cap de vuit mesos, el març de 1915, conegué en una recepció oficial una joiera també viuda, i tot d’una, el maig, li proposà matrimoni. A pesar de la inicial negativa, el setembre es casaren. Ella tenia 42 anys i ell 59.
El president Wilson havia liderat la creació, just després de la Primera Guerra Mundial, de la Societat de Nacions. Creia que així s’evitaria un nou conflicte internacional. Al seu país la idea no agradà gens ni mica i la majoria republicana que dominava la Cambra de Representants i el Senat, fortament aïllacionista, es negà a donar el vistiplau a l’entrada a la nova entitat imaginada per Wilson.
El president inicià una llarga i àmplia gira per diferents estats del país a partir de l’estiu de 1919 per convèncer tothom que la Societat era la millor opció per assegurar un futur de pau internacional. A finals de setembre d’aquell any, després d’un acte a Colorado, va sofrir un accident cardiovascular.
Quan Wilson tornà malalt a la Casa Blanca, just iniciat el mes d’octubre de 1919, no havia perdut totes les seves facultats intel·lectuals, però tenia mancances físiques que impossibilitaven que exercís la presidència. Segons narrava un reportatge de la BBC el 28 de desembre passat, citant com a font un article sobre el cas dels metges Richard P. Menger i Christopher M. Storey, tenia «dificultats per signar amb el seu nom, estava postrat al llit i necessitava ajuda per fer les activitats de la vida diària, incloent-hi l’alimentació».
Els doctors referits conten que «la informació al públic fou extremadament limitada, tan sols s’emeteren alguns comunicats» que parlaren de l’incident de forma molt «general» i «ningú va poder veure el president», excepte el cercle més íntim format pel seu metge, Cary Grayson, el secretari personal, Joseph Tumulty, i la seva esposa, que filtrava qualsevol petició de visita. La gravetat del vessament cerebral patit «es va mantenir en secret davant del mateix Wilson, el seu gabinet, el Congrés i el poble estatunidenc», escriviren els doctors, autors de l’article citat per la BBC.
Quatre dies després del vessament, el secretari d’Estat, Robert Lansing, proposà que el vicepresident substituís Wilson, però el metge presidencial assegurà davant dels membres del govern federal que «la ment del president no sols està clara sinó molt activa» i que «està molt molest perquè s’hagi convocat el gabinet» sense el seu permís. Lansing reculà i no se’n parlà més.
A partir d’aquell moment, Edith, amb l’ajuda del metge que donava garanties cap a fora i del secretari particular, es convertí en l’única veu presidencial, transmetent les decisions que suposadament prenia el president. Es convertí en una mena «d’administradora informal» de la Casa Blanca, segons escrigué la seva biògrafa Rebeca Roberts, citada per la BBC. «Era el seu únic vincle amb el món exterior, qualsevol consulta o iniciativa que calia sotmetre a la consideració del president passava per ella», i «després ella informava (als membres del govern o a qui fos) la suposada resposta» presidencial. «Ella era la que es reunia amb els membres del gabinet (el govern), la que emetia les declaracions públiques» del president, «la que revisava la legislació» que aprovaven les dues cambres i «també era l’única que decidia qui podia veure al president: gairebé ningú». Assevera la biògrafa que «va mentir a tot el món: mentí a la premsa, al públic, al Congrés, al gabinet... Fins i tot al mateix president, que mai va saber vertaderament fins a quin punt va estar molt malalt».
Sis mesos després que ningú veiés al president en públic, l’abril de 1920, començaren a córrer rumors sobre la «presidenta secreta», que es varen estendre fins al punt que un senador republicà «s’aixecà (del seu escó) durant un plenari i digué que la senyora Wilson actuava com a presidenta interina i que el país tenia un govern de faldes», explica la biògrafa. Es publicaren articles de premsa denunciant la situació, però, segons conta l’autora, «també se’n publicaren a favor de la situació, perquè la senyora Wilson estava actuant com una esposa devota» i consideraven que «això era meravellós».
Roberts analitza que Edith havia establert una tan íntima relació amb Woodrow que superava la qüestió sentimental i entrava de ple en la visió política, que tots dos compartien. En dona fe que l’acompanyà a viatges oficials —cosa que no havia fet abans cap dona de president— i que va estar amb ell a Europa durant el mig any posterior a la guerra, visitant les corts i presidències del Vell Continent, quelcom inèdit fins aleshores. «De fet, apareix en totes les fotografies (amb el president), incloent-hi l’acte de signatura del Tractat (de pau) de Versalles», cosa que cap altre dirigent polític del moment permetia a la respectiva esposa: «ningú havia fet res semblant abans d’ella», asseverava Roberts.
Tot indica que, més que una persona ambiciosa que volia exercir el poder, més aviat era una esposa que intentava “guardar” la presidència fins que el seu espòs es recuperàs. Tanmateix, això no passà. Ara bé, com recordava la BBC, el seu comportament va ser del tot irregular, va contravenir les lleis i la Constitució.
Roberts evoca a la seva obra que «administrava la Casa Blanca amb l’ajuda del metge presidencial, el doctor Greyson, i del secretari privat presidencial, Joseph Tumulty», i no va ser mai franca ni tan sols amb el seu espòs: «No li feia arribar cap mala notícia, ell pensava que el país l’estimava i que els ciutadans donaven suport a la Societat de Nacions», a pesar que l’oposició era enorme i, de fet, els Estats Units mai en feren part. La bombolla que havia fabricat Edith per a Woodrow va fer que Wilson arribàs a «considerar fins i tot postular-se per a un tercer mandat, cosa que era absurda perquè no hauria sobreviscut a la campanya i, si ho hagués aconseguit, no hauria guanyat».
Edith mantingué Woodrow tan aïllat de la realitat que quan el republicà Warren Harding agranà a les eleccions de 1920 el president malalt segurament «fou l’únic estatunidenc que es va sorprendre» per aquell resultat, escriu Roberts.
Edith i Woodrow abandonaren la Casa Blanc el gener de 1921 i es mudaren a una casa en el mateix Washington que ella havia fet adaptar durant els mesos anteriors per rebre en el futur al seu espòs incapacitat.
Allà morí Wilson el 1924. Edith es dedicà la resta de la seva vida a promocionar la idea del president preocupat per la pau mundial i el progrés nord-americà. Va seguir vivint a la mateixa casa fins a la seva mort, 37 anys després. Mai volgué readaptar-la. Sempre tingué clar que havia de seguir igual que quan hi va viure Woodrow, perquè havia de ser el seu futur museu. Així ho va ser i ho segueix essent avui en dia.