Abans de Twitter i dels missatges en cadena que rebem a través de WhatsApp, hi hagué un temps en què els murs de la ciutat actuaven com a reclam. Com a suro on tothom deixava anar el seu enginy o la seua ràbia.
En el postfranquisme, quan les llibertats van començar a ser moneda de curs legal, les parets dels carrers van passar a reflectir els anhels covats durant massa anys. En el cas concret de la ciutat de València, víctima d’una batalla fictícia entre la raó i l’odi a cavall dels setanta i vuitanta, aquests murals improvisats van oferir frases antològiques.
La llengua pròpia, per cert, s’obria pas tímidament en un entorn que li havia girat l’esquena amb un menyspreu sistemàtic. La mort del dictador, aviat farà mig segle, va esperonar els ciutadans a fer-ne ús com a eina de repulsa, com si l’elecció de l’idioma ja constituïra un gest d’insubordinació.
La pràctica totalitat d’aquelles pintades han estat esborrades amb el pas de les dècades o directament han sucumbit amb la caiguda del mur que les allotjava. Perquè, en efecte, allà on hi havia un solar delimitat per aquelles quatre parets ara acostuma a haver-hi un bloc d’apartaments turístics, i la porta de fusta que abans servia com a full volant contestatari, ha estat substituïda per una de vidre moderníssim que és vigilada les 24 hores del dia per dues càmeres de seguretat instal·lades a banda i banda.
De motius per a la protesta, continuen havent-n’hi, però les parets d’avui són un vedat de caça dels grafiters que desitgen aconseguir una certa notorietat en el seu món. Les pintades d’ahir, de vegades replicades al costat per qui pensava diferent, són ara dibuixos acolorits i inversemblants que costen de desxifrar, només acompanyats de la signatura de l’autor o autora.
I si encara es llegeix algun lema subversiu, l’autoritat hi actua de seguida, com s’està veient aquestes setmanes a València amb motiu de les crítiques a la gestió de la dana duta a terme per la Generalitat i el Govern de l’Estat. Els crits contra els uns —majoritaris— i els altres —o en conjunt— són esborrats ipso facto... Tret de les mans tacades de pintura roja que la nit del 9 de novembre —en concloure la multitudinària manifestació, amb més de 130.000 assistents, pel centre del cap i casal— algunes persones van estampar a la part exterior de l’edifici gòtic del Palau. Aquelles van costar bastant més de retirar.
El fotògraf de premsa José García Poveda, nascut a a Mula (Múrcia) en 1950, disposava d’un bon grapat de pintades rebels. Al llarg de la seua trajectòria —a les cartelleres Turia i Qué y Dónde, al diari Levante o a la revista Interviú, entre d’altres— sempre ha destacat per la seua mirada punyent, incisiva, més a prop del compromís social que del reporterisme tradicional.
No debades, la seua obra està repartida entre la col·lecció de l’IVAM, les dues universitats públiques de la ciutat, l’Ajuntament i col·leccions privades com la de la família Martínez Guerricabeitia. A més del periodisme de proximitat, de baixar al detall, ha col·laborat en reportatges i llibres monogràfics sobre Cuba, Bòsnia, Egipte, Kènia, Cambodja, Tailàndia, Birmània, el Marroc o el Sàhara algerià.
Per això mateix, “Les pintades del Flaco”, la mostra que el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) manté oberta fins al 12 de gener en el marc del Valencia Photo (el Festival Internacional de Fotografia i Debat de València), resulta especialment interessant. Hi apareixen, sobretot, pintades dels anys vuitanta, però també dels noranta i del nou segle.
La selecció no és extensa —menys d’una cinquantena de peces— perquè la sala que acull les imatges no és de les més grans del recinte, però permet fer un tast de la mirada sagaç del Flaco, que el 2006 ja va publicar un llibre de títol explícit, Pintadas, en què recopilava 220 dels més de 600 negatius reivindicatius de què disposa. La idea va partir del cantant Joaquín Sabina, bon amic seu.
La majoria de les fotos de l’exposició del MuVIM van ser capturades a Ciutat Vella, el centre neuràlgic de la ciutat, però també n’hi ha de l’horta i de la zona marítima, dos escenaris de lluita persistent en l’últim quart de segle.
“El fotògraf mira i salva allò que uns altres ulls observen amb indiferència, capta el sentit artístic dels murals urbans, considerats com actes d’irreverència envers els convencionalismes de l’època”, explica la introducció de la mostra. “Les imatges, en blanc i negre, mostren una València fugaç i irònica; el Flaco, armat amb la seua càmera, esdevé cronista d’una València efímera i tan desapareguda com el seu art, també efímer.”
Feminisme ‘avant la lettre’
Una de les coses que potser sorprenen més el visitant de l’exposició és la profusió de pintades de tall feminista. L’alliberament de la dona —potser la gran víctima del nacionalcatolicisme imperant durant quaranta anys— es projecta a través de frases contundents que denuncien la violència masclista i els rols de gènere interioritzats com a normals per bona part de la societat. Dones incloses.
Per aquesta raó sobta tant la presència massiva de frases contra el “mascle violent” o en nom d’una intitulada “tribu de dones del Carme” que fa avinent a un genèric “Manolo” que, a partir d’ara, s’haurà de fer tot solet el sopar.
Aquells crits de denúncia —i de renúncia— devien costar de pair als homes de l’època, molt menys habituats que no els actuals a discursos en favor d’una igualtat real. En una de les pintades fins i tot es pot llegir textualment: “Dona, deserta del teu rol, rebel·la’t”, amb una dona trencant els murs que l’encotillen.
L’originalitat de les proclames urbanes resulta ben cridanera. “Estamos hasta los ovarios de tantos cojones”, es pot llegir en una de les parets fotografiades pel Flaco. Una manera d’adonar-nos del masclisme inoculat en el llenguatge que també comporten expressions antagòniques entre si com ara coñazo i cojonudo.
També s’hi veuen lemes pacifistes i contraris al servei militar que aleshores era obligatori. Crits en favor de la insubmissió i contra els consells de guerra a les persones que legítimament es declaraven antimiliaristes i, per aquest motiu, tampoc no volien accedir al servei social substitutori dels objectors de consciència.
En aquesta línia, com era d’esperar, hi ha frases contra l’imperialisme ianqui, amb el president del moment en el centre de la diana: “Clinton, folla y no jodas”, diu una en castellà. I a la persiana de l’oficina de loteria Bello, situada a la plaça de l’Ajuntament, algú va escriure un eloqüent “La guerra toca encara que no ho vulgues”. Que els ho pregunten, si no, als ucraïnesos que són víctimes de l’ofensiva russa des de ja fa vora tres anys.
De fet, la negativa a accedir a l’OTAN, una de les primeres grans decepcions del votant socialista després que Felipe González —un cop arribat a la presidència— alterara el posicionament contrari del PSOE, va erigir-se en un dels grans leitmotivs de denúncia ciutadana. Els carrers van omplir-se de lemes contra l’entrada d’Espanya a l’organització.
Un altre tema de denúncia recurrent en les parets dels carrers dels vuitanta i noranta era l’habitatge. O més ben dit, les dificultats per accedir-ne a un. Una problemàtica que no ha fet sinó aguditzar-se, però que llavors ja indignava molts ciutadans.
En especial, a tall de les expropiacions de terrenys per fer-hi pisos cars en lloc de vivenda protegida. En aquella època, actuacions impulsades per les administracions públiques com el Pla Riva —Pla integral de rehabilitació de València— van ser durament censurades des de col·lectius ciutadans que hi percebien un tracte de favor indissimulat cap a la iniciativa privada. Una ofensiva especuladora, vaja.
“La vivenda és un luxe”, resa una frase protesta captada pel Flaco al carrer de Dalt. En una altra cantonada de Ciutat Vella, a la plaça de l’Arbre, una inscripció qüestiona obertament la rehabilitació d’un immoble vell anunciada a l’empara de l’esmentat Pla Riva.
Fa no res, el 19 d’octubre, deu dies abans de la fatídica dana que va arrasar bona part del país, una manifestació molt nombrosa va recórrer els carrers del centre de València contra la gentrificació i el progressiu encariment dels lloguers a la ciutat, la mitjana dels quals ja supera el miler d’euros.
Un preu inassequible per a molts joves que es veuen obligats a emigrar a unes poblacions de l’extraradi a la recerca d’un preu que no supere de llarg la meitat del seu salari. I és que, a diferència d’unes altres reivindicacions presents a la mostra, aquesta no ha fet sinó agreujar-se.
Fuster, els bisbes
Com dèiem adés, la presència incipient de la llengua pròpia a l’escena urbana de València es reflecteix, igualment, en els lemes que s’hi van veure a començament dels vuitanta, alguns dels quals sarcàstics, i d’altres, jocs de paraules que resultaven graciosos.
Un dels més celebrats és aquell que s’adreça als secessionistes lingüístics, popularment coneguts amb l’apel·latiu de “blavers”, a fi de dir-los allò de “Blaver: sant Josep era fuster”.
O el mític anunci tantes vegades repetit a TVE per alertar de la perillositat de consumir begudes alcohòliques abans de conduir, lleugerament retocat amb l’adaptació valenciana perquè quede perfecta la rima de “Si bisbes, no conduscas”.
L’exigència de carrers per a vianants —gairebé una excentricitat, en aquell moment— i les crítiques per la brutícia —amb un ratolí agraint el regidor de torn per la facilitat de mobilitat que ha passat a tenir— són algunes de les proclames més immortalitzades per la càmera del Flaco.
Quatre dècades més tard, els carrers per a vianants encara són objecte de disputa. N’hi ha que volen continuar privilegiant el vehicle privat.