Fontilles, la ciutat (in)visible

Probablement, qui visite l’exposició «Fontilles. La ciutat amagada» no repare en la figureta d’ametller en flor d’uns vint centímetres que hi ha sobre un tendur al fons de la sala. A primera vista, és una d’aquelles miniatures que les nostres iaies tenien en l’aparador del menjador, agafant pols. Una galindaina d’aquelles que, amb el pas del temps, s’acumula a les cases. Per a Antonio García Belmar, un dels comissaris de l’exposició, aquella figureta feta de porcellana té un valor especial.

Perquè aquella peça es va confeccionar en el taller que Luci va organitzar en el locutori de Fontilles, l’espai que antigament permetia reunir els malalts i els seus familiars, i on des de la dècada dels seixanta aquella interna va organitzar un taller que era lloc de trobada de les dones aïllades en el sanatori i de les dones sanes procedents dels pobles veïns. «D’alguna manera, fou l’indret on es va trencar la muralla física i simbòlica del sanatori per compartir el seu art i les seues vivències. Era un espai de creació entre dos mons separats», explica García Belmar, que és professor d’història de la ciència de la Universitat d’Alacant (UA).

«Fontilles. La ciutat amagada» mostra la vida d’un sanatori que va obrir les seues portes l’any 1909 i que, amb el pas dels anys, ha esdevingut un lloc de referència per a la investigació i l’abordatge de la lepra, una malaltia estigmatitzadora que durant dècades va abocar a l’aïllament de centenars de persones.

Avui hi viuen molt poques d’aquelles persones. Però, en els més de cent anys de funcionament, es calcula que més de dos mil persones van haver d’arrecerar-se entre les seues parets i murs. Esdevingué, doncs, una ciutat a xicoteta escala, on la vida estava segmentada entre els sans i els malalts. Una ciutat que acollia els repudiats de la societat i que va acabar creant les seues particulars dinàmiques de vida. Un lloc on es patia l’aïllament, però on van emergir altres formes de convivència. Una comunitat unida per la privació de llibertat.

«Quan visites una altra ciutat, de forma indirecta et perceps a tu mateixa d’una altra manera. El que volem amb l’exposició és que el visitant entenga el que representa ser assenyalat com a diferent. Als interns se’ls va furtar la seua identitat, però ells van mantindre la lluita per ser tractats com a persones», explica García Belmar, que ha comissariat aquesta exposició junt amb Imma Mengual, professora d’escultura de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, i Inés Antón, professora d’història de la ciència de la UA. «Fontilles. La ciutat amagada» és, doncs, una exposició sobre el sanatori, però també és una exposició que ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixos i la manera com tractem la resta.

Cingles, muntanyes i un mur

Que l’exposició s’intitule «La ciutat amagada» té tot el sentit del món. Perquè Fontilles fou una ciutat amagada en el sentit literal del terme. No és en absolut casual que fora en la Vall de Laguar, entre muntanyes i cingles, on el jesuïta Carlos Ferris i l’advocat Joaquín Ballester decidiren, a principis de segle, ubicar aquest sanatori. La lepra havia esdevingut, a finals del segle XIX, una malaltia endèmica de molts pobles de la Marina Alta, una xacra que abocava a la repulsió social i a l’estigma familiar.

La particular asimetria òptica de Fontilles fa que no puga ser vista des de cap dels municipis propers. La ubicació no és casual.

Amb l’objectiu d’habilitar un espai on poder aïllar els malalts, i sempre des d’una òptica benèfica, sorgiren iniciatives privades dedicades a tal finalitat. La Vall de Laguar, amb aquella concatenació de muntanyes, fou el lloc triat. I més exactament Fontilles, un punt especialment adient per a la finalitat perseguida. Era un lloc assolellat, amb aigua abundosa, ben ventilat i protegit del vent del nord. Un mirador excel·lent a la mar amb una particular asimetria òptica que el feia impossible de ser vist des de cap dels municipis pròxims.

Una ciutat amagada que quedà inaugurada l’any 1909 i que es dissenyà de forma que existiren circuits diferenciats per als sans i per als malalts, d’una banda, i per als homes i les dones, de l’altra. Per als sans, edificis oberts; per als malalts, edificis tancats. Els espais comuns, com ara l’església, el teatre o els espais de treball i oci estaven dissenyats de forma que pogueren estar junts, però mantenint-se separats. Els camins es plantejaren de manera que uns i altres no es pogueren creuar. Prompte, Fontilles esdevingué una de les leproseries de referència de l’Estat.

Un sanatori, tres espais

Això no significà, tanmateix, la invisibilitat de l’espai. Resulta ben paradoxal aquest doble joc. «A pesar d’haver estat construïda per ser invisible, Fontilles va tenir la necessitat de ser mostrada constantment —explica García Belmar—. La finalitat no era cap altra que recaptar fons i suport per al seu manteniment».

Era, al capdavall, el principi del segle XX, i només a través de la beneficència era possible cobrir les despeses generades pels ingressats. Des de ben prompte sorgiren les publicacions on s’explicava l’activitat del centre i també les campanyes de captació de fons, a les quals molt representants de les classes benestants s’abocaven. A voltes, com una manera de redimir els pecats. També pel prestigi i reconeixement social que atorgava participar en una obra benèfica.

La mostra està dissenyada de forma que aquesta triple dimensió siga ben palesa. En primer lloc, a l’entrada són visibles les vidrioles per recaptar fons i també una gran fotografia del land rover amb què les monges recorrien Espanya per aplegar quartos. A més, la revista Fontilles, amb què, ja des de l’any 1904, es divulgava la malaltia i el mateix sanatori.

«A pesar d’haver estat construïda per ser invisible, Fontilles va tenir la necessitat de ser mostrada constantment"

En l’estança principal, una sala dividida en dues parts. En la primera, l’espai dels sans: el despatx del director i els laboratoris on s’estudiava la malaltia i es buscava un remei. La caterva d’estris mèdics és especialment rica: un hemòmetre de Sahli per calcular la concentració d’hemoglobina en la sang; un centrifugador i lector de microhematòcrits, microlàmpades per a la coloració de la llum o els encenedors, tubs d’assaig i agulles que es feien servir per determinar, en primera instància, si un individu estava contagiat o no ho estava.

Entre les peces hi ha també un transfusor ideat i patentat als anys quaranta que permetia la transfusió indirecta de sang sense necessitat de la presència del donant.

«Els fundadors de Fontilles van utilitzar el terme sanatori per nomenar el seu projecte, perquè amb ell s’expressava de forma explícita la seua voluntat de contribuir a la cerca d’un remei amb el qual sanar els malalts —explica García Belmar—. No es tractava únicament d’aïllar el malalt i procurar el seu benestar corporal i espiritual, tal com s’havia fet a les leproseries i llatzerets durant segles».

Voluntaris de bona fe

De bon començament, del laboratori s’encarregaren les religioses franciscanes i els especialistes que es desplaçaven des dels municipis pròxims per passar consulta. Fou a partir de la dècada dels seixanta que, amb l’arribada a la direcció mèdica de José Terencio de las Aguas, es conformà un equip estable d’especialistes que van permetre fer troballes cabdals per combatre una malaltia que, si bé tenia un alt índex de supervivència, marcava de per vida els contagiats.

Del sostre i de les parets pengen moltes de les gràfiques amb què, a partir dels anys seixanta, s’intentava condensar la informació sobre els malalts i el sanatori. Gràfiques de barres i circulars força rudimentàries, però que fan patent la voluntat de disposar d’informació fiable i perllongada en el temps, amb una voluntat d’anàlisi i de millora. En definitiva, amb la voluntat de fer ciència.

Metges, direcció i religiosos no eren, en tot cas, els únics sans que habitaren Fontilles. També hi havia els manobres, fusters, forners, cuiners i una llarga llista d’oficis que eren necessaris per fer funcionar diàriament aquell engranatge. I molts altres voluntaris i voluntàries que, fruit de la tasca divulgadora, van sentir la necessitat de col·laborar desinteressadament davant una xacra per a la qual s’havia anat construint una sensibilitat social especial. En les portes dels estadis de futbol o de les places de bous era habitual trobar acaptes de fons per a Fontilles. 

Mostrar la persona, no la malaltia

La segona estança de l’exposició està dedicada a parlar de les persones, de la vida d’aquells que es van veure expulsats de la societat per culpa del bacil Mycobacterium leprae. Per a Antonio García Belmar, en realitat, aquesta exposició és la culminació de vuit anys d’investigació, els que fa que entrevista i escolta els usuaris de Fontilles i que han donat com a fruit Éramos todos iguales: Relatos de vida en torno a la lepra, un llibre on recull els testimonis de persones que van patir aquesta malaltia.

Escoltar el seu testimoni, les seues cavil·lacions, aspiracions i frustracions, acompanyats de tot un seguit de fotografies, és la millor manera de comprendre el complicat tràngol que van haver de passar i superar. “Com que es feia molta divulgació, hi ha recopilades al voltant de 20.000 imatges del sanatori”, explica García Belmar, que ha dirigit el Fontilles Heritage Project, fruit de la col·laboració entre la UA i la Fundació Fontilles i el finançament aportat per la Sasakawa Health Foundation, una fundació japonea. 

Les que es poden veure projectades en l’exposició, a través d’un epidiascopi, són, en concret, imatges preses durant l’etapa de la II República. “Resulten molt interessants, perquè es mostra la persona, no la malaltia. Es nota que hi ha dignitat en el tractament de les persones”, relata.

Hi ha, en tot cas, moltes més imatges: la posada en escena d’una obra de teatre, un grup de sevillanes, una rondalla, els tallers de costura i de fusteria... Perquè, al capdavall, en aquella ciutat amagada i emmurallada, hi havia una comunitat que tenia les mateixes necessitats de socialització que tenien la resta. Si l’oci els obria parèntesis d’esbargiment, el treball esdevenia un eficaç instrument d’intervenció col·lectiva amb el qual fixar temps i espais.

En una iniciativa de caire religiós, com aquell sanatori, el treball es va concebre com un camí cap a al sanació moral i corporal dels afectats. A partir de la dècada dels cinquanta, quan els tractaments sulfònics van permetre donar les primeres altes, aquells tallers esdevingueren, a més, escoles laborals que els preparaven per al futur. Molts, de fet, recuperaren la vida que tenien; molts altres van fer un viatge d’anada i tornada; uns pocs convertiren Fontilles en la seua llar de per vida.

«Amb l’exposició, hem volgut mostrar com s’organitzava la societat de la lepra —explica García Belmar—. Escoltar els seus relats és una manera de trencar amb la imatge del drama, el patiment i la penalitat. Una de les coses que ens ensenyen, a través dels seus relats, és que de les dificultats no s’ix per separat, sinó junts». «Fontilles. La ciutat amagada» és, doncs, molt més que una exposició sobre història de la medicina. •

DE L'ARMADILLO AL JAPÓ

L’exposició que es pot visitar al Palau de Cerveró de València és plena d’objectes que tenen darrere seu una història. Passa amb la figura de l’ametler florit, però també amb la motocicleta que dona la benvinguda al visitant. És el vehicle amb què Antonio, un esmolador que havia recorregut mig Espanya, va arribar a Fontilles per oferir els seus serveis i s’hi va acabar quedant després que li detectaren els primers símptomes de la malaltia.

O l’armadillo, que es custodia en una de les vitrines del laboratori simulat i que ens parla, en realitat, de les dificultats per avançar en la investigació mèdica. I això per què? Perquè mai es va aconseguir cultivar in vitro el bacil Mycobacterium leprae. L’únic animal al qual se’l va aconseguir infectar artificialment fou l’armadillo.

Això va provocar, per tant, que el cos de les persones afectades per la lepra esdevinguera l’únic mitjà disponible per estudiar l’eficàcia de les desenes de tractaments químics i naturals posats en pràctica al llarg del segle XX.

A hores d’ara, existeixen tractaments efectius contra la lepra. Amb tot, però, els segles d’estigma continuen pesant en la percepció social de la malaltia i els malalts. El Japó va tindre en vigor fins al 1996 una llei que obligava a recloure les persones infectades. En part per rescabalar el patiment que aquesta llei va provocar, al Japó es va crear la Sasakawa Health Foundation, que lluita arreu del món per combatre la percepció social negativa de la malaltia. L’exposició «Fontilles. La ciutat amagada» ha estat possible, de fet, gràcies al finançament d’aquesta entitat.