El 1691 un notari de Suelli (Sardenya) aparca la feina de cada dia i agafa un petit quadern. Hi apunta cada dia les despeses de la casa, el que s’ha gastat en la compra per menjar, sobretot. Són unes anotacions privades i les farà, naturalment, en la seua llengua. Uns tres-cents trenta anys després aquest quadern arriba a mans de Maria Eugenia Cadeddu, de l’Istituto per il Lessico Intellettuale (ILIESI) del Centre Nacional de Recerca (CNR) italià, que confirma amb sorpresa que està escrit en català.
Suelli és un petit municipi del sud de Sardenya, a una quarantena de quilòmetres de la capital, Càller, ciutat que fa gairebé 700 anys va ser repoblada amb ciutadans provinents de la Corona catalanoaragonesa i molt majoritàriament catalanoparlants. Com l’Alguer, però amb una evolució lingüística molt diferent. Mentre que la ciutat del nord de Sardenya va conservar la llengua dels repobladors, Càller la va perdre per posteriors canvis polítics i demogràfics que la van fer créixer i convertir-se en primera capital administrativa i política. Però a 40 quilòmetres, a Suelli, en un petit poble (ara té 1.100 habitants), on teòricament la llengua catalana no va arribar amb força —perquè es creia que el català era llengua de les classes benestants urbanes de Càller i l’Alguer—, aquell notari decideix escriure el seu quadernet personal de despeses domèstiques en aquesta llengua.
Maria Eugenia Cadeddu explicarà amb més detall aquest cas de Suelli en el seu pròxim llibre, però l’11 de desembre passat ja va exposar la troballa a les Jornades organitzades per l’Institut d’Estudis Catalans «El català, llengua de cohesió de la Mediterrània», on també es va parlar de la presència del català en aquesta àrea (Sicília, Malta, Nàpols, etc.) a l’edat mitjana.
Cadeddu no dubta que l’autor d’aquell quadern va fer servir el català «perquè era la seua llengua, la llengua que feia servir més espontàniament, perquè es tractava d’un document per a ell mateix».
Tota la documentació que s’ha conservat de l’època medieval ens diu, segons Cadeddu i segons Giuseppe Seche (Universitat de Càller), que el català era la llengua dels repobladors, dels càrrecs de la Corona, dels funcionaris i d’aquells que tenien a veure amb ells constantment.
Però també hi ha documents, com el de Suelli i altres presentats per Cadeddu que el fan present en altres punts de Sardenya i en altres moments.
De testaments en català, se n’han trobat el de Juan Francisco Carmona, el 19 de gener de 1618, a Càller.
A Ogliastra, per exemple, el català és la llengua «prevalent», la més utilitzada en les actes notarials fins al segle XVII. També es feien en castellà, que faran servir en algun cas fins a la primera dècada del XVIII, i molt poques en sard (només s’hi ha descobert una acta notarial en aquesta llengua). I hi ha documents semblants en català a Nuoro (al centre de l’illa) i a Bitti (a 40 km de Nuoro).
Hi ha actes oficials escrites en castellà, com per exemple l’acta de presa de possessió del Regne de Sardenya signada a Càller pel virrei Fernando de Moncada, el 2 de maig de 1701.
Giuseppe Seche afirma que els documents privats que es troben en català normalment són textos que es redactaven directament d’una font oral, com inventaris post mortem i testaments, que el notari agafava directament de la persona que testava en una llengua —comuna o no, però compartida— per testador i notari.
Per a Maria Eugenia Cadeddu, «el sard era la llengua de les classes populars i no alfabetitzades. Les altres entenien el català i el castellà» segons l’època. Als segles XIV i XV el català i, a partir del segle XVI, el castellà.
L’historiador David Garrido va defensar que el castellà va ser més una llengua imposada, mentre que el català va esdevenir la llengua natural dels sards en algunes zones, com l’Alguer i Càller. En canvi, Giuseppe Seche creu que el català també es va introduir amb la repoblació de l’Alguer i Càller, després d’una guerra cruel.
Cadeddu va aportar diferents documents de visitants de l’illa que descriuen l’ecosistema lingüístic de Sardenya. Per exemple, en una carta de 1561 el jesuïta portuguès Francisco Antonio explicava als seus caps dins l’orde que «La lengua ordinaria de Cerdeña es la sarda como de Italia la italiana. En algunas villas empero usan la corça, aunque también entienden la sarda. En la çiudad de Cáller y del Alguer la ordinaria y común es la catalana, aunque también hay mucho de la sarda.
»En esta çiudad de Sáçer [Sàsser] algunas personas prinçipales hablan mediocremente la española, pero lo común es sardo y corço, o italiano que le es vezino.»
»Presuppuesto esto, siempre me ha pareçido no solo conveniente pero muy neçessario que los que aquí huvieren de ser de la Compañía, para poder aprovechar en confessar, aconsejar, conversar y predicar fuera de las çiudades, se den muy de veras a saber estas lenguas, porque de otra manera no se podría hazer nada, como aquí se vió a los principios, que no se venía quasi nadie a confessar con nosotros, por no saber la lengua.»
I un altre jesuïta, Balthasar Pinyes, escriu una altra carta amb informació sobre les llengües parlades a Sardenya a la mateixa època. «En lo de la lengua sarda, sepa vuestra paternidad que en esta ciudad no la hablan, ni en el Alguer, ni en Cáller: más sólo la hablan en las villas.
»En esta ciudad se hablan quatro o sinco lenguas: quién catalán, quién castellano, quién italiano, quién corso, quién sardo: de modo que no hay lengua cierta sobre que el hombre pueda hazer fundamento; todavía se pone algún cuidado en que se hable sardo; pero no es posible que se haga como en Italia o Flandes y Francia, que hablan todos los de una ciudad una lengua y acá no es assí.
»[…] cierto es una confusión en esta tierra acerca de las lenguas.»
Curiosament, com explicava David Garrido, l’Església i els jesuïtes van ser els primers a desertar de la llengua catalana a Sardenya. Tant la diòcesi de Sàsser com la de Càller adoptaran el castellà, mentre el català encara era present als textos administratius i privats.
Missatges secrets en sard
Una de les aportacions més reveladores de les Jornades sobre l’ús del català i el sard al Càller del segle XV la va fer Giuseppe Seche amb una carta del 1488 que amaga un ús públic i privat de les llengües entre els sards.
Es tracta de la carta d’un comerciant, Julià Dessi, de Càller, al seu fill, Antoni Dessi, que és a València. El pare demana al fill que ajudi el portador de la carta a contactar amb el rei Ferran el Catòlic en favor del seu cunyat, que tenia un càrrec, i el virrei l’ha destituït en favor d’un altre (per raons que no s’esmenten).
El pare escriu tota la carta en català, explicant el cas del cunyat destituït, la relació del portador de la carta, el notari Joan Órdines, amb el cunyat del destituït (és el seu gendre) i aconsellant-li que s’esforci tant com pugui per resoldre el problema, fent servir, si cal, les seues amistats amb altres mercaders o, fins i tot, els contactes amb la corona.
Tota la carta està escrita en català i això ens revela clarament que pare i fill entenen el català, el parlen i l’escriuen. Però dues frases breus, només dues, al final de la carta estan escrites en sard i fan pensar en un missatge personal de pare a fill, perquè Julià escriu «Si vol diners, li dius que no li’n pots deixar molts».
La hipòtesi de Seche, la més lògica i plausible, és que el pare aconsella al fill que no s’implique materialment en l’afer, en cas que el portador de la carta li ho demani. I sembla evident que el pare fa servir el sard com a codi secret per alertar el fill perquè sap que el tercer implicat no l’entendrà.
Per tant, en el plurilingüe Càller de finals del XV, entre l’elit dels mercaders (en aquest tenen un fill a València per tal d’aconseguir bons tractes), el català era parlat i escrit amb normalitat. Però el sard també continuava sent llengua familiar, desconeguda per tercers, com el portador de la carta, que podia ser nascut a Catalunya, València o Mallorca i encara desconeixedor del sard (perquè feia poc temps que estava a l’illa o perquè no havia cregut necessari aprendre’l en un context àmpliament catalanòfon; no ho sabem perquè no sabem l’origen d’Òrdine).
Com diu Seche, «és una hipòtesi, però el document dona dades positives: primer que un pare i un fill que són de Càller escriuen entre ells en català». Per tant, coneixen la llengua i l’escriuen. «L’altra dada és que també coneixen l’idioma sard, i el fan servir entre ells, però en aquesta ocasió l’utilitzen per entendre’s i que una tercera persona no l’entengui. És com un idioma secret, críptic».
El sard era la llengua pròpia (potser descartada per escriure en segons quins casos?) i el català una llengua amb cert prestigi públic —però també prou familiar per ser utilitzada entre pares i fills per carta?
«El llatí —explica Seche a EL TEMPS— era l’idioma dels càrrecs públics, del virrei, del procurador reial (que era com un ministre d’Economia); també era la llengua de la litúrgia, però de l’alta litúrgia, i de l’alta cultura (metges, advocats, jutges, etc.) i, per tant, és el més comú en la documentació oficial. Per això era sobretot un idioma de les ciutats (Càller i l’Alguer), perquè aquests càrrecs hi vivien. El català el trobem en documentació pública i també en documentació del virrei i del procurador reial».
Seche encara està investigant i Cadeddu publicarà aviat un llibre on s’anirà coneixent més detalladament l’abast del català i la resta de les llengües que hi convivien a la Sardenya medieval.