"A voltes una feblesa es pot convertir en una fortalesa"

A Jordi Puig li mou una convicció insubornable; dos braços forts; i una xarxa de solidaritat que li dóna suport per assolir l’objectiu que es va marcar a principis de desembre: recórrer els Països Catalans de punta a punta amb la seua cadira de rodes per demanar la llibertat dels presos polítics catalans i reivindicar el dret a votar. El seu periple el va iniciar el 19 de desembre i des d’aleshores ja ha recorregut Mallorca, Eivissa i Mallorca i el sud del País Valencià. Cap a meitat mes de març espera arribar a Salses. «El camí cap a la independència és irreversible», assegura.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«A voltes una feblesa es pot convertir en una fortalesa», explica Jordi Puig, assegut en la seua cadira de rodes a tocar de les Torres de Quart de la ciutat de València. El dia previ a aquesta conversa, va arribar a la capital valenciana procedent de Torrent. Era l’etapa 28 d’una ruta que va iniciar el dia 19 de desembre a Cas Concos (Mallorca) i que ja ha transcorregut per aquesta illa, per Eivissa, Menorca i el sud i centre del País València. Dia a dia, etapa a etapa, vol fer visible amb la seua acció la situació dels presos polítics catalans, alhora que reclamar un referèndum per a Catalunya. Ho fa a pesar de la seua mobilitat reduïda, anant de poble en poble, circulant per les voreres de les carreteres, recorrent entre 15 o 30 quilòmetres diaris, segons els circumstàncies de cada etapa.

«Allà on vaig m’hi trobo amb una xarxa de solidaritat. A voltes em rep gent amb consciència nacional, però no només: també hi ha moltes persones que ho fan per conviccions democràtiques, perquè consideren que la situació dels presos és injusta i reclamen el dret a votar en llibertat». El seu periple es pot seguir a través del seu perfil a twitter Rodant fins la República (@cami_republica). En algunes ocasions fa el camí tot a soles; en altres ocasions, acompanyat d’algun veí o veïna de la zona que li fa costat. Sempre, això sí, ho fa vestit de groc i amb el llaç ben visible. Allà on ha anat, la gent li ha obert les portes de sa casa de bat a bat per restar-hi i descansar. Tomeu Penya, socis de l’Obra Cultural Balear, la gent dels casals Jaume I, de Ca la Mera, Feliu Ventura,... són alguns dels qui l’han acollit.

Al País Valencià va arribar el 2 de gener procedent de Eivissa. Va desembarcar a Dènia, "com el general Basset", recalca Agustí Cerdà, qui fora president d'Esquerra Republicana del País Valencià, que li fa d'amfitrió al Cap-i-Casal. Des de la Marina Alta baixà en cotxe fins Crevillent. I des Baix Vinalopó ha anat pujant, etapa a etapa, cosint un país que, assegura, «té més múscul del que alguns ens volen fer veure». «Hi ha un teixit associatiu que és brutal. El país és viu i ben viu. Aquesta és una iniciativa que he iniciat jo però que seria impossible sense la xarxa de solidaritat que em fa costat – assevera -. Tot plegat és un exemple que en ocasions podem fer molt més que no ens pensem».

La determinació de completar aquesta ruta la va prendre a principis de desembre, quan els polítics catalans empresonats van anunciar l’inici de la vaga de fam. Aleshores, diu, «vaig tenir la necessitat de fer alguna cosa. Calia deixar d’esperar la iniciativa política i em vaig preguntar què podia fer jo pel meu país. I vaig tenir aquesta idea: anar de punta a punta dels Països Catalans amb la meua cadira de rodes. Aquest vol ser el meu granet de sorra a favor dels presos polítics».

 

Una biografia militant

Jordi coneix en primera persona el que és estar entre reixes. La seua militància en la causa independentista ve de lluny. Nascut a Girona fa 57 anys, va ser detingut l’any 1980 per l’assalt fallit a la caserna de Berga, una acció d’un escamot conjunt bascocatalà d’ETA-PM i tres militants de l’entorn del PSAN, entre els quals el propi Jordi. El 1984, després de quatre anys de presó provisional, un consell militar el va condemnar a vuit anys. El 1992 el Tribunal Constitucional va anul·lar la condemna i el 2006, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, va condemnar l’Estat espanyol a indemnitzar Puig amb 12.000 euros per no haver respectat el seu dret a la presumpció d’innocència.

«Segurament als actuals presos polítics Estrasburg també acabarà donant-los la raó. En el meu cas van tardar 25 anys. Això seria una reparació moral, però el temps que han deixat d’estar amb els seus pares, les seues parelles i els seus fills mai ningú no els hi tornarà», diu Puig, qui va perdre a la seua mare mentre estava a la garjola.

En la justícia espanyola, aquest militant independentista, que va perdre les cames el 1990 quan un artefacte que manipulava al costat dels jutjats de Santa Coloma de Farners va explotar, no hi confia gaire. «Tinc la certesa que la sentència ja està dictada», assegura, pessimista. En tot cas, la celebració del referèndum, que ell va viure al municipi de Sant Gregori (Gironès), va ser «una victòria per a l’independentisme». «L’1 d’Octubre Espanya va estar a punt de perdre. Va mostrar la seua cara més feixista i van fer el ridícul davant el món. Han agafat tanta por a un moviment col·lectiu com l’independentisme que ara actuen irracionalment. A Espanya no existeix la cultura de la negociació i el pacte», argumenta Jordi, qui advoca per les accions pacífiques per aconseguir els objectius de l’independentisme.

Amb tot, és optimista respecte del futur. “La independència és plausible”, afirma amb la mateixa convicció amb què espenta la seua cadira de rodes per carreteres i camins. “L’1 d’Octubre es va produir un canvi de xip. La gent ja no està disposada a fer un pas enrere. L’avanç cap a la república és irreversible. Serà l’única manera que els presos quedaran en llibertat i els exiliats podran tornar al país”, afirma.

Avui dimarts té previst desplaçar-se fins Bétera. Des d’ací continuarà el seu itinerari cap al nord, convençut que el seu gest contribuirà d’alguna manera a la causa comuna. En total ja ha recorregut 620 quilòmetres a les Balears i al País Valencià, dels quals només 100 en cotxe. La força dels seus braços són el seu motor. A cada etapa intenta gaudir del paisatge, com queda constatat a les xarxes socials. “Els qui estan a la presó no poden veure res. Aquesta sensació de no poder mirar lluny és terrible. Sempre que miro a l’horitzó penso en ells”.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.