La bucarofàgia a Las Meninas i a Dolça a la torre de fang
El costum de menjar fang cuit apareix a Dolça a la torre de fang d’Antoni Veciana, però també a Las Meninas de Velázquez, segons Estrella de Diego a El prado inadvertido (Anagrama)
La bucarofàgia era una pràctica habitual entre la classe social privilegiada per aconseguir una pell ben blanca.
A l’enlluernadora Dolça a la torre de fang (La Segona Perifèria, 2024), d’Antoni Veciana, la protagonista practica la bucarofàgia, costum de menjar fang cuit (gots, gerres, etc.), en aquest cas per no quedar-se en estat: «Dolça menjava fang. Li va costar de trobar el que necessitava des que vaig desaparèixer. Jo li proporcionava aquestes solucions. Nina de color trencat, o tens amor o menges fang. Dolça va aconseguir dues dotzenes de búcars, gots de fang amb els quals brindava amb Guillem i després els clavava petites mossegades. El fang que va engendrar el primer home fa que les dones no n’engendrin més. (...) El fang per dalt feia sagnar per baix, i així Dolça no es podia quedar prenyada del trobador. No li servia qualsevol fang, sinó que era un que li arribava de la llunyana Estremoz, una vila almoràvit a molts jorns a cavall de la frontera. Després de brindar amb fang, el cap de Dolça giravoltava i tota ella es feia giravoltar al damunt de Guillem».
L’assagista i catedràtica d’Art Contemporani de la Complutense de Madrid Estrella de Diego recordava a El Prado inadvertido (Anagrama, 2022) que diversos experts interpreten que la gerreta de fang que serveixen a una de les menines és per menjar. Però per tenir la pell ben blanca.
«Davant la palidesa de la jove Margarita assalta el dubte: i si no beu l’aigua de la gerra, sinó que es menja el fang: Què estranya forma d’apetit la bucarofàgia com a estratègia cosmètica, a més. (...) El dubte últim d’aquest búcar de Margarita arriba des d’Amèrica perquè d’Amèrica procedeix la matèria primera de la qual està fet —ho recorda Curiel i hi tornen Gabara i Medina. Efectivament, el fang utilitzat per les dames elegants del XVII —que vincula l’acció de consumir-lo per estar blanques i diferenciar-se de la resta dels pobladors de l’imperi, de la txitximeca en el quadre de la filla del virrei, procedia d’ultramar, era argila de les Índies assaonada fins i tot amb xili».
Viatges pels Balcans amb Dubravka Ugresic i Lana Bastasic
Dues rutes pels Balcans amb setanta anys de diferència a El Museu de la Rendició Incondicional i Atrapa la llebre.
A El Museu de la Rendició Incondicional (Angle Editorial) la croata Dubravka Ugresic viatja a Berlín, Lisboa i molts altres llocs d’Europa, però també recorda un viatge de Bulgària a Iugoslàvia de la seva mare: «Als vint anys, amb un passat que no mereixia ser recordat, amb aquell número rodó, el 20, esfèric i ple de somnis de futur, havia enfilat, l’estiu de 1946, des de la llunyana Varna del mar Negre cap a Iugoslàvia.
Va viatjar amb tren. Des de Varna fins a Sofia, des de Sofia fins a Dragoman, pas fronterer i últim punt conegut. Al pas fronterer iugoslau, de sobte, li va agafar por, potser del duaner de bigotis sorruts o d’aquella decisió que ja era definitiva. (...) Recorda poques coses més. El tren mig buit sotraguejava en aquell llunyà 1946 a través d’un país arrasat («‘ot destruït... tot...’)».
A Atrapa la llebre (Periscopi, 2020), Lana Bastasic també narra el viatge de la protagonista de Dublín a Mostar, abans de recórrer el país en cotxe amb una antiga amiga en una barreja de road trip i Alícia al país de les meravelles: «Després de quatre hores a l’estació amb un litre de cafè, tres croissants i la premsa groga croata, sec a l’autobús. Demano al xofer quan arribarem a Mostar. A les cinc del matí. (...) L’autobús va mig buit, els viatgers estan repartits pels seients desgastats. Alguns ja s’han adormit, embolicats en jaquetes massa gruixudes per a principis de maig. He pogut veure els seus rostres els quilòmetres recorreguts en el mateix vehicle, els familiars —fills, filles, nets— escampats entre dos països, i com es regiren i es remouen al seient, com si això fos la seva sala d’estar. Alguns han deixat unes grans bosses de roba al seient del costat, amb la mà aferrada a l’ansa. Un home vell s’ha descalçat i abans de posar les sabates sota el seient ha mirat de cua d’ull tots els altres viatgers. Potser per assegurar-se que ningú el veiés, o potser per valorar qui d’entre nosaltres és un lladre en potència. (...)».
Els dibuixos de Pere Calders, en llibre i exposició
L’Ajuntament de Barcelona edita el catàleg de Pere Calders, escriptor i dibuixant, de Julià Guillamon
L’exposició «Pere Calders, escriptor i dibuixant», que es pot veure a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona fins al 27 de gener de 2025, ha generat un magnífic catàleg amb textos de Julià Guillamon i disseny d’Àngel Uzkiano. Una magnífica oportunitat per descobrir les habilitats de dissenyador i ninotaire de l’escriptor. Acudits publicats a L’esquella de la torratxa, el Diari de Barcelona i altres publicacions sobretot durant els anys de la Guerra Civil. Des de propostes de logos de la Generalitat fins a vinyetes còmiques, però també il·lustracions d’ocells d’Amèrica pel Diccionario Enciclopédico UTEHA.