—Després de dècades dedicant-se a l’àmbit acadèmic ara es desenvolupa en l’economia privada.
—Em vaig poder jubilar anticipadament i em dedique a impulsar projectes tecnològics, d’intel·ligència artificial (IA) o que tenen a veure amb les tecnologies digitals. Aquest és el meu àmbit d’actuació des de fa nou anys.
—Vostè, que ha parlat i escrit tant sobre la IA, entén que hi haja certa por cap a aquesta nova eina?
—Hi ha una por cultural que ens porta a una actitud equivocada. A banda d’emprendre, el que continue fent és investigar, i hem escrit llibres que han sigut best-sellers en plena covid, com Europa frente a Estados Unidos y China: Prevenir el declive en la era de la inteligencia artificial (2020) o España en la nube (2023). Són llibres que afronten aquests problemes sobre com estan els països europeus respecte a la IA. Hi ha un gran discurs humanista i contra la privacitat, però hi ha una realitat crua: davant la Xina i els Estats Units no tenim gegants tecnològics. Un gegant com Apple genera tres vegades el PIB d’Espanya, i això s’ha generat en vint anys. Google genera el doble que Espanya i Amazon una vegada i mitja més del PIB. Els últims vint anys han aparegut 15 o 20 Espanyes a través d’empreses que fins fa poc no existien. Ara, amb la IA, en molt pocs anys es generaran més empreses com aquestes. I ja no és que els europeus no tinguem empreses com aquestes, és que tampoc no en tenim de similars. Europa té un gran discurs, però no té gegants tecnològics. Els EUA tenen gegants tecnològics perquè hi ha un treball al darrere. Si un estat només té un gran discurs, la feblesa que té al darrere és brutal. I la Xina, que a principis del segle XX encara era una dinastia medieval i poc més tard una economia comunista, ha fet un informe constatant que la IA servirà per a instaurar una hegemonia militar i econòmica. Per això ara té gegants com els dels EUA i en molts aspectes tecnològics avança a aquest país. Tot això ha posat Europa al bord del proteccionisme perquè no pot competir en tecnologia ni en preus en àmbits com el dels vehicles.
—Per què creu que ha ocorregut això?
—Europa estava ancorada en l’efecte Brussel·les amb les regulacions, amb riscos per l’atur i amb cautela davant la IA. Però la realitat és que tenim una dependència i una vulnerabilitat terrible en aquest tema. I en aquest sentit, contestant la pregunta, tenim un problema: continuem ancorats en aquesta cultura de la cautela. Europa continua regulant la IA i catalogant riscos. Imaginem que els humans, en descobrir el foc, s’hagueren centrat només en els riscos! Clar que s’han de tindre en compte, però els humans van aprendre a controlar el foc cremant-se. La IA té riscos, però si no la treballem no n’aprenem. A banda dels riscos, que cal avaluar-los, s’han d’identificar les oportunitats. La IA pot revolucionar l’educació, pot personalitzar-la, pot revolucionar la medicina, pot ajudar en la lluita contra el canvi climàtic... La IA pot ser un servei per a la humanitat, i mentre als EUA identifiquen aquestes oportunitats, nosaltres parlem de riscos i apliquem un sentit proteccionista que ens fa dependents dels gegants.
—No hi ha ningú que alerte d’aquesta realitat, a banda de vostè?
—Afortunadament, això ja no només ho diem nosaltres, que no ens fa cas ningú, sinó que ho diu Mario Draghi, possiblement la persona que més ha ajudat a Europa en el moment més crític. Draghi va fer servir el seu poder per evitar que el mercat ens derrotara. Possiblement, Europa deu la seua supervivència a Draghi. I. afortunadament, quan estava prenent comandament la nova presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, Draghi va fer un informe demolidor. Crec que ens ha copiat frases senceres del llibre del 2020: diu que la regulació s’ha de fer, clar que sí, però ha de ser eficient, no ha de matar la innovació i hem de garantir que hi haja una indústria digital potent. Amb una guerra a Ucraïna, amb un canvi de presidència als Estats Units que pot canviar les regles del joc i amb una guerra al sud coneguda per tothom, això ens situa en una dependència evident que no només és militar, també és tecnològica i econòmica. És una vulnerabilitat brutal. Això ho hem estudiat des de la perspectiva acadèmica i també des de la perspectiva empresarial.
—Per què creu que aquests plantejaments no s’escolten tant al sud d’Europa?
—No és un tema només del sud d’Europa. Espanya no és un alumne desavantatjat. No el veig diferent d’Itàlia. En termes de cultura tecnològica, d’ambició i de regulació estem endinsats tots els europeus. La realitat és que Europa no té cap gegant tecnològic. El problema és europeu. Clar que hi ha experiències puntuals que fan anticipar-nos, hi ha voluntarisme, però el que falla és la política de blocs. En els 250.000 metres quadrats de Cupertino, a Califòrnia, es genera tres vegades el PIB d’Espanya. Espanya no podria comprar Apple! I no només existeix Apple, també hi ha altres companyies tecnològiques. D’altra banda, els mitjans de comunicació generen una cultura de risc i els grans grups han vist com destruïen el seu model de publicitat. Això posa en risc un model i sovint hi ha la temptació d’atacar amb multes els gegants i no, la resposta és fer evolucionar les nostres empreses perquè puguen competir amb fonaments dels quals tampoc cal prescindir, com ara l’humanisme, l’ètica, els valors o la diversitat. Aquesta riquesa la tenim i som un exemple de convivència en aquest aspecte després d’una història plena d’errors. Però això, sense tecnologia, no serveix de gran cosa. Si Putin ens ataca, si el nou president dels Estats Units pensa coses que ens posen els pèls de punta, si al sud tenim un conflicte i si l’extrema dreta guanya posicions a tot Europa, què podrem fer? Els economistes sabem poc de dret o de psicologia, però tenim clar que la societat del benestar es basa en una economia sòlida. Si tenim una economia sòlida, podem recaptar impostos, desenvolupar una bona educació i tindre una bona defensa, serveis i drets avançats. Al darrere d’això sempre hi ha una economia sòlida. A més, al darrere tenim joves preparats, amb talent, amb estudis, i això representa una gran oportunitat.
—El problema és, per tant, la manca d’una economia sòlida?
—El problema és que les nostres empreses no poden ser vulnerables amb burocràcies i amb insuficient col·laboració publicoprivada. L’empresa que no paga impostos i que està en l’economia submergida és una cosa, però la que sí que paga impostos, la que està al dia, la que s’esforça, la que innova... a eixa empresa se l’ha de reconèixer, se l’ha d’animar perquè s’esforce i continue. A més, tenim bons empresaris que volen fer coses noves i que tenen ambició. No han de ser demonitzats de manera automàtica, tal com sovint es fa. Aquesta és la nostra conclusió. Perquè, què representa Donald Trump? Amb les dades a la mà era impossible, o pràcticament impossible, que un expresident tornara a la Casa Blanca. Però la gent vol bones expectatives i bons treballs. Als EUA ha guanyat les eleccions un personatge pintoresc, per dir-ho amablement. Com pot ser que el país més potent del món trie aquest perfil per a ser president? Doncs els analistes ens diuen que la gent vol una economia forta, no una economia amb els peus de fang. Fins i tot la gent amb poca formació sap que una altra cosa no té recorregut, i el missatge de Trump era aquest.
—Quina serà la conseqüència de no afrontar el repte de sumar-se a l’onada tecnològica a mitjà termini, segons vostè?
—És molt difícil de preveure, però Europa ha de començar a assumir l’informe Draghi. Crec que n’és l’última oportunitat. Quins senyals rep Europa? El primer és el Brexit. Era impossible que el Regne Unit se n’eixira, o que si ho feia no s’afonara, però no s’ha afonat. Evidentment, en algunes qüestions hi ha cert penediment, però allà estan. Els laboristes estan governant ara i en cap moment han parlat de tornar a Europa, en tot cas han comentat de refer algunes relacions avantatjoses, però no més. Com dic, és molt difícil de preveure. Però posem-nos en el pitjor escenari: imaginem que Alemanya diu que se’n va perquè estarà millor fora d’Europa. Hem pensat en això? El país que ha sigut tradicionalment el motor i el finançador d’Europa ara mateix no creix, té una coalició de govern fallida i una extrema dreta que creix i fins i tot planteja que és més convenient explorar aliances amb l’est o amb la Xina que amb el sud d’Europa. Com que nosaltres som pobres i tenim molt atur juvenil sempre estem demanant. I quan hem de competir amb els Estats Units no som capaços ni d’executar com toca els fons Next Generation, quan els països nòrdics sí que tenen vocació de competir. Per què els alemanys no han de pensar que potser és millor canviar el destí de les inversions? Hem rebut prou avisos perquè això ens ho prenguem seriosament.
—Com s’ha de reconfigurar Europa per canviar aquesta dinàmica?
—El problema és que el mercat únic no existeix, perquè la regulació és tal que, quan parlem d’un tema digital, hi ha diferents regulacions en matèria, per exemple, de privacitat. Què estem fent? Si una empresa que ha de vendre a Galícia ha de complir amb la normativa europea, amb l’espanyola i amb la gallega, si se’n va a Itàlia ha de complir amb una altra... no podem créixer amb tanta regulació. Si fem mercats xicotets, desatenem les nostres vulnerabilitats, multipliquem els nostres problemes. Si de veritat Europa ens importa i hem trobat un mecanisme d’unió i de supervivència davant Rússia o davant els nostres propis fantasmes, hem de gestionar això amb una economia moderna, potent, del nostre segle, transparent, sostenible, ètica i democràtica, en què els nostres valors es vegen reflectits. Però no oblidem que hi ha unes regles del joc que ens obliguen a identificar els riscos d’obviar-les.
—Està sent molt pessimista...
—No, no vull ser pessimista. Jo sempre insistisc que allò que ens donarà una qualitat extraordinària com a espai europeu serà una aposta sense precedents en l’àmbit educatiu. Mai no havia sigut tan important, davant canvis tan intensos, amb la redefinició dels treballs, invertir el doble en educació. Cal que aquests avenços siguen traslladats a l’educació i que els joves s’adapten al segle XXI. Cal crear circulacions modernes, és això el que ens fa progressar. Per què Singapur ha entès tot això i brilla amb llum pròpia? Perquè s’ha obsessionat amb l’educació, amb l’avantguarda i amb el talent.
—Aquest canvi de paradigma pot afectar el model productiu que més pesa, que és el del turisme?
—Ja està afectant. Mira el que ha passat amb la indústria de l’automòbil. La nostra indústria ja fa anys que va ser traslladada a països més barats com ara la Xina. Allò va ser un toc d’atenció que no vam saber interpretar del tot, però ho vam assumir com una terciarització avançada. Ara la indústria de l’automòbil, a poc a poc, ha anat fent canvis. El cotxe ja no és essencialment mecànic. La mecànica és molt fàcil. Ara, el que importa en un cotxe és el seu cervell: que siga autònom, que aparque a soles, que t’avise d’accidents pròxims, de les avaries, que geolocalitze, que trobe aparcament a la ciutat... Aquest tipus de cotxes els fabriquen als EUA i a la Xina, i aquesta indústria que era tan emblemàtica a França, Alemanya o Itàlia resulta que es dispara en altres països mentre a Almussafes són acomiadats centenars de treballadors. Si la indústria de la IA i de la robotització la tenim endarrerida a Europa respecte a altres països, això no només afecta els automòbils, sinó a tota la indústria. I ací tenim un punt de vulnerabilitat, però no l’únic. Els pròxims anys veurem, n’estic segur, com la indústria farmacèutica se’n ressent. Hi ha unes grans disrupcions. La majoria dels fàrmacs estan cridats a ser intel·ligents i personalitzats: pensats per a un ADN, una edat i una malaltia concreta diferent en cada consumidor. Avui estem en condicions de començar a dissenyar fàrmacs que s’adrecen a un estat de salut concret i ataquen una part concreta del cos, com ara quan cal destruir un tumor o una cèl·lula cancerosa. Això es farà amb IA, ja que permetrà fer mapes de les operacions al detall. La gent jove això ho ha de saber. No basta a estudiar medicina. Cal hibridar aquesta disciplina amb les tecnologies del futur. Els metges han de conèixer les possibilitats de la robòtica, de la IA, de les dades... Els riscos són evidents, però cal cremar-se, tal com ens vam cremar amb el foc. Cadascú viu una etapa de la història i cal saber aprofitar-la. Hi ha molt per fer i cal il·lusionar les universitats i els nostres joves perquè confien en les seues possibilitats. Per a això, però, cal comptar amb tots els recursos a l’abast.
—La pregunta anterior li la feia, sobretot, per si aquesta revolució pot contribuir a una substitució del model econòmic i que el turisme deixe de ser protagonista.
—El model turístic, si es desenvolupa en termes convencionals, impedeix que en un país de 40 milions de persones s’hi puguen introduir 90. Això rebenta les ciutats, tal com s’està veient, amb mitja ciutat matinant i l’altra passant la nit de festa. El model té límits, també a escala mediambiental. En canvi, les noves tecnologies es poden utilitzar per a planificar millor les ciutats, per a aprendre millor les necessitats... Ara hem aplicat les dades de mobilitat per al sector turístic de la Comunitat Valenciana. Qualsevol operador té dades, els anonimitza i estem en condicions de saber que qualsevol turista que ve de Madrid, de Londres o d’on siga aterra a l’aeroport d’Alacant a tal hora, activen els mòbils i van a Benidorm o a qualsevol altra destinació. I allà estan encesos, els telèfons, fins a les 3 de la matinada. I l’endemà no van a la platja. Ací trobem un prototip de turista, i després en tenim un altre que ve de Dinamarca i actua de manera diferent. Això és estudiar els focus, el funcionament de l’oferta complementària i comprendre que estàs inventant el turisme perquè veus què necessita cada turista i et dona possibilitats per comparar i canviar-ho tot en benefici de la societat i de les empreses. Hi ha, per tant, instruments per anar canviant els models i la presa de decisions.