La mort, dimarts passat, de Gabriel Escarrer Julià -nascut a Porreres l’any 1935-, el fundador del conegu com Grup Melià -Melià Hotels International és el seu nom-, ha generat una allau de reaccions oficials, mediàtiques, empresarials i socials. Totes elles han lloat a l’hoteler que llogà el seu primer establiment per a turistes quan només tenia 21 anys. Molt ha plogut, des d’aleshores. En el moment de la seva mort el Grup Melià era l’empresa hotelera més important de Balears, de l’Estat espanyol, la dinovena del món i tenia -en propietat o en gestió- més de 350 hotels i uns 40.000 treballadors repartits perdiferentspaïsos d’arreu del món. El 2023 declarà un benefici net consolidat de 130 milions d’euros, amb un 8,3% d’increment respecte a 2022, segons la comunicació feta per l’empresa a la Comissió Nacional del Mercat de Valors.
Entre les reaccions a la desaparició d’Escarrer Julià -actualment dirigeix l’empresa el seu fill Gabriel Escarrer Jaume (Palma, 1953)- no n’hi hagué cap ni una que fes referènciaal orígens franquistes de la seva empresa, com totes les altres que van néixer en aquella època sota l’impuls de la dictadura. És curiosa l’absència d’aquest tipus de recordança històrica-política perquè la cobertura que donà el franquisme als hotelers mallorquins va ser absoluta. L’èxit empresarial dels quals no s’entendria sense la participació del règim franquista. Encara més cridaner és en aquest cas perquè el Grup Melià ha demostrat tenir un especial tracte per al record de la dictadura; per exemple, l’Hotel Melià Castilla, de Madrid, acollí el 2015 un acte d’enaltiment del règim feixista espanyol, organitzat per la Fundación Francisco Franco, a pesar que més de 65.000 signatures demanaren a l’empresa que no ho permetés. I per cert que la direcció no volgué rebre als representants d’associacions memorialistes que volien explicar-li la seva posició.
El Grup Melià i la resta de grans cadenes hoteleres baleàriques sempre han volgut parèixer que no tenen perfil ideològic. Que col.laboraren amb el franquisme com també ho han fet amb dictadures comunistes -el 1990 Escarrer obrí el seu primer hotel a Cuba, ara el Grup n’hi té 33-, així com amb governs -Balears i espanyol- tant del PP com del PSOE. Com si no tenguessin ideologia.
Aquesta suposada neutralitat política i ideològica pretén explicar que les grans empreses hoteleres si bé varen néixer durant la dictadura franquista no se’n beneficiaren del règim. Doncs sí que ho feren. I molt. Quan Escarrer Julià obrí el seu primer hotel, llogat, als 21 anys, el 1956, el règim impulsava el turisme, permetia tot el que necessitaven els hotelers per satisfer els desitjos del operadors de viatges europeus que eren els que dirigien i controlaven de bon de veres el negoci i enviaven cada any més i més turistes cap a Balears. Madrid necessitava les divises que deixaven els estrangers i nol’importava res més. Per això, per exemple, els deixava edificar onsevulla, sense límits. Cosa que, per cert, generà la paraula «balearització» que va fer famosa el París Match per descriure el desastre urbanístic-hoteler de les Illes de la primera època del boom turístic. La col.laboració de la dictadura es va palesar encara més quan la Diputació balear es plantejà el 1955 aprovar normes per evitar els desgavells urbanístics que per tot es veien a càrrec dels hotelers. Però aquests empresaris reclamaren la intervenció de les màximes autoritats del règim, les de Madrid, i aquestes així ho feren i obligaren la Diputació a no imposar cap límit a la construcció en primera línia, ni enlloc.
El suport del Madrid feixista es va notar sobretot en la part financera. En una entrevista publicada en el col.leccionable Memòria Viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui, 1975-1995 -editat per Promomallorca i distribuït pels diaris Última Hora i Baleares- Miquel Mulet, delegat-agent -és a dir, màxim responsable-a Balears del Banc Hipotecari des de 1952 fins a les acaballes de la dècada de 1970, explicava que «la immensa majoria» de les empreses turístiques -avui les més grans- edificaren els seus hotels a partir de préstecs a baix interès que donava aquest banc oficial sense gaire requisits. L’entitat, deia Mulet, finançà «el 90% de les iniciatives» de crear hotels. I afegia que «durant molt de temps tenia cada mes (al seu despatx) 25 o 30 peticions (per finançar nous establiments) de préstecs, totes per fer hotels, hotels i més hotels».
El boom turístic balear no va ser cap miracle ni tampoc una creació heroica dels hotelers: el finançà i impulsà decisivament el règim franquista i el dirigiren des de l’estranger el grans operadors de viatges.