El format té més de mig segle, la primera emissió es remunta a 1972, però una de les grans novetats televisives amb vista a la temporada vinent és l’Un, dos, tres, l’espai que van presentar Kiko Ledgard, primer, i Mayra Gómez Kemp, després, i que en les etapes finals va tenir dos catalans ben coneguts al capdavant: els mítics Josep Maria Bachs i Jordi Estadella.
Aquest retorn fou la novetat d principal e l’última edició del Festival de Televisió de Vitòria, celebrada del 2 al 7 de setembre. La filial espanyola de la Warner Bros. i la productora Prointel —creada pel desaparegut Narciso Ibáñez Serrador— han segellat un acord per a recuperar el concurs. Pablo Abelenda, el cap de continguts de la Warner espanyola sosté que és “un dels programes més estimats, recordats i efectius de la història de la televisió”.
De bracet d’Alejandro Ibáñez, fill del mític Ibáñez Serrador, Abelenda ja treballa en el redisseny d’un programa que va marcar diverses generacions i que es pretén exportar a uns altres països, com va passar, en temps pretèrits, amb la versió primigènia.
Que algú pense a reviscolar l’Un, dos, tres és simptomàtic del moment de desorientació absoluta que travessa la indústria televisiva. Incapaç de trobar un rumb clar, reconvertida en un aparell pel qual s’emeten vídeos de YouTube, sèries de Netflix i HBO, pel·lícules de Filmin o, fins i tot, emissions de l’altra banda del món —pirates i no— a través del sistema ITPV, la tele tradicional busca un encaix impossible. A vegades, amb productes refregits com aquest, i a vegades, provant d’adaptar-ne alguns com el lateral esquerre que de sobte es veu obligat a jugar d’extrem.
I això és perquè els competidors no sols han vingut de fora, via plataformes, sinó també des de dins. La profusió de canals de televisió —temàtics i no— provoca que el pastís ja no se’l repartisquen quatre o cinc. Abans, un share espectacular se situava pels volts del 40%. Avui, el 16% o 17% que marquen La Revuelta (TVE) o El Hormiguero (Antena 3 TV) en prime time, l’horari de màxima audiència, és considerat un gran èxit. Cadascú d’ells aplega al voltant de dos milions i mig de persones, a anys llum dels vuit o nou milions que seguien Operación Triunfo a començament dels 2000, però l’acumulació de competència és tal que vorejar cada nit els tres milions de seguidors resulta èpic.
En qualsevol cas, que la televisió pública espanyola haja apostat per un programa com La Revuelta, presentat per David Broncano, també envia alguns missatges interessants. Es tracta d’un late show que feia anys que funcionava amb èxit a la plataforma de pagament Movistar Plus. La seua mudança a TVE, que no ha dubtat a encabir-lo en la franja més competitiva de la graella, denota el desig dels directius de la cadena de disputar-li el lideratge a El Hormiguero, el programa estrella d’Antena 3 TV, presentat pel valencià Pablo Motos.
Cada nit ha esdevingut un frec a frec entre els dos espais. La irrupció de Broncano va ser espectacular, pispant-li a Motos la posició de privilegi que mantenia de feia anys. En les primeres setmanes de cohabitació a l’horari de màxima audiència, El Hormiguero tan sols va superar clarament La Revuelta el dia en què va comptar amb el futbolista Lamine Yamal com a convidat.
Les xifres de seguiment destaquen també que Motos compta molts més seguidors a Andalusia, Castella i Lleó, Galícia i les illes Canàries, mentre que Broncano queda clarament per davant a Catalunya, el País Valencià, el País Basc o Madrid.
Aquesta rivalitat ha retornat la televisió tradicional —en línia— al centre de l’actualitat. D’una banda, perquè l’ens públic haja invertit 28 milions d’euros en dues temporades —és a dir, en 320 programes— per a plantar cara a una cadena privada que no és precisament afí al Govern. I, de l’altra, perquè és un intent de resintonitzar amb un televident —jove, urbà, inquiet— que ja havia desconnectat de la televisió en el sentit clàssic i optava per consumir exclusivament sèries i pel·lícules en plataformes com la referida Movistar Plus, Netflix, HBO, Filmin i Amazon Prime, o, fins i tot, vídeos de tota mena a través de YouTube. La segmentació de l’oferta és gairebé infinita i el consum, a la carta. La televisió actual emula els restaurants cèntrics de les ciutats turístiques, que sempre tenen la cuina oberta.
D’alguna manera, la tele en línia prova de reinventar-se, de reconnectar amb el gran públic. I ho fa amb formats antagònics dins d’una mateixa cadena. TVE, per exemple, alterna fórmules importades com La Revuelta amb la recuperació de formats gloriosos del passat —el concurs estival Grand Prix, presentat pel sempitern Ramón García, o el debat 59 segundos, ara presentat per Gemma Nierga—, però que ara no acaben de rutllar. L’edició de 59 segundos de dijous de la setmana passada a penes va congregar 408.000 espectadors, el 5% dels televidents.
El pastís audiovisual espanyol està en mans de dues grans empreses: Atresmedia, propietària d’Antena 3 TV i La Sexta —amb el grup Planeta com a accionista de referència— i la italiana Mediaset, de la nissaga Berlusconi, que posseeix Telecinco i Cuatro. Després que el grup RTVE, sota el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, eliminara la publicitat com a mecanisme de finançament, tots els ingressos per aquest concepte van a parar, principalment, a aquest duopoli. La inversió publicitària en televisió supera cada any, al conjunt de l’Estat espanyol, els 1.700 milions d’euros.
No obstant això, mentre els beneficis del sector han anat in crescendo —incloent-hi productores com Unicorn Content, de la periodista Ana Rosa Quintana, o Mediapro, de Jaume Roures—, els sous dels que hi treballen són cada cop més baixos, i els contractes, més precaris. L’externalització d’àrees que abans integraven la plantilla ha esdevingut la tònica habitual. Els beneficis de les productores, que fa dues o tres dècades enrere arribaven al 20% o al 25%, ara difícilment superen el 10%.
La necessitat imperiosa de guanyar diners —o de no perdre’n— sense esperar massa va causar la mort prematura de Babylon Show, el programa que Telecinco, presentat per Carlos Latre, que havia de competir amb Broncano i Motos. Un espai ambiciós, en prime time, no és rendible si queda a tanta distància dels seus competidors. I Telecinco, que al seu dia va liderar les audiències, ara està per sota del 10% mensual, fins al punt que ha estat superada per TVE.
A Catalunya, un fenomen singular a tot l’Estat, la preeminència de la televisió pública pròpia continua intacta. Fins i tot La Revuelta queda per darrere dels programes de TV3. Però, d’aquest cas concret, en parlarem més endavant. Abans volem saber si la televisió tradicional travessa, en efecte, una crisi greu.
En crisi, però no tant
Mònica Planas fa anys que excel·leix com a crítica televisiva dels diaris Ara i Mundo Deportivo. També diu la seua a l’emissora RAC1 i és professora a la Universitat Pompeu Fabra. El 2021 va publicar El petó del capità Kirk (Univers, 2021), en què Mariola Cubells conta 80 històries que, com resa el pròleg, “ens endinsen en les bambolines de la televisió, per aprofundir en les inèrcies i les possibilitats del mitjà”.
Ella considera que l’aparició de les plataformes digitals, amb el distanciament dels espectadors de l’ús convencional de la televisió, ha provocat que les cadenes de sempre s’hi vulguen semblar. “Que el televident pugui entrar en un menú i decidir què veure a cada moment significava un repte per a les televisions que hem conegut sempre”, diu. “La inquietud de no perdre espectadors en benefici de les plataformes de streaming ha fet que les cadenes vulguin imitar aquesta forma de consum televisiu”.
Ni la profusió de plataformes ni els intents de reinventar-se de la televisió de tota la vida no han impedit que el consum continue caient. El 2023 va marcar-se el mínim històric, amb 181 minuts per persona i dia. El miratge de la pandèmia, quan va ascendir a 240 minuts, ha quedat en això mateix, en un miratge.
Ara bé, Planas es nega a parlar de crisi. “Amb La Revuelta no ha caigut l’audiència d’El Hormiguero, sinó que n’ha aparegut una de nova”, apunta. “No conec ningú que hagi amagat la televisió o se n’hagi desfet, la tele continua tenint un lloc privilegiat a les cases de la gent i quan passa alguna cosa important, tothom l’engega de seguida… I els joves saben molt bé qui són el Motos, l’Andreu Buenafuente o els presentadors d’informatius més destacats. Tinc clar que la tele continuarà sent un mitjà de comunicació imprescindible per a les persones”, sosté Planas.
Mariola Cubells, que va treballar en l’elaboració de diversos programes a TVE i la desapareguda Canal 9, ha col·laborat com a analista de televisió en diversos mitjans i ja fa anys que desenvolupa aquesta funció a la cadena SER. Ha format part del jurat dels Premis Ondas, els més importants del sector, i també compta amb diversos llibres publicats, com ara ¡Mírame, tonto!: Las mentiras impunes de la tele (Robin Book, 2003) o ¿Y tú qué miras?: La tele que no ves (Roca, 2013).
Des de la seua experiència, percep una tele “més diversa i de més qualitat” que en el passat. “És més agosarada, té continguts més variats, vol fer més coses, va més enllà, té mirades diferents… Pots trobar programes personalitzats per a cada individu”, afirma. “De la televisió que es feia als vuitanta i noranta, no podem estar gaire contents; la d’ara no és d’una qualitat grandíssima, però a mi m’agrada més.”
Segons ella, la pèrdua de teleespectadors no és tan rellevant. “Consumim més continguts audiovisuals que mai, els continguts de YouTube també són televisius, la imatge és més present que mai a les nostres vides”, subratlla. “I si mirem les dades d’audiència, en conjunt, les televisions continuen tenint milions i milions de seguidors”.
La recuperació de formats que van tenir èxit ja fa molts anys no li sembla demostratiu d’un model esgotat. “Aquests programes apel·len els espectadors d’edat avançada, els que passen més minuts davant la pantalla”, opina Cubells. “A molts executius no els agrada innovar i opten per espais testats, tot confiant que la gent s’hi enganxarà de nou per allò de la nostàlgia”.
En la mateixa línia, Mònica Planas observa que “la televisió ha tendit a simplificar-se, ja no hi ha tants programes en directe i els formats són rutinaris… Diria que la tele s’ha autoviciat i que es dedica menys esforç a preparar-ne els continguts, els pressupostos s’han retallat tantíssim que alguns programes han quedat massa esprimatxats”.
De fet, a vegades era més moderna la televisió dels anys vuitanta que no la d’ara. Planas hi posa un exemple recent: “L’altre dia, mentre La 1 de TVE estrenava un talent show de copla espanyola molt caspós, simultàniament, a La 2 hi havia un monogràfic sobre la Paloma Chamorro, que va morir ara fa set anys i va dirigir programes culturals transgressors i provocadors, absolutament postmoderns, en què va entrevistar personalitats com Andy Warhol, Keith Haring o Robert Mapplethorpe”.
La “por d’arriscar i experimentar” que denuncia Planas es plasma en l’intent de recuperar un format com l’Un, dos, tres. Fins i tot amb formats més nous, com la sèrie Merlí, que TV3 va aconseguir exportar a molts països. “A partir de llavors, totes les sèries de TV3 s’hi assemblaven, seguien el mateix esquema a la recerca del mateix èxit”, lamenta. “En comptes de fer les coses bé, constantment s’està buscant un producte que sigui la bomba, cosa que sovint va en detriment de l’originalitat”.
A més, creu que rescatar del bagul dels records programes que van arrasar no és garantia de res. “Si no agraden a les generacions que els van veure al seu dia, imagina’t a les d’ara!”, exclama Planas. “Els espectadors evolucionem, no ens agraden les mateixes coses que 40 anys enrere; hem consumit molta televisió, hem passat per un procés d’aprenentatge i ja ens comportem d’una altra manera”, emfasitza.
Acostumada a tractar amb estudiants des del seu vessant de professora universitària, Mònica Planas ha detectat que alguns continguts que aspiren a captar un públic més jove els provoquen rebuig. “Noten que tot és massa impostat, ho han dissenyat perquè els agradi i els fa angúnia”, diu. “La gent jove no és idiota i s’enganxa als continguts que són realment bons”. En aquest apartat ella destaca el paper de Crims, l’espai de true crime que Carles Porta dirigeix a TV3. EL TEMPS va entrevistar-lo en profunditat en el seu número 2.002.
Crims és la demostració que la televisió ben elaborada, de qualitat, està en condicions de migrar a les grans plataformes. Movistar Plus va adquirir-ne els drets d’emissió i és un dels continguts més sol·licitats. No sols la televisió tradicional capta fórmules d’èxit de les plataformes, sinó que de vegades és capaç d’exportar-ne algunes.
Innovar, ma non troppo
Encara que Mariola Cubells no discuteix l’existència d’una bretxa generacional, defensa que la televisió és consumida per persones d’edat molt diversa. També pels joves. En el primer mes d’emissió, prop de dos milions de persones han seguit algun capítol de La Revuelta a través de la plataforma digital RTVE Play. “Dir que els joves no veuen la tele és fals, el que passa és que la veuen d’una altra manera”, matisa.
Cubells es nega a parlar de “decadència” de la televisió tradicional. Sí que li preocupa, tanmateix, la fermesa del duopoli Atresmedia-Mediaset: “Benvinguts siguen tots els esforços de TVE per tal de trencar el marc mental imperant; la pública té molt a dir a l’hora d’oferir unes altres mirades”.
En aquest sentit, continua Mariola Cubells, l’aterratge de La Revuelta a TVE li resulta “molt engrescador”. “Això ha inaugurat un altre marc mental i ha servit per a atreure espectadors nous a la tele pública; no hi ha cap precedent de Televisió Espanyola competint amb un producte homologable fins al punt de fer mal a la tele privada”, exposa. “Conec famílies que sopen veient Broncano i xics de 17 o 18 anys que ara es queden al sofà a veure la tele amb els pares… El fenomen de La Revuelta em sembla ben interessant.”
Mònica Planas no és una entusiasta del programa de Broncano ni li sembla tan innovador. “És el típic programa de quatre machirulos fent-se bromes entre ells, no em sembla una aposta gaire arriscada, més aviat era una aposta segura”, comenta. Amb tot, la polèmica sobre el seu fitxatge per TVE li sembla excessiva: “Per què no es muntava un escàndol cada cop que José Luis Moreno signava un contracte amb TVE?”, es pregunta. “A la televisió pública hi ha hagut programes molt més cars i de molta pitjor qualitat que La Revuelta… Que un programa com aquest hagi fet el salt de Movistar Plus a TVE demostra que la tele en línia, malgrat tot, no està tan morta”.
Aquesta no era, per tant, una jugada de risc. “Broncano ja gaudia de molta popularitat, connectava amb la gent jove, fa any que els seus vídeos es viralitzen a través de les xarxes socials, fins i tot hi tenia més seguidors que a Movistar, constituïa una opció segura. Des d’aquesta perspectiva es pot afirmar que la de TVE ha sigut una aposta conservadora”. Per l’horari i la cadena, pot considerar-se una innovació, ma non troppo.
La seua esperança és que l’escenari televisiu canvie una mica. A la pública, però també a la privada. Que hi haja més ganes d’innovar, de trencar motlles. “En general, trobo a faltar molta més valentia als canals secundaris, experimentar amb formats nous, amb nous llenguatges”, enumera Planas. “Tanmateix, les productores, que podien proposar-ne, senten un pànic atàvic al fracàs: saben que, si això passa, potser no tornaran a tenir més oportunitats en aquella cadena”.
Una illa anomenada TV3
Enmig d’un panorama canviant, a Catalunya continua triomfant TV3. Una mena d’illa en l’oceà. Més enllà del factor lingüístic, hi juga a favor una trajectòria reconeixible, sense estridències, que tant Mariola Cubells com Mònica Planas s’entesten a remarcar.
“TV3 sempre ha tingut un tarannà diferent, no ha comès cap vel·leïtat i ha sigut molt respectuosa amb els seus espectadors; TV3 no ha fet bestieses ni ha enganyat ningú, no ha fet una tele de la qual els ciutadans puguen sentir-se avergonyits”, explica la primera. De la televisió pública catalana, en destaca la “sobrietat” i la “manera d’estar en el món”, però també el “desig permanent d’innovar” i “la projecció que ha proporcionat a grans comunicadors”. “Independentment de qui governara a cada moment, TV3 sempre ha tingut una línia clara de servei públic, de bones intencions, de respecte, d’educar l’espectador, d’educar-lo durant molts anys, d’educar la seua retina i de fer-lo partícip d’un model audiovisual”.
Mònica Planas hi afegeix algunes consideracions interessants. Per ella, “TV3 va ser l’única televisió autonòmica que tenia una raó de ser, que va néixer amb un esperit fundacional molt concret: marcar la diferència respecte a les altres televisions que tothom podia sintonitzar”. En primer lloc, per l’ús exclusiu del català, és clar, però no sols això. “Era una necessitat de fer país i de mostrar el món des d’una perspectiva gens provinciana, sinó des d’una òptica catalana completament equiparable a la d’un altre país europeu… La televisió de Castella-la Manxa no tenia tant de sentit com TV3; això em sembla ben obvi.”
Aquest plantejament va tenir conseqüències: “Mentre la majoria de les televisions autonòmiques van dedicar-se a copiar els patrons preexistents, TV3 sí que va preocupar-se d’explorar camins nous, formats nous, amb un èxit d’audiència considerable”, es felicita. “Res a veure amb Canal 9, que fou víctima d’uns interessos polítics molt determinats i mai va ser capaç de marcar la diferència respecte a les televisions que ja tenien a l’abast els valencians”.
Siga com siga, Planas diu que sempre cal estar vigilants: “Així que TV3 es desvia una mica del seu esperit fundacional, li recordem quina és la seva raó de ser”.
En el cas valencià, la situació és ben diferent. À Punt, en funció dels mesos, es mou entre el 2% i el 3% de share. Cubells recorda que la desaparició de Canal 9, va deixar “un erm” en lloc d’una societat que “reclamara” una altra televisió pública al País Valencià. “A diferència de TV3, en el cas valencià la societat civil s’hi va desentendre, mai va fer-la seua, mai va estimar-la de debò, i per aquest motiu, en haver-la perdut, tampoc no va demanar-ne el retorn.”
L’aparició d’À Punt, en 2018, quan molta gent ja havia desconnectat el senyal dels seus aparells, va coincidir amb “un panorama audiovisual complex, enormement complicat”. Un cúmul de circumstàncies que l’han convertida, segons ella, en una cadena “innòcua”.
Un productor que ha treballat al País Valencià i que demana romandre a l’anonimat afegeix que la solució implica precisament recuperar el 9 del nom de la cadena. “À Punt em sembla un nom horrorós, ningú l’ha fet seu, perquè la televisió valenciana sempre havia estat la del 9”, diu. “L’estigmatització de la marca per part dels anteriors governants ha sigut un desastre, podrien haver fet una televisió digna mantenint-ne el nom o retocant-lo només una mica, sense canviar-lo del tot”.
Ell diu que aquesta demanda és “un clam” del sector on treballa. “Que la gestió dels anteriors responsables fora nefasta no justifica que recomençar amb un altre nom, cinc anys després, fora una decisió encertada”, prossegueix. “Dubte molt que la meitat de la població valenciana arribe a dir el nom d’À Punt si li pregunten per la seua televisió autonòmica”, conclou.
Amb tot, també pensa que cal redefinir el model, allunyar-se de “l’elitisme cultural de la primera etapa” i centrar-se en el públic que potencialment pot veure la cadena. “El pressupost ho posa molt complicat, és massa baix i primer de tot cal cobrir la despesa salarial de la plantilla, però cal repensar À Punt, perquè no pot tenir menys audiència que les televisions temàtiques i els canals secundaris de les cadenes espanyoles; això no succeeix amb la resta de les televisions autonòmiques”.
Quin futur?
Predir el futur de la televisió convencional no és una tasca senzilla. Si ara fa 15 anys ens hagueren dit que avui consumiríem productes a la carta des de diverses plataformes o que hi hauria concursos com Operación Triunfo en canals digitals de pagament, és probable que no ens ho haurien cregut. Però ha passat.
Mariola Cubells té clar que “les plataformes han vingut per quedar-s’hi”. “Soc de les que pensa que ja està tot pràcticament inventat i que qualsevol canvi ja no serà tan radical com els que hem viscut en el que portem de segle”, diu. “L’única previsió que gosaria fer és que es produiran aliances entre diverses plataformes, de manera que se simplificarà el mercat”.
“La revolució ha vingut de la mà de les plataformes”, corrobora Mònica Planas, “amb el furor per les sèries a la carta que hem vist els últims 10 anys”. “La televisió anirà evolucionant i adaptant-se a aquesta realitat, crearà noves narratives i noves maneres de fer, però no veig una revolució a la vista”, afegeix.
De fet, els subscriptors de les plataformes comencen a minvar. Netflix, la líder del sector, ha vist caure els seus socis en els últims dos anys sense que els guanys de les competidores amenacen la seua posició de privilegi. És probable que aquestes companyies, deleroses de rendibilitzar més el seu producte, limiten al màxim la possibilitat de compartir la subscripció des de diversos dispositius, cosa que massa vegades porta a compartir-lo entre diverses famílies o grups d’amics.
El boom de plataformes com HBO durant la pandèmia s’ha reduït notablement. La manca de compromís a l’hora de subscriure-s’hi ho posa molt fàcil al televident, que només ha de demanar l’alta pel mes o mesos que desitja. Res a veure amb l’esclavitud de les companyies telefòniques o de llum.
Que TVE haja superat Telecinco ni que siga per dos dècimes (9,7% a 9,5%) en el mes de setembre, permet intuir que pot passar alguna cosa. “Una dècima, només una dècima menys, són milions d’euros en el compte de resultats de final d’any”, alerta la font abans consultada. “Mediaset no es pot permetre estar per baix del 10% i encara menys ser la tercera televisió d’Espanya”. No fa tant era la cadena més vista i ara fins i tot és superada per TVE, que no es pot permetre els productes barroers que han caracteritzat tradicionalment Telecinco.
La paciència, un element aliè a la televisió, amenaça d’esgotar-se a can Berlusconi. I la reacció del grup italià és imprevisible. Telecinco, que va generar un model referencial a l’Estat —per criticable que fora— durant dues dècades, no està preparada per a ocupar una posició subalterna en el rànquing d’audiències ni per a assumir fracassos tan estrepitosos com el del valencià Carlos Latre, en què havien dipositat moltíssimes esperances.
Pablo Motos i Andreu Buenafuente van necessitar el seu temps per a assentar-se a la televisió. Un temps que ara no existeix, que és efímer. La televisió en línia prova de superar la seua crisi particular —les seues cotes mínimes de consum anual, que poden veure’s agreujades en conèixer les dades de 2024— reinventant-se una mica. Amb productes importats de les plataformes o exhumats del cementeri. És urgent eixir de l’stand by.