Hi ha molts factors que determinen l'esdevenir d'una guerra. Per descomptat que la preparació de l'exèrcit i el seu armament solen ser elements determinants. També, clar, l'encert en l'estratègia i l'habilitat en la tàctica. Una contesa, però, no es dirimeix únicament sobre el terreny. Hi juguen, també, un paper fonamental els ànims de les tropes i de la ciutadania involucrada en els conflictes. I, en això, la propaganda hi té un paper fonamental, com es va evidenciar en la I Guerra Mundial i es va acabar consolidant en la II Guerra Mundial, la batussa que va dur el món a la vora de l'abisme.
Tant els països de l'Eix com els Aliats ho sabien, i per això posaren en marxa serveis de propaganda amb els quals minar la moral del contrari i enfortir la pròpia. En el bàndol aliat, figures com les del neozelandès David Low o el britànic Kimon Marengo -conegut com a Kem- passaren a la posteritat per haver posat les seues habilitats pictòriques al servei de la causa contra els nazis. Ells formaven part d'una legió de ninotaires que, a les ordres del Ministeri d'Informació britànic, creaven vinyetes per ser distribuïdes en els mitjans de comunicació dels països aliats o dels no-alineats per tal de reforçar el discurs contrari a Hitler. Missatges senzills i, alhora, contundents per ser consumits per al gran públic.
D'aquell batalló armat amb llapissera també formà part un català: Mario Armengol Torrella, li deien, i no ha estat fins als últims anys que la seua figura ha transcendit l'anonimat. Ara, una exposició que es podrà veure al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) fins al febrer reivindica la singularitat d'Armengol.
«Tinta contra Hitler» ha estat el títol triat pels comissaris Plàcid Garcia-Planas i Arnau González i Vilalta per a la mostra. Perquè Armengol, com la resta de ninotaires, van fer dels seus escriptoris les seues particulars trinxeres. Els seus dibuixos no tenien l'efecte mortífer d'un obús, ni trinxaven carn humana com les granades, però removien consciències i creaven, arreu dels continents, simpaties i antipaties.
De Vic a Narvik
Nascut a Sant Joan de les Abadesses l'any 1909, Armengol va ser un de tants catalans a qui la guerra civil espanyola li va estroncar la joventut. Fill d'un industrial tèxtil de Terrassa, mai va tindre vocació per continuar l'activitat fabril familiar i va marxar a París per tastar l'ambient bohemi de la ciutat. Foren anys d'aprenentatge. De tornada a Catalunya, va atendre diversos encàrrecs per crear imatges corporatives d'associacions i indústries locals. El jove Armengol, definitivament, hi tenia traça.
Home d'idees republicanes, va creuar la frontera amb França l'any 1937, en part desencantat pes les lluites fratricides dins el bàndol que ell defenia. Agustí Calvet, Gaziel, històric director de La Vanguardia, exiliat des de 1936, l'avalà davant les autoritats franceses.
Calia, però, buscar-se la vida i Armengol optà per allistar-se en la Legió Estrangera francesa, amb el nom de Mario Hubert Armengol.
Començà, aleshores, un indesitjat periple bèl·lic: primer a Tumbuctú, després a Sidi bel Abbès, el quarter general de la Legió a l'Algèria francesa. Més tard, ja el 1940, amb la II Guerra Mundial iniciada, el seu batalló fou traslladat primerament a Brest, a la Bretanya, i des d'ací a Noruega, i més concretament a Narvik, a tocar de l'Àrtic. Allà ell i el seu batalló combaten exitosament les tropes alemanyes al costat dels britànics i els noruecs.
A principis de juny d'aquell any, el seu contingent és traslladat a Brest, al nord-oest de França. Les tropes alemanyes han avançat per tot el país i a ells els correspon un flanc que fa aigües per tots els costats. Són dies d'obusos, metralladors i barris assolats. Cal suposar que, per a Armengol, un home sense cap pretensió bel·licista ni heroica, degué suposar una experiència traumàtica, almenys fins que a finals de juny foren evacuats a Liverpool.
Canvi d'armes
Allà Mario ha de començar una nova vida. Com la resta de nouvinguts, però, no ho té fàcil. A la ciutat portuària, entaula amistat amb el basc Francisco Madariaga, propietari del restaurant The Continental, que li proporciona una primera baula a la qual agafar-se. A Liverpool pot substituir la metralleta per la llapissera. Paral·lelament, entra en contacte amb la nodrida comunitat de catalans exiliats al Regne Unit i entaula relació amb figures prominents, com ara Carles Pi i Sunyer, qui, després de l'assassinat de Lluís Companys, és el màxim dirigent del Consell Nacional de Catalunya.
Fora com fora, a Armengol li calia guanyar-se la vida. Algú li nomenà que el Ministeri d'Informació buscava ninotaires que pogueren dibuixar vinyetes sobre la contesa bèl·lica per distribuir-los als mitjans de comunicació de tot el món. Armengol sabia dibuixar i, sobretot, havia viscut l'horror de la guerra en primera persona. Preparà alguns dibuixos i, sense massa dificultats, passà a integrar la nòmina d'artistes a les ordres del Ministeri d'Informació britànic. A ulls dels responsables de la institució era l'artista «llatinoamericà» ideal per a poder dibuixar cartoons probritànics en la premsa dels països centreamericans i sud-americans.
Això fou l'any 1941. Començava una fructífera relació contractual per a Armengol. No es tractava, però, de fer volar la imaginació. O, si més no, fer-ho dins d'uns determinats límits. Era, de fet, el Ministeri d'Informació qui indicava a Armengol la temàtica i l'enfocament. El ninotaire enviava, aleshores, un primer esborrany per a la seua valoració. Si era positiva, traçava la vinyeta definitiva i l'enviava per ser distribuïda. En uns pocs anys, aquest català nascut a Sant Joan de les Abadesses havia passat de fer projectes menors per a industrials de Terrassa a veure els seus dibuixos plasmats en periòdics de gran tirada d'Argentina o Xile.
«Fer aquestes encomandes requeria habilitat. Els britànics marcaven algunes línies mestres que s'havien de seguir: no volien que s'infravalorara l'enemic. Tampoc no s'havien de mitificar a líders com Hitler o Mussolini, ni fer befa del patiment dels pobles italià o alemany -explica Arnau González, que és professor d'història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona-. Tot eren dibuixos, però no tot eren caricatures: quan Armengol dibuixava hòmens i dones assassinades pels nazis a l'Europa ocupada, per exemple, la seua intenció no era provocar cap somriure. El que volia era denunciar, fer reflexionar».
Segons sembla, només en una ocasió li vetaren una proposta: fou quan dibuixa la cèlebre estàtua belga del Manneken pis pixant-se en una bota d'un soldat alemany. Resultava, a ulls britànics, excessivament escatològica.
Durant quatre anys, fins que finalitzà la guerra, el setembre de 1945 la seua fou una producció ingent, en què la figura de Hitler té un protagonisme central. Del führer amenaçant dels primers embats de la guerra, passem a un führer moribund, incapaç d'acceptar la derrota. «Bah! Què saps tu sobre estratègia», li diu Hitler a un soldat famolenc que el segueix enmig d'un terreny amb neu fins als genolls. O aquella altra en què condecora una filera de soldats esquelètics. Hi ha, també, nombroses referències a Mussolini, al col·laboracionista francès Pierre Lavain o al mateix Franco.
En tots ells, Armengol mostra domini de la tècnica i capacitat per plasmar estils diferents, en funció de les necessitats narratives, i això a pesar que mai abans d'aquelles encomandes havia fet caricatures. Hi ha, en tot plegat, una certa precocitat. «El seu era un estil que bevia de la cultura catalana, de referents com els setmanaris satírics Cu-cut!O La Campana de Gràcia», explica Arnau González, qui no s'està de destacar que el ninotaire acabà assolint «un traç terriblement modern, avançat».
Girar full
Si les aportacions d'Armengol a aquella campanya de propaganda han passat desapercebudes fins ara ha estat, en bona part, perquè el mateix ninotaire mai no es va reivindicar amb vehemència. Al contrari. Posà aquells originals en una carpeta i els guardà. Continuà treballant en el món del disseny i el grafisme. Va publicar dos llibres amb alguns d'aquells dibuixos que havia fet per encàrrec del Ministeri
La tasca d'Armengol havia passat desapercebuda fins ara. Probablement perquè ell mateixa va fer creu i ratlla amb aquell període.
d'Informació, però el seu nom va diluir-se en l'oblit. A penes alguna menció en algun llibre recopilatori en una esfera -la dels ninotaires de la Segona Guerra Mundial- que ha estat àmpliament estudiada per l'acadèmia.
Probablement, la seua negativa a reivindicar aquesta faceta, unit al fet de ser estranger i haver publicat majoritàriament en els països perifèrics van provocar aquesta amnèsia. Quan el 1995 va morir, a sa casa de Nottingham, a l'edat de noranta-sis anys, ni la seua família sabia d'aquesta dedicació temporal a les ordres del govern britànic.
Ara, 'La tinta també fereix' ofereix l'oportunitat de visionar una part de tota aquella producció. Al voltant de cent-cinquanta originals de gran format esplèndidament conservats. Un material pràcticament inèdit a ulls contemporanis que ens invita, també, a fer un recorregut pels avatars de la guerra i totes les misèries que l'envolten.
«Aquesta serà la primera volta que moltes persones veuran els dibuixos en aquestes dimensions, però és que fa vuitanta anys els van veure milers de persones. I els van veure en uns altres ulls, perquè ho patien. Aquesta exposició presenta molt de dolor a través de la ironia. I aquest debat, sobre els límits en la manera de dir les coses, avui en dia és ben vigent», explica Plàcid García-Planas, comissari de la mostra, reporter de guerra i redactor en cap de la secció d'Internacional de La Vanguardia.
Com una 'matrioska'
A ell cal atribuir-li la troballa i consegüent posada en valor de tot aquest material. Perquè tan interessant és la història d'Armengol com la història de la mateixa exposició. «Ha sigut com si d'una caixa sortís una altra caixa», riu García-Planas. Perquè, de fet, el tàndem González i García-Planas no és nou en això de muntar exposicions.
En absolut. Tots dos van comissariar l'exposició 'La guerra infinita', a partir de l'anomenada 'capsa vermella', aquella troballa de cinc mil fotografies que Antoni Campañà va realitzar durant la guerra civil espanyola i que romanien oblidades en les golfes d'un habitatge. «Un dia, vaig acompanyar uns matrimonis de Sabadell, d'on jo soc, a visitar l'exposició al MNAC. Quan vaig acabar, un dels homes a qui acompanyava em va dir: 'A casa tinc un material semblant que crec que et podria interessar'. 'De la guerra civil?', li vaig preguntar. I em va respondre: 'No, de la Segona Guerra Mundial'», explica Garcia-Planas, mentre obri els ulls com a plats.
Aquell 'material interessant' és, ara, el gruix de 'Tinta contra Hitler'. L'elecció del MuVIM de València per mostrar aquest material inèdit d'un ninotaire català és ben intencionada. «Ens agrada quin és l'enfocament del MuVIM -explica Arnau González-. Ens semblava que aquest era el lloc adequat per posar en valor al Mario Armengol». Una exposició que és un gran i impactant fresc de la Segona Guerra Mundial i que ens invita, també, a una reflexió ben actual sobre les conseqüències del totalitarisme. Qui sap si d'aquesta caixa, també n'eixirà una altra.