—Creu que la proposta del finançament singular serà beneficiosa per a Catalunya?
—La proposta, en primer lloc, s’ha de complir. Perquè a Catalunya, malauradament, tenim certa tradició a signar pactes que després no es compleixen. En això soc una mica escèptic. En aquest sentit, crec que els partits, tant els que han signat com els que no, haurien d’estar units. També el PSC, encara que això suposi un enfrontament amb el seu partit matriu.
L’acord diu clarament que els impostos es recaptaran i es gestionaran (això suposa gestió, liquidació i inspecció) a través de l’Agència Tributària de Catalunya. En això no hi ha marge per a la interpretació.
Hi ha altres aspectes que s’han de concretar i que seran part de la negociació: cal clarificar la contribució a les despeses comunes i la contribució a la solidaritat.
—En quins termes hauria de concretar-se el fons de solidaritat que planteja la proposta catalana?
—L’acord limita la contribució a la solidaritat a través del principi d’ordinalitat. Catalunya no hauria de quedar pitjor que cap comunitat que aporti menys que ella en termes homogenis. El mínim seria igualar-nos amb la comunitat més ben tractada pel sistema actual, que és Cantàbria.
"Des de 2012, els recursos de l’Estat han pujat en més del 80% i les comunitats el 41%. Cal revistar el desequilibri vertical".
Això sempre que assumim una hipòtesi: que cap comunitat voldrà perdre. Això vol dir que la millora que aconsegueixi Catalunya i que aconsegueixin també les autonomies que acaben arrossegades per aquesta fórmula ha de venir d’un replantejament dels fons que ara es queda l’Estat. Perquè, a hores d’ara, hi ha un desequilibri entre administracions, amb un biaix molt clar a favor de l’Estat. Des de 2012, els recursos de l’Estat han pujat en més del 80% i les comunitats el 41%. Això és degut a determinats biaixos en l’impost de l’IVA i els impostos especials, que han generat una situació molt dispar. Cal revisar aquest desequilibri vertical.
—En què s’hauria de diferenciar l’aportació catalana de la quota basca i navarresa?
—L’opacitat de la quota basca i de l’aportació navarresa ve del fet que el càlcul es fa a partir d’una sèrie d’ajustos que ningú ha explicat massa bé. En teoria, és un càlcul relativament senzill a partir de l’aplicació d’un percentatge que representa el conjunt de l’economia basca o navarresa sobre el conjunt de les despeses comunes de l’Estat. No hi ha cap aportació a la solidaritat per cap banda. El que passa és que sobre això hi ha ajustos i molta opacitat. Seria bo que aquesta opacitat s’aclarira. No hi ha res que justifiqui que els recursos públics per habitant al País Basc siguin entre un 70% i un 80% superiors a la resta.
Cal dir-ho ras i curt: el concert basc i navarrès no són solidaris. L’acord entre PSC i Esquerra sí que ho és.
Hi ha encara una altra diferència: la transparència. Tal com està definit l’acord, aquest seria transparent i permetria saber quant contribuïm a les despeses de l’Estat i quant contribuïm a la solidaritat.
—Hi ha moltes autonomies que consideren que la singularitat és insolidària amb la resta d’autonomies. Ho és?
—El sistema de finançament té moltes singularitats i les ha tingudes des del començament. En primer lloc, els concerts basc i navarrès. Però també les Canàries tenen la seua singularitat. I, clar, hi ha la singularitat de Madrid.
A banda d’això, hi ha algunes coses importants a dir a propòsit de la nostra singularitat: en primer lloc, que és una resposta a un conflicte polític derivat d’una aspiració. En segon lloc, la singularitat no és insolidària perquè existirà un mecanisme que, a través d’un mecanisme públic, farà el càlcul.
—Isabel Díaz Ayuso no es cansa de repetir que Madrid és l’autonomia que més aporta a la caixa comuna. Falta a la veritat, quan diu això?
—Aquesta afirmació té un punt de cinisme polític. Pel que fa al model de finançament, tindria la seua part de raó en tant que la Comunitat de Madrid és la que més capacitat recaptatòria té. La qüestió clau, però, no és només el model de finançament, sinó els fluxos fiscals totals, que es mesuren a través de la balança fiscal. L’única volta que l’Estat ha calculat les balances fiscals, en temps del ministre Solbes, Catalunya aportava prou més que Madrid, en concret entre el 8,7% i el 8,69%, i Madrid aportava
"Dir, com Díaz Ayuso, que Madrid és l'autonomia que més aporta a la caixa comuna és cínic".
entre el 5,5% i el 5,9% en percentatge de PIB. Algú podria dir que d’això fa uns quants anys. Probablement, continua sent així, perquè el que Madrid puga aportar pel sistema de finançament ho compensa sobradament tant per les inversions de l’Estat (perquè sistemàticament rep més assignacions pressupostàries i s’executen molt més) com per les despeses d’un poder polític molt centralitzat. Aquesta possible major aportació, per tant, la compensa per altres vies.
I encara ens caldria afegir que aquesta capacitat recaptatòria l’utilitza per fer dúmping fiscal a la resta d’autonomies. I això no ho dic jo, sinó que ho certifica l’AIReF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), que calcula cada any la capacitat tributària que s’exerceix a la baixa.
Els beneficis fiscals de Madrid representaven el 2,4% del seu PIB. En canvi, del conjunt de les autonomies representa el 0,8%. Aquesta dada el que ens diu és que Madrid està aplicant unes polítiques fiscals a la baixa amb l’objectiu d’atraure capitals, rendes i patrimonis que es detrauen d’altres territoris. Les rebaixes fiscals que aplica Madrid beneficien, sobretot, els sectors més afavorits de la seua ciutadania.
—“Estem en un estat fortament descentralitzat i, per tant, cal desterrar l’argument de la ‘capitalitat’ per desprestigiar i menystenir el treball de la societat madrilenya que, amb llibertat i moltes ganes, ha arribat fins ací. (...) No ens cal cap singularitat ni tampoc cap concert. Madrid exerceix amb lleialtat i rigor la seua autonomia financera, consagrada per la Constitució i a disposició de qualsevol regió”, ha dit Isabel Díaz Ayuso aquesta setmana, durant un fòrum d’ABC. Què li suggereixen aquestes afirmacions?
—Em suggereix dues coses: una veritat a mitges i una falsedat. En primer lloc, la veritat a mitges que diu que Espanya és un estat fortament descentralitzat. Perquè potser ho és quant a transferències de l’Estat, però no ho és quant a l’autonomia tributària, ja que depenen de les transferències que li fa l’Estat. En cap país federal funciona així. Des del punt de vista dels ingressos, depenem totalment del que l’Estat decidisca. Amb l’agreujament, a més a més, que funcionem amb un sistema de bestretes que fa que els ingressos arriben dos anys tard.
I ara anem amb la falsedat: l’efecte capitalitat. Madrid té un plus fiscal derivat de la seua capitalitat que no tenen la resta d’autonomies. M’explico: l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques va fer un informe on estudiava com, a partir de la ubicació de tots els poders polítics a Madrid, s’havia generat un creixement induït que provocava atracció de capital privat, grans empreses, talent, patrimoni i rendes altes. Això explica una capacitat recaptatòria molt superior a la resta de comunitats.
"Espanya no s’entén sense una gran capital. I a la resta ens conceben com satèl·lits que hi ha al voltant."
La segona singularitat de Madrid és que té menys necessitats de depesa en sanitat i educació. Pel que fa a la sanitat, té un segment molt important de població que són funcionaris, i aquests fan ús de les mútues i no de la sanitat pública. Pel que fa a educació, en tenir amples capes socials mitjanes i altes, és l’autonomia amb més penetració de l’ensenyament privat. També té menor despesa en serveis socials i menor necessitat de cultura. És la comunitat que menys gasta en cultura perquè les infraestructures culturals que té es paguen amb diners de l’Estat. I també, per la mateixa raó, és la que menys inverteix en infraestructures.
Aquesta és la singularitat madrilenya: un plus fiscal derivat de la seua condició de capitalitat i que es tradueix en una major capacitat recaptatòria i una menor necessitat de despesa que la resta.
—Diria que Madrid és una autonomia dopada?
—Sí, és una comunitat dopada, perquè de manera inercial, per la manera com s’ha distribuït el poder polític, en si mateix, ja implica un dopatge. A això cal afegir la política que s’ha aplicat, sobretot a partir dels anys noranta, amb a la privatització de companyies o el desplegament de les autopistes i el tren d’alta velocitat, així com infraestructures com l’aeroport de Barajas, que a hores d’ara és el desè millor del món.
Al capdavall, Madrid és el reflex de la concepció que tenim de l’Estat. Espanya no s’entén sense una gran capital. I a la resta ens conceben com satèl·lits que hi ha al voltant. Això explica per què altres infraestructures, com el corredor mediterrani, ha quedat postergat.
—Diria que hi ha territoris que han perdut pistonada a costa de Madrid?
—En el cas del País Valencià sembla prou obvi. Nosaltres potser no tant, però hem perdut part de l’avantatge d’eixida que teníem. I, en tot cas, els territoris del Mediterrani no hi hem contribuït en fer una aposta per les activitats de baix valor afegit i baixa productivitat.
—Alguns dirien, en tot cas, que això que passa en relació amb Madrid a l’Estat espanyol passa a tots els països del món. És així?
—Això no sempre és així, hi ha altres models tan viables o més viables que el nostre. A Alemanya les institucions federals no estan concentrades a la capital. Altres països com la República Txeca, els Països Baixos o Sud-àfrica tampoc no tenen la concentració institucional que tenim nosaltres.