Els eclipsis de sol, de l’’Odissea’ a Henry Rider Haggard i Mark Twain
A l’Odissea, a Les mines del rei Salomó i a Un ianqui a la cort del rei Artús els eclipsis solars tenen un paper destacat a la trama. Sempre a favor del protagonista.
Als pescadors de Si sabessis el mar com és bonic (La Magrana, 2024) de Gemma Calduch se’ls fa de nit en un instant, no se sap si per una tempesta perfecta o per un eclipsi: “Alguna cosa no anava a l’hora. En seixanta-set anys n’havia vist de tots colors, al mar: tifons, huracans, mànegues... No hi havia força de la natura que no l’hagués reptat; però que caigués la nit en un segon? I ara!”.
La història dels eclipsis en la literatura és tan antiga com els mites i ja apareixia al XX cant de l’Odissea. Segons la traducció de Joan Alberich i Mariné (La Magrana,1998): “Aleshores els va parlar Teoclimen semblant a un déu: ‘Ai, desgraciats, ¿quin deu ser aquest mal que patiu? La nit us embolcalla el cap, el rostre i també, per sota, els genolls. El gemec s’escampa i les galtes regalimen llàgrimes. Els murs i els bells intercolumnis estan ruixats de sang. El vestíbul és ple de fantasmes i també és ple dels que van cap a l’Èreb sota les tenebres. El sol ha desaparegut del cel i s’ha estès una boira funesta’”.
Recentment, dos grups de científics han volgut posar data a aquest eclipsi de sol que narra Homer. Segons l’equip americà (EUA-Argentina), hauria estat el 16 d’abril de 1178 aC; segons els investigadors grecs, el 30 d’octubre de 1207 aC.
Posteriorment, dos autors van retratar sengles protagonistes que feien servir els seus coneixements sobre els eclipsis per enganyar els seus enemics. El primer va ser Henry Rider Haggard a Les mines del rei Salomó de 1885 (Barcanova, 1991). El segon, Mark Twain a Un ianqui a la cort del rei Artús (1889), amb traducció de Joan Sellent (Quaderns Crema, 1999). En Hank Morgan està a punt de ser cremat a la foguera: “Un home es va agenollar als meus peus amb una torxa flamejant (...). Al cap d’un moment vaig mirar amunt i el vaig veure allà dret, immòbil, com petrificat. Amb un impuls unànime, la multitud es va aixecar lentament i es va quedar mirant el cel. Jo els vaig seguir amb la mirada; no hi havia cap dubte: el meu eclipsi estava començant! La vida va tornar a bullir a les meves venes: havia tornat a néixer! El voraviu negrenc va anar estenent-se a poc a poc sobre el disc solar (...) Merlí va avançar des del lloc on era —per aplicar la torxa ell mateix, vaig suposar—, però jo li vaig dir: —Quedeu-vos on sou. Si algú es mou abans que jo ho autoritzi, ni que sigui el rei, el fulminaré instantàniament amb llamps i trons!”.
Hauria llegit Twain la novel·la de H. Rider Haggard o va ser coincidència?
Les sirenes de Gemma Calduch i Antoni Veciana
A Si sabessis el mar com és bonic, la primera novel·la de Gemma Calduch, una sirena és protagonista. A Nicolau, d’Antoni Veciana, també es contaven històries de sirenes.
A Port, l’escenari imaginari de Si sabessis el mar com és bonic, de Gemma Calduch (La Magrana, 2024), han de pescar una sirena per capgirar la sort del poble. I ho fan enmig d’una gran tempesta (o potser un eclipsi): “L’esclat d’un llampec va il·luminar la xarxa i llavors ho va veure: entre els peixos palpitants, el centelleig d’una pell blanca. Era un braç. Un braç! (...) Llavors el buc va clavar una altra coça, elèctrica, quasi definitiva. Rabiosa, la corda es va desempallegar dels nanos, i a l’últim, d’en Príam. No podrà ser, ho teníem a tocar i no podrà ser. (...) I abans que la xarxa s’obrís i retornés al mar el que era seu, els tres pescadors la van hissar com si els hi anés la vida. Perquè, fet i fet, els hi anava la vida.
Un darrer esforç i la bèstia marina va caure sobre el pont de la Certa entre crits i dolor, tal com fan les criatures quan surten del ventre d’una dona. Tenia algues verdes als cabells i petxines a la cua. I el futur del poble a les seves mans.
Batallant eufòric contra el temporal, en Príam va fixar el rumb cap a casa. Port tornava a disposar d’una sirena”.
A Nicolau (La Segona Perifèria, 2022), d’Antoni Veciana, un dels personatges, l’Astruc, explicava una història de sirenes: “En una badia del nord, a Roses, hi havia dugues sirenes que es van afartar de seduir mariners i van anar a viure a terra ferma. Van amagar la seua naturalesa marina i corrien per les muntanyes com podem córrer tu i jo quan no estem dominats per la peresa.
Aquestes dugues sirenes es van posar a viure a les Coves de les Encantades, un laberint d’avencs des del qual podien acabar fugint cap al mar si les coses se’ls posaven de través. Des d’aquella cova vigilaven els camins que pujaven al monestir de Sant Pere de Rodes”...
Caps de serp, més a prop de The gangs of New York que de Chinatown
Caps de serp és “una crònica sobre el poder i el contraban de persones a Chinatown”, el barri de Nova York. Té poc a veure amb el film de Polanski (el Chinatown de Los Angeles), però cita The gangs of New York.
Periscopi edita el primer gran llibre d’investigació periodística de Patrick Radden Keefe (conegut per l’èxit de No diguis res) sobre el tràfic de persones, liderat, a Nova York, per la novel·lesca Germana Ping: el molt recomanable Caps de serp. Res a veure amb el film Chinatown de Roman Polanski (que situava l’epicentre de la malastrugança al barri xinès de Los Angeles). L’escenari de Caps de serp és Nova York i se cita el llibre que inspira el film de Martin Scorsese: “A The gangs of New York, el de Herbert Asbury, un relat colorista i d’autenticitat dubtosa, un membre del [clan mafiós] Hip Sing ‘gras i amb cara de lluna’ anomenat Mock Duck, abillat amb una samarreta de cota de malla, despatxava els membres de l’On Leong [un altre clan] amb dues armes a la vegada”.