Va nàixer a Ohio l’any 1900, a l’inici d’un dels segles més convulsos de la història. La seua vida, fins que va morir quan en tenia 88, en seria el reflex fidel: intrigues, traïcions i guerra. Quanta, quanta guerra, que diria la Rodoreda.
Mildred Gillars, a qui tothom coneixeria en el futur pel pseudònim d’Axis Sally —“Sally la de l’Eix”—, volia ser actriu però no va reeixir als escenaris. Conten que la seua màxima fita va consistir a ser corista de Broadway. Una de les moltes que n’hi havia en aquella època.
Com que la carrera artística no rutllava, Gillars va decidir fer un gir de 180 graus. Amb el seu xic, van decidir marxar de viatge al nord d’Àfrica i Europa. Tots dos volien descobrir món, però aquella experiència va prolongar-se molt més del previst, sobretot en el seu cas.
En 1934, quan feia poc que Adolf Hitler havia accedit al poder, Gillars, que ja havia trencat amb el nóvio, va establir-se com a professora d’anglès a Alemanya. Allà prendria contacte amb un jove alemany amb qui tenia la intenció de casar-se fins que la Segona Guerra Mundial va causar la seua mort en el front. Fou ell qui va persuadir-la de romandre a Alemanya i no retornar als Estats Units.
Els jerarques nazis no van tardar a descobrir en la seua veu, tan dolça, una eina sibil·lina de combat. La ràdio era llavors el gran mitjà de masses i els soldats nord-americans la sentien cada dia, raó per la qual els capitostos del Tercer Reich no van dubtar a utilitzar Gillars per a projectar els seus missatges propagandístics.
La seua estrena en les ones hertzianes es remunta a 1940. Des d’aleshores, va participar en tot tipus de programes:Club of Nations, Smiling Through, Morocco Calling, Christmas Bells of 1943, Easter Bells of 1944, Survivors of the Invasion Front, Midge at the Mike i GI’s Letter Box and Medical Reports foren alguns dels més coneguts. En ocasions en solitari i en ocasions acompanyada, com per exemple amb el popular Hans Fritzsche, que resultaria absolt als judicis de Nuremberg, o amb Kurt Georg von Kiesinger, l’enllaç del Ministeri de Propaganda alemany amb la radiodifusió exterior.
En aquells espais, sempre en anglès, tractava d’enfonsar psicològicament els soldats aliats, i més concretament, els de l’exèrcit americà. Maleïa els posicionaments polítics de Churchill i Roosevelt que havien menat a la guerra i responsabilitzava els jueus de la sang vessada. A més, no perdia l’oportunitat de referir-se a aquelles mares, dones i nóvies que frisaven retrobar-se amb els soldats desplaçats a Europa.
De vegades, adreçant-se als combatents per a desgastar-los moralment, però de vegades, també, interpel·lant-les de manera directa: “Açò és Berlín cridant a les mares estatunidenques. I m’agradaria dir-les, xiques, que quan Berlín crida algú, paga la pena escoltar-lo, perquè hi ha una xica estatunidenca al micròfon amb unes poques paraules vertaderes per als compatriotes que són a casa”.
No era estrany que Gillars detallara la penosa mort d’algun soldat en el front, les circumstàncies tan tràgiques en què s’hi havia produït. Amb la informació que li transmetia el règim nazi, ho tenia bé per fer-hi sang. Com havia perdut la cama aquell jove o com havia mort aquell altre durant un salt en paracaigudes. Històries amb nom i cognoms que només tenien un objectiu: afeblir el rival.
Perquè ella, des de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va alinear-se sense embuts del costat alemany. La relació amb el seu amant Max Otto Koischwitz va esdevenir clau en la traïció al poble americà. Com explicava la BBC en un article recent, tots dos passejaven pels camps de presoners de guerra com si foren treballadors de la Creu Roja Internacional.
En aquelles visites, Gillars oferia una cigarreta i entrevistava els soldats caiguts en mans dels nazis. En teoria, perquè aquella entrevista seria emesa als Estats Units i la seua veu podria arribar als éssers estimats. La realitat: després Gillars i Koischwitz editaven el contingut de la conversa a fi que els presoners semblaren estar d’acord amb els nazis. L’estratègia marcada per Joseph Goebbels tenia en ella un estendard.
La tasca de locutora va proporcionar fama i un bon sou a Gillars. Després de la seua darrera transmissió, el 6 de maig de 1945, quan la desfeta nazi ja era una evidència, va provar de fugir entre els grups de desplaçats, però els serveis d’intel·ligència dels Estats Units aconseguiren enxampar-la en 1946. A continuació van traslladar-la a un camp d’internament, on va passar dos anys i mig anteriors al judici en què seria condemnada per alta traïció.
En una compareixença davant la premsa poc abans de la vista oral, que va celebrar-se amb jurat popular, Gillars va declarar-se innocent. “Tinc la consciència ben tranquil·la, no tinc res a amagar; en arribar a Alemanya, l’any 1934, mai no havia sentit parlar de Hitler... Encara no sé de política, només soc una artista”.
El judici, que va començar a Washington en setembre de 1948, va concloure el març següent amb una sentència condemnatòria per traïció que podia haver acabat amb la pena de mort. La seua emissió de l’11 de maig de 1944, fent-se passar per Evelyn, una suposada mare d’Ohio que havia perdut el seu fill en el desembarcament de Normandia, potser fou la més indigna. En qualsevol cas, Gillars, Axis Sally, consta com la primera dona de la història moderna a ser condemnada per traïció. Va passar 12 anys en presó.
Ja en llibertat, a preguntes dels periodistes, lluny d’admetre cap errada, va assegurar que, en aquelles circumstàncies, tornaria a fer el mateix. “Estava molt enamorada d’un alemany i esperava casar-me amb ell, pensava que podia estimar els Estats Units i continuar servint la Berlin Broadcasting Corporation”, va dir. Sempre va considerar el seu trànsit per la garjola com una “injustícia”. Els últims anys de la seua vida treballaria com a professora en un convent de Columbus, al seu estat d’Ohio, i com a professora en una escola catòlica.
Al Pacino, l’advocat de Gillars en la gran pantalla
Ironies de la vida. Gillars no va excel·lir com a actriu, el gran somni que cobejava, però la seua vida ha estat duta al cinema. L’any 2021 va estrenar-se American Traitor amb Meadow Williams en el paper de la protagonista i Al Pacino en el del seu advocat defensor, James J. Laughlin.
El film efectua diversos salts en el temps, tant cap enrere com cap endavant, i sobretot opta per centrar-se en el judici en què Gillars va resultar condemnada. Està basat en la novel·la Axis Sally Confidential, escrita per William E. Owen.
La crítica no va tractar gaire bé aquesta pel·lícula. El guió, poc treballat i amb algunes reiteracions excessives, va ser-ne el principal assenyalat. Al Pacino tampoc no va eixir-ne ben parat. Una història potent però cinematogràficament mal resolta, o el que ve a ser el mateix, l’enèsim desencontre entre les ínfules d’artista de Gillars i la vida real. D’altra banda, hi ha aproximacions literàries a la seua història més encertades, com ara Axis Sally: the American voice of Nazi Germany, de Richard Lucas, o Axis Sally, The Most Listened-to Woman of WWII, de M. Williams Fuller.