La sobrietat sense colònia de Sílvia Alcàntara

Cèlia Palau es tanca amb un colofó que diu “Aquesta obra s’ha imprès als tallers de Romanyà Valls el mes de març de 2024, coincidint amb el 15è aniversari d’Olor de colònia”. Aquella primera novel·la de Sílvia Alcàntara, un retrat de la vida en una colònia industrial del Bages —la colònia Vidal on ella mateixa havia viscut 25 anys—, va impressionar el públic i la crítica. I d’un dels personatges d’aquella novel·la —en realitat, de dos, Cèlia Palau i la germana Àngels— surt aquesta novel·la sòbria i sòlida que recorda a voltes les primeres novel·les de Maria Barbal (Pedra de tartera, Càmfora, etc...). No tant per l’estil com per un to pausat que sembla narrar una història qualsevol, sense escarafalls ni cap gran gesta, però que va creixent a la ment del lector com els fets inoblidables de personatges mínims.

La Cèlia Palau, que a Olor de colònia tot just era una adolescent, és aquí una dona madura, gairebé a punt de complir els cinquanta anys, divorciada d’un marit que l’ha tingut sotmesa fins que els dos fills han marxat de casa. Una dona esporuguida i aparentment irrellevant a qui veurem fer petites passes de gegant en el camí de prendre les regnes de la seua vida. 

Per declaracions posteriors de l’autora, sembla que aquest era un dels objectius de la novel·la, retratar els sentiments “més profunds” d’una dona i retratar aquests actes de “dignitat”, com el de separar-se sense tindre cap coixí econòmic i refer una vida; allunyar-se d’una relació que la tenallava i refer-se a poc a poc, sempre a un pas del vertigen.

La novel·la pot acusar, negativament, la pesada càrrega de ser comparada amb Olor de colònia, una obra més extensa, més complexa i més densa que Sílvia Alcàntara va escriure i reescriure diverses vegades entre el 1993 i el 2009. Aquell era un retrat de tota una forma de viure que ha desaparegut i, a més de diverses històries creuades, reconstruïa un món que el món sencer havia oblidat en només quaranta anys.

En tot cas, aquesta càrrega negativa no pot ser culpa de la novel·la ni de l’autora sinó de les falses expectatives que s’hagin pogut crear, voluntària o involuntàriament, al voltant del llibre pel simple fet de recuperar un personatge de l’anterior obra. Sílvia Alcàntara no té per què oferir el mateix menú a cada novel·la —i fa molt bé perquè la repetició acaba cansant— i Cèlia Palau, tot i ser unaspin-offd’aquella Olor de colònia, no comparteix escenaris ni estructura ni més personatges que els dos esmentats: els lectors la poden llegir sense haver llegit la novel·la anterior i entendre igualment l’argument.

Sí que comparteix allò que està en la base de la literatura: l’estil. A Cèlia Palau s’hi poden reconèixer les característiques bàsiques de l’escriptura de Sílvia Alcàntara: la sobrietat de l’estil, la mirada sobre els detalls, la precisa composició dels escenaris, l’àgil descripció de les petites accions significatives, una veu narradora situada a dins i a fora dels personatges... (i potser massa punts suspensius). No li falten virtuts a l’estil d’Alcàntara ni interès a Cèlia Palau, però no cal esperar una altra Olor de colònia perquè ni ho és ni ho vol ser.

La mateixa escriptora ha explicat —ho va fer a la roda de premsa de presentació de Cèlia Palau— que no volia, i no vol, fer una segona part d’Olor de colònia perquè ja era una història molt acabada. De fet, Cèlia Palau ni tan sols tindrà gaires records —en aquesta novel·la— d’aquella fàbrica; només els que li porta el retrobament amb la germana Àngels.

La importància de la novel·la rau en el continu retrat del personatge que ens fa Alcàntara: l’anem coneixent a mesura que Cèlia Palau es va coneixent a ella mateixa, perquè les persones estan sempre en un procés continu de canvi i els grans personatges de les novel·les no són mai els mateixos que eren al començament de la novel·la. Ni que tinguin quaranta, cinquanta o vuitanta anys, les persones canvien i els personatges també ho han de fer. De principi a fi, veurem com Cèlia Palau va creixent com a personatge fins a fer-se tan creïble que entenem els seus encerts i els seus errors, les seues accions i les seues pauses. Tot aparentment insignificant i, tanmateix, d’una importància vital.