La pràctica de la pilota valenciana encara està arrelada entre la xicalla als pobles no massa grans del País Valencià. Al carrer i als patis d'escola, hi ha grups que deixen per moments arraconat el futbol i colpegen una pilota amb la mà contra la paret. És el joc més senzill. No calen embenatges, ni tampoc cap mena de protecció. Solament una pilota, una paret i unes ganes infinites de divertir-se, de tornar a casa amb una blaüra, però amb la satisfacció d'haver gaudit d'una bona estona.
Sacha Kruithof era un d'aquells xiquets que va criar-se al carrer jugant a pilota. A la seua Orba natal, una població de poc menys de 3.000 habitants situada a la comarca de la Marina Alta, hi havia tres esports que dominaven les hores de lleure de la canalla: el futbol, el tenis i, per descomptat, la pilota valenciana. «En tres anys, de fet, ja volia jugar a pilota. Veia que el meu germà practicava l'esport i jo desitjava fer el mateix que ell. Per això, vaig pegar-li la murga a ma mare. Vaig donar tant la brasa que ma mare va implorar a l'entrenador perquè m'acceptaren», narra en conversa a EL TEMPS qui després lluiria els colors de la selecció valenciana.
Aquest pilotari, satisfet per haver aixecat la copa mundial de pilota l'any 2023 amb el combinat nacional del País Valencià, va emprendre fa un temps un repte a l'altre costat de l'Atlàntic. És cert que la pilota valenciana, amb les seues modalitats farcides de singularitat, és l'esport nacional valencià per tradició i arrelament històric, però la pràctica de la pilota està estesa arreu del planeta. A Nova York, per exemple, hi ha una gran afició a una mena de frontó d'una sola paret.
Amb 2.000 frontons repartits per tota l'urbs, Kruithof va emprendre el desafiament de competir a la vila dels grans gratacels i derrotar a la llegenda d'aquest esport: Tywan Cook. Una història que es narra a la sèrie documental Sacha a Nova York, dirigida per Àlex Martínez, impulsor de la revista especialitzada Ferida, i emesa en quatre píndoles per la televisió pública valenciana À Punt. L'estrena, la qual s'hi va produir a finals del mes passat als cinemes Lys de València, va reunir a diverses personalitats del món de la pilota valenciana.
La forja d'un campió
L'afició a la pilota de Kruithof no va ser passatgera. Les seues ganes de practicar l'esport nacional valencià no foren flor d'una imitació momentània dels quefers del seu germà, sinó que van ser fruit d'una passió interior per aquest joc. «Quan era xicotet, sempre anava amb una pilota damunt per colpejar-la per totes les parets del poble», explica. Inquiet i amb molta energia, va combinar la pilota valenciana amb el tenis, el futbet i, fins i tot, amb les classes de saxofon. «Els meus pares em cansaven perquè pogueren descansar a la nit. Era un autèntic terratrèmol de xiquet», relata.
Els seus inicis a l'esport nacional del País Valencià foren amb el raspall, una de les modalitats més assequibles. Acumularia partides al carrer per més tard endinsar-se en el món dels trinquets. Del raspall passaria al frontó, la galotxa i, finalment, a l'escala i corda. Kruithof, però, descobriria a YouTube una varietat de la pilota que l'enamoraria: el one wall. Amb tretze anys, ja era campió europeu sub-15 d'aquesta modalitat, i als dèsset s'hi proclamaria campió del món sub-19.
Tota una evolució cap a la professionalitat que incloïen experiències en altres racons del món, com aquell torneig al qual va acudir sense el permís dels seus pares. «Va ser el cas d'una competició celebrada als Països Baixos. Ma mare va assabentar-se'n quan ja tenia tots els vols comprats i tot organitzat. Aquell torneig em va permetre els contactes per arribar a Nova York», confessa. Arran d'aquesta copa, no debades, contactaria amb William Polanco, una estrella que va captivar al jove Kruithof en la seua infantesa quan va veure una exhibició seua a València pels volts del 2008.
«Després d'insistir-li que volia jugar a Nova York, Polanco hi va accedir. Em va obrir les portes de sa casa perquè poguera competir durant l'estiu a Nova York. Això em va permetre disputar partides allà, ja que no comptava amb els recursos per viure als Estats Units d'Amèrica. A la temporada d'estiu, s'hi guanya bé, però no per residir de seguit», assenyala. «Vaig plantejar-me quedar-me tot l'any a Nova York, però vaig veure que no era viable per l'estil de vida d'allà. No es guanyen tants diners perquè et compense viure permanentment allà. A més, estàs sotmès a molta pressió perquè guanyes en funció dels resultats», completa.
La petjada irlandesa
L'afició a la pilota a mà, a una modalitat semblant al frontó, arribaria a Nova York amb la immigració irlandesa. «S'hi juga perquè els irlandesos van importar-la quan s'hi va instal·lar durant l'últim terç del segle XIX. Irlanda havia entrat en una crisi econòmica profunda i molts dels ciutadans irlandesos van escollir Nova York com a indret per poder prosperar econòmicament. Aquesta onada d'immigració irlandesa va provocar que es construïra el primer recinte al districte de Brooklyn», exposa.
Una altra crisi, però, suposaria l'expansió dels espais per practicar la pilota a mà i convertir Nova York en una de les capitals d'aquest esport. «Amb el crac del 1929, s'hi comencen a edificar parets massivament perquè la gent tinga treball, així com per crear espais públics en els quals fer esport. Arran d'aquella política, Nova York s'erigeix en la ciutat dels 2.000 frontons. La pilota a mà passa ràpidament a ser un dels esports més populars de l'urbs», conta.
«És curiós perquè al País Valencià tenim la concepció que és un esport molt local, però a Nova York també tenen la mateixa percepció. Allí comparteixen aquest pensament de creure que només hi juguen ells. A molts llocs del món s'hi juga a pilota, però a cada indret hi ha unes regles», agrega el pilotari valencià. A la ciutat dels gratacels, de fet, s'hi practiquen diverses modalitats semblants al frontó que es divideixen depenent les parets amb les quals es jugue. El one wall és la més coneguda. «És la més universal. Al País Basc francès, per exemple, s'anomena plaça lliure i la diferència és que hi ha una línia a la paret. L'essència, però, és la mateixa», arredoneix.
A escala mundial, hi ha altres varietats de pilota que han permès competicions entre diferents nacions. És el cas del joc internacional, la qual es disputa sobre gespa. «És una modalitat inventada amb similituds amb la pilota frisona. Va ser creada perquè cap país la dominara. És la que predomina als mundials, però ningú la pràctica durant tot l'any», desgrana. Els valencians s'imposarien en aquesta disciplina l'any passat i aixecarien la copa mundial. «Ser els millors en qualsevol disciplina és molt gran. Va ser un orgull defensar els colors de la selecció valenciana, així com proclamar-se campió amb el combinat de la teua terra», expressa.
En respiració assistida
A pesar d'aquest èxit internacional per al conjunt de la pilota valenciana, les constants vitals de l'esport nacional del País Valencià estan sota vigilància mèdica i necessiten la respiració assistida que proporciona l'administració pública. «Estem en un moment molt complicat amb problemes com ara la transmissió de la pràctica de l'esport des de la infància i l'escola cap a l'adolescència i els clubs. S'aconsegueix que molts xiquets comencen a jugar per l'escola, però més tard no continuen. No s'està creant una base prou àmplia de xavals que s'hi dediquen», adverteix.
«Estem veient que falten jugadors. L'esport compta amb entrebancs com ara la complexitat d'algunes modalitats, el temps que perd preparant-se les mans i, a més, la falta d'aficionats. És un esport molt complicat sense no massa repercussió i és complicat d'arribar al públic jove. I més quan hi ha molts esports que competeixen per captar l'atenció de la gent», lamenta, així com insisteix que haver-te d'enfaixar-te la mà per a jugar fa que la gent s'hi tire enrere: «Estar una hora i mitja preparant-te les mans no és engrescador perquè la gent s'hi anime. Com tampoc ho és si hi ha massa normes. A Nova York, només necessites una pilota que no és tan dura i una paret per jugar».
Aquest jugador amb experiència internacional i un campionat del món al seu palmarès observa dinàmiques que tampoc ajuden a l'enlairament de la pilota. «És un món molt tradicional, molt tancat, i és un negoci que està en mans d'uns quants, on cadascú rema cap al seu costat i no d'una manera conjunta. No hi ha una direcció única. Som pocs i estem dividits», denuncia. I remata: «Qui diga que la salut de la pilota és fenomenal, estarà mentint. No tenim xifres que avalen una bona salut de l'esport». Una cara diferent dels èxits d'un pilotari que ha deixat l'empremta de l'esport nacional del País Valencià a terres estatunidenques.