"Paco és de tots". Ho va dir la seua dona, Maria Lluïsa, quan El Genovés ja s'havia convertit en el pilotari del poble. El nom i el rostre d'un símbol modern per a un joc antic que, al llarg dels últims set segles, han practicat amb devoció els valencians. Des de la noblesa fins a les classes populars. Des dels reis i els cortesans als llauradors i els obrers. Un esport fet a mà i per a la mà que ha cosit al territori una passió compartida i ha dibuixat l'autoretrat d'un país que es transforma sense perdre de vista els vuit gallons triangulars de pell de bou farcits de borra i embastats amb fil de cànem. Una esfera de vaqueta lluenta que porta incrustada als seus 45 immensos mil·límetres de diàmetre el pes de la tradició, la llengua i la cultura popular. Elements adherits als carrers, als trinquets i als frontons valencians en forma de pilotades que cohesionen un passat comú. Avui, malgrat la nostàlgia generalitzada que arrosseguen altres temps millors, 3.700 pilotaris federats, 108 clubs actius, competicions amateurs i professionals, centenars d'instal·lacions on es practiquen una desena de modalitats i més de 2.200 partides a l'any escriuen en primera persona un relat esportiu, cultural i social en el qual els mites nodreixen la memòria col·lectiva. En ella, els pilotaris del poble, com El Genovés, com els déus en la mitologia grega, mai no moren.
Dels grecs a Lluís Vives
Precisament, encara que l'origen del joc de la pilota a mà és un misteri universal per resoldre, sembla que tot va començar amb els grecs. Segons les principals hipòtesis, en la Grècia clàssica, en plena construcció dels fonaments de la civilització occidental, alguna ment desocupada va proposar fer dos equips, pintar ratlles a terra i colpejar amb la mà una pilota de banda a banda de la pista improvisada. Així és com, probablement, va nàixer el joc a llargues, la disciplina mare de la majoria de les modalitats actuals de la pilota valenciana. Història antiga de l'entreteniment. Però van ser els francesos, alguns segles després, els qui van fer del seu "jeu de paume" medieval un vertader esport popular.
De fet, tot apunta que la pilota va rebotar per primera vegada en terres valencianes en l'edat mitjana, impulsada pels cavallers de la Provença que escoltaven el rei Jaume I durant la conquesta. A finals del segle XIII ja es menciona la plaça del Jugador de Pilota a Alcoi i unes dècades més tard, el 1305, l'humanista Arnau de Vilanova, metge de reis i papes, desaconsella per escrit al monarca Jaume II la pràctica de la pilota per no considerar-lo un esport propi de sa majestat. La seua recomanació és la primera prova escrita de l'existència del joc a València. Altres veus, com la del religiós Sant Vicent Ferrer, van lloar aquest nou entreteniment que arrelava al carrer i alleujava el pesar de les guerres i les epidèmies. La pilota, una injecció d'entusiasme social entre desgràcies, es va estendre com una taca d'oli pels territoris de la corona catalanoaragonesa amb diferents formes, materials i modalitats. Fins i tot a Itàlia, durant el Renaixement, la noblesa de Florència, Siena i Venècia ocupava les hores d'oci amb el joc a llargues. A Roma, l'expedició dels papes Borja va inocular el verí de la pilota als seus concorreguts carrers. La "Via della Pilotta" i la "Piazza della Pilotta", actualment només una petjada toponímica dels pas dels valencians per la ciutat eterna, van ser l'escenari de llargues i intenses partides.
Mentre la noblesa trobava en la pilota una activitat lúdica amb la qual matar el temps lliure, l'apassionada afició pel joc generada entre les gents més humils va exercir un paper determinant per la seua desaparició en moltes ciutats. La seua pràctica era tan vehement als carrers que les autoritats van començar a considerar-la un agitador social perillós. D'aquesta manera, al llarg del segle XV, als territoris de l’antiga corona van multiplicar-se els edictes amb prohibicions per a la pilota en espais públics, amb elevades sancions econòmiques a pagar pels incomplidors. Aquestes restriccions, afegides a la introducció de la pala, un còmode instrument amb el qual l'aristocràcia va descobrir que podia colpejar la pilota sense dolor a les mans, van minvar de forma progressiva la presència del joc de pilota a mà als municipis catalans i balears. Però no en els valencians, on les classes populars, acostumades a treballar la terra amb les mans nues, van rebel·lar-se contra la pala i les autoritats. Més que simptomàtic és el bàndol de la ciutat de València del 14 de juny de 1391, en el qual els justícies i jurats municipals van decretar la prohibició del joc de la pilota al carrer per causa de les blasfèmies i les injúries pronunciades, amb una multa de 20 morabatins d'or i la pena de presó el en el cas de no abonar-se. La normativa, rebutjada pel poble, no va tindre efectes reals i va estar vigent, sense cap conseqüència, fins a 1991, quan l'alcaldessa Clementina Ródenas (1989-1991), del PSOE, va acceptar derogar-la.
Siga com siga, la tendència a eliminar la presència del joc en la via pública sí que va comportar la construcció dels primers trinquets. En el segle XV, a la ciutat de València funcionaven fins a 13 instal·lacions d'aquest tipus. El fenomen va cridar l'atenció de l'estudiós Joan Lluís Vives, qui en els seus "Diàlegs" va abordar la realitat de la pilota valenciana, comparant-la amb les modalitats de París i Bruges, on la pilota a mà va ser l'esport més important fins al segle XVIII.
La travessa, motor dels trinquets
Llavors, el mal va vindre des d'Almansa i la pilota tampoc hi va escapar. O sí. Perquè si bé és cert que després de la Guerra de Successió (1701-1714) la tendència castellanitzadora de la nouvinguda noblesa va apartar de la pilota els distingits senyors, també ho és que al segle XIX el joc va patir una eclosió popular. La xifra de trinquets va augmentar de manera imparable. A València obren les portes el trinquet de Santa Teresa (1843), el del Real (1853), el de Pelayo (1868) i el de Juan de Mena (1877). Al mateix temps, al carrer, els desafiaments eren una constant. Entre ells, Almela i Vives recull el duel que els carrers de Benifaió (Ribera Alta) van presenciar en 1849. Una partida a llargues entre una selecció de jugadors dels pobles al nord del Xúquer i un altre combinat amb pilotaris de les localitats al sud del riu. Els mil habitants de Benifaió van fer lloc a quatre mil espectadors que no es van voler perdre l'espectacle. No va ser un cas aïllat. Hi ha constància d'altre gran desafiament en 1880, aquesta vegada entre jugadors de la Marina i la Safor, amb una travessa de 60.000 reials pel mig.
Aquestes potents rivalitats van engegar el motor de la pilota valenciana en el seu trajecte cap al segle XX: les travesses. Les sucoses apostes entre els espectadors de les partides van dotar d'una personalitat pròpia el joc, sobretot dins dels trinquets. L'absència de lligues o campionats reglamentats va propiciar que la pilota es basara, únicament, en la partida del dia. Són els temps en els quals els trinqueters, els promotors de l'espectacle, tracten d'organitzar el duel més atractiu possible per al públic, i amb aquest objectiu confeccionen els equips i estableixen les normes de joc que consideren oportunes. La partida "s'arregla" i el pacte entre els implicats es tanca de paraula abans de cantar el "Va de bo!". Les variables són tantes que els pilotaris que avui són rivals demà poden ser companys, i els espectadors que avui travessen pels rojos demà poden fer-ho pels blaus. Un mecanisme que es fixa en la confiança entre el trinqueter, els postors i els pilotaris, els quals es preparen per al joc en un vestidor únic i no dubten a reconèixer les faltes pròpies sense la necessitat d'un àrbitre. En cas de disputa, la veu d'un "home bo", respectada per totes les parts, serà l'encarregada de resoldre la polèmica. És el joc de cavallers. El "fair play".
A eixa variabilitat de les normes, la pilota, arrelada definitivament a les classes populars de cada indret de la geografia valenciana, es diversifica en distintes formes de joc segons els gustos i els costums de cada comarca. Naixen i es consoliden les modalitats. Les llargues, la perxa, la palma, la galotxa, les galotxetes, la pilota grossa, el raspall, l'escala i corda, el frontó o el frare no són més que diferents expressions, amb trets exclusius, d'una mateixa filosofia del joc.
Els frares de Tortosa
Com a curiositat, segons les últimes indagacions del professor Lluís Ramos, en l'àrea de l'antic bisbat de Tortosa, de Maials (Segrià) a Almenara (Plana Baixa), es va desenvolupar una modalitat de pilota singular: el frare. Una variant semblant al frontó que es juga a un trinquet amb quatre parets i dos bisells en la part frontal per aportar imprevisibilitat al rebot de la pilota. El frare va ser la modalitat hegemònica a principis del segle XX a les comarques de la Plana Alta, l'Alt i Baix Maestrat, els Ports i l'Alcalatén. Però es va deixar de practicar, i només van quedar en peu un grapat de trinquets com a testimoni. Hi ha constància del fet que a les Terres de l'Ebre i al Camp de Tarragona també van funcionar aquests trinquets amb frares. Les recents investigacions de Ramos, en col·laboració amb la Federació de Pilota Valenciana, hi han ressuscitat la modalitat a municipis com ara Traiguera o Xert, tots dos al Baix Maestrat.
Pelayo i les figures
Amb l'entrada del segle XX, mentre als pobles s'assenta amb força el joc al carrer (la galotxa i les llargues), els trinquets, com el de Pelayo a la ciutat de València, propulsen la popularitat de les primeres figures de l'escala i corda mentre el futbol comença a despertar les primeres atencions. Aleshores, jugadors com el "Nel de Murla" i el "Xiquet de Quart" signen exhibicions memorables fins les bombes de la Guerra Civil. Pelayo, un dels recintes esportius coberts més antics d'Europa, va mantenir la seua activitat mentre la II República deixava pas a la dictadura franquista i, amb ella, una nova prova vital per al joc del poble. El nou règim va desdenyar i rebutjar la pilota, un àmbit on va ser impossible arraconar la llengua dels valencians. Els trinquets van ser estigmatitzats. Les travesses i les blasfèmies en tenien la culpa. Socialment, la pilota va passar a ser considerat un joc rural propi de les classes baixes, tot allò de què fugien les noves generacions urbanes dels anys cinquanta i seixanta. Al mateix temps, el cotxe guanyava la batalla en el carrer i el futbol, la boxa o el ciclisme centraven el focus dels mitjans de comunicació. Malgrat tot, l'afició a la pilota continua ben present a les comarques valencianes, i els desafiaments entre jugadors com ara "Juliet d'Alginet", "Llíria", "Rovellet" o "Eusebio" omplen de gom a gom els trinquets, des de Morella (Ports) a Finestrat (Marina Baixa), mantenint el joc del poble com un referent esportiu i social. Més que un entreteniment, la pilota ja és aleshores un ritual que s'adequa als ritmes de la partida. No és intranscendent el fet que quasi la totalitat dels trinquets tinguen l'entrada pel bar, un lloc per a la tertúlia, abans i després del joc, per a la socialització. El que ara anomenen networking.
I de sobte, als anys setanta, Paco. Més que un jugador. Aquell xiquet del Genovés (Costera) va provocar una revolució. Paco Cabanes "el Genovés" va demostrar una superioritat davant els seus rivals quasi tan exagerada com el seu carisma dins i fora del trinquet. Va acceptar tots els reptes que el van proposar o imposar, va jugar amb totes les limitacions imaginables, va jugar ell a soles contra els millors, i va guanyar. El Genovés va erigir-se en un heroi, l'Hèrcules valencià, i es va entregar al públic que el perseguia pels trinquets fregant-se els ulls. De la mà de Paco, la pilota entrava en democràcia i, malgrat que carregava a l'esquena el menyspreu de les classes altes i urbanes que marcaven les distàncies amb l'horta, el poble i la llengua, l'esport dels valencians afrontava la seua modernització amb un motiu poderós per a sentir-se orgullós. A poc a poc es van instaurar regles i competicions –entre aquestes l'afamat Individual–, van aparèixer els patrocinadors, les subvencions públiques, els pilotaris es van professionalitzar i la televisió valenciana va enderrocar els murs opacs del trinquet. Fins i tot, als anys noranta es promouen destacats desafiaments entre pilotaris valencians i bascos, principals referents en la gestió de l'esport popular, mentre que s'estableixen els primers contactes i aliances amb jugadors belgues, neerlandesos o italians per internacionalitzar el joc. En 1992 la pilota va ser esport d'exhibició als Jocs Olímpics de Barcelona, i un any després es va celebrar a València el Cinc Nacions de la pilota a mà.
Mentre això passava, la pilota deixava de ser, legalment, un esport. La Federació de Pilota Valenciana va deixar la federació estatal de pilota basca per a tindre autonomia plena sobre el joc valencià, amb unes modalitats pròpies i diferents de les de la resta de l’Estat. Aquesta escissió va provocar que el Consejo Superior de Deportes, òrgan del Govern espanyol, no reconeguera l'oficialitat de la pilota com un esport a l'incomplir el requisit de formar part d'un ens federatiu espanyol. I així continua.
Futur femení i artesà
Amb el trinquet immers en una professionalització progressiva, la pilota com a joc recreatiu, al carrer, va quedar relegada als pobles. A la ciutat de València, sense espais públics adaptats, la pilota es va limitar als trinquets, un fre a l'aparició de nous practicants. Les grans partides són a Pelayo, però la base de nous jugadors està a les comarques. Un grup de xiquets que va créixer al voltant del carrer Pelayo va conformar l'excepció. El vell trinquet va ser el seu pati i Antoni Reig Ventura, Rovellet, el seu mestre. Tino, Fredi, Grau, Pedro... Aquells xiquets de Pelayo van convertir-se en l'última generació de pilotaris de la ciutat de València, despenjada de la pilota per falta d'instal·lacions on poder jugar-la. També va ocórrer als pobles més grans, on les creixents dificultats per trobar carrers disponibles per a fer partides va desembocar en la construcció, als poliesportius municipals, de desenes de carrers de pilota artificials com a via d'escapament per a salvar el joc popular. Traves físiques que, mentre la globalització importava nous productes, serveis i entreteniments més espectaculars i més moderns, van rebaixar l'atenció per un esport apegat al poble, al camp, a les travesses i a la tradició oral, amb un vocabulari propi i uns codis particulars. Un esport de segona.
Després de Paco Cabanes, la gradual davallada d'espectadors al trinquet i l'envelliment dels aficionats, sense un relleu generacional a la vista, va obligar a reestructurar la pilota en l'àmbit professional, el gran cavall de batalla per guanyar notorietat i prestigi social. És el moment d'Àlvaro, Waldo i l'empresa ValNet, però la crisi econòmica, la desaparició de patrocinadors com ara Bancaixa i l'escassa atenció mediàtica van posar contra les cordes el futur d'aquest joc mil·lenari.
Blindada per la Generalitat Valenciana amb la seua declaració de Bé d'Interés Cultural en 2014, la pilota avança ara cap al futur a dues velocitats. D'una banda, la base augmenta cada any. Hi ha més practicants, més clubs actius, més escoles formatives en marxa, més competicions amateurs, i més centres educatius adherits al programa Pilota a l'Escola. D'altra, la pilota professional, l'activitat diària del trinquet, lluita contra corrent per tal de cridar l'atenció del públic jove amb un calendari de partides centrat en els cap de setmana i noves figures, com ara Puchol II i Tonet IV. La pilota d'elit tracta de superar la crisi econòmica, acabar amb el desconeixement total i absolut d'un ample sector de la societat, sobretot als nuclis urbans, i esborrar l'etiqueta d'un joc rural basat en les travesses i protagonitzat per aficionats sense cap preparació física. Tota una operació de màrqueting.
En aquest punt, dos són els reptes més sensibles en el camí cap a la supervivència de la pilota: les dones i els artesans. D'una banda, l'entrada femenina al trinquet es consolida. Enguany, per primera vegada, està programada la celebració d'un torneig femení amb caràcter professional, amb la qual cosa, les xiques participaran en un campionat en les mateixes condicions econòmiques que els xics. Tot gràcies a l'aparició de joves jugadores, com Victòria de València, Mar de Bicorb (Canal de Navarrés) o les germanes Puertes de Beniparrell (Horta), producte de l'eixamplament de la base de practicants de la pilota i impulsores d'un pas inèdit al raspall. De l'altra, el manteniment dels processos artesans de fabricació de tots els elements del joc de la pilota, des de les proteccions de les mans dels esportistes fins a les pilotes de vaqueta, amenaça la seua subsistència a curt termini. Només un grapat de mestres artesans coneix la fórmula per a la producció d'aquests materials i està disposat a elaborar-los, només per afició. Els insignificants beneficis econòmics que genera la seua comercialització, la impossibilitat per industrialitzar els processos i la dificultat per aprendre l'ofici espanten els joves de l'artesania vinculada a la pilota, cosa que posa en risc la seua viabilitat futura.
Amb tot, set segles després, el joc del poble valencià sobreviu amb la passió popular cosida a les mans, amb mites eterns com "El Genovés" i una identitat pròpia forjada a base de pilotades. La partida continua.