La pilota trenca el mur

Reclosa durant massa anys a l'interior del trinquet i als carrers dels pobles, la pilota valenciana experimenta un salt qualitatiu amb ‘Ferida’. Aquesta publicació trimestral transmet una imatge moderna i conceptual de l’esport autòcton per excel·lència. Al darrere hi ha quatre joves periodistes que encara no han entrat en la trentena i que estan decidits a posar fi a la invisibilitat d’una tradició que es manté molt viva en algunes comarques però que, en canvi, no rep gaire atenció per part dels mitjans de comunicació. ‘Ferida’ vol curar aquesta ferida, i fer-ho amb estil.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan sentien parlar de la Catedral, pensaven en San Mamés, el vell estadi de l’Athletic Club. No n’hi havia cap altra. Per a uns amants del futbol com ells quatre, aquell qualificatiu va intrínsecament lligat al zirimiri i els gols de cap. La Catedral era Bilbao en estat pur.

No era estrany. La majoria de valencians desconeixen que hi ha una Catedral pròpia, i que no té res a veure amb la de la plaça de la Mare de Déu de València. La Catedral de Pelayo es troba a un quilòmetre i mig de distància en direcció sud, a tocar de l’estació del Nord.

Pedro Valero hi estudiava ben a prop i era un assidu de París Valencia, però no sabia que al davant d’aquella llibreria hi havia un trinquet. El Trinquet, amb majúscules. Perquè Pelayo, efectivament, ve a ser el San Mamés valencià, amb un matís important: mentre el futbol és un esport de masses, la pilota no ha penetrat amb força al cap i casal i continua tenint un públic d’edat avançada, majoritàriament masculí. “Ma mare és natural de Montserrat, a la Ribera Alta, i allà, o ets músic o jugues a pilota. En canvi, a València, de pilota, no sentia a parlar a ningú. Si no haguera freqüentat el poble, mai no hauria pres consciència del que significava aquest esport”.

Els orígens d’Álex Zahinos són lluny de la Ribera. En concret, a Còrdova i Extremadura, i els seus lligams amb l’escala i corda o el raspall, encara més tangencials. “Les úniques referències de la pilota que tenia es remuntaven a les retransmissions de Canal 9, que no m’interessaven excessivament. Jo era de futbol, futbol i futbol, fins que un dia vaig entrar al trinquet i m’hi vaig sentir atret”.

Si fa no fa, com Àlex Martínez Orts, de família benidormera, la ciutat on va viure fins als sis anys. Ni a la Marina Baixa ni després a València, tampoc no va prestar gaire atenció a la pràctica que agradava tant al seu iaio. “Ell anava molt al trinquet, però mai no va proposar-me que l’hi acompanyara”, recorda amb un punt d’amargor.

Tot el contrari que Toni Mateo, de Benissa, que sí que se’n considerava un aficionat. “Al poble acostumava a veure partides, tant al carrer com al trinquet”. La Marina Alta és la zona zero de moltes coses, i també de la pilota, que practiquen grans i menuts.

De l’aula al paper

Tots quatre, de la collita del 1988, van coincidir a la Universitat de València, on van cursar estudis de periodisme. Més tard van prendre camins diferents, però sense perdre el contacte. En el cas de Mateo, va marxar a Barcelona per tal de fer un màster de disseny gràfic. “Com a projecte final, havia d’elaborar la maqueta d’una publicació, i vaig fer-ne una de dedicada a la pilota valenciana”. Ell no ho sabia, però havia fecundat Ferida, que anys a venir, cobraria vida pròpia.

Pedro Valero i Álex Zahinos van entrar com a redactors al diari Levante-EMV. El primer va poder donar resposta a la seua passió futbolística, que encara cultiva amb cròniques periòdiques dels partits del Llevant UE. De vegades, però, fa incursions en altres matèries, com ara fa dos anys, quan va cobrir la final individual d’escala i corda en què Soro va derrotar Puchol. Va quedar-ne impactat: va poder entrevistar els dos pilotaris la vespra de la partida, i minuts després que s’acabara, al vestidor, va veure’ls plorar d’emoció i de pena, respectivament. “Aquell dia m’hi vaig enganxar”, explica.

Un altre dia, Zahinos va somiar despert i en veu alta. "Com molaria fer una revista de pilota!”, va dir davant de Valero, que cada vegada escrivia més sobre l’esport autòcton per excel·lència. I ben mirat, no era una bogeria, perquè comptaven amb el projecte conceptual, absolutament innovador, del seu company de promoció Toni Mateo. Ara fa un any, aquell somni va començar a convertir-se en realitat.

En el procés de gestació va participar Àlex Martínez Orts, el quart beatle del grup, que s’encarrega de l’edició i els aspectes comercials. Quan mira cap enrere, observa “una feina molt dura, de molts mesos”, que ha consistit a “precisar-ne l’enfocament i els continguts”. No volien una publicació que n’informara dels resultats, sinó que es tractava de capbussar-se en les mil i una històries que envolten aquest esport. Perquè, tal com subratlla, “la pilota va molt més enllà: és una qüestió cultural, artística, etnològica”, fins al punt que les seues pàgines volen esdevenir un aparador d’escriptors, fotògrafs i artistes valencians que mostren els seus treballs a través de la pilota. El primer número, per exemple, inclou una il·lustració de Manuel Boix i un relat de Vicent Borràs inspirat en una imatge de Txema Rodríguez.

D'esquerra a dreta, Àlex Martínez Orts, Pedro Valero, Toni Mateo i Álex Zahínos fullejant un exemplar de Freida al trinquet de Pelayo, al centre de València / Germán Caballero D'esquerra a dreta, Àlex Martínez Orts, Pedro Valero, Toni Mateo i Álex Zahínos fullejant un exemplar de Freida al trinquet de Pelayo, al centre de València / Germán Caballero

Per la qualitat dels continguts i del disseny, Ferida remet a Panenka i Líbero, un parell de revistes sorgides els últims anys que aporten una mirada diferent sobre el futbol. Més reflexiva i desapassionada. Menys visceral i mercantilista. “Vam fugir de l’ortodòxia, vam alliberar-nos dels complexos i vam decidir-nos a fer allò que calia fer”, comenta amb convicció Zahinos. “La pilota mou molt pocs diners en comparació del futbol, però d’emoció, n’hi ha tanta o més; si expliquem les històries que hi ha al darrere, de segur que la gent s’hi interessarà”, opina Valero.

La crisi que travessa el sector no va desviar-los, gens ni mica, del seu desig de fer una publicació en paper. A l’editorial del primer número admeten que es tracta d’un “salt al buit, desafiant el sentit comú”, però no hi havia cap més alternativa. “No és igual llegir un llibre amb l’e-book que tocar-lo, olorar-lo i fullejar-lo”, considera Valero, “i seguint aquesta premissa, Ferida està feta per ser llegida, però, sobretot, per gaudir-ne molt en tenir-la a les mans, per guardar-la a casa i per col·leccionar-ne  tots els números a la prestatgeria”. “Un objecte de valor”, en paraules d’Àlex Martínez, que l’altre Álex, Zahinos, vol veure “al trinquet i a la facultat”.

La ‘Ferida’ per dins

La denominació, Ferida, fa referència a la primera jugada que es produeix en totes les modalitats de pilota en què es fereix i no es trau. A les modalitats de carrer on no es trau o en el trinquet, en el cas de l’escala i corda, ferir significa colpejar la pilota per posar-la en joc amb l’obligació de col·locar-la dins del dau. Els quatre tenien clar que aquest havia de ser el nom, i que el contingut havia de ser monolingüe. “És que la pilota en castellà...”, riuen. Ni s’ho van plantejar. “El valor de les llengües implica totes les coses que li són pròpies en exclusiva, la riquesa d’una llengua consisteix a dir-li d’una manera a quelcom que, fora del seu marc lingüístic, no existeix”, apunta Àlex Martínez.

El disseny respecta molt el que va servir-li a Toni Mateo per aprovar el màster. “Si volíem que el producte resultara cridaner, havíem d’apostar per la imatge i pel format A3, no en tenia dubte. Si es tractava de dignificar la pilota, calia fer-ho amb totes les conseqüències, apostant molt fort per un producte innovador”.

No hi ha seccions fixes. S’estimen més que “cada revista siga un món en si mateix”. Pedro Valero ho resumeix amb una frase que evoca la filosofia cruyffista: “Fem la revista que a nosaltres ens agradaria llegir”. “No volem caure en la rutina”, afegeix Zahinos, “tenim prou temps entre número i número per imaginar com ha de ser el següent”. A més, compten amb l’assessorament d’un altre jove periodista, Guillem Sanchis, especialitzat de fa temps en el món de la pilota.

La revista pot rebre’s a casa mitjançant una subscripció al lloc web o ser adquirida en alguna de la vintena de llibreries on ja arriba. També hi ha productes de marxandatge associats (samarretes, bosses, fotografies...) que pretenen reforçar la marca. Una estratègia comercial que contrasta amb la imatge que molts tenen de la pilota. “Sovint s’ha vinculat la pilota al món dels llauradors. Si t’agradava, volia dir que eres de poble”, lamenta Valero, que hi detecta una “manca d’autoestima evident”. Amb tot, ell també fa autocrítica i es plany perquè la pilota valenciana, “en algunes qüestions, no haja evolucionat tant com calia i continue ancorada en els anys 80 i 90”. “La pilota no va saber aprofitar l’època econòmica favorable, quan tenia el suport de Bancaixa, per fer un pas endavant, créixer i obrir-se a un públic nou”, continua Valero, “i ara, sense tants diners ni l’aparador que representava Canal 9, està patint de valent, fins al punt que alguna gent observa els pilotaris de manera folklòrica, com si foren toreros o  personatges del passat, alhora que els aficionats de tota la vida miren estranyats els joves que ens acostem al trinquet, com si fórem intrusos”.

Aquests joves irreverents, però, han arribat per trencar els esquemes prefixats. Així, en el primer número de Ferida  dediquen una atenció especial a la presència de la dona en aquest esport. A Benissa, Toni Mateo sí que està acostumat a veure dones a les grades i la pista, però en unes altres comarques, a València mateix, no resulta tan usual. “Hem de parlar d’aquests temes, plantejar-nos preguntes i anar més enllà”, afirma, “perquè la pilota és riquíssima”. “Sí, hem de trencar el pessimisme que envolta el món de la pilota”, destaca Àlex Martínez Orts. “Potser és un món massa nostàlgic”, sospira Pedro Valero. “Per una qüestió de responsabilitat, la nova televisió pública valenciana hauria d’obrir alguns dies la part dedicada als esports amb informació relativa a la pilota”, expressa Álex Zahinos.

“Si la pilota existira a Catalunya, els xiquets durien la samarreta del seu jugador preferit, però els valencians, malauradament, hem estat incapaços de valorar-la prou”, convenen a dir. Una idea compartida per Eugeni Alemany, a qui entrevisten en aquest primer número de Ferida. “Tenim una mitologia que no sabem explotar”, sentencia el showman de Sueca en el titular de la conversa, on també rebla que “a la pilota li falta glamur”.

Li’n faltava, caldria puntualitzar, perquè l’arribada d’una publicació tan acurada com aquesta marca un abans i un després. Un producte que, per fi, prestigia l’esport dels valencians. Cavallers, va de bo!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.