Les elits s'han escindit. L'acumulació de la riquesa per part dels més adinerats a escala planetària abasta quotes impressionants. Oxfam Intermón va advertir a principis d'enguany que la fortuna de les cinc persones més riques del món s'havia disparat un 114% mentre la riquesa en mans del 60% més pobre de la població havia disminuït des de l'inici d'aquesta dècada.
A l'Estat espanyol, la dinàmica no ha estat massa diferent. L'ONG va alertar que el 10% més ric de la població atresora més de la meitat de la riquesa. En canvi, el 50% de les llars més empobrides, aquelles que fan equilibris per arribar a final de mes i breguen dia rere dia amb la paraula precarietat, solament acumulen el 8%. Una concentració dinerària que va empentar els intel·lectuals Antonio Ariño i Joan Romero a escriure l'obra La secesión de los ricos (Galaxia Gutenberg, 2016). Tot un símptoma d'aquests temps de desigualtats creixents i d'estructures socials semblants a una mena de torre Eiffel.
Aquesta secessió de les persones amb comptes bancaris que superen àmpliament les set xifres s'ha traslladat a l'àmbit tributari. O, si més no, així ho denuncien els tècnics d'hisenda Carlos Cruzado i José María Molinedo a l'assaig Los ricos no pagan IRPF: Claves para afrontar el debate fiscal (Capitán Swing, 2024). Els grans patrimonis i les multinacionals són autèntics gegants en l'acumulació de riquesa, però, de vegades, es converteixen en peixos xicotets des del punt de vista fiscal en comparació amb la proporció que paguen les classes mitjanes i treballadores o altres companyies de menys facturació.
L'IRPF no és per als rics
Amb vint anys de diferència, i des de coordenades ideològiques oposades, els expresidents José María Aznar i Pedro Sánchez van afirmar que els «rics no paguen l'impost sobre la renda». És cert que les motivacions d'ambdós per pronunciar aquesta frase en 1998 i 2018 no eren ni de broma idèntiques, però es tracta, segons els autors d'aquesta obra, «d'una afirmació amb la qual és complicat no estar d'acord, ateses les dades que ens ofereixen les estadístiques publicades per l'Agència Tributària». De fet, assenyalen que els més adinerats no contribueixen «d'acord amb la seua capacitat econòmica, deixant en evidència l'article 31.1 de la nostra Constitució, que parteix d'aquesta premissa per indicar com hauria de ser el nostre sistema fiscal».
«Molts anys després que Aznar asseverara que els rics no paguen IRPF, i alguns anys després que ho diguera Sánchez, no podem dir que la situació haja canviat molt: els rics continuen eludint en bona part el pagament de l'IRPF, i ho fan servint-se, de vegades, de les diferents opcions que el sistema els permet i, altres vegades, d'alternatives no tan permeses», asseguren abans de diferenciar entre elusió i evasió: «Parlem d'elusió quan s'empren mesures legals per a reduir el pagament d'impostos i d'evasió o frau quan directament s'incompleixen les normes fiscals amb aquesta finalitat».
Ambdós tècnics tributaris ressalten la diferència entre les xifres dels declarants dels trams de l'IRPF amb més rendiments i els declarants de grans patrimonis «amb les llistes publicades periòdicament per determinades revistes especialitzades i bancs d'inversió, segons les quals a Espanya comptem amb un nombre més gran de rics, que no veurem reflectits de manera fidel en els impostos de la renda i de patrimoni». «La utilització de societats és una de les formes d'escapar de l'IRPF, encara que, certament, en teoria, a l'impost de patrimoni caldria sumar-li, en aquest cas, l'impost de la renda corresponent als dividends percebuts, que tributen com a rendiment de capital a l'IRPF», puntualitzen.
«En la utilització de societats per part no tant de grans fortunes com de persones amb elevats ingressos, veiem amb relativa freqüència que no declaren dividends o, almenys, no declaren una part d'aquests, i imputen despeses personals a la societat», subratllen. I complementen: «D'aquesta forma, aconsegueixen dos avantatges: per un costat, gaudeixen d'una part dels seus beneficis sense tributar en la renda com a dividends; i, per una altra banda, disminueixen el benefici a efectes de l'impost sobre societats».
En el cas de les grans fortunes, un dels vehicles que han emprat per minvar la seua factura fiscal són les societats d'inversió en capital variable, més conegudes per l'acrònim de SICAV. «Es tracta d'una mena d'institució d'inversió col·lectiva, en forma societària, però que tributa a l'1%, en lloc del general del 25% i que requereix, entre altres condicions, comptar amb almenys cent accionistes. Com que no exigia un mínim de participació, una persona podia constituir una d'aquestes societats utilitzant noranta-nou mariachis —que és com es coneixen a aquests copartícips en l'argot financer, ja que només acompanyen— amb una participació merament simbòlica», expliquen. Des de 2021, tanmateix, és necessari que cada participant compte amb una inversió mínima de 2.500 euros.
«Generalment, les grans fortunes ostenten el 99,9% del capital d'una SICAV per emprar-la com un vehicle de les seues inversions en altres empreses, i la resta d'accionistes representen un paper merament simbòlic», sostenen. I desenvolupen: «Amb aquesta estratègia pretenen optimitzar la seua factura fiscal, ja que les SICAV només tributen a l'1% pels seus beneficis [...] i només es trasllada a l'accionista quan aquest ha de tributar a l'IRPF al tipus dels rendiments de capital».
A diferència dels inversors xicotets, que sovint necessiten retirar la totalitat o una part del seu capital depositat en una SICAV per afrontar les seues necessitats econòmiques, les grans fortunes no solen reintegrar la seua participació. Aquesta circumstància es produeix, d'acord amb el relat d'aquests dos tècnics tributaris, «perquè controlen íntegrament el destí de les inversions de la societat i no necessiten reemborsar el seu capital per adquirir una determinada participació en una empresa, sinó que fan aquesta inversió a través d'una SICAV». «Aquesta treta els permet diferir en el temps el pagament dels seus impostos, amb la qual cosa tributen només a l'1% pel benefici de les seues inversions», agreguen.
«Si en algun moment decideixen fer efectiu tots els seus beneficis o una part, les plusvàlues que obtenen les SICAV tributen a l'IRPF segons els tipus de renda de capital, que en cap cas superen el 28%, la qual cosa implica quasi 20 punts menys del que paguen les rendes més altes a l'escala general estatal de l'IRPF», exposen. A parer d'aquests dos experts, «es tracta d'una discriminació fiscal evident».
Els rics no sols es beneficien fiscalment d’instruments com ara les SICAV. També aconsegueixen «no contribuir o fer-ho en grau més baix» gràcies a la dualitat de l'IRPF, atès que es tributa o bé pels rendiments del treball o bé pels rendiments obtinguts mitjançant el capital. L'actual configuració espanyola d'aquest impost «permet als contribuents amb més capacitat econòmica i, per tant, amb més percentatge de rendiments de capital, tributar a uns tipus sensiblement més baixos que els rendiments del treball». «A més, aquest diferencial important és un incentiu per convertir les rendes generals en rendes del capital», afegeixen.
«Des del nostre punt de vista, s'hauria de recuperar un impost sobre la renda fonamentat en el concepte d'impost extensiu i de base àmplia, i eliminar l'actual impost dual, de manera que totes les rendes estiguen sotmeses a una sola tarifa general», proposen els experts. Aquesta mesura es podria instaurar a curt i mitjà termini a través «d'una aproximació gradual dels tipus, excloent-hi, en tot cas, els guanys patrimonials especulatius —generats en menys d'un any— de la tarifa de l'estalvi».
Els forats de l'enginyeria fiscal
Si les grans fortunes usen tant les SICAV com els avantatges dels tipus impositius de les rendes de capital a l'IRPF per obtenir una factura fiscal menys gruixuda, les grans societats compten amb mecanismes per reduir el seu cost fiscal. Ambdós experts en tributs, no debades mostren a la seua obra com les empreses que més facturen i d'una dimensió més gran són aquelles que paguen un percentatge més xicotet d'impostos.
A partir dels comptes anuals consolidats de l'impost de societats corresponent a 2021, indiquen que les empreses que facturen més de 1.000 milions d'euros solen tenir un tipus efectius del 5,73%. La diferència és notable amb les firmes que assoleixen una facturació que oscil·la entre els quatre i els cinc milions d'euros. En aquest cas, el percentatge que paguen d'impostos —és a dir, el seu tipus efectiu— és força elevat en comparació amb els grans gegants: el 21,60%.
«L'explicació d'aquesta gran paradoxa està en l'accés de les grans corporacions a serveis d'assessoria fiscal molt especialitzats que aprofiten de la millor manera les vies existents per a reduir al màxim la seua factura a Hisenda, ja siga fent ús dels nombrosos avantatges que les lleis permeten o vorejant —o, fins i tot, superant— els límits fixats en elles», argumenten. I remarquen: «Les empreses més grans copen la major part dels avantatges fiscals de l'impost. Moltes vegades ho fan a través de tretes que els permeten les diferents llacunes que presenten les regulacions dels diferents estats en els quals operen, derivant beneficis a territoris d'escassa o nul·la tributació».
Les grans societats també «trauen rèdit», segons apunten ambdós tècnics de l'Agència Tributària espanyola, «d'actius fiscals diferits per les aportacions als plans de pensions dels seus treballadors; les provisions més grans, en el cas dels bancs, o amb la compensació de les pèrdues dels exercicis anteriors». «D'aquesta manera, aconsegueixen tributar a tipus molts baixos, o, fins i tot, al 0% en alguns anys, com és el cas d'alguns dels grans bancs», expressen.
«Aquestes companyies, arran de la falta d'harmonització de l'impost a escala internacional, aprofiten els forats dels diferents sistemes tributaris i les seues divergències per utilitzar pràctiques elusives», denuncien. Si els mecanismes han evolucionat força amb l'objectiu d'eludir al fisc, el llenguatge per a denominar aquests regats també ho han fet: abans es batejava com a «enginyeria fiscal», però darrerament solen definir-se com a «pràctiques fiscals agressives», malgrat que «seria més correcte utilitzar l'adjectiu abusives», segons retrauen els dos especialistes en tributs.
Les classes adinerades, fins i tot, tenen menys ulls a sobre de les seues activitats d'erosió de la seua factura fiscal. «L'Agència Tributària prima el nombre de comprovacions sobre particulars, autònoms i empreses xicotetes, als quals dedica el 80% dels efectius, en lloc de posar la lupa sobre les grans fortunes i els grans grups empresarials», censuren, així com reclamen que «en la pròxima dècada, el 75% de les actuacions» no estiguen centrades «en el control de l'IRPF de particulars i autònoms per descobrir-los un deute que de mitjana és inferior als 1.000 euros». Un crit per frenar la secessió fiscal dels rics espanyols.
Impost de successions, un debat intoxicat
La tributació a les grans herències s'ha convertit en un dels cavalls de batalla dels sectors dretans a l'Estat espanyol. Els conservadors han intentat retratar l'impost de successions com un element fiscal injust, el qual provoca que els fills no puguen heretar aquell pis que els seus pares van comprar després de sang, suor i llàgrimes. Un relat, però, que ambdós tècnics d'hisenda tracten de desmuntar. De fet, afirmen que «existeix un consens generalitzat entre els experts sobre que l'impost de successions constitueix una eina fonamental per a combatre les desigualtats, moderant la tendència intergeneracional a l'acumulació de la riquesa».
«És cridaner que siguen els sectors polítics més liberals aquells que es decanten per l'eliminació de l'impost, quan foren els grans economistes liberals, ferms defensors de la propietat privada, com ara John Stuart Mill, aquells que van proposar un impost de successions quasi confiscatori per salvaguardar el principi de la igualtat d'oportunitats», recorden. I fan seues les paraules de diversos centenars de grans fortunes estatunidenques, les quals es van oposar a l'eliminació d'aquest impost per part de l'aleshores president George Bush fill: «Conduiria a una aristocràcia de la riquesa que transmetria als seus descendents el control dels recursos de la nació. Tot basant-se en l'herència, i no el mèrit».
Ambdós especialistes qüestionen un dels arguments que s'empren per a atacar l'impost de successions: la doble imposició. «Sol dir-se que els béns transmesos per herència ja pagaren impostos en el seu dia, ja que en el cas dels immobles, per exemple, s'hi va abonar un impost en adquirir-lo. Aquesta afirmació obvia que es tracten de dues persones diferents: qui va adquirir el bé en el seu dia i qui l'adquireix ara a títol successori. Són dues transmissions diferents que constitueixen, per tant, dos fets imposables diferenciats», esgrimeixen.
L'altre míssil dialèctic que s'empra contra aquest impost és que incentiva les renúncies, ja que els seus hereus no se'n farien càrrec pel cost fiscal. «És cert que s'ha produït un increment de les renúncies en els darrers anys, però també que aquestes no estan generades per la càrrega de l'impost, sinó pel fet que en moltes ocasions l'herència compta amb càrregues hipotecàries que l'hereu no pot assumir», contraposen.
«En alguns casos, els deutes dels béns a heretar junt amb la precarietat del treball i els baixos salaris fan molt difícil, si no impossible, que alguns hereus puguen pagar dues hipoteques i es troben en l'escenari de renunciar. I una prova d'això és que les comunitats amb més bonificacions de l'impost tenen índexs de renúncies en la mitjana o, fins i tot, per damunt d'ella», arredoneixen. L'exemple paradigmàtic és el “paradís fiscal” de Madrid: se situa per damunt de la mitjana d'altres territoris com ara Aragó, Extremadura o el País Valencià. Tot un símptoma de la contaminació del debat envers aquest impost.