L’emigració als EUA des de Taiwan i El Salvador, segons Yu i Zamora
Dues emigracions als EUA molt diferents, la que explica Solito, de Javier Zamora, al llarg de tota la novel·la o la sorprenent Interior Chinatown, de Charles Yu, en un ràpid fragment de dues escenes.
A Interior Chinatown (Edicions del 1984, 2024), Charles Yu explica les peripècies d’un americà d’origen taiwanès en una divertida comèdia semiteatral on ell mateix no es veu com a protagonista. Les escenes van precedides per la descripció de l’espai/temps, com al teatre. La migració de Ming-Chen Wu s’explica en dues escenes:
“INT. PASSAT D’EN MING-CHEN WU - VIATGE ALS ESTATS UNITS
Veiem el ‘Jove Wu’ en moviment, avançant, obrint-se camí cap al nou món. (...) En els seus somnis arriba un matí de dilluns lluminós, el vaixell entra al port i tot de desconeguts amables els fan senyals amb la mà, a ell i als altres, perquè desembarquin.
INT. PASSAT D’EN MING-CHEN WU - ESTATS UNITS
En realitat, el ‘Jove Wu’ arriba en plena nit. Espera fent cua perquè li segellin uns quants papers, i llavors torna a esperar-se en una sala, assegut amb altres persones que, com ell, acaben d’arribar pel que sembla de tots els països del món. Fa fred, i, amb l’excepció del brunzit dels fluorescents del sostre, hi ha silenci. Allà no hi ha ningú per rebre’l. Un cop hagi enllestit en aquest lloc, pujarà a un autobús i s’hi estarà assegut els quatre dies següents, amb l’excepció de les dues parades diàries per menjar i anar a lavabo, i passats els quatre dies arribarà a Mississipí, on baixarà del vehicle en plena nit i es trobarà enmig d’un núvol de mosquits”.
A Solito (Periscopi, 2024), Javier Zamora narra la seua odissea migratòria des del Salvador als EUA amb només nou anys. El camí comença així: “L’abuelita em fa petons, s’agenolla per abraçar-me. Després la Mali i l’abuelita m’abracen alhora. Ara sí que ploro. Ja hi som. És la cosa que volia que passés, però massa de pressa.
-Te queremos mucho, Chepito. Te cuidás. Que Dios te bendiga, aquí, a tot arreu, sempre. T’estarem esperant. Resarem perquè arribis allà sa i estalvi, Javiercito -les seves veus quasi a l’uníson, suaus, trencant-se a cada paraula, les llàgrimes regalimant per les cares rodones. No puc parar de plorar.
Llavors em fan el senyal de la creu al front, al cap, per tot el cos. M’eixuguen les llàgrimes amb les mans.
(...) Veig l’abuelita i la Mali al llindar, aguantant-se l’una a l’altra, la Lupe que els posa una mà a l’espatlla a cadascuna.
-Vinga -diu l’avi.
I comencem a caminar.”
Irène Némirovsky i Françoise Sagan passen l’estiu a la platja
Dues novel·les amb sorra i sol, una a Hendaia als anys vint, El malentès d’Irène Némirovsky; l’altra al Mediterrani dels cinquanta, Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan. Les dues de Viena Edicions.
Una novel·la d’estiu, El malentès (1926), d’Irène Nemirovsky narra les conseqüències d’una trobada a la platja, a Hendaia. Editat per Viena al gener i traduït per Josep Maria Pinto:
“Estirat tan llarg com era a la sorra calenta, que cruixia sota els peus nus, l’Yves tenia els ulls tancats, no es movia per assaborir millor, en cada plec de la pell que el sol cremava, amb tota la cara oferta a la llum intensa del cel d’agost, pàl·lid de calor, una sensació única de joia silenciosa, perfecta, gairebé animal.
Al seu voltant, homes i dones, joves i atractius la majoria, i increïblement bronzejats, es movien, àgils i mig despullats. D’altres, ajaguts per grups, eixugaven com ell al sol els seus cossos mullats; adolescents nus fins a la cintura jugaven a pilota a la vora de les onades; corrien al llarg de la platja clara, com ombres xineses”.
Vint-i-vuit anys després, Françoise Sagan va publicar Bon dia, tristesa, que també va traduir Pinto per a Viena. La sorra i el sol, en aquest cas del Mediterrani, tornen a ser protagonistes:
“Els primers dies van ser enlluernadors. Passàvem hores a la platja, esclafats de calor, adquirint a poc a poc un color sa i daurat, llevat de l’Elsa, que es posava tota vermella i es pelava enmig d’uns patiments espantosos. El pare executava moviments de cames complicats per fer desaparèixer un principi de panxeta incompatible amb les seves disposicions de Don Joan. Així que sortia el sol, jo ja era a l’aigua, una aigua fresca i transparent on em refugiava, on m’esgotava en moviments desordenats per rentar totes les ombres, tota la pols de París. M’estirava a la sorra, n’agafava un grapat amb la mà, deixava que s’esmunyís entre els dits en un raig groguenc i dolç, em deia que s’escolava com el temps, que era una idea fàcil i que era agradable tenir idees fàcils. Era l’estiu.”
La banda sonora de La dansa de l’atzar de Ferran Garcia-Oliver
La novel·la guanyadora del premi Andròmina La dansa de l’atzar està farcida de referències musicals del país i estrangeres.
La dansa de l’atzar (Tres i quatre, 2024) de Ferran Garcia-Oliver és ple de referències musicals de l’època en què se situa la trama, 1977 i 1978, amb moltes d’anteriors. El protagonista i els seus amics de València van a un concert de Raimon celebrat al Teatre Micalet de la capital, però amb els amics del poble veu la Companyia Elèctrica Dharma i de l’orquestra Los Duques, que l’autor immortalitza tocant “El gato que està triste y azul”, un èxit de l’època del brasiler Roberto Carlos. Però els referents musicals -des dels Beatles a Pep Laguarda- serveixen per mil coses: per descriure com ella puja a un tren cap a Barcelona (“com en la ‘Girl from the North Country’ del Dylan”, diu el narrador) o idear tortures: «Podríem segrestar-lo i clavar-li quaranta-huit hores sense parar de Led Zeppelin», «Una tortura que no hauria aguantat ni el Millán Astray en els seus millors moments».