Àfrica

L'astúcia per frenar l’ablació a Kènia

No ploris! Al món cada dia es practica l’ablació a sis mil noies i dones. Una jove keniana del poble massai lluita contra la mutilació genital. Els seus aliats més importants són els homes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’aula número 3 la professora col·loca uns objectes de plàstic sobre la taula. Són vulves: una de sana, una de parcialment mutilada, una de totalment mutilada i una de gairebé cosida del tot. Una de sana en el moment de néixer, una de mutilada en néixer, amb molta sang. Una altra amb complicacions, amb massa sang.

La professora agafa l’última vulva i l’ensenya de prop als nens. “Aquesta està molt malament”, els diu.

Davant seu hi ha nois i noies que han vingut a aquesta escola del poble de Rombo portats amb camions per assistir a un taller on aprenen què tenen a veure amb la seva vida els objectes de plàstic que hi ha damunt la taula de la professora.

Pel cap baix, 200 milions de noies i dones arreu del món, sobretot a l’Àfrica, segons l’Unicef, han patit la mutilació genital. I es calcula que cada dia la pateixen 6.000 dones més.

Aquests nens viuen al districte de Kajiado, al sud de Kènia, tocant a la frontera amb Tanzània, als peus del Kilimanjaro. La majoria són massais, fills de nòmades, i provenen de zones rurals que tenen les seves pròpies tradicions, encara que entrin en contradicció amb la constitució del país.

A Kènia, des del 2011 hi ha una llei contra l’ablació, però encara es practica en una de cada cinc noies. Segons un estudi fet a Kènia, la mutilació genital afecta el 94% de les somalis de zones rurals, el 84% de les kisii i el 78% de les massais.

Per canviar aquesta situació s’ha de ser tossut, pacient i intel·ligent. I també hi ajuda el fet de ser massai. La dona que fa un moment ha arribat a l’escola amb cotxe i xofer i que ara està recolzada al marc de la porta de l’aula 3 és massai.

Nice Nailantei Lengete, de 28 anys, és la responsable, juntament amb altres persones, que a aquests nens se’ls ensenyin uns coneixements que els canviaran la vida.

El 2018 la revista Time la incloure a la llista de les cent persones més influents del món, i la BBC la va considerar una de les tres personalitats més inspiradores de l’any. Acaba de signar un nou contracte, amb Amref Health Africa, una organització africana que treballa per la salut, com a “Assessora mundial per a l’acabament de la mutilació genital femenina (MGF)”, amb un sol missatge: Poseu fi a la MFG! Deixeu de mutilar les dones!

La seva missió és posar fi a un ritual que les nenes de cinc, sis o a vegades fins i tot dotze anys viuen a plena consciència. Es du a terme amb trossos de vidre, fulles d’afaitar o ganivets. A algunes nenes se’ls extirpa el prepuci del clítoris, a d’altres tot el clítoris. A algunes altres també els tallen els llavis majors i menors i se’ls cus la pell per deixar tan sols una minúscula obertura.

A les noies se’ls explica que allò d’allà sota és brut i que amb l’ablació es fan dones. Es tracta d’una pràctica de fa dos mil anys que serveix també per controlar la vida sexual de les dones.

Calen idees per enfrontar-se a una pràctica com aquesta. A més a més, cal imaginació i força de voluntat per difondre l’opinió que una noia té dret a no haver de passar per això. Nice aporta esperança. Ha aconseguit que els últims anys en aquest territori de la frontera amb Tanzània 16.000 nenes no patissin l’ablació.

Nice coneix gairebé tots els infants de la zona. Vola per tot el món, però sobretot va a les escoles, a la seva ciutat natal de Kènia, i parla amb les noies. Durant la pausa, algunes se li acosten corrent i criden el seu nom, la paraula anglesa que vol dir bonic.

“Nice!”.

Nice saluda Josephine, de 13 anys, que té sis germanes i tres germans. Saluda Mercy, de 14 anys, amb una germana i dos germans.

També saluda Naomi, de 16 anys, amb sis germanes i tres germans.

Naomi viu amb la seva família en una barraca; l’àvia, Mgagani, conrea verdures al camp. Durant un any i mig Naomi es va preparar per al taller; i també va preparar els seus pares. Les seves germanes grans van patir l’ablació, estan casades i no tenen estudis. Naomi va cada dia a l’escola fent autoestop. Vol ser advocada, aquest és el seu objectiu.

Diu que porta el coneixement a casa. També el porta a les altres noies del poblat, es reuneix amb elles i els aconsella: “Si no, val més que fugiu!”.

Han passat vint anys des que Nice també va fugir, i ara té al davant aquesta noia, Naomi, com un reflex, com una hereva.

Nice es recorda a ella mateixa, la fugitiva, i a la seva germana gran, Soila, amb qui de nena passava totes les estones lliures, fins al dia que la seva germana “es va fer dona”, tal com es diu.

Nice també ha optat pel camí que està seguint perquè té un sentiment de culpa que vol descarregar.

Amb la seva organització ha inventat rituals en què no es vessa sang, que consisteixen en tallers i danses i en què al final les noies passen per sota dels bastons que els ancians sostenen enlaire en forma d’enreixat, corren en direcció al camp i es fan dones. Nice no tan sols ha abolit una cosa, sinó que n’ha creat una de nova. Les noies es fan dones aprenent quins són els seus drets, quins són els drets de totes les persones.

El més difícil no va ser inventar rituals. El que va ser difícil de debò va ser convèncer els adults que els acceptessin.

El món tradicional dels massais és un món masculí: els massais poden tenir més d’una esposa i poden obtenir-ne una de jove quan les velles ja no poden transportar aigua. Les dones massais no es poden divorciar. No poden alçar la veu en presència dels homes. I a més, els massais practiquen l’ablació a les seves filles, des de fa segles. Un cop mutilades, es considera que ja es poden casar i, com a dot, aporten vaques a la família, normalment tres o quatre.

Vaca” és una paraula clau en les converses de Nice amb els homes. Si no fan la mutilació genital a les seves nenes, diu Nice, les casen més tard, per tant elles poden continuar anant a escola i així reben una formació. I al final tenen més valor, vint vaques o trenta. Una inversió de futur que val la pena, diu Nice. Pensa en les vint vaques de demà. No et quedis avui amb tres vaques i prou per la nena.

Però primer han d’escoltar-la, aquests homes. Un no s’hi pot acostar amb desdeny, dient-los que el que fan està malament. Sinó més aviat: hi ha altres possibilitats que són més raonables que el que feu ara.

Nice s’havia de dirigir als homes vells, els que tenen el poder, això Nice ho va tenir clar aviat.

I què va passar?

Que no la van escoltar.

Per tant va decidir parlar primer amb els joves. Va començar amb temes conflictius com el VIH, la sida o el matrimoni infantil. Va desenvolupar els primers principis i va aprendre una lliçó: “S’ha de parlar poc i donar més temps als altres”. I també: “Cada vegada que escoltes obtens algun regal”.

Va trigar, però, després de convèncer els joves que la mutilació genital és una cosa perillosa, els va enviar a parlar amb els vells. Van passar anys, però al final va convèncer els primers ancians. Nice va tirar endavant, va visitar cent poblats, diu, i juntament amb Amref va elaborar rituals alternatius. El 2014 els massais van modificar la seva tradició de segles i van abandonar oficialment l’ablació genital.

Avui, al pati de l’escola, amb el Kilimanjaro just a darrere, de color gris, Nice demana a un grup de nens que s’asseguin en un lloc obert, a la gespa.

“Com us van les coses aquí?”. “Teniu de tot?”. “Dormiu bé?”.

“No!”, diu una nena. “No!”, fa un nen. El nen explica que a la nit dormen massa estrets als matalassos de l’escola, que passen gana i que per menjar només els donen un plat amb arròs i llenties.

“Ja me n’ocuparé”, els promet Nice. Vol aconseguir que els nens se sentin bé, i després posa en marxa el seu missatge: “La MGF va contra els drets de les dones!”.

“Contra què?”, repeteix. “Contra els drets de les dones”, criden les nenes i els nens a l’uníson.

Quan ella o els seus companys parlen amb els massais, primer apareix la paraula ngombe (‘vaca’) o maji (‘aigua’). Necessiteu aigua? I els ajuden amb l’aigua. I després parlen sobre higiene, salut i finalment sobre la mutilació genital.

Perquè aquest és l’altre principi de Nice: “Primer pregunta’ls què necessiten, després digues-los què necessites d’ells”.

A la tarda, després del taller, Nice ens vol ensenyar una altra cosa. Demana al conductor que torni a l’àrea on ella va viure de petita. Rombo no és gaire lluny de la comunitat de la qual ella prové.

I vet aquí Nice en texans i samarreta vermella en un jardí, envoltat de vastos camps en què els massais ja s’han tornat sedentaris. Comença l’època de les pluges. Camina una estona per damunt d’un rectangle de formigó. “Aquí hi havia el menjador, allà el lavabo”, explica Nice. En aquell lloc hi havia hagut la casa de fusta negra on va viure de petita. Els arbres de darrere els va plantar la seva mare.

La seva mare era comerciant, dissenyava joies i les venia en hotels. El seu pare anava amunt i avall amb el bestiar i també feia d’assessor a la zona. Nice i la seva germana recollien fusta després de l’escola, ficaven aigua en garrafes i cuinaven. Estaven contentes quan per les vacances de Nadal estaven tots junts i tenien prou menjar, sobretot carn.

El seu pare també tenia dues dones, dues famílies, dues cases. Formaven part de la família un bon grapat de nebodes, nebots, una germanastra, tres germanastres i un germà. I també la seva germana gran. Portaven els mateixos vestits. La seva germana es diu Soila.

Com li van les coses, actualment, a Soila?

“Ara li ho preguntarem”, diu Nice.

Quan Nice tenia set anys, va venir un any negre. El seu germà petit es va ofegar al riu i els seus pares van morir per malaltia. Els tres germans van ser repartits entre diversos parents. Nice recorda com el seu avi se la va emportar amb cotxe.

La va enviar a un internat, però, malgrat que allò va ser terrible, també va tenir una part bona, perquè a l’escola Nice va conèixer nenes d’altres tribus i va sentir els acudits que explicaven sobre els massais, que practicaven l’ablació a les nenes.

Fins llavors Nice pensava que allò era normal, necessari. Va decidir defensar-se quan arribés l’hora, i va pensar que la seva germana també havia d’escapar-se del ritual.

Però no sabia exactament en què consistia, aquell ritual.

En el taller que fa a l’escola, a les noies més grans els ensenyen vídeos de la pràctica.

Amb subtítols veuen què criden les veus masculines del vídeo: “No ploris!”. La noia del vídeo, una keniana de vuit anys, xiscla.

No ploris!”. “Aguanteu-li el cap!”, diuen cridant els homes a les dones.

Algú talla. La criatura és a terra. Amb prou feines pot respirar. Li posen un drap a sobre i se’n van.

“Aixeca’t!”, diuen cridant els homes a la noia. Ella es posa dreta, es balanceja, està atordida.

“Posa’t les sabates!”, criden les veus. És pràcticament insuportable. Fa set anys que està en vigor la llei contra la mutilació genital a Kènia; però els casos d’incompliment rarament van a judici, i quan hi van, les penes no són greus.

A Rombo, el segon dia del taller, que acabarà amb una dansa d’espelmes, la metgessa en cap d’un hospital proper a l’escola descriu aquesta realitat.

La metgessa, amb bata blanca, està asseguda en una petita consulta: es diu Mary Wambui i té 35 anys. Atén deu parts per setmana; només la nit passada n’hi va haver sis. Les dones d’aquesta regió tenen molts fills, acuden sovint a l’hospital. Gairebé totes han patit l’ablació. Però sí, és veritat, a poc a poc la situació va millorant.

“Però encara no és bona”, diu.

Encara hi ha massa dones que sagnen molt perillosament durant el part, conseqüència de les mutilacions.

La metgessa explica com les famílies se les empesquen per esquivar la llei. Els fan l’ablació quan són nadons, perquè les criatures ploren de totes maneres. O fan veure que celebren un casament però, en realitat, fan una cerimònia de mutilació genital de la criatura: ben aviat al matí l’estiren sobre una pell de vaca a l’entrada de la casa, l’aguanten entre quatre, un braç, l’altre, una cama i l’altra.

Després mengen tots junts en una gran rotllana.

Les mares també hi participen.

I el sentiment maternal?

“El pots tenir, però no interessa a ningú”, diu la metgessa. Les mares hi estan acostumades. Elles també ho van viure així. Pertany a la tradició, com un bateig. Elles no van poder plorar i les seves filles tampoc poden; i si ho fan és en va, perquè sense el ritual les noies no són “pures”.

La pobresa d’aquesta gent és tan gran que no poden esperar les vint vaques que podrien arribar a tenir algun dia. Necessiten les tres vaques ara mateix. La fam és ara.

A vegades hi ha accidents. Aleshores els pares porten la criatura a la metgessa, però la majoria de vegades només quan està a punt de morir.

S’ha fet de nit, ja fa estona que el cel és fosc al sud de Kajiado. Els nens del taller que s’ha fet a l’escola estan estirats en matalassos, ara amb més espai, i en una caseta no gaire lluny, als afores de Kimani, una dona de trenta anys prepara el sopar davant els fogons.

La dona porta una dessuadora verda, malles i un davantal. Estén la mà per saludar: “Soila”, és la germana gran de Nice.

Soila posa damunt la taula pa i pollastre per als seus fills, se’n va a una habitació, s’asseu al llit i comença a explicar amb veu baixa:

Jo tenia deu anys i la meva germana vuit. Al vespre érem al llit a casa del nostre oncle. Sabíem que l’endemà ens farien l’ablació, a les quatre de la matinada. Però nosaltres teníem un altre pla. Ens vam despertar, com havíem previst, i embolicades amb un llençol i descalces vam sortir corrent, ens vam enfilar a un arbre i no vam baixar fins que va ser de dia; després vam arribar fins a casa de la nostra tia corrent a través de la selva, a deu quilòmetres, però el nostre oncle ens va trobar poc després. Va tornar a organitzar la cerimònia. Però altra vegada ens vam posar d’acord i vam decidir que tornaríem a fugir. Però llavors li vaig dir a la meva germana: fuig tu sola, Nice, tu tens més possibilitats. Tu ets la petita!

Aquella nit de fa vint anys Soila no va trair la seva germana. Durant tres mesos no va poder sortir de casa. Es va perdre l’escola, la lectura i les matemàtiques. La van casar a dotze anys, es va traslladar a una zona desconeguda, amb la família del seu marit, que no coneixia. I va tenir fills.

Les dues noies ho havien fet tot juntes, però aquella nit les seves biografies es van separar: una vida amb ablació i una altra sense.

Nice havia fugit sola. Hi ha dubtes que avui dia encara no ha resolt. Un és el següent: havia d’anar-se’n sola o hauria hagut de quedar-se?

Té dret a tenir èxit? N’ha de tenir?

La segona vegada va tornar a enfilar-se a l’arbre i va esperar sola. Va travessar la selva un cop va ser de dia, aquesta vegada fins a l’escola, on va trobar una mestra, a casa de la qual va quedar-se durant un any. A vegades mirava esperant veure la seva germana, com un miracle.

Finalment va tornar amb el seu avi. Va tenir prou vista de no dir-li: el que tu vols és una bajanada. Sinó que li va dir: “Espera, avi. Deixa que vagi primer a escola. Després ja em faran l’ablació”. Va deixar que el temps fes el seu efecte. Amb el temps va convèncer el seu avi.

A l’escola, a les companyes de classe els ficava al cap que fugissin de l’ablació. Set noies, diu, ho van aconseguir.

Va visitar famílies de poblats tradicionals i va parlar amb insistència amb els adults, va fundar un grup de joves –que no va donar cap resultat– i finalment se li va acudir parlar amb els homes i utilitzar l’argument de les vaques. És bona negociant, potser acabarà sent política.

Va aprendre anglès i va viatjar. El marit de la seva germana pegava a Soila i la humiliava.

Una vegada, uns quants anys més tard, Soila va retrobar la seva germana. Havia passat alguna cosa al poble, ja no recorda què era exactament, o no ho vol dir. Estaven l’una al costat de l’altra i amb prou feines sabien què dir-se. La vida les havia separat massa.

El telèfon mòbil les va tornar a unir, explica Soila. S’escrivien, es trobaven i parlaven tota la nit sobre l’ablació, i Nice va prometre a la seva germana que li tornaria alguna cosa pel que ella li havia regalat.

Nice apareix a la porta; quan és al seu poble s’està a casa de la seva germana.

Soila és més forta que jo”, diu Nice, i s’asseu al seu costat al llit. Ella ha viscut la vida més dura.

Fa un any i mig Soila es va armar de valor i va separar-se del seu marit. Va trobar aquesta casa. Actualment treballa en una petita botiga i ven roba, s’aixeca a les sis del matí i manté els fills. Nice l’ajuda. L’any passat van anar juntes amb els nens a la platja, es van estar en un apartament amb piscina.

Soila a vegades encara pensa què hauria passat si ella també ho hagués aconseguit; diu que s’imagina darrere el mostrador d’un banc. Però llavors s’aixeca del llit i diu: “Ara soc mare i m’he de preocupar que als meus fills els vagi més bé”.

Els tres nens entren a l’habitació.

Què voleu ser de grans?

“Jo, futbolista”, diu Paul, de deu anys.

“Jo, treballar en una oficina i viatjar”, diu Clyde, de sis.

“I jo, pilot”, diu Ivan, de tres.

Soila vol educar els seus fills perquè esdevinguin homes capaços d’estimar una dona a qui no hagin practicat l’ablació.

 

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.