La tempesta perfecta del bosc mediterrani

"Jo no ho havia vist mai com ara. Havíem vist sequeres, rogles d’arbres morts, però no com la que es veu enguany. En un any normal haurien de caure uns 800 litres per metre quadrat de pluja i enguany només en portem 120”, explica Sergi Monfort, que des de fa un quart de segle gestiona, juntament amb la seua parella, Silvia, l’alberg de la Parreta, al terme municipal de Vilafranca, molt a prop del llindar amb Terol. La instal·lació és un lloc ideal per als amants del senderisme i la natura. A només quinze minuts caminant, hi ha Palomita, un paratge natural municipal de 148 hectàrees a més de 1.000 metres d’altitud travessat per sendes. El pi és el rei per aquestes contrades, però s’hi poden observar, també, carrasques, roures, grèvols, til·lers i teixos.

L’alberg va obrir les seues portes l’any 1997. Fou finançat amb els fons de compensació pels efectes que la pluja àcida de la Central Tèrmica d’Andorra (a Terol) va generar sobre els boscos de l’interior de Castelló i de la zona sud de Terol. Fou força sonat aquell episodi. En poc temps, les capçades van passar del verd al roig. Allò fou entre els anys 1984 i 1987. Es calcula que 200.000 hectàrees de bosc s’hi van veure afectades. Milers d’arbres, ferits de mort, van haver de ser tallats.

Tal fou l’impacte que 25 ajuntaments de la zona van presentar una denúncia per delicte ecològic contra Endesa. Finalment, consistoris, Generalitat Valenciana, Govern i Endesa arribaren a un pacte de retirada de la denúncia a canvi d’inversions per a la zona i mesures de mitigació de la contaminació en la planta tèrmica, que fou desmantellada l’any 2021.

D’aquella  pluja àcida fa ara gairebé quaranta anys, però l’episodi continua ben viu en la memòria de la comarca dels Ports. Fou un esperó per a la mobilització veïnal i per a la creació, també, d’alguns grups ecologistes preocupats pel medi ambient.

Una catifa canviant

Tanmateix, quatre dècades després la població torna a mirar-se amb preocupació les faldes de les muntanyes. Com aleshores, sorgeixen ací i allà arbres emmalaltits. Les tonalitats verdes han deixat pas al marró, el roig i el gris. Ací i allà emergeixen clapes de vegetació esmortida.

Mireia Banqué (CREAF): "Assistim als efectes de l'escalfament global sobre el bosc mediterrani".

La culpa, ara, no és de la pluja àcida ni de cap substància tòxica, però. En absolut. Passa als Ports, però també a la pràctica totalitat de la façana mediterrània: al Montsià i a l’Alt Palància, al Garraf i al Montgó, al Priorat i a les Marines. Pocs paratges se les han estalviades. Qualsevol que les darreres setmanes s’haja fixat en el paisatge muntanyós s’haurà adonat d’aquesta metamorfosi cromàtica gradual.

“Assistim als efectes de l’escalfament global sobre el bosc mediterrani”, explica Mireia Banqué, investigadora del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Perquè si bé en els darrers mesos s’ha parlat molt dels efectes que la sequera té sobre el nostre estil de vida (piscines clausurades, restriccions d’ús, camions amb cisternes per a abastir pobles d’interior...) i sobre el nostre model de desenvolupament econòmic, molta menys atenció s’ha parat fins ara als efectes que l’escalfament global té sobre els boscos.

I això passa malgrat que a hores d’ara hi ha més superfície boscosa que mai a causa de l’abandonament del medi rural i, consegüentment, de l’activitat agrícola i ramadera. El 56% del territori del País Valencià està cobert actualment de massa boscosa. El percentatge és del 42% en el cas de Catalunya. Cadascun dels territoris suma 1,4 milions d’hectàrees amb superfície forestal. No es tracta, doncs, d’una qüestió menor.

“Hi ha dos grans vectors del canvi climàtic que estan afectant directament els boscs. D’una banda, hi ha una sequera que, en el cas de Catalunya, ja dura alguns anys. D’altra banda, hi ha un augment pronunciat de les temperatures. El fet que pugi la temperatura provoca que la vegetació en general necessiti més aigua. A les plantes i als arbres els passa com a les persones: com més calor fa, més sues i més necessitat tens d’aigua”, explica Banqué.

És el que l’enginyer forestal i expert en gestió d’incendis, Ferran Dalmau, anomena

66.482 hectàrees del bosc a Catalunya es van veure afectades per la sequera.

“un escenari de fenòmens extrems compostos”. "Les plantes del Mediterrani estan acostumades a passar set, i per això disposen de mecanismes de protecció i supervivència”, explica Dalmau, director de la consultora Medi XXI. Els pins tanquen una mena de vàlvules que tenen a les seues fulles i que es diuen estomes, de forma que minimitzen la pèrdua d’aigua. Espècies com ara els roures, les carrasques o els fajos són planifòlies, és a dir, tenen la capacitat d’assecar les seues fulles, que s’emmarroneixen i, després, fer rebrotar noves fulles quan es donen unes condicions climàtiques més adequades. D’arbres que han mort per estrès hídric, n’hi ha hagut sempre, però quasi ningú recorda un procés tan massiu com el que s’experimenta des de l’any passat.

“El que problema d’aquestes estratègies pròpies d’espècies mediterrànies és que les estem portant al límit”, estima Banqué, que és responsable del programa DeBosCat, una ferramenta que, des de fa dotze anys, fa el seguiment de l’estat de les masses forestals de Catalunya.

Assedegats

L’informe de 2023 és demolidor: l’any passat es va batre el rècord històric de boscos afectats per sequera, d’ençà que s’inicià el registre, en 2012. En concret, es comptabilitzaren 66.482 hectàrees de boscos que van perdre les fulles, les han assecades o que han mort per culpa de la sequera. L’anterior xifra més alta —de 2012— va comptabilitzar 40.000 hectàrees afectades.

El DeBosCat es configura gràcies a la participació dels agents rurals de cada comarca. A partir d’aquestes dades es pot concloure que l’any passat el Baix Empordà va

Conselleria no ha autoritzat l'extracció de suro a la Serra d'Espadà perquè les sureres estan massa dèbils.

registrar el rècord de noves afectacions, amb 9.230 hectàrees, i al darrere d’ell hi anaren la Selva (4.650 hectàrees), el Gironès (3.320) i Osona (2.265). Aquests valors, recorda el CREAF, està molt per sobre dels de les campanyes anteriors: el 2022 la comarca amb més afectació nova va ser el Pallars Jussà, amb 2.600 hectàrees.

Són, en tot cas, arbres que de segur moriran? “No ho podem saber. Algunes d’aquestes zones es recuperaran; d’altres, no. Dependrà de les condicions ambientals”, explica Banqué, que reconeix, no obstant això, que “la complexitat de la situació actual s’ha escapat de la capacitat del projecte mateix. El DeBosCat no està pensat per monitorar situacions tan excepcionals com la que hem tingut aquest 2023”.

Des del Grup de Recerca d’Actuació Forestal (GRAF), un cos de bombers pioner en incendis forestals, estimen que en zones com el Montsant o el Priorat, les mortaldats en la campanya actual apleguen al 50% dels peus.

Un mapa amplificat

“Estem veient carrasques morint-se i això sí que no ho havíem vist mai. Sobretot ho estem veient en zones de solanes i terrenys pedregosos”, explica Pedro Piqueras, assistent tècnic de Vaersa, l’empresa que dona suport a la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana, mentre fem una passejada pels volts del Parc Natural del Penyagolosa, el pic més alt en les comarques del nord del País Valencià.

Tan perjudicial com la falta de pluja són les altes temperatures.

Ací, com a tot arreu, es veuen capçades a mig camí entre el roig i el marró. N’hi ha que són exemplars solitaris. N’hi ha que formen clapes ben visibles. “I, així i tot, es nota l’efecte de les darreres pluges. Amb molt poca aigua, reverdeixen. El bosc mediterrani és molt agraït”, reflexiona Piqueras. El romer, que en moltes ocasions és un indicador de l’estat de salut de la forest, ha recuperat un cert vigor gràcies a les pluges intermitents que han tingut lloc per aquestes contrades les últimes setmanes.

Potser és, però, un miratge. “Estem assistint en directe a la transformació del bosc mediterrani”, explica Sandra Castro, que és tècnica forestal i responsable de sanitat forestal de la demarcació de Castelló de la Conselleria de Medi Ambient. “En gener ja vam tindre un primer avís, des de l’Alt Palància, sobre els efectes de la sequera”, explica. Era el preludi del que estava per vindre. Des d’aleshores, no passa setmana en què el mapa de la sequera no s’amplie. Ningú a la Conselleria s’aventura a donar un nombre aproximat d’arbres morts.

Un informe intern de Vaersa avisa: “A finals d’estiu podríem tindre una situació catastròfica, amb mortaldats massives"

Siga com siga, l’estat de debilitament s’agreuja cada dia que passa. La setmana passada va transcendir que el departament que dirigeix Salomé Pradas no ha autoritzat l’extracció de suro en la serra d’Espadà, una activitat que sol iniciar-se a mitjan maig i que genera cert dinamisme econòmic en aquesta zona d’interior. La falta de pluja i d’humitat han provocat que moltes sureres es debiliten, circumstància que desaconsella la intervenció sobre elles. “Extraure el suro en les actuals condicions resultaria perillós, perquè hi ha risc seriós de provocar danys en la capa generativa, gràcies a la qual es produeix el suro”, explica Sandra Castro. 

La preocupació, doncs, s’ha instal·lat també entre els qui analitzen o treballen en la forest valencià. En la memòria dels qui s’hi dediquen hi ha la sequera que es va produir en la tardor de 2013 i la primavera de 2014. Fou el període sec més greu esdevingut des que AEMET tenia registres, i l’estimació és que moriren un milió d’arbres per estrès hídric i per la consegüent afecció de plagues.

Tanmateix, segons un informe intern de Vaersa, la sequera actual és encara més greu que aquella per dues raons: perquè ha plogut menys que aleshores i el període ha estat més càlid, la qual cosa repercuteix directament en una major evapotranspiració. A 31 de maig, en més de la meitat del territori valencià havia plogut el 25% del que hauria estat normal. “Aproximadament el 90% del territori està travessat una sequera molt severa i, en la meitat del mateix aquesta sequera és extremadament greu”, estableix l’informe de Vaersa, que cataloga aquest episodi de sequera com “històric i sense precedents previs”.

“Davant la dinàmica actual, a finals d’estiu podríem tindre una situació catastròfica en moltes masses forestals de la Comunitat, amb mortaldats massives, tot afectant masses senceres i amb centenars de milers i inclús milions de peus morts”, avisa el document.

De moment, els tècnics no han detectat greus incidències de plagues, però la vista està posada en la tardor, quan poden emergir els perforadors semiagressius, com ara el Tomicus destruens. “Quan un arbre ha patit sequera i mor, genera unes substàncies a causa de la descomposició que atrauen els perforadors. Ens preocupa què pot passar la tardor de 2024, però, sobretot, què pot succeir en la tardor de 2025 —avisa Pedro Piqueras—. Ací es compleix la màxima segons la qual a gos flac tot són puces”.

Un cadàver incòmode

El debat que s’obre ara és què s’ha de fer al mitjà termini amb tots els peus que ja han mort o moriran en els pròxims mesos. Perquè un bosc més eixut és, també, un bosc més propens a cremar-se. A menys humitat, més risc d’incendi. I la matèria morta és, al capdavall, combustible disponible per a les flames. L’ombra dels incendis de sisena generació fa temps que plana sobre els ecosistemes del Mediterrani.

El debat sobre què cal fer amb els arbres morts, si deixar-los o retirar-los, és obert entre els experts en matèria forestal.

El debat és ben viu entre els professionals i investigadors forestals. Els uns són partidaris de la retirada immediata del material mort; els altres consideren més convenient mantenir aquest material vegetal. “La fusta morta aporta biodiversitat als ecosistemes. Pot ser una font d’aliment o donar recer a altres espècies que són importants en la cadena tròfica. Ara bé, és cert que estem parlant de grans quantitats de fusta morta al bosc i caldria analitzar fins a quin punt això pot ser un problema”, exposa Mireia Banqué, del CREAF, la qual admet la controvèrsia que en aquesta matèria continua existint.

Fins i tot, entre els experts en el maneig dels incendis hi ha discrepàncies. Marc Castellnou, director del Grup de Recerca d’Actuació Forestal de Catalunya, és partidari de mantenir aquest material en la natura, per bé que incremente el risc d’incendi. Al capdavall, des del vessant de l’enginyeria dels incendis fa temps que proclamen que les flames són part dels mecanismes d’autoregulació de la natura.

D’una opinió diferent és el també expert en gestió d’incendis Ferran Dalmau. “El factor limitant d’un incendi forestal és la intensitat, i aquesta és determinada per les

Ferran Dalmau: "Com més energia disponible hi haja en els boscos, més fàcil és que s’arribe a una situació de fora de capacitat d’extinció"

tones per hectàrea seca que es pot engolir. Quan un incendi disposa de més de quinze tones per hectàrea, cremarà en alta intensitat. D’altra banda, els humans tenim una certa capacitat d’extinció. Com més energia disponible en els boscos hi haja, més fàcil és que s’arribe a una situació de fora de capacitat d’extinció. Per tant, hauríem de ser capaços de tenir menys de quinze tones per hectàrea de matèria morta”, explica aquest expert i director de Medi XXI, el qual no s’està de recordar la inversió que caldria esmerçar-hi: “Tenim al voltant d’1,4 milions d’hectàrees forestals a escala valenciana i, posem per cas que has de tractar-ne 200.000. Cada hectàrea té un cost de 5.000 euros. Només cal calcular-ho. Però és que no oblidem que apagar un incendi forestal costa 10.000 euros per hectàrea”.

Un present de futur

En tot cas, en el que tothom coincideix és que la situació actual ens mostra el camí del futur. D’acord amb el que sostenen els científics, el canvi climàtic d’origen antròpic és un fet irrefutable que continuarà generant temperatures més altes i menor disposició de recursos hídrics. “El que en realitat està fent el bosc és adaptar-se a unes noves condicions climàtiques, i això suposarà transformacions del paisatge que ara estem acostumats a vore”, reflexiona Sandra Castro.

Al capdavall, el bosc que veiem avui és molt diferent del bosc del segle XVII. Tampoc el paisatge forestal dels nostres besavis s’assembla al nostre. Perquè les masses forestals han anat mutant en funció de les condicions climàtiques i dels usos humans del territori. Avui, oficis com el de carboner han desaparegut completament i els treballs en el bosc comunal són cosa del passat. Allà on fa setanta anys hi havia abancalaments profitosos, avui hi ha pinedes frondoses. Pretendre que tot continue igual resulta, probablement, poc realista.

“Un dels problemes que tenim és que la manca de gestió forestal ha derivat en conques hidrogràfiques hiperdenses des del punt de vista forestal. Per això és important tenir en cada conca la quantitat d’arbres que poden alimentar-se en funció dels recursos hídrics”, exposa Ferran Dalmau, que augura un futur “més sec, més àrid i més desèrtic”. “No oblidem que la desertificació avança de sud a nord a quatre quilòmetres per any”, afegeix. 

El procés actual, doncs, es pot viure com quelcom dramàtic o bé com a part d’un procés de transformació. Una adaptació que, de fet, ja estem vivint. “Arran de la sequera de 2016 hi hagué mortaldats importants en algunes zones de Catalunya, i el que hem detectat és que els arbres que hi van sobreviure han resistit millor l’actual episodi d’estrès hídric perquè han tingut menys competència. El fet que morin alguns arbres provoca que els que queden vius tinguin més accés a l’aigua”, exposa Mireia Banqué, coordinadora del programa DeBosCat.

Drama o oportunitat?

És molt probable, per tant, que en el futur sobrevisquen aquelles espècies amb més capacitat de resistència i que espècies que avui poblen àrees a 500 metres d’altitud busquen zones més altes a través de la dispersió de llavors. Als Pirineus ja fa temps que els qui monitoren el bosc han detectat que aquest puja per sobre del que fins ara es consideraven límits d’altura. Del que es tracta, al capdavall, és de trobar condicions climàtiques més adients.

Marc Castellnou: "Igual que assistim al procés d’envelliment i mort d’un pare, ara assistim a l’envelliment i mort d’un tipus de bosc".

“Fa molts anys que avisem que això passaria i, ara que està passant, el que hem de fer és arremangar-nos i mirar la manera d’adaptar-nos a aquestes noves condicions”, argumenta Mireia Banqué, la qual creu que “els missatges dramàtics no contribueixen a la comprensió del fenomen”.

“Igual que assistim al procés d’envelliment i mort d’un pare, ara estem assistint a l’envelliment i mort d’un tipus de bosc. En realitat, assistim al cicle de la vida —argumenta Marc Castellnou—. El que hem d’entendre és que nosaltres no som els amos i senyors dels ecosistemes i que aquests són determinats per unes variables que ens superen. Per tant, més enllà del dramatisme que sovint es vol infondre, el que ens cal és observar i entendre aquests canvis i, sobretot, acompanyar els nostres boscos en aquest procés”.

“Perquè, si no comprenem el procés i intentem evitar el canvi, el que estem fent és negar-nos a evolucionar. Evitem el bonisme aquest de dir “que no es morin els arbres” i comencem a fer tot de coses per lluitar contra aquest procés. Perquè si fem això, el que estem fent és impedir que es forme l’espai per a un nou tipus de bosc que, probablement, serà més sa i podrà preservar millor la biodiversitat.- explica Castellnou-. No ens entestem a posar en marxa processos defensius i conservadors. Si ho fem, no estarem preparant el futur, sinó gestionant el passat. I només gestionant el passat no farem res”.

No es tracta, però, d’una qüestió senzilla. Durant moltes dècades, i mentre es produïa un brutal procés d’emigració del camp a la ciutat, s’abandonà el bosc. Als processos d’extracció i aprofitament massiu de la postguerra, li seguiren, a la dècada dels seixanta, repoblacions deficientment planificades i una política forestal tímida. Avui el bosc és un polvorí que els gestors públics es passen de mà en mà sense que ningú tinga massa clar com desactivar la bomba.

------------------------------------------------------

A això cal sumar la reducció de les precipitacions. El 2023 va ploure a Catalunya el 40,4% menys que la mitjana registrada entre 1961 i 1990. D’altra banda, la insolació —això és, el nombre total d’hores de sol— mitjana s’ha incrementat durant el període 1951-2023 a un ritme de gairebé 35 hores per decenni. Això significa, a la pràctica, que actualment hi ha unes 254 hores anuals de sol més que a mitjan segle XX.

Molt similar és la pauta al sud del Sénia. Segons l’Agència Estatal de Meteorologia, la temperatura mitjana de 2023 al País Valencià va ser de 16,84 graus, això és 1,3 graus superior a la mitjana climàtica normal, calculada des del 1983. Aquesta dada converteix 2023 en el segon any més càlid del període de referència, per darrere de 2022, quan la temperatura mitjana es va quedar en 16,89 graus. Segons AEMET, dels deu anys més càlids en el País Valencià des de 1950, nou van tenir lloc en el segle XXI i vuit en la darrera dècada.

Pel que fa a les pluges, el 2023 es van acumular 336,1 litres per metres quadrat. Aquest registre és el 33% inferior a la mitjana climàtica del període 1991-2020, en què es registraren 498,6 litres per metre.