Món

El somriure de Xi Jinping

El Congrés del Partit Comunista és l'esdeveniment polític més important de la Xina. D'ençà que va arribar al poder Xi Jinping ha implementat una sèrie de canvis a la Xina postmaoista. En el 20è Congrés ha fet una passa més enllà, tancant amb l'època de reforma i obertura inaugurada per Deng Xiaoping fa quaranta anys.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hu Jintao, l’home que va liderar la Xina durant els Jocs Olímpics de Pequín 2008, posa les mans sobre una carpeta roja. Hu destaca pel seu cabell blanc, trencant amb el costum dels líders xinesos de tenyir-se les canes —no sabem si per voluntat pròpia o per obligació. Sembla confós, fins i tot desorientat. A l'esquerra s’asseu Li Zhanshu, el número tres del Partit Comunista Xinès (PCX), que li retira els documents de la mà. A la seva dreta, s’asseu l’actual secretari general del Partit i president de la República Popular, Xi Jinping, el protagonista indiscutible del 20è Congrés del PCX. Xi fa un gest i uns assistents s’acosten per treure Hu Jintao de la sala. Hu, sembla resistir-se i es mostra sorprès del que està passant.

Mentre l’acompanyen fora del Gran Saló del Poble, Hu dona un copet a l’esquena a Li Keqiang, actual primer ministre de la República Popular, de qui durant tot l’estiu s’ha especulat —tot i que sense cap fonament— que podria haver estat orquestrant un cop contra Xi, degut a la seva oposició a la política de covid zero i confrontació amb Occident. Mentre Hu és escortat, la majoria de membres del Partit asseguts a primera fila, mantenen la vista al davant. Però la resta de delegats asseguts al darrere, entre els quals es troba Hu Haifeng, fill de Hu Jintao, paren atenció al que està passant força sorpresos. Un cop Hu ja no és a la sala, es vota a mà alçada la composició dels vint-i-cinc membres del Politburó del Partit Comunista. L'endemà, aquests s’encarregaran de triar el Comitè Permanent del Politburó, els set homes més importants de la Xina. Cap membre de la facció Lliga dels Joves Comunistes, la facció de Hu Jintao ha aconseguit entrar al Politburó, cosa que impossibilita la seva presència al Comitè Permanent. Xi Jinping estarà rodejat només pels seus afins.

Feia temps que entre els comentaristes de la política xinesa no ens trobàvem en un fet que hagi generat tanta especulació. A Twitter un compte que parodia el PCX feia broma dient que, arran de la sortida de Hu Jintao, els científics havien detectat una acumulació de hot takes d’experts en la Xina abans vista a les xarxes socials —cosa en què he de confessar que vaig contribuir-hi. I certament, en un esdeveniment tan coreografiat com és el Congrés del Partit, en un país on ja de per si les intervencions públiques són mil·limetradament planificades, va ser un fet altament inusual. Inusual perquè això es dona just després que es deixin entrar les càmeres, incloent-hi els periodistes estrangers. Inusual perquè, es miri com es miri, es va resoldre d’una manera força humiliant a un home vell, en un país on si hi ha un valor cultural que hagi sobreviscut a la voràgine materialista del darrer segle és el respecte a la gent gran. Encara més si la persona en qüestió, no només va ser el predecessor de Xi Jinping, sinó un dels seus coneguts oponents internament.

Les respostes oficials van assenyalar que Hu Jintao va abandonar la sala per motius de salut. Un atac de demència senil potser? Però els observadors externs especulen que va ser degut a motius polítics. Podria ser que Hu, en obrir la carpeta amb els noms dels membres del Politburó s’adonés que la seva composició no era l’acordada? Si fos el cas, per a Xi era un risc massa elevat deixar-ho estar a l’hemicicle just abans de votar a mà alçada davant la premsa de tot el món.

Tanmateix, que aquest fet hagi despertat tant d’interès diu més del Partit i l’actual tensió amb què es viu la política xinesa que de les ganes de fotre-hi cullerada que puguem tenir els observadors externs. Aquest sense cap mena de dubtes ha sigut un dels esdeveniments polítics rodejat de major opacitat i rumors previs i prediccions errònies.

Tots compartíem que Xi sortiria reforçat, però pràcticament ningú esperava que ho fes amb aquesta contundència. Guiats encara per aquesta pulsió benpensant que caracteritza el paper de “llestos de la classe” que tant ens agrada als analistes a Occident, creiem que Xi hauria de llençar algun os a les faccions opositores. Per què? No ho teníem clar, certament. Per quedar bé? Per donar aires de moderació i concòrdia? Per tranquil·litzar els mercats? Bé, creure això va ser el nostre error, no pas el de Xi Jinping. Simplement, així no és com funciona el negoci del poder. Xi ha jugat un joc molt perillós, i ha aconseguit una victòria absoluta. I, per tant, no té pe què mostrar pietat davant de gent que si es trobés en la seva posició no li'n mostraria cap.

 

El discurs de Xi Jinping

Un dels moments clau del Congrés va ser el discurs de Xi Jinping on va fer balanç dels seus darrers anys de govern i va perfilar quines seran les prioritats del Partit en els propers cinc anys.

De fet, el primer dard a Hu Jintao el podem trobar en la descripció lúgubre que Xi va fer sobre la vida del Partit sobre el lideratge del seu predecessor. Un Partit feble, desideologitzat, i corrupte on els interessos econòmics i personals se sobreposaven sobre l’interès general. En aquells anys, la Xina es trobava afeblida a l’escena internacional i assetjada per enemics externs i interns. Xi va reivindicar la seva acció de govern assertiva per posar ordre dins el Partit amb les seves campanyes anticorrupció, així com les accions per combatre les forces “separatistes” —Taiwan i Hong Kong— “l’extremisme” religiós —Xinjiang— i els atacs per “forces externes” —els Estats Units.

A més de mantenir l’actual línia de treball davant aquestes amenaces, Xi va remarcar també la necessitat d’aprofundir en la seva nova política econòmica, la Prosperitat Comuna. Aquesta campanya està adreçada a corregir els excessos de la voracitat dels anys de la Reforma i Obertura, que si bé van fer que la Xina fos un país ric en el seu conjunt, també ha significat un augment de la desigualtat social com no es veia des d’abans de la revolució. Així, Xi va expressar la seva voluntat de millorar la distribució dels ingressos, protegir els llocs de feina i activar millores en el sistema de seguretat social i la sanitat pública, i també ajudes a les famílies per augmentar la natalitat i la salut de les dones durant l’embaràs i el part.

Crec que, més enllà de les polítiques industrials que ha desenvolupat la Xina, centrades a assegurar la seva sobirania tecnològica —que darrerament s’ha traduït en la cerca per la producció de semiconductors—, la política que realment pot posar les coses difícils a Occident és la de la Prosperitat Comuna. En un moment en què l’engranatge institucional de les democràcies occidentals comença a decaure, amb una crisi econòmica en gestació a Europa i amb un sistema de benestar decreixent des dels anys vuitanta, si la Xina és capaç de protegir el bé comú dels seus ciutadans millor que Occident, reivindicarà el seu model com una alternativa real a les democràcies liberals —fins i tot dins d’aquestes democràcies.

Finalment, una altra política que surt reforçada d’aquest Congrés és la de covid zero, que Xi Jinping ha volgut fer part de la seva marca personal. Més enllà dels inconvenients que suposa per a la ciutadania i l’economia del país haver de confinar ciutats de milions d’habitants cada cop que hi ha un repunt d’infeccions de covid, aquesta política ha tallat de soca-rel els contactes cara a cara entre els xinesos i l’exterior. El fet que la Xina encara demani catorze dies de quarantena per als viatgers provinents de l’estranger ha limitat altament tant l’arribada de turistes i visitants, com els incentius que tenen els ciutadans xinesos per sortir del país. Al cap i a la fi, estem parlant que caldria poder estar absent del lloc de feina al voltant d’un mes —sigui teletreballant o combinant amb vacances. I això és quelcom que la majoria de persones no es poden permetre.

Aquestes polítiques de reforçament i cohesió interna i de bloqueig de les influències externes segueixen el que ha sigut el pla de Xi Jinping des que va arribar al poder: preparar la Xina per a un escenari de conflicte amb Occident i ser capaç de sobreviure a un escenari d’aïllament econòmic internacional similar al que la Rússia de Putin va patir després de la invasió d’Ucraïna. En vista d’això no és estrany que molts analistes plantegin que un conflicte sobre Taiwan sigui més probable després del 20è Congrés.

 

La cort roja

El Congrés del PCX no és important només per les línies programàtiques que allà es decideixen, sinó perquè, com acostuma a passar als congressos dels partits, allà es reparteixen les cadires més preuades. Que Xi Jinping anava a trencar amb la limitació a dos mandats estenent-se a un tercer mandat, no era una sorpresa. Les polítiques expressades en el seu discurs, com hem vist realment, tampoc. Ara bé, la composició final dels càrrecs del Partit sí que ha presentat un cop de timó contundent en favor de Xi.

El millor indicador del pes real de Xi Jinping dins el Partit és la composició dels seus òrgans de direcció del PCX, el Comitè Central, el Politburó i el Comitè Permanent. Per molt poderós que sigui Xi Jinping, qui ocupa els càrrecs que estan per sota seu són la prova de foc del seu poder. Tradicionalment, el repartiment de cadires ha servit per orientar-nos en l’equilibri de forces internes dins el leviatan roig. Però, com il·lustràvem amb l’incident de Hu Jintao, el sistema de faccions que havia marcat la política xinesa des dels anys noranta ha sigut esborrat, i actualment tots els membres del Politburó són “homes” de Xi Jinping.

Això es veu clarament en els set membres triats pel Comitè Permanent del Politburó. Per ordre d’importància dins la jerarquia del Partit ens trobem: evidentment, Xi Jinping; Li Qiang, l’alcalde de Xangai, que va executar el polèmic confinament de fa uns mesos, i que s’estrena en aquesta posició; Zhao Leji, antic cap de l’oficina anticorrupció del Partit i probablement substituirà Li Keqiang com a primer ministre; Wang Huning, l’ideòleg central del Partit i qui es creu que ha dibuixat la visió que guia a Xi Jinping; Cai Qi, alcalde de Pequín, qui va ser responsable dels Jocs d’hivern del 2020; Ding Xuexiang, persona que fa temps que governa l’organització interna del Partit i fa la funció de cap de gabinet de Xi Jinping, i, per acabar, Li Xi, nadiu de la mateixa província que Xi, amb el qual té relació des dels anys vuitanta, i agafarà la posició de Zhao Leji al capdavant de l’Oficina de Disciplina Interna del Partit.

Hom podria dir que l’eliminació de les faccions donarà estabilitat i certesa a la política xinesa totalment enquadrada sota el lideratge de Xi Jinping. A curt i mitjà termini crec que és així. Ara bé, a mesura que les lleis de la natura comencin a fer-se presents sobre Xi, les coses podrien posar-se més complicades. Humanament, és impossible que tots els homes de Xi Jinping comparteixin els mateixos interessos, idees i xarxes de poder. Quan tothom es presenta com a “home de Xi”, ser home de Xi ens dona molt poca informació de les seves posicions. I, per tant, això pot complicar saber quin rumb prendrà la Xina si a Xi li passés alguna cosa, així com entre els seus afins quins són els que tenen més influència i quin d’ells pot intentar posar el seu accent propi a les polítiques del Govern.

 

La fi de la meritocràcia?

Sovint s’ha dit que el sistema de selecció interna dins del PCX és una meritocràcia. Aquesta assumpció és molt qüestionable i, com veiem com a tot arreu, les qualitats tècniques i intel·lectuals no et porten gaire lluny sense els padrins adequats. Tanmateix, després de veure els candidats escollits molts analistes s’han afanyat a dir que el sistema xinès ja no es podia considerar regit per valors meritocràtics, sinó purament ideològics. Això és tan erroni com l’assumpció prèvia.

La gent que ha triat Xi Jinping per formar part del Comitè Central, i altres instàncies de Govern del Partit són tant (in)competents com els “tecnòcrates” que regalen les oïdes a les audiències internacionals. De fet, amb Xi Jinping hem vist l’ascens dels enginyers, molts d’ells en el camp de l’aeronàutica, a caps de direcció del Partit tant a escala provincial com nacional —de fet, aquests, podríem dir, ja formen una facció dins el “xiisme”. En la tensió entre ideologia i expertesa, o “roig o tecnòcrata” com es diu a la Xina, Xi Jinping ha apostat pels “rojos tecnòcrates”, combinant l'impecable historial ideològic i la competència.

En aquest sentit, ni l’augment del perfil ideològic dels candidats ni la fi del lideratge col·lectiu no són “un retorn al maoisme,” com sovint veiem dir a casa nostra. A Xi Jinping no li interessa un partit desorganitzat o dominat per càrrecs incompetents. Els perfils tècnics han sigut altament promocionats per càrrecs intermedis al llarg del país, després de les vacants deixades per les successives campanyes anticorrupció i purgues polítiques. Xi necessita una maquinària lleial, però, en definitiva, per a una maquinària efectiva.

 

I ara, què?

Després del 20è Congrés, mentre Xi continuï liderant el Partit, la Xina aprofundirà en el rumb que ha pres en la darrera dècada. A escala internacional això significa que la tensió amb els Estats Units continuarà escalant, i el soroll de sabres serà la música habitual.

Més important encara: els canvis que ha implementat Xi, poden ser difícils de revertir. La Xina que es conformava a ser el soci junior d’Occident no tornarà. I la caiguda de Xi Jinping no canviarà això. No ens equivoquem idealitzant els rivals derrotats de Xi Jinping. La facció tecnòcrata de Hu Jintao comparteix molt més amb Xi que el que els separa. Al comunisme xinès hi ha un consens sòlid en qüestions com Taiwan, Xinjiang, Hong Kong, la preeminència del Partit sobre la política xinesa i el fet que la Xina ha de ser potència respectada i amb influència global. Les diferències les trobem amb el marge de maniobra que es pot deixar a certes expressions socials, l’aposta per la liberalització econòmica, la globalització i la política de covid zero. Això no vol dir que no hi hagi descontentament amb Xi. Ben segur que els sectors que han vist la seva posició minada estan esmolant els seus punyals per a quan el moment propici arribi. Tanmateix, Xi Jinping és més conscient que ningú d’aquesta realitat i ha demostrat que ningú l’agafa per sorpresa.

Mentre l’acompanyaven fora del Gran Saló del Poble, Hu es va apropar per dir alguna cosa a cau d’orella a Xi. El secretari general, sense mirar-lo a la cara, va fer que sí amb el cap, i va somriure. Al principi ens preguntàvem què va passar amb Hu Jintao? La realitat és que tant se val, el motiu de l’incident no canviarà els resultats del 20è Congrés del Partit Comunista Xinès. Xi Jinping pot somriure tranquil.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.