Poques coses han fet tan palesa la fractura que regna al món com els viatges que van emprendre Joe Biden i Vladímir Putin la setmana passada. D’una banda, el president nord-americà va visitar Israel dimecres 18 d’octubre per demostrar que els Estats Units els fa costat després que la comunitat jueva hagi patit els atacs més terrorífics des de l’Holocaust. D’altra banda, el dirigent del Kremlin va reunir-se amb el president xinès Xi Jinping a Pequín. Va ser una trobada entre dos homes de parer similar i una bona ocasió per demostrar fins a quin punt convergeixen.
Arran de la invasió russa d’Ucraïna, la fractura entre Occident i el bloc format per Rússia i la Xina es va eixamplar. Ambdós països van intentar crear un nou eix de les autocràcies, que va des de Teheran fins a Pyongyang i voldria prou abraçar tants països del Sud Global com sigui possible. És un projecte al quals molts se sumen voluntàriament perquè Putin ofereix petroli a bon preu i Xi, la potència de la segona economia més gran del món. Ara, la guerra de Gaza no només dilata la fractura, sinó que també comporta el risc que ambdós bàndols s’acabin enfrontant militarment.
Els últims anys, poques teories han gaudit de tant ressò com la teoria del final de la globalització. Ara, però, veiem que una sola espurna al Pròxim Orient és capaç de causar un incendi que assoli el món sencer. Biden ja ha enviat dos grups de combat amb portaavions a l’est del Mediterrani i no pas com a símbol de solidaritat amb Israel, sinó com a símbol d’advertència per a l’Iran i a les milícies de Hezbollah, ubicades al sud del Líban i aliades del règim iranià. No costa gaire imaginar-se que, si les coses van maldades, aquest conflicte podria desfermar un daltabaix de dimensions planetàries.
Què passarà si, per ordres de Teheran, Hezbollah dispara míssils a Israel i els bombarders nord-americans destrossen emplaçaments militars de les milícies al sud del Líban? I si Israel es vol venjar dels míssils de Hezbollah i envia avions de guerra cap a Teheran? Rússia es quedarà de braços plegats si els seus aliats iranians —tan generosos a l’hora d’enviar drons per a la guerra d’Ucraïna— es veuen atacats?
Ara per ara tot això només són projeccions fatalistes, però aquests últims anys a Washington, París i Berlín ja s’han acostumat a fer càlculs pensant en el pitjor dels casos. Per això Biden, que ja té 80 anys i prefereix no emprendre gaires viatges de llarga distància, va agafar l’avió: és conscient de la gravetat de la situació. “Avui, Putin és qui més ha guanyat amb aquesta crisi” afirma Vali Nasr, professor de ciències polítiques a la Johns Hopkins University de Washington.
Per a l’eix de les dictadures, l’atac de Hamas va ser un autèntic regal: Biden ja gemegava per la càrrega derivada de la guerra d’Ucraïna que ara, a més a més, s’ha d’encarregar del caos desfermat al Pròxim Orient. El president nord-americà ara ha d’organitzar enviaments d’armes a Israel i, al mateix temps, procurar que la guerra quedi confinada a la franja de Gaza. Ha de fer costat a Israel i, paral·lelament, evitar que els seus socis àrabs del Pròxim Orient li girin l’esquena: Jordània, Egipte i l’Aràbia Saudita estaven just a punt de firmar un acord de pau amb Israel mediat pels Estats Units. Havia de ser el gran èxit de Biden en matèria de política exterior abans de les eleccions del 2024 i ara ha quedat aparcat, i potser no s’acabarà firmant mai.
El govern d’Isarael va comparar els atacs de Hamas amb l’atemptat al World Trade Center de Nova York l’11 de setembre del 2001. Biden, però, és molt conscient que aquests paral·lelismes són perillosos. Després de l’11-S, els Estats Units va cometre errors, va afirmar Biden a Tel Aviv la setmana passada. Un advertiment per a Israel: “No us deixeu endur per la ràbia.”
En aquell moment, Biden era senador i va votar a favor de la guerra de l’Iraq, i ha vist en primera persona les conseqüències nefandes de declarar una guerra empesos per la ràbia, però sense cap estratègia. Les “guerres sense fi” de l’Afganistan i de l’Iraq no només van esventrar els recursos dels Estats Units i van propiciar l’ascens de Donald Trump, sinó que també van macar la imatge que es tenia del país en bona part del món, on se l’havia considerat l’encarregat de custodiar “l’ordre mundial fonamentat en les lleis”. Al Pròxim Orient, però, aquesta fórmula a molta gent li sembla una broma de mal gust, sobretot si surt dels llavis d’un president dels Estats Units.
Israel no només té el dret, sinó també el deure, de defensar-se, va dir Biden. Però l’objectiu que té la guerra a Gaza és incert i això complica molt la situació. El govern de Netanyahu vol destruir Hamas pel gran dolor que ha causat al la població civil israeliana, però Hamas també és l’organització que governa la franja de Gaza des del 2007. Qui ocuparà el seu lloc quan els líders de les milícies siguin morts i les infraestructures, derruïdes?
Diversos països del Sud Global ja fa temps que creuen que Israel ha establert un règim d’ocupació brutal similar al que les potències colonials occidentals tingueren a l’Àsia i a l’Àfrica durant els segles XIX i XX. Per a Putin i Xi Jinping, la crisi del Pròxim Orient és una bona oportunitat per presentar-se com a líders d’un nou món que no es deixa manar per Occident i la seva arrogància. És prou irònic, però, que sigui justament Putin —que pretén subjugar un poble sencer a Ucraïna— qui es comporti com si fos un defensor de l’anticolonialisme. Tanmateix, és una actitud que funciona.
“Rússia intenta utilitzar una retòrica agressiva per desacreditar Occident” explica el director del Carnegie Russia Eurasia Center de Berlín, Alexander Gabuev. La guerra de Gaza treu el focus de la guerra de Rússia contra Ucraïna i, al mateix temps, permet acusar Occident d’hipocresia: “Rússia diu: ens acuseu d’haver matat civils a Ucraïna i ara resulta que a Gaza, a plena llum del dia, justament això és el que està passant amb el vostre suport” continua Gabuev. “Aquesta estratègia està funcionant especialment bé en els països del món àrab i musulmà, i també del Sud Global” conclou.
La política que segueix Moscou respecte del Pròxim Orient rau a no posicionar-se en el bàndol de ningú. Putin va deixar repetidament que Israel bombardegés emplaçaments militars iranians a Síria. Al mateix temps, col·laborava amb el règim de Teheran perquè li enviés drons per a la guerra d’Ucraïna. Tanmateix, a mesura que la tensió augmenti, a Moscou li costarà més mantenir l’equilibri. I tampoc no té cap interès en un conflicte de grans dimensions entre Hezbollah i Israel, ja que afebliria el subministrament d’armes de producció iraniana que Rússia necessita al front d’Ucraïna.
L’Iran també es podria beneficiar de la crisi. De fet, potser l’Iran és darrere de l’atemptat terrorista de Hamas, qui sap. No hi ha cap prova que ho demostri de manera irrefutable… per ara. Tot i així, costa de creure que Hamas pogués perpetrar-ho sense el coneixements adquirits per Teheran. Les milícies reben finançament de l’Iran, que també els envia armes i suport logístic. El politòleg Amichai Magen, de la Universitat de Stanford no creu que Hamas acordi cada decisió amb Teheran, però sovint els atacs de les milícies coincideixen amb els interessos del règim de Teheran.
Quan encara governava Donald Trump va haver-hi una certa aproximació entre Israel i diversos països àrabs, com ara Bahrain i el Marroc. El pla de Joe Biden era firmar els Acords d’Abraham, que és com s’ha anomenat l’aproximació entre l’estat jueu i tota una sèrie d’estats àrabs i musulmans, per ampliar l’Aràbia Saudita. És un dels països més poderosos del Golf de Pèrsia. Un acord entre la casa reial sunnita de Riad i Israel hauria canviat radicalment el mapa polític del Pròxim Orient.
Ara, tanmateix, ara es tem que Hezbollah, estretament vinculada a l’Iran, es disposi a atacar massivament Israel des del nord. El ministre d’Afers Exteriors de l’Iran, Hossein Amirabdollahian ha amenaçat obertament que podia passar. En una trobada amb els líders de Hamas celebrada al Qatar dissabte de la setmana anterior, el cap de la diplomàcia iraniana va advertir Israel que podien obrir-se “altres fronts” si es continuava bombardejant Gaza malgrat tots els esforços diplomàtics.
Les milícies xiïtes de Hezbollah estan notòriament més ben armades que Hamas i el braç civil del moviment forma part del govern del Líban. Es calcula que compta amb uns 150.000 míssils de fabricació iraniana, entre els quals hi ha moltes armes de precisió equipades amb GPS capaces de causar danys molt greus a Israel.
S’arribarà a aquest punt? “El risc que la situació empitjori és molt elevat” afirma Nasr, un dels principals experts en l’islam xiïta. Hezbollah creu que Israel acabarà atacant tard o d’hora i que, per tant, per què no poden aprofitar l’estat de debilitat de l’enemic? A més a més, el règim de Teheran té la sensació el món musulmà està clarament posicionat de la banda de Hamas i dels palestins.
D’altra banda, el règim de Teheran és conscient que els dos portaavions nord-americans del Mediterrani són una senyal per a ell. Si la situació esdevé un conflicte de més magnitud amb Hezbollah, Netanyahu podria arribar a convèncer Biden que cal desactivar el programa militar nuclear iranià.
Tanmateix, la conclusió més amarga de la perillosíssima situació actual és que probablement s’hi ha arribat per un error de càlcul.
“L’acció es va planificar amb molta antelació i detall, però a l’hora d’atacar tothom va quedar sorprès per la poca resistència que van oferir els soldats israelians i per la capacitat de penetració que tingué Hamas. Ningú no comptava que anés d’aquesta manera” explica un portaveu de Hamas al Líban referint-se a l’atac del 7 d’octubre en una entrevista amb Der Spiegel. És a dir: tot plegat va acabar sent més gran del que s’havia planificat i, per tant, la venjança dels israelians serà més dràstica del que s’havia calculat.
Ara, doncs, no només Occident i Israel es troben en una situació amb la qual no havien comptat i el resultat de la qual és difícil de preveure, sinó que Hamas, Hezbollah i l’Iran també, més enllà de bravates militaristes.
A vegades la geopolítica també té un deix de casualitat. Probablement ningú no vulgui una guerra, però es pot arribar en una situació en què sigui ineludible.
Enmig de tot això, Biden intenta dominar la situació. Fa unes quantes setmanes, el seu assessor en matèria de seguretat, Jake Sullivan, va dir: “La regió del Pròxim Orient no ha estat tan tranquil·la com ara des de fa vint anys.” I just ara el president dels Estats Units s’ha d’ocupar de convèncer el president egipci Abdel Fattah al-Sisi que obri la frontera de Rafah per deixar passar camions amb ajuda humanitària cap a Gaza. Un exemple de manual del que és la microgestió.
Al president xinès Xi Jinping la situació ja li va bé. Aquest nou conflicte xucla recursos dels Estats Units, un país que, ja quan Barack Obama era president volia centrar-se en el Pacífic. Primer no ho va poder fer per l’ascens de l’anomenat “Estat Islàmic” a l’Iraq i a Síria, després per la invasió russa d’Ucraïna i ara pel terrorisme de Hamas.
Els serveis secrets dels Estats Units sospiten que Xi Jinping ha manat a l’exèrcit xinès que es prepari per annexionar l’illa de Taiwan el 2027. Si s’acabarà donant l’ordre o no, probablement no sàpiga ni Xi mateix, però molts republicans de Washington pressionen Biden perquè destini recursos nord-americans a defensar l’illa. Tanmateix, ara Biden no només ha d’enviar subministraments a Ucraïna, sinó que també ha de donar suport a l’exèrcit israelià. Potser fins i tot una superpotència com els Estats Units es pot veure sobrepassada amb tot plegat.
“Som els Estats Units d’Amèrica, per l’amor de Déu; la nació més poderosa de la història del planeta!” va reblar Biden fa uns quants dies quan se li va plantejar la pregunta. Potser va sonar una mica massa contundent per ser creïble. Fins ara els Estats Units ha maldat per garantir el subministrament a curt termini de simples granades d’artilleria a Ucraïna.
Vist així, la Xina tindria prou interès que el conflicte de Gaza empitjorés, d’una banda. D’altra banda, el govern xinès fins ara sempre ha procurat no enemistar-se amb cap dels governs del Pròxim Orient. No fa pas gaire va aconseguir que l’Aràbia Saudita i l’Iran, vells enemics, firmessin un acord ratificat a Pequin. Arribarà el punt, doncs, en què tots entendran que jugar amb provocacions i violència no acaba beneficiant a ningú?
L’alternativa seria un conflicte armat llarg i sagnant a Gaza que provoqui un alçament dels palestins de Cisjordània i un atac a gran escala de Hezbollah al nord d’Israel. A partir d’allà, no faltaria gaire perquè l’Iran i els Estats Units acabessin entrant en un conflicte que podria estendre’s per tot el Pròxim Orient.
No cal pas arribar tan enllà, però. Israel ja havia estat al caire de l’abisme. L’any 1973, tropes sirianes i egípcies van atacar per sorpresa emplaçaments militars israelians. Per un moment va fer l’efecte que l’estat jueu passaria a la història, però l’exèrcit israelià va acabar sobreposant-se. La guerra del Yom Kippur, tal com se la va anomenar, marcà un abans i un després en les relacions àrab-israelianes.
Quatre anys després del conflicte, que va costar la vida a més de 22.000 persones, el president egipci Anwar al-Sadat a comparèixer davant del parlament del Caire i va anunciar que estava disposat a anar “fins a la fi del món”, fins i tot a la Knesset —el parlament israelià— si feia falta, si amb això podia evitar la mort d’un sol soldat egipci.
L’aleshores primer ministre israelià, Menachem Begin, va prendre la paraula d’al-Sadat i una setmana més tard, el president egipci va comparèixer al parlament israelià i va fer un discurs que va deixar garratibats tant als israelians com als àrabs. “Voleu conviure amb nosaltres en aquesta part del món” va dir Sadat, “i jo proclamo, amb tota honestedat: us donem la benvinguda en la pau i en la seguretat.”
Aquell discurs va marcar l’inici d’una marató de negociacions que va culminar el 1978 amb l’acord de Camp David i el 1979 amb l’històric acord de pau entre Egipte i Israel, que segueix en vigor avui dia. Al-Sadat i Menachem Begin van ser condecorats amb el Premi Nobel de la pau, i el van rebre perquè es van atrevir a emprendre una escomesa que semblava inassolible.
Traducció de Laura Obradors