A la costa nord de Guadalcanal, l’illa principal de les illes Salomó, un home gran està assegut al mig de la jungla. Va descalç i duu pantalons curts i una cadena amb un amulet. Al mig de la clariana del seu palafit hi ha encès un foc crepitant que escup una columna de fum que s’enfila fins al cel blau del Pacífic. Les capçades de les palmeres i dels plataners esqueixen els raigs de sol del capvespre i l’escena sembla treta d’una pintura de Gaugin.
Peter Suibasa té 71 anys. Durant l’època del domini colonial britànic, va anar a una escola de missioners i després va treballar de llenyataire. Ambdues coses són fàcilment visibles: parla un anglès elegant i té uns braços forts. Tanmateix, els genolls ja flaquegen i gairebé no pot ni caminar, i els seus set fills l’han deixat sol. Fer-se gran no té res d’idíl·lic en aquesta illa dels Mars del Sud.
«Ens fa falta aigua», explica Suibasa. «Però no en tenim». Els rierols que antany baixaven xipollejant de la muntanya s’han anat assecant com a conseqüència de la desforestació, amb la qual també Suibasa s’havia guanyat la vida. A la platja i als atols, el nivell del mar cada cop augmenta més i les aigües freàtiques se salinitzen.
A uns quants centenars metres de la casa de Suibasa, camí enllà, un polític important hi té la casa, i uns quants quilòmetres en l’altra direcció, l’hi té un antic primer ministre. «Cap dels dos no ajuda», afirma Suibasa. Abans, de tant en tant passava un camió cisterna d’una organització humanitària japonesa, però ja fa temps que no ve. Fins i tot ha parlat amb l’ambaixador de Nova Zelanda, però tampoc no hi ha pogut fer res.
«Però ara han arribat els xinesos», continua Peter Suibasa, i somriu. A casa no només no hi té aigua, sinó que tampoc no li arriba la corrent ni internet. El que sí que té és una petita ràdio transistor i, quan es fa fosc, s’estira i escolta les notícies. Tot sovint s’hi passa hores. Suibasa coneix perfectament quins són els grans moviments geopolítics que s’estan desenvolupant al voltant del seu petit país.
Durant dècades, les illes Salomó, un arxipèlag a l’est de Nova Guinea format per unes 1.000 illes on hi viuen unes 700.000 persones, han estat completament oblidades. De sobte, però, s’han trobat al bell mig d’un forcejament geopolític entre els Estats Units i la Xina, que vol ampliar «la seva influència, la seva projecció i el seu poder a escala internacional». Tal com ho expressà el seu president, Xi Jinping, durant el recent 20è Congrés del Partit Comunista.
Durant la cimera del G20 celebrada a Bali, Xi i el president Biden van coincidir primera vegada des que Biden va assumir la presidència, i van fer en un moment en què les relacions entre ambdues potències estan molt crispades. El canal de televisió estatal de la Xina, citant Xi Jinping, va anunciar fa pocs dies que la situació és “inestable i insegura”, i que la Xina començaria a reforçar els preparatius per a la guerra.
La Xina vol ser la potència dominant fins ben endins de l’oceà Pacífic. El fet que les illes Salomó ara adquireixin un paper tan important té motius diplomàtics, però també raons de política de seguretat.
Tres anys enrere, el govern de la capital, Honiara, va fer un gir radical en la seva política d’aproximació a la Xina. Durant gairebé 40 anys, les Salomó continuaven sent dels pocs països del món que diplomàticament no reconeixien Pequín, sinó Taipei. El 2019, però, van decidir trencar les relacions diplomàtiques amb Taiwan i van girar la mirada envers la República Popular de la Xina.
D’entrada, Pequín va construir una ambaixada a Honiara, després un nou edifici per a la universitat, i després un estadi per als jocs del Pacífic, que se celebraran l’any que ve i que són l’esdeveniment esportiu més important de la regió. Tanmateix, el que preocupa a diversos països veïns és que també es va firmar un acord de seguretat que permetria que, en un futur, la Xina enviés policia i militars a les Salomó, així com vaixells, per facilitar «el subministrament logístic». Els governs de Pequín i de Honiara ho desmenteixen, però tot indica que la Xina té la intenció de construir una base militar a les illes Salomó.
La Xina, explica Peter Suibasa, ha arribat al país «com un lleó», i es dedica a espantar els «elefants». Aquests últims són els Estats Units i els seus aliats, Austràlia i Nova Zelanda, que han dominat el Pacífic des que la majoria de potències colonials europees van retirar-se al llarg del segle XX.
Tot i així, l’interès que els Estats Units i Austràlia tenien en les illes Salomó i en altres estats insulars del Pacífic també ha anat minvant amb els anys. L’hegemonia americana es considerava indiscutible, es van tancar representacions diplomàtiques, com ara l’ambaixada dels Estats Units a Honiara, i es van reduir els programes d’ajuda. Hi havia altres regions del món amb necessitats que requerien més atenció: l’Afganistan, el Pròxim Orient, Ucraïna.
Ara, però, amb l’augment de la influència xinesa, ha començat un estira i arronsa per veure qui s’imposa en una regió del món d’importància estratègica que va des de Taiwan fins a Nova Zelanda, i des de l’estret de Malaca fins a Oceania. Des de la perspectiva europea, tot això és a l’altra punta del món, però per a la Xina el Pacífic és al bell mig del mapamundi i és l’únic que separa el país del seu rival, Amèrica.
Els Estats Units continuen sent la principal potència de la regió, com a mínim a nivell militar. A Hawaii hi ha la base del comando de l’Indo-pacífic, a l’illa de Guam hi ha una de les bases militars aèries més grans dels Estats Units i a Okinawa i a Corea del Sud hi ha estacionats desenes de milers de soldats americans. Washington ha format aliances bilaterals de seguretat amb diversos estats del Pacífic: amb el Japó, Austràlia i l’Índia formen un grup anomenat “Quad”. A més a més, fa cosa d’un any, els Estats Units, Austràlia i la Gran Bretanya van firmar el pacte AUKUS amb l’objectiu d’equipar la marina australiana amb submarins nuclears.
Paral·lelament, la Xina va treballant per debilitar la influència americana. Taiwan, un país democràtic, actualment ja rep pressió militar. Però, a més a més, Pequín destina molts diners i esforços diplomàtics a trencar les tradicionalment bones relacions que havien tingut molts països de la regió amb els Estats Units.
Aquesta lluita serà determinant per al desenvolupament polític de la regió, durant anys o potser durant dècades. N’hi ha prou de visitar les illes Salomó, Hawaii i Austràlia per adonar-se de la rellevància que té la rivalitat entre l’Amèrica democràtica i la Xina autoritària per als països afectats; i per adonar-se, també, que la lluita pel poder al Pacífic està totalment oberta.
Honiara, les illes Salomó
Les illes Salomó ja van ser una vegada l’escenari d’un conflicte. Més enllà del carrer on viu Peter Suibasa, per darrere de les palmeres i dels manglars es pot veure un estret marítim que just ara fa vuitanta anys va ser testimoni d’una de les batalles més importants de la Segona Guerra Mundial. Després de l’atac a Pearl Harbor, a finals del 1941, les tropes japoneses van aconseguir assumir el control de gairebé tot el Pacífic occidental en pocs mesos: des de Hong Kong fins a les Filipines i des de Singapur fins a Nova Guinea. La primavera del 1942 van arribar a Guadalcanal i van construir-hi un aeroport militar. El seu objectiu era aprofitar la ubicació estratègica de la base per bloquejar el pas marítim entre els Estats Units i Austràlia.
A l’estiu, els Estats Units va contraatacar. Van conquerir Guadalcanal i al voltant de l’illa van lliurar-se tota una sèrie de batalles per terra mar i aire. Finalment, els Estats Units van sortir-ne victoriosos, la qual cosa va ser un punt d’inflexió en l’esdevenir de la guerra del Pacífic. Van morir-hi milers de soldats japonesos i americans, el fons marí davant les costes de l’illa alberga gairebé 50 restes de vaixells naufragats. Fins a dia d’avui, l’illa mateixa està plena de bombes que no van esclatar.
La història ens explica, doncs, perquè Austràlia i els Estats Units atorguen tanta importància a les illes Salomó i la provocació que va suposar que la Xina fes avenços en aquesta regió del món. Que potser la Xina, tal com la tingué el Japó imperial en el seu moment, té la intenció de barrar el camí entre els Estats Units i els seus aliats australians?
A principis d’agost, el vaixell de guerra USS “Oakland”, dels Estats Units, va atracar al port de Honiara. Enmig de barquetes arrossinades semblava una nau vinguda de l’espai. Al mateix temps, van arribar dues dones americanes. Els pares de totes dues havien lluitat a Guadalcanal: eren la viceministra d’Afers Exteriors, Wendy Sherman; i Caroline Kennedy, ambaixadora dels Estats Units a Austràlia i filla de l’antic president Kennedy.
«Depèn de nosaltres», afirmà Sherman en el seu discurs per commemorar els 80 anys de l’inici dels conflictes, «que continuem vivint en societats on les persones poden expressar lliurement la seva opinió». En cap moment no va mencionar la Xina, de la qual s’ocupa primordialment quan és a Washington. Tanmateix, es referia a la Xina i també al seu aliat més poderós a les illes Salomó, el primer ministre Manasseh Sogavare. Ell fou qui, el 2019, va trencar els vincles amb Taiwan i va iniciar les relacions diplomàtiques amb Pequín.
Des de llavors, a Honiara les coses han canviat molt. La carretera que duu a l’aeroport s’ha convertit en una obra quilomètrica on les màquines de soldar espurnegen fins ben entrat el capvespre: a l’est de la ciutat s’hi està construint un estadi. Un tros enllà, per darrere de la nova estructura, hi ha uns turons on tres estudiants i un professor d’esport observen les obres des de l’altre cantó d’una reixa, tot veient com treballen els obrers xinesos i salomons. «A mi em sembla bé», explica James, el professor, que ara té 33 anys, «finalment es mou alguna cosa».
Dins de la ciutat tampoc no hi ha cap dubte que la Xina moderna hi està treballant. Al costat de la carretera, les excavadores han arrencat cases velles i han cavat rases molt profundes per fer lloc a l’ampliació de l’únic gran hospital de la capital i del país. Quan estigui acabat, serà el doble de gros del que és avui dia. També s’hi farà un nou centre d’aïllament per a malalts de covid-19. A l’entrada hi ha penjat un cartell de l’agència estatal d’ajuda humanitària “China Aid”.
Els mètodes de Sogavare i de la Xina inquieten fins i tot algunes persones que donen suport a les decisions preses pel president. Sovint, la població només s’assabenta per casualitat dels extensos contractes que s’han firmat amb la Xina. De sobte, parts de certes empreses passen a ser de propietat xinesa i s’amenaça els mitjans de comunicació amb la censura.
La tardor del 2021, el malestar que se sentia a Honiara va esclatar. El 24 de novembre, centenars de persones van manifestar-se contra el “switch” de Taipei a Pequín que havia fet el govern. Moltes venien de la província de Malaita, la més poblada i especialment unida a Taiwan. Exigien parlar amb el primer ministre. Sogavare, però, va negar-s’hi. Arran d’això, els manifestants van intentar assaltar el parlament i després van dirigir-se cap al barri xinès, on van cremar i saquejar diversos edificis. Van morir tres persones.
El govern va haver de demanar ajuda urgent i ràpidament van arribar forces de pau d’Austràlia, de Nova Zelanda, Papua Nova Guinea i de les illes Fiji, que van aconseguir calmar la situació. Tanmateix, a dia d’avui el barri xinès de Honiara encara fa pudor de socarrim, i fa la sensació que el conflicte podria esclatar de nou en qualsevol moment. La situació és angoixant. I és que el primer ministre Sogavare ha posposat les eleccions parlamentàries planificades pel 2023.
«La situació tornarà a descontrolar-se», afirma el cap de l’oposició, Matthew Wale, de 54 anys. Ell mateix ve de Malaita. «Tenim un primer ministre que no escolta l’opinió pública i per al qual la democràcia només compta quan l’afavoreix a ell».
Honolulú, Hawaii
A principis d’agost, Tarcisius Kabutaulaka va veure les fotografies del vaixell USS “Oakland” al port de Honiara. Sense pensar-s’ho dues vegades, va trucar un amic: «Em va preguntar: te’n recordes dels vaixells de canons?».
Kabutaulaka va néixer en temps de domini colonial britànic a la costa meridional de Guadalcanal. «Al poble on vaig créixer no hi havia cap carretera, ni tampoc cap cotxe. De petits jugàvem a la Segona Guerra Mundial, els americans contra els japonesos. Jugàvem amb pistoles de mentida que ens havíem tallat amb palmera sagu. Cap de nosaltres no volia ser japonès».
Avui, Kabutaulaka té 55 anys, fa recerca i docència a la universitat de Hawaii, a Honolulú, i observa la regió amb mirada d’historiador i de politòleg. «Els Estats Units», explica, «per a la gent del Pacífic reflecteixen dues coses: benestar i poder. Per això, quan jugàvem a ser soldats tothom volia ser americà».
És clar que això només és una cara de la moneda. L’altra és que, des de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units només s’han mirat el Pacífic amb finalitats estratègiques. «Hawaii, Guam, les illes Bikini i l’atol Kwajalein: els uns els van fer servir de base militar avançada i els altres en van expulsar la gent per fer-hi tests amb míssils i bombes nuclears. Aquesta realitat ha deixat sentiments contradictoris».
La Xina, explica Kabutaulaka, té una història diferent i més llarga en el Pacífic, i enlloc no està més ben documentada que a la biblioteca Hamilton Library de Honolulú, on ell mateix passa el temps quan no té classes, llegint i investigant. «Els xinesos ja van arribar a la regió al segle XVIII, des de Malàisia fins a les Salomó. Al principi es dedicaven a comerciar per si mateixos i després van seguir els colonialistes britànics a través de Hong Kong. Com a comerciants, però, sempre van ser-hi presents».
Ara, tanmateix, la Xina moderna torna al Pacífic representada per grans empreses estatals i per diplomàtics; sovint costa distingir els uns dels altres. «Sigui com sigui, el que està passant aquí no és pas nou: quan un país s’enriqueix, en algun moment vol demostrar com n’és de poderós, primer econòmicament, després en la política i, en algun punt, també militarment».
En qualsevol cas, a nivell militar la Xina topa amb una potència que no té cap ganes de fer-li lloc. En una base de la infanteria de marina situada a la costa nord de l’illa d’Oahu, a finals de juliol un grup de soldats de la regió pacífica assaja maniobres de desembarcament. Els helicòpters de transport els apropen des d’un vaixell porta helicòpters fins gairebé davant de la costa. Des d’allà, llancen unes pesades barques pneumàtiques a l’aigua que després fan servir per arribar fins a terra. Segons l’escenari plantejat en aquetes maniobres, els paracaigudistes els han cridat perquè alliberin tres pobles situats a la vora de la costa.
Cada dos anys, els Estats Units organitzen les maniobres marítimes més importants del món davant les costes de Hawaii. Es coneixen amb el nom de Rimpac, “Rim of the Pacific”. Hi participen més de 25.000 soldats de 26 països, 38 vaixells i 170 avions. Es practiquen operacions de salvament humanitari i en cas d’atac, però sobretot es practica la solidaritat entre les forces armades dels Estats Units i els seus socis de l’Indo-pacífic, que van des del Perú fins a Corea del Sud i des de Tonga fins a Sri Lanka.
Els enemics als quals s’enfronten en aquestes maniobres tenen una imatge un xic difusa. Dins de les cases dels tres poblets ficticis que rastregen els soldats hi ha catifes afganeses per terra i retrats del dictador nord-coreà Kim Jong-un a les parets. Fa sis anys, la Xina mateixa va participar en les maniobres de la Rimpac amb un vaixell hospital i una unitat de submarinistes. Ara, però, Pequín ja no és benvingut. El Congrés dels Estats Units va determinar que, a partir del 2024, només hi podia participar Taiwan.
A diferència de la Xina, els Estats Units té molts aliats al Pacífic, i només el pressupost anual de la US Navy és de 230 mil milions de dòlars; això equival, aproximadament, al pressupost de totes les forces armades xineses. Tanmateix, corre la veu que, més enllà de les maniobres de la Rimpac, entre els militars hi ha una lleu ombra de dubte. El desastre en la retirada de l’Afganistan, la guerra d’Ucraïna, el conflicte de Taiwan (que cada cop està més crispat) i una flota parcialment antiquada: les forces armades estan “overstretched”, han estirat més el braç que la màniga. Els Estats Units han volgut sempre batre’s amb tots els enemics que ha calgut, i això té un preu.
La doctrina xinesa, en canvi, està centrada en el Pacífic occidental. Els militars de Pequín es miren amb recel les dues cadenes d’illes que, en la seva opinió, impedeixen que la Xina pugui sortir a mar obert. Una va des del Japó fins a les Filipines, passant per Taiwan; l’altra, des d’Iwo Jima fins a Nova Guinea, tot passant per les Marianes. A fi i efecte de debilitar aquesta mena de suposat setge, al llarg dels últims deu anys, la Xina ha construït tants vaixells que ja en té més que tota la flota dels Estats Units, per bé que aquesta última encara és millor qualitativament parlant.
Canberra, Austràlia
Les muntanyes que es retallen a l’horitzó són de color blanc fins ben entrat l’agost. A l’hemisferi sud som a finals d’hivern i Canberra és una ciutat freda on hom té a sensació de trobar-se en un món molt allunyat de les illes Salomó i de Hawaii. Tanmateix, el que passa al bell mig del Pacífic preocupa a moltes persones de la capital australiana; tant com a molta gent de Berlín, París i Washington els preocupa la situació al front d’Ucraïna.
A Austràlia hi està havent un debat molt dur —a vegades radical— sobre la influència creixent de Pequín al Pacífic. Quan es va donar a conèixer l’acord de seguretat firmat per la Xina i les illes Salomó, al mes d’abril, David Lewellyn-Smith, fundador i editor de la popular revista The Diplomat, va escriure: «O bé desestabilitzem l’illa a nivell polític, o bé bombardegem Honiara». Ningú no vol tenir «un cràter fumejant al nord d’Austràlia», però fins i tot això «seria preferible a un sàtrapa xinès armat que posi punt i final a la llibertat d’Austràlia».
Hugh White, de 68 anys, argumenta en un sentit molt diferent. És un antic cap dels serveis secrets del Ministeri de Defensa i catedràtic de l’Australian National University. A l’estiu va publicar un assaig que va tenir molt de rebombori en el qual, fonamentalment, passava comptes amb la política exterior del seu país.
La tesi de White, resumidament, diu així: l’auge de la Xina fins convertir-se en la potència dominant al Pacífic és imparable. Els Estats Units és un país dividit que no serà capaç de mantenir la seva supremacia a la regió. Austràlia s’ha de preparar per fer front a això i tenir tractes amb la Xina, a nivell polític i econòmic, al mateix temps que, tal com ell mateix va proposar fa uns quants anys, obre un debat sobre la construcció d’armes nuclears pròpies.
White afirma que la invasió d’Ucraïna per part de Vladímir Putin també ha implicat que a l’altra banda del món es plantegin coses que fins ara havien estat impensables. «Des del 1945 s’han viscut moltes guerres, però que una potència nuclear iniciï una guerra per qüestionar l’ordre mundial dels Estats Units és realment inaudit». En el context del Pacífic, això equivaldria a un atac xinès contra Taiwan que derivaria en una guerra entre la Xina i els Estats Units que podria destruir tota la regió. I això cal evitar-ho com sigui, fins i tot si el preu que cal pagar és dolorós.
White encara va fer una proposta més controvertida que els seus suggeriments atòmics: apropar-se a Pequín a nivell polític. Tanmateix, l’antic primer ministre, Kevin Rudd, bon coneixedor de la Xina, ho considera «estratègicament il·lús», i és que més enllà de les paraules buides dels xinesos, que parlen de «diplomàcia veïnal» o de «cooperació per guanyar-hi tots», Rudd afirma que «no tenim ni idea com seria un ordre regional sinocèntric» al Pacífic. White es pot dir que demana als Estats Units que es retiri de la regió «i que deixi les claus a la bústia perquè la Xina les agafi».
El fet que estrategues com White considerin que l’hegemonia xinesa a la regió de l’Àsia-Pacífic sigui inevitable ens permet imaginar què poden pensar-ne els polítics d’altres països econòmicament més dèbils de la regió. I la veritat és que les dades ho corroboren.
El prestigiós Lowy Institute de Sydney publica l’”Asia Power Index”, que reflecteix fins a quin punt ha augmentat el pes de la Xina al Pacífic. I és que el país ha invertit més, ha sigut més actiu a nivell diplomàtic i, a dia d’avui, té més traça «a teixir contactes polítics amb els països de l’Àsia-Pacífic», afirma l’experta Susannah Patton, del Lowy Institute.
Tot això sense parlar del pes econòmic de la Xina. A escala global, Pequín possiblement no sigui mai tan dominant com ho foren els Estats Units al seu moment. Tanmateix, en el marc d’aquesta regió del món, ningú no és capaç d’atrapar la Xina: el seu volum comercial al Pacífic occidental és més del doble del dels Estats Units i continua augmentant, i és el soci comercial més important de gairebé tots els països que l’envolten.
Quan Barack Obama era el president dels Estats Units, va negociar un acord comercial potent conegut com l’”Aliança Transpacífica”, però el país en va sortir quan la presidència va recaure en Donald Trump, fins i tot abans d’haver-lo ratificat. La Xina, en canvi, dementre ja ha firmat un altre acord comercial encara més important anomenat RCEP, que crea la zona de comerç lliure més gran del món i que engloba el 30% de l’economia mundial. Els Estats Units ja no tenen forma de revertir aquesta tendència tan favorable per a la Xina, afirma Patton.
Takamboru, les illes Salomó
A pocs minuts de la casa de Peter Suibasa hi ha un forat profund obert a terra. Fins on es pot veure, està revestit de pedres fosques, i l’obertura està tapada amb uns taulons de fusta: és un pou d’aigua dolça, situat just a uns cinc metres d’on trenquen les ones de l’oceà.
Al costat hi ha una senyora d’edat avançada que acaba de rentar-hi la vaixella i ha col·locat els plats i les olles damunt d’un tronc d’arbre perquè s’escorrin. «Quan era petita», explica, «la platja era molt més lluny, ben bé unes 30 o 40 passes enllà».
Un net de la senyora s’apropa amb un amic del poble; duen dues petites pistoles de mentida fetes de branques. «L’aigua ja no és tan bona com abans», continua explicant l’àvia, «els pous s’han de netejar cada poques setmanes. És una feina dura, només la poden fer els joves i els homes».
L’àvia i el net arrepleguen la vaixella neta, els toca caminar un bon tros des de la font fins al seu poble. «La vida no s’ha tornat més fàcil», afirma l’antic llenyataire Peter Suibasa. «No teníem cap altra feina, però l’odiàvem. Les excavadores, els buldòzer, l’erosió, els rierols destruïts. Hem fet malbé la naturalesa i ho sabíem».
Dues terceres parts de les exportacions de les illes Salomó són fustes tropicals i, amb diferència, la major part s’envien a la Xina. Cap a l’oest hi ha una illa gairebé verge i una empresa xinesa ja ha preguntat per una plantació i per un port d’aigües profundes situat just al costat, però l’empresa en qüestió ha desmentit tenir cap intenció de compra. De tot el que pot aportar aquesta nova amistat de les illes Salomó amb la Xina, si una cosa no es pot esperar del principal emissor de gasos d’efecte hivernacle són projectes de protecció de la naturalesa. És clar que els rivals de la Xina a la regió del Pacífic tampoc no han fet res per frenar l’augment del nivell del mar. Els ciutadans d’Austràlia i els Estats Units, junts, generen el doble d’emissions de CO2 per càpita que els alemanys i els xinesos, i 35 vegades més que els habitants de les illes Salomó.
«L’augment del nivell del mar és una amenaça existencial per als estats del Pacífic», afirma l’investigador Tarcisius Kabutaulaka. Obliga a marxar els habitants de les illes més planes, on no només se salinitzen els pous d’aigua potable, sinó també el sòl i la terra esdevé infèrtil. «És un problema ecològic, social i, en última instància, de seguretat». Si hi ha atols que desapareixen sota l’aigua, la geografia política del Pacífic canviarà, ja que aquestes illes solitàries es fan servir per traçar els límits de les aigües territorials i, per tant, les fronteres dels estats. Com més atols s’enfonsin, més petits seran els estats insulars. «Al final s’acabarà convertint en una qüestió legal, ja que estem parlant de fronteres i de sobirania».
A diferència del que sovint es pensa des d’Occident, aquest no és un problema amb què toparem en un futur llunyà. «Tot això està passant ara mateix. La gent ja ha hagut d’abandonar les illes Carteret de Papua Nova Guinea, la població d’Ontong Java i de l’atol Sikiana està negociant amb el govern de les illes Salomó per traslladar-se. Fiji també s’hi troba».
A ningú no li passa per alt el que està passant al Pacífic, diu Kabutaulaka, ningú no es fa cap il·lusió dels motius de Pequín. Però totes aquelles persones que veuen com casa seva corre perill d’acabar sota l’aigua es miren el conflicte d’una manera molt diferent que com se’l miren des dels Estats Units, Austràlia o Europa.
«Per a nosaltres, la Xina no és l’amenaça més important», afirma Tarcisius Kabutaulaka. «És el canvi climàtic. I qui tingui intenció d’ajudar-nos, hauria de començar per aquí».
Traducció de Laura Obradors