—Escriu que, avui, el passat, el present i el futur es barregen en un “persemprisme”. Quines conseqüències té, això?
—Diverses. A escala política, a la cultura, psicològiques… A l’àmbit cultural el que passa és que hi ha una persistència d’idees passades, de formes passades, d’obres antigues, que segueixen rondant. Pel·lícules com Star Wars, bandes com The Beatles… D’una banda, són populars perquè a la gent li agraden, però, de l’altra, perquè les companyies que són propietàries dels seus drets volen seguir fent-ne diners, de totes les formes possibles.
Políticament, una conseqüència d’això és que ideologies que tothom pensava que havien mort fa molt, de cop i volta reapareixen. I potser no reapareixen perquè de sobte el públic les reclama. Potser no és que als Estats Units de cop i volta la gent vulgui il·legalitzar l’avortament, sinó que generalment són uns quants, les elits polítiques reaccionàries, els que prenen decisions.
—Diria que aquest fenomen apareix com a reacció a una crisi sistèmica? En un moment d’incertesa sanitària, econòmica, política, potser es torna al passat per satisfer un desig d’estabilitat.
—Parcialment, sí. En el meu altre llibre en parlo, d’això. De com aquestes crisis enormes, la pandèmia, l’economia, el clima... recauen sobre la gent i desperten un sentiment de nostàlgia, ens fan anhelar un passat que sembla més estable que el present en crisi i el futur incert. Per tant, podria ser que la gent senti molta nostàlgia i vulgui productes i idees que li siguin familiars. Però també podria ser que això anés de dalt a baix, que les elits polítiques i culturals inoculessin aquesta nostàlgia al públic per un passat que es presenta com a positiu.
—Fukuyama va escriure que amb la caiguda del mur de Berlín s’havia arribat a “la fi de la història”. Diria que aquesta necessitat de “persempritzar” la realitat hi té alguna cosa a veure? Que, si s’ha acabat la història, tot el que passa del 89 en endavant és present?
—Quan el llibre va sortir, va ser força criticat, perquè deia que amb el col·lapse del comunisme el món havia decidit que el capitalisme era el millor sistema d’allà en endavant, i per tant ja no hi hauria més esdeveniments d’aquests que fan trontollar la terra. Fukuyama veia com una cosa bona acabar la història amb el capitalisme, però avui sembla una mentida i no estaríem d’acord amb ell.
—També perquè sí que han passat esdeveniments enormes, des de la caiguda del mur de Berlín.
—La història continua. No gaire després que ell escrivís això vam tenir als Estats Units l’11S, i després el col·lapse de l’economia, Trump, la covid-19… Sota el capitalisme, segur que passaran més esdeveniments d’aquests que defineixen el món.
—Parlem de l’àmbit cultural. Cada any la saga Star Wars o Marvel treuen novetats, es fan reedicions de pel·lícules antigues i, no sé vostè, però jo estic tornant a veure la sèrie de Friends en talls d’un minut a TikTok. Per què allarguem els productes d’aquesta manera?
—És curiós que mencionis això de TikTok, perquè ara mateix estic tornant a veure Arrested Development, una sèrie divertidíssima dels 2000. I la vam començar amb la meva dona perquè vam trobar un compte d’Instagram que també la tallava a trossets.
És possible que sigui un fan de la sèrie el que creï un perfil, talli els clips i es faci viral, perquè a la gent li agrada redescobrir-la. Però agafem un exemple musical: de sobte, les cançons dels Beatles es fan virals a TikTok, les comences a sentir en anuncis i, penses, aquesta cançó una altra vegada? Això és perquè hi ha companyies senceres dedicades específicament a vendre els Beatles, però també Bob Dylan o, fins i tot, Taylor Swift. El que intento explicar és que el fenomen no reflecteix la nostra nostàlgia, sinó la voluntat dels qui hi ha darrere de fer-ne diners.
—Sembla una mica contraintuïtiu que intentar allargar la vida útil d’un producte sigui una acció capitalista.
—Sí, és molt paradoxal. Quan pensem en el capitalisme, pensem que la tendència és produir, fer-ho servir una mica, i llençar-ho, en comptes de reparar-ho i allargar-li la vida. El capitalisme funciona amb aquest ‘arisme’, però agafem l’exemple d’un telèfon mòbil. Quan se’t trenca o en surt un de millor al mercat, te’n compres un de nou i retires el vell. Però no desapareix, se’n va a algun lloc, a una pila de deixalles o a l’oceà Pacífic. Moltes d’aquestes coses segueixen existint, però fora de la nostra vista.
Passa el mateix amb els productes culturals. Quan Marvel treu una nova pel·lícula, tothom en parla, i al cap de poc desapareix de l’esfera pública i ningú hi pensa. Sembla que hagi desaparegut, però no ho ha fet. S’acumula com el plàstic d’un sol ús en servidors i espais digitals.
—Escriu al llibre que “ja no produïm pel·lícules, produïm contingut”. Com afecta això a l’art i a la creació?
—Podríem agafar l’enfocament de Martin Scorsese, que diu que el cinema s’està morint i que les pel·lícules de Marvel no són pel·lícules. Jo potser no diria tant, perquè sona una mica com quan la generació anterior s’enfada perquè les coses “no són tan bones com eren”.
—Els bons vells temps.
—Exacte. Però el que penso que pot passar és que hi hagi una frustració general amb el flux constant de contingut, sovint de menys qualitat. Per exemple, cada nova pel·lícula de la saga Star Wars que surt genera frustració; no n’hi ha cap que s’acosti a les primeres. No els importa si a la gent li agrada o si no.
—No ens en cansarem, llavors?
—Sí, sí. De fet, Disney s’està trobant amb això. Ha hagut de parar màquines un moment perquè estaven arribant a una saturació. És que potser ho han malentès: que siguis fan d’alguna cosa no vol dir que ho vulguis tota l’estona.
Torno a la Taylor Swift. Quan la Taylor va cantar als últims Grammy i la reacció va ser: un altre cop? Ja havia fet la gira, la pel·lícula, els àlbums… Fins i tot els fans de la Taylor Swift tenen un límit. Als departaments de màrqueting els fa por la novetat, prefereixen seguir fent allò que ja ha funcionat. Intenten vendre una cosa tota l’estona i no deixar-la desaparèixer de l’esfera pública.
—No creu que les tendències han estat sempre cícliques? A TikTok cada parell de mesos hi ha una nova tendència: coquette, office siren, mob wife…
—Completament. La cultura pop canibalitza el seu passat, i en fa diners. La cultura pop existeix en el capitalisme perquè mercantilitza la cultura, d’alguna manera. Intenta fer tants diners com pugui. Les tendències virals que descrius són un cop més com la metàfora del plàstic d’un sol ús: van i venen, però no se’n van del tot, sinó que segueixen existint fora de la nostra vista.
—Un mar ple de llaços coquette quan arriben les mob wife.
—Sí, la tendència queda en algun lloc i els objectes que se’n desprenen se’n van a algun lloc i tenen un impacte ecològic.
La nostàlgia i la cultura pop han existit des de fa molt, però el “persemprisme” és una evolució de les activitats de preservació i restauració que solien fer-se. El “persemprisme” refà l’antic per tal que perduri en el futur.
—És sempre negatiu cedir a aquesta tendència del “persemprisme”? Últimament, al món de la música, a casa nostra, s’estan revisitant sons i cançons tradicionals per transformar-les en productes actuals.
—No hi ha res dolent en la nostàlgia ni a revisitar tradicions. La pregunta que ens hem de fer és quin objectiu tenen els que invoquen la nostàlgia en cada cas. És crear una peça musical interessant i divertida? Això no és pas dolent. En Charli XCX acaba de treure un nou disc amb tocs del 2000 i del 2010 que és genial. Però està bé pensar qui es beneficia d’aquesta nostàlgia invocada, quines metes persegueixen, quines conseqüències tenen aquestes metes?
Qui hi ha darrere de tot això? És que, de sobte, tots volem tornar al passat o és Donald Trump i els seus amics els que ens estan dient que hi volem tornar?
—En política també l’hem vist, aquest canvi. Fa uns anys, el discurs era sobre progrés, en canvi, Donald Trump va guanyar dient que volia “make America great again”. El “persemprisme” explica el creixement de l’extrema dreta?
—Completament. El perill de Trump i els que són com ell és que pinten el passat com una realitat que era millor. “Has de sentir nostàlgia per una Nord-amèrica dels anys cinquanta, quan els homes blancs podien fer el que volien i tothom era heterosexual”, diuen. I asseguren que ells seran els que tornaran el país a aquesta utopia passada.
La nostàlgia no és més perillosa que l’esperança, la ràbia o tristesa, són experiències humanes que es fan servir de moltes maneres, però a vegades es converteixen en armes al servei de causes no gaire justes. I com a reacció, crec que cal una mica de resistència a aquesta nostàlgia blanquejada.