—D’on ve la idea del mig planeta?
—De molts conservacionistes diferents i es remunta als anys vuitanta o noranta. Però, realment, fou E. O. Wilson qui la va fer prominent i qui forja el terme mig planeta. Tot plegat es basa en els principis de la biogeografia, segons els quals la mida d’un territori està relacionada amb la seva biodiversitat. Així doncs, si redueixes la mida d’un territori, també n’estàs perdent la biodiversitat. Ara, és una relació de quarta arrel, la qual cosa vol dir que, si en talles la meitat, perds al voltant del 15%, però si el redueixes al 85% o al 90%, perds la meitat de les espècies. Hi ha una relació inversa. Probablement, estem en la dinàmica d’això segon i perdrem la meitat de les espècies. Això no obstant, si protegim la meitat del món, en conseqüència protegirem la majoria d’espècies i aturarem l’extinció massiva que s’acosta. La gent pensa que la caça furtiva o el canvi climàtic són el que causa la major part de la crisi de biodiversitat, però el que ens mena a aquesta crisi és l’ús de la terra i els canvis en els ecosistemes marins. Per tant, ens cal protegir el territori. Al llibre argumento que una cosa tan gran com el mig planeta no pot passar al si del capitalisme.
—Per desenvolupar aquestes idees, comencen i acaben el llibre amb ficcions. Per què escullen aquest recurs?
—Una mica per atzar. I, en tot cas, vaig ser força conservador com a pessimista i deia que encara que guanyessin els partits verds i implementessin gran part de la seva agenda, com ara l’eficiència energètica o els vehicles elèctrics, encara estaríem ben cardats. Feia proves d’aquest futur probable, que no és gaire bo: hi ha geoenginyeria, pandèmies, escalfament global i tot això, i més estagnació econòmica i desigualtats. El llibre fa servir aquest argument en favor del comunisme vegà, que no és la idea més popular del món. Tanmateix, mostra a la gent que ha de parar atenció a aquesta idea boja, perquè cap a on estem anant és cap a un lloc molt pitjor. Planificar l’economia o deixar de menjar carn són idees que semblaran molt racionals, sobretot perquè obtindrem immensos beneficis d’aquests sacrificis. Per això he escrit aquest relat.
—I el seu company?
—Intenta imaginar com seria la vida en aquesta societat comunista vegana. Dibuixes una ficció perquè et permet no només tenir les dades feixugues de com seria aquesta vida, sinó també encapsular l’experiència de viure en aquella societat.
—Per què escullen com a escenari distòpic el 2047?
—Soc investigador del neoliberalisme. Vull dir, no treballo en el socialisme tota l’estona. És difícil obtenir una feina com a marxista, saps? Així doncs, estudio què planegen fer els neoliberals amb els problemes ambientals. Em prenc el neoliberalisme seriosament. Molts esquerranosos només en fan una caricatura. En canvi, els llegeixo i són prou creatius i eclèctics en les maneres com volen gestionar la natura. Aquest moviment, el neoliberalisme, comença el 1947. Així doncs, el 2047 és el moment en què els neoliberals estaran celebrant el seu aniversari. O bé podem tenir aquest futur infernal —ja ho sabeu, falten 23 anys— o bé podem tenir una societat totalment nova si acabem amb el capitalisme.
—Pot descriure quin aspecte fa aquest món posterior a cent anys de neoliberalisme?
—Fem algunes prediccions. Una és que els partits verds podrien guanyar. I això, segurament, és massa optimista ara mateix. Però, fins i tot si dupliquem l’eficiència energètica, fins i tot si tenim molta producció de vehicles elèctrics i tota la pesca, fins i tot així no tindríem una contracció de la demanda de petroli. Les petrolieres no estan massa preocupades per aquestes coses. Ells prediuen que al voltant del 2040 la producció de petroli haurà crescut de 100 milions de barrils diaris a 115 o 120. Això és, simplement, perquè tens ple de cotxes arreu, tens aviació, tens plàstics... Segurament, tindrem una pandèmia realment dolenta, la de la covid no va ser una cosa realment seriosa, la ràtio de mortalitat era prou baixa. Hi ha moltes altres malalties zoonòtiques que tenen una taxa de mortalitat molt més alta. És possible que passi en el pròxim parell de dècades. L’economia seguirà estagnada i tindràs trilionaris i moltes persones sense feina o, pel cap baix, fent feines força terribles. I, després, hi ha la geoenginyeria.
—En què consisteix?
—Modificar l’atmosfera per refredar-la i, bàsicament, que l’espectacle continuï per permetre que l’economia avanci. El meu company, Drew Pendergrass, ara és a la Universitat Harvard, que és el centre de la recerca en geoenginyeria. Volen imitar una erupció volcànica que refredi el planeta. Això podria passar, però té molts efectes secundaris terribles com aturar coses importants per a la circulació atmosfèrica com els monsons, tornaria el cel blanc i canviaria els patrons de precipitacions. No crec que anem cap a una reducció de la producció de combustibles fòssils; no forma part de les opcions.
—Per què creu que l’agenda dels partits verds no és suficient?
—Perquè no ens cal ser més eficients o tenir alguns guanys relatius només. Ens fan falta canvis absoluts, tenir alguna mena de control real i límits sobre la quantitat de petroli que extraiem, sobre quant de carboni emetem o sobre quanta terra estem fent servir. Enlloc veiem decreixements en termes absoluts, i això és el que realment necessitem. Si podem ser més eficients energèticament, però la producció d’energia total creix, no estem millorant. De fet, hi ha una tendència anomenada la paradoxa de Jevons que diu que si augmentes l’eficiència energètica, això redueix els costos de l’energia i encoratja a usar més energia. Així doncs, estàs pitjor.
—Què cal fer, doncs?
—Cal controlar aquestes coses, però als partits verds no els agrada fer-ho perquè són força burgesos i no els agraden les polítiques radicals. Per exemple, l’ús del vehicle elèctric és terrible, perquè segueix encoratjant la gent a viure una vida suburbana i tenir cases grans i tot plegat. Ens cal controlar això, també.
—Vostè també és molt crític amb l’esquerra i els partits socialistes i comunistes d’arreu del món. És per les mateixes raons?
—Crec que l’esquerra ha començat molt tard a parlar del canvi climàtic. Els liberals i els ambientalistes n’han parlat des de fa més temps. Ho fan d’una manera força tecnològica, discuteixen si tindrem bona geoenginyeria o prou captura de carboni. No volen dir a la gent que han de canviar la manera com viuen dràsticament. No els agrada la idea de posar límits. La qüestió de la carn tendeix a ser evitada pels socialistes, que no volen parlar de la crisi de biodiversitat. Pràcticament, no hi ha llibres sobre aquest tema escrits per marxistes. I és un problema seriós a resoldre; potser més i tot que el canvi climàtic, però l’esquiven. Només parlen de drets dels animals i coses així. Els marxistes hem de ser crítics amb Marx. Ell no es va preocupar pels animals o els límits ambientals, i jo crec que ens cal un ecosocialisme més seriós lligat a aquesta crítica.
—Per què diu que la crisi de biodiversitat és pitjor que el canvi climàtic?
—Bé, no és la meva opinió. Prové dels investigadors de les ciències naturals. Diuen que l’antropocè no només està relacionat amb el canvi climàtic. És la punta de l’iceberg. La crisi de biodiversitat és més important. Tens tot de cicles elementals a escala planetària, com el cicle de l’aigua, el cicle del carboni, el cicle del nitrogen i altres. La ciència dels sistemes planetaris dels vuitanta i noranta va descobrir que tots aquests cicles estaven mediats per la biosfera, a través de la part viva del món. Com que la natura salvatge ha estat molt degradada, tots aquests cicles estan fora de si. Així doncs, si ara tinguéssim molts més peixos al mar o molts més herbívors salvatges i depredadors, això reequilibraria aquests cicles elementals. D’altra banda, tenim la zoonosi. Els marxistes han escrit sobre malalties i pandèmies, però no diuen que potser no hauríem de menjar carn. Possiblement, la carn barata o la ramaderia en general són massa perilloses. Aquestes malalties són inevitables. Ningú ho discuteix.
—Com ha de ser la planificació per al mig planeta?
—El socialisme ha de trencar amb aquest poder del capital i que, per tant, no hàgim de produir d’acord amb la taxa de creixement actual. Els polítics i ambientalistes majoritaris tenen aquesta idea que cal descarbonitzar, però, a la vegada, mantenir els beneficis. Per tant, si les energies renovables o els cotxes elèctrics no són rendibles, llavors no hi haurà transició. Això és el que hem de canviar. Estem inspirats per un filòsof que es diu Otto Neurath.
—Quin és el pensament de Neurath?
—Va ser filòsof i historiador de l’economia i part de la República Soviètica de Baviera després de la Primera Guerra Mundial. N’era el planificador en cap. Deia que calia aprendre de la planificació militar i intentar aplicar-la al socialisme. Ell diu que no podem tenir només una mesura (l’energia, el temps de feina o els diners), perquè sempre intentem maximitzar una sola cosa. Per tant, ens cal tenir diferents mesures i l’única manera de comparar-les o avaluar-les és observant-les totalment. Per tant, nosaltres parlem d’aquests plans totals i imaginem què ens cal per tenir aquests plans totals a escala planetària.
—Amb aquesta perspectiva, si volgués començar a planificar i en fos capaç, ens podria resumir algunes de les primeres accions que faria?
—El llibre fa dues coses alhora. Hi ha una estructura d’aquesta planificació neurathiana, aquests plans totals basats en unitats de diferent mena. I després hi ha el nostre pla global al qual donem suport. Tanmateix, també encoratgem a debatre sobre les diferents visions del futur. Neurath ho anomena utopisme científic. Vol dir que has de basar les teves prediccions en les millors dades disponibles. Així, si critiques el que proposem, per exemple el veganisme, et diré que has d’incloure en el teu pla els costos del que vols: sigui l’energia nuclear o els alts índexs de consum de carn. Què perdràs? Si no hi ha res que sigui gratis, amb quines contrapartides podem viure?
—Quines són, a parer seu?
—Cal restringir la quota d’energia a 2.000 watts, que és un terç del consum habitual a Europa i molt menys del que hi ha al Canadà o als EUA, però molt més del dels països pobres. Això vol dir que vius en una casa passiva o que no tens un cotxe en propietat i només te’l presten. Vol dir que no voles i que menges poca carn o no en menges. Hi ha diferents maneres de reduir el teu consum energètic. Però, definitivament és possible i no demana una existència espartana. L’altra pota és un sistema amb només energies renovables, però sent conscients que va acompanyat d’un cost de terra dedicada a la producció energètica més alt que el del carbó o el petroli. Així doncs, ens cal molt més espai i l’aconseguim tenint una agricultura vegana. L’agricultura vegana requereix el 90% menys que l’agricultura per a carnívors. La darrera pota és renaturalitzar.
—Per què?
—Si expandim les reserves naturals del 10% de molts països al 50%, podrem sobreposar-nos a la crisi ambiental. Però, realment, el veganisme és un canvi que és relativament barat i senzill i que ens dona terres per a aquestes altres opcions com renaturalitzar i les energies renovables. Si no, ho has de compensar amb alguna altra cosa.
—Podria desenvolupar una mica més la idea de renaturalitzar?
—Hi ha diferents aproximacions. Jo soc partidari d’una renaturalització ecològica més completa amb la qual treus certes espècies invasores i també hauries d’eliminar les preses i impulsar un règim de foc amb cert tipus de cremes, potser provinent dels llamps i totes aquestes coses que passen. I també reintrodueixes espècies que han existit en algun moment i havien estat retirades. És un debat, però hi ha hagut alguns èxits.
—Per exemple?
—Quan el 1995 es van reintroduir els llops al Parc Nacional de Yellowstone, tot el Parc va canviar perquè les altres espècies van reaccionar als llops de maneres diverses. Per exemple, l’erosió al curs dels rierols va disminuir perquè els cérvols ja no es menjaven els plançons dels rierols. Un rierol ofereix una llarga línia de visió per als llops i els cérvols ho evitaven. Així doncs, va canviar la vida vegetal, la vegetació dels rierols. També canvia la qualitat de l’aigua en aquests rierols. Hi ha molta recerca sobre això. Jo cito Oswald Schmitz, que parla de geoenginyeria natural. Si intentem reparar les relacions ecològiques entre preses i depredadors, veurem grans beneficis per a la captura de carboni i la resiliència d’aquests ecosistemes. Molts parcs de la Unió Europea tenen àrees de Natura 2000, però la majoria d’elles són molt petites; no és suficient. Cal una certa dimensió i reintroduir animals que poden ser controvertits. Diuen que els llops es mengen el bestiar, però potser cal treure el bestiar per poder tenir-hi herbívors salvatges que tenen una relació diferent amb la vegetació. Fer servir més terreny per al bestiar és una bogeria i la majoria de l’aigua es fa servir per abeurar-lo. Aquests animals canvien la vegetació quan pasturen. És un problema gros a Califòrnia, on les vaques afavoreixen que hi creixin males herbes molt més combustibles. Després, no pares de tenir incendis forestals. Llavors tens conflictes amb els pagesos, perquè s’ha ensenyat a la gent a través de dècades de propaganda que ens estimem els pagesos i que els pagesos no poden fer res malament. Però sovint un pagès és un capitalista com qualsevol altre.
—Han creat un videojoc on l’usuari té el rol de govern global i ha d’aplicar el socialisme de mig planeta. Jo no he aconseguit passar-me el joc. És possible aquesta transformació al món real?
—El que tenim ara no funciona. Hi ha reunions i més reunions de l’ONU i trobades del COP, i la gent parla i no passa res. A qui li importa, oi? Ens cal alguna cosa diferent. Podem imaginar un nombre petit d’estats intentant practicar això i potser tenen algunes relacions d’intercanvi i una planificació de les relacions entre ells. I, amb sort, això podria inspirar altres països a unir-s’hi. Potser vols que una societat amb un govern global segueixi sent democràtica, oi? Puc imaginar assemblees ciutadanes amb 300 persones escollides a l’atzar en una habitació a les quals se’ls dona la consigna de trobar una manera de lluitar amb el canvi climàtic. Pots imaginar això a escala global, oi? I després, des d’allà això s’aplica amb uns plans més refinats. Però, sí, crec que és possible. Hem d’experimentar i provar això. I, també, hem d’esperar conflicte. Crec que a molts socialistes i ambientalistes no els agrada pensar sobre el desacord i el conflicte. És per això que, quan els socialistes imaginen el futur, aquest és ple d’abundància. Això ho fa molt fàcil, però no fas política real. Per exemple, si la majoria del món diu als europeus i els americans que han de rebaixar la seva despesa energètica i menjar menys carn i tot això per rebaixar els estàndards per fer-los més similars al sud global, això serà impopular, oi? Això no obstant, crec que segueix sent una decisió correcta i legitimada si uns quants bilions de persones pensen així. Hem de lluitar contra aquesta dificultat en comptes de viure en la fantasia que es podrà planificar amb un algoritme, que serà fàcil i que no cal preocupar-nos per les contrapartides. Algunes persones podrien pensar que aquesta planificació va en contra de la llibertat de la gent.
—Tanmateix, al llibre diuen que el socialisme de mig planeta és part de la llibertat humana en harmonia amb la natura. Per què?
—Hi ha diferents tipus de llibertat i algunes societats en permeten uns, però no d’altres. En el capitalisme tens llibertat de tenir els teus diners i comprar el que vulguis. Pots comprar una casa gran i volar a l’Antàrtida. La pregunta és: aquesta és una bona llibertat? Perquè, a la vegada, algunes coses no són possibles. Quan vius en una societat, per molt ric que siguis, segueixes lligat al mercat i encara ets incapaç d’actuar col·lectivament per aturar una crisi important o una malaltia zoonòtica i tot això. Per tant, la idea és que amb el socialisme perds certes llibertats, però en guanyes d’altres. És el mateix que el problema de la planificació. El mercat és bo creant certs tipus d’idees, com saber quanta gent vol raspalls de dents grocs i quanta en vol de liles. El socialisme potser no és tan bo recreant aquesta mena d’idees, però permet la possibilitat d’altres tipus de coneixements, com les qüestions ecològiques, d’ètica o d’igualtat. Ara mateix, crec que la llibertat de consum és menys útil que això.
—Al final del llibre, al capítol de ficció, exposen una utopia, però, malgrat que és una utopia, no mostra un futur realment luxós o impressionat. Per què?
—Senzillament, no penso que puguem confiar en tecnologies disruptives per resoldre la situació actual. Aquestes tecnologies no existiran mai, com la fusió nuclear, i si funcionen, trigaran dècades a poder ser aplicades a escala. L’altra cosa és que el centre del llibre és que nosaltres, conscientment, hem d’escollir contenir-nos a nosaltres mateixos per protegir el sistema planetari del qual som dependents i per evitar destruir-lo. Això crea un altre tipus de benestar, potser un benestar del temps lliure o un món natural que no s’està deteriorant, sinó millorant de nou. De fet, tenir una feina amb sentit o una participació política efectiva són diferents tipus de beneficis. Això es pot resseguir des dels debats socialistes primerencs. La pregunta és: què és el socialisme? El socialisme traurà els grillons de la producció per permetre encara més màquines, automatització i descobriments científics per després tenir aquest futur mecànic, brillant i consumista? O és treure la pressió competitiva en favor de tenir una bona vida que sigui artística, amb relacions significatives, amb una feina amb sentit més que no pas una feina de fàbrica, malgrat que llavors tindràs menys en general?
