S’ha estès una percepció que, amb la globalització, el centres de poder són més difusos i, per tant, és més difícil que abans intentar prendre el poder. Què en pensa?
És cert que aquesta percepció s’ha estès, però és falsa. Existeixen dos idees generalitzades sobre la presa del poder polític i econòmic que poden induir cap al fatalisme. En termes polítics, es percep que el desplaçament dels espais de presa de decisions cap a òrgans transnacionals, no electes, no parlamentaritzables i sense els mecanismes de participació ni rendició de comptes als que estaven sotmesos els poders públics, dificulta l'accés i presa del poder. I, en termes econòmics, per a l'obrer industrial l'apropiació formal dels mitjans de producció es presentava com una possibilitat accessible, en la mesura en que la vinculació pràctica entre força de treball i màquina era directa. Ara, la introducció de la finançarització, robotització i digitalització que subsumeix la força de treball dins d'un sistema complex de mediacions físiques, virtuals, programaris, algoritmes, etc… que s'escapen de la comprensió i abast de qui fa el treball, fa que la presa del capital es percebi com a inabastable.
Aquestes dos idees presenten el poder com una cosa a-espacial, extern a les nostres realitats quotidianes. El capital semblaria, llavors, haver trobat el seu paradís: rendibilitat sense necessitat d'embrutar-se les mans ni amb la política ni amb la producció. No obstant, com dic, això és fals. Encara avui, el capitalisme no ha inventat la manera de crear riquesa del fum. El capitalisme continua necessitant d’estats, de territori, de treball concret, d’habitatges o d’hipoteques per generar beneficis. I tots aquests elements, indispensables per l’existència de poder, continuen, com sempre, podent ésser presos i gestionats sota control popular.
Quins elements fan falta perquè es pugui dur a terme una revolució?
S’han de donar condicions objectives, subjectives, però també jurídiques i institucionals. La revolució, entesa en el seu sentit modern, és a dir com aquell esdeveniment de mobilització política a través del qual els sectors subalterns prenen el poder i transformen radicalment la societat, neix en paral·lel al constitucionalisme estatal i necessita de les condicions d'aquesta manera d'organitzar jurídicament la societat per a poder donar-se. Revolució i constitucionalisme estatal van units. D'aquí que quan entra en crisi el constitucionalisme, entra en crisi també la idea moderna de revolució.
Quines son aquestes condicions?
El constitucionalisme estatal organitza el govern polític de la societat a través d'una territorialització estatal amb un centre de poder sobirà únic dotat de legitimitat democràtica i del monopoli de la producció jurídica i la violència. Això et permet imposar les teves normes i impedir, amb sancions, que el teu enemic de classe imposi les seves. Sense la possibilitat de fixar un endins territorial amb un únic dret públic estatal jeràrquicament superior a qualsevol altre és impossible tenir eines imperatives per desorganitzar el vell sistema i crear-ne un de nou on les teves normes siguin d'obligat compliment. I sense aquestes condicions no pot haver-hi ruptura revolucionària.
Per què entra en crisis el constitucionalisme?
Les transformacions en el sistema capitalista mundial iniciades a finals de la dècada dels 70 o inicis dels anys vuitanta i que s’allarguen fins l’actualitat, conformen el que en el llibre anomeno les dues grans transformacions neoliberals. Cada una d’elles institueix nous poders regionals, internacionals i transnacionals, públics i privats, emissors de normes i legalitats que passen a superposar-se als estats i al seu dret constitucional. Aquest solapament de legalitats suposa una pèrdua de la centralitat del poder regulador de l’estat i un declivi del constitucionalisme estatal que ha de coexistir amb altres ordenaments jurídics, dictats per múltiples legisladors i centres de poders, que pretenen imposar la seva influència sobre el mateix territori i subjectes, moltes vegades de manera conflictiva amb la constitució.
Què són les fronteres del dret?
Son els espais d’interlegalitat on es solapen aquests múltiples ordenaments jurídics i normativitats de diferents escales territorials. Entenc les fronteres no com a línies, sinó com a espais de superposició i confusió entre diferents tipus de dret provinents de centres de poder i autoritats multiescalars.
Què vol dir quan diu que el constitucionalisme ha estat desplaçat pel fronterisme?
Constitucionalisme i fronterisme son el que anomeno modes històrics de juridificació. Denomino com a tal una determinada manera històrica d’organitzar jurídicament la societat. O, dit d’una altre manera, una determinada manera històrica d’articulació entre la classe social dominant i el dret per tal d’organitzar jurídicament la societat en favor dels interessos de la primera. En funció del lloc principal on es produeix aquesta articulació entre classe social i dret podem parlar d’un o altre mode històric de juridificació.
Durant la modernitat capitalista, allà on es produïa l’articulació entre burgesia i dret per organitzar jurídicament la societat al voltant del mercat i de manera funcional a aquest, era la constitució. El reconeixement als individus de drets subjectius de llibertat, igualtat formal, autonomia, etc… a través de la constitució era el que habilitava els mecanismes jurídics per a que el capitalisme pogués funcionar. El reconeixement de drets subjectius universals va permetre convertir el vell treball esclau o regulat premodern en individus “lliures” per celebrar contractes de compravenda de força de treball que en el marc del procés productiu generen plusvàlua. Per poder firmar un contracte es requereix que ambdues parts es trobin en una posició d’igualtat formal i llibertat. Jo no puc firmar un contracte amb un esclau però sí amb algú amb qui estic en condició d’igualtat i té lliure autonomia de la voluntat personal. Per això el mode històric de juridificació o, dit d’una altra manera, el mode d’organitzar jurídicament les nostres societats, era el constitucionalisme basat en els drets subjectius. Però, aquest últim és només una forma històrica concreta de juridificació lligada a una determinada fase o fases del capitalisme que està desapareguent. L’aparició d’una nova fase de capitalisme transnacional financer està suposant el trànsit del constitucionalisme cap a un nou mode històric de juridificació, que anomeno fronterisme, molt més adequat per habilitar els mecanismes jurídics que el capital necessita avui per garantir el funcionament del sistema.
En que es diferencien?
Doncs en que l’articulació entre capital i dret per organitzar jurídicament el funcionament del capitalisme, ja no es dona, avui, a través de la constitució nacional sinó a través d’imposar la primacía de les normes pro-capital en les fronteres del dret.
Fixem-nos amb un fenomen jurídic molt curiós. El desmantellament de l’estat social als països europeus es produeix sense reformar ni una coma de les seves constitucions de l’estat social. Com es poden desmantellar drets i serveis públics en un país existint una Constitució que els reconeix? Doncs, perquè en el context dels processos d’integració política y econòmica regional i mundial, la constitució nacional de l’estat social competeix amb altres legislacions i normes pro-finances i neoliberals provinents d’autoritats internacionals i transnacionals que tenen també eficàcia sobre el mateix territori, de manera conflictiva amb les primeres. Aconseguir que en l’espai d’intersecció entre el dret neoliberal de la UE y el dret de la Constitució nacional, el conflicte es resolgui donant primacia al primer sobre el segon, permet desactivar la constitució de l’estat social i imposar el desmantellament i privatització dels drets socials sense necessitat de modificar la primera.
En l’actual fase de capitalisme transnacional financer, l’articulació entre la classe social dominant i el dret per a l’organització jurídica de la societat en favor dels interessos del capital no es dona derogant normes sinó imposant la primacia de les normes pro-capital per sobre de les garantistes en les múltiples fronteres del dret existents a l’interior del territori. Per això afirmo que el mode històric de juridificació imperant ja no és el constitucionalisme, sinó el fronterisme.
Vostè proposa que cal assaltar aquestes fronteres del dret per poder establir una revolució i un poder constituent...
Les fronteres del dret es converteixen en un important camp de lluita. La capacitat d'una classe social d'imposar, en elles, les seves normes o el seu dret per sobre de les del seu enemic de classe, és el que la fa hegemònica política i econòmicament.
És utòpic pensar en la possibilitat d’un constitucionalisme global democràtic?
Crec que és important no confondre la idea de l’assalt a les fronteres del dret amb la d’un constitucionalisme global, son coses diferents. Alguns autors afirmen que la globalització econòmica ha suposat una desnacionalització de les economies mitjançant el sorgiment de nous organismes internacionals que conformen institucions de governança global i reemplacen als estats-nació tradicionals. Segons ells, aquestes estructures globals conformarien una espècie d’estat transnacional que seria el nou centre de poder a assaltar i des d’allà activar un procés constituent global que permetés generar un constitucionalisme democràtic mundial.
Jo no crec que els atributs del constitucionalisme democràtic, tals com la garantia de drets, la legitimitat democràtica, etc. siguin reconstruïbles a escala global. L’espai capitalista global no és un espai ordenat amb una lògica unitaria sinó una simultaneïtat d’interaccions, negocis, esdeveniments, etc. de tipus multicèntric, multisectorial, multiescalar, multicausal, etc. incontrolable i no reduïble a cap unitat. I per tant, no és una realitat parlamentaritzable, ni en la que sigui possible fixar un endins territorial amb un únic dret públic aplicable, ni una separació entre allò públic i allò privat. Per això dic que l’espai transnacional capitalista es d’impossible constitucionalització.