El principi de la pel·lícula Edward Scissorhands apareix una urbanització residencial. Una vintena de marits surten de la seva vintena de cases unifamiliars de colors pastel —d’aquestes grosses, jardí davant i darrere, dos banys, una habitació per a cada fill, que són nen i nena, i garatge personal—, pugen als seus cotxes també color pastel i marxen conduint a treballar. Amb cert cinisme, Tim Burton explica en quaranta segons el somni americà.
I és que el model urbanístic dispers, la casa al barri residencial dels afores, és una peça intrínseca d’aquest ideal de vida. Un paisatge que s’estén i es consolida als Estats Units des de la Segona Guerra Mundial i que arriba a Europa, com tot allò americà, a través de la influència cultural.
Europa, que ha tingut sempre una història de ciutats compactes, adapta cada vegada més l’urbanisme dispers americà. Cada vegada es construeix més als afores de les ciutats i hi ha més sòl urbanitzat per a poca densitat de població. I, amb l’arribada del model, arriben també els seus problemes. Més ciment, més cotxes —sovint dos per família— per desplaçar-se, més contaminació, més individualisme i menys vida comunitària. Els habitatges estan massa espaiats per proveir-los d’infraestructures, i no és sostenible construir-hi hospitals, escoles, estacions…
El CCCB, que dedica l’exposició “Subúrbia” a aquest somni americà, ha convidat a Barcelona experts d’arreu d’Europa per debatre sobre la ciutat dispersa al continent. Entre ells, hi ha Nathalie de Vries, directora i cofundadora de l’estudi d’arquitectura i planificació urbana MVRDV i primera dona presidenta del Royal Institute of Dutch Architects. Ens atén, entre seminari i seminari, per parlar sobre els reptes de l’urbanisme a l’Europa d’avui.
—Si tots aconseguíssim el somni americà de tenir la nostra casa unifamiliar amb pati al davant i al darrere, en termes urbanístics no seria pas un triomf, oi?
—Em pregunto si aquest és el somni de tothom. Al seminari, hem preguntat quantes persones de la sala vivien en àrees residencials als afores i no n’hi havia gaires. La majoria vivien a la ciutat, i això també pot estar molt bé. Però és interessant pensar com la casa unifamiliar, amb la família i el jardí, es presenta sempre com l’ideal de vida. Per què ha de ser la manera ideal de viure? Qui ho ha dit?
A més, la família nuclear ja no és la unitat hegemònica d’organització social: hi ha molts més solters, parelles, pares solters, col·lectius… I potser el somni de l’àrea residencial també està canviant. Potser també és còmode estar a la ciutat, on pots conèixer molta gent, tens infraestructures a prop, qualitat de vida…
—No obstant això, cada cop hi ha més urbanisme dispers a Europa. Per què?
—Cada vegada hi ha més urbanitzacions. Cada vegada més gent es trasllada a zones urbanitzades, perquè pots trobar-hi infraestructures, feina, parella… I l’urbanisme dispers és una forma d’urbanització. La gent vol estar a prop de les ciutats i, per tant, les ciutats creixen; si no hi poden viure dins, hi viuen al voltant. I, en el passat, els governs i les ciutats han dut a terme polítiques d’expansió. Han construït barris als afores, ciutats satèl·lit… I cada vegada som més gent.
—S’equivoquen els governs quan planifiquen aquest tipus d’expansió urbana?
—Als Països Baixos tenim discussions sobre això. Hi ha qui diu que ja hi ha tanta àrea urbanitzada que hauríem de mirar què tenim i fer-ho servir millor, abans d’expandir-nos més. Hi ha zones que podrien ser transformades, edificis abandonats… De fet, és més sostenible viure en una ciutat, perquè les infraestructures poden ser més eficients. Per tant, tot i que soni paradoxal, viure en una ciutat és més sostenible que viure en una àrea residencial als afores, on necessites el cotxe tota l’estona, carreteres molt llargues…
—Sembla contradictori que viure a les ciutats sigui més sostenible que viure als afores, perquè les capitals són denses i congestionades…
—Sí, sí, per això l’urbanisme dispers també ens pot ajudar, d’alguna manera. Cal entendre la dispersió i planificar-la. Les macrociutats ja existeixen, hi ha països que semblen ciutats senceres.
—Però tampoc podem fer créixer les ciutats sense límit.
—No, això tampoc és una bona idea. Potser necessitem estratègies. Plantejar com estructurar les conglomeracions urbanes. Potser necessitem subcentres, posar-hi estacions, infraestructures… I així, l’espai suburbà es fa més urbà. No cal dependre d’un sol centre, n’hi poden haver diversos… Una descentralització intel·ligent dels llocs centralitzats pot ser una bona estratègia.
I també es poden incorporar zones no urbanitzades com els parcs del futur. Potser els paisatges naturals i les zones rurals es poden veure, en comptes de com exteriors, com a part del paisatge sencer. Potser ens cal redefinir la idea de parc o l’espai públic.
—Què vol dir amb això?
—Si tens una zona de dunes bonica i la fas accessible a través d’un camí, s’hi podrà caminar a través i no caldrà canviar-la sencera. Pots tenir totes dues coses. Podem canviar la idea de parc simplement fent el paisatge més accessible per a la recreació.
Cal millorar el que hi ha, parlar amb la gent del que necessiten. Als Països Baixos, per exemple, la població envelleix. Quan els nens de les famílies que viuen als afores marxen de casa, la parella es queda sola, i es fan grans i estan molt allunyats de tot arreu…
—Als Països Baixos tenen un sistema ferroviari molt ric. En altres llocs la connexió encara és més difícil.
—Sí. Potser no hauríem de parlar només de la manera en què construïm i del disseny urbà, sinó també de les infraestructures públiques, l’organització dels hospitals, del transport… Abans teníem molts cotxes a les ciutats. Ara, en moltes ciutats no cal tenir cotxe perquè les infraestructures han millorat. Es pot caminar millor, hi ha més transport públic, tens el supermercat a prop. És sobre la redistribució i la redefinició de què és i què necessita l’urbanisme, què és important per al sistema complet.
Els humans, en les nostres construccions, som part del medi ambient, de l’ecosistema de vida. Podrem mirar des d’una altra perspectiva què és l’urbà, i què vol dir la vida urbana, en comptes de pensar només en edificis, carreteres i jardins.
—Com es pot fer això des de l’arquitectura, si generalment reben projectes concrets?
—Com a arquitecte ets una mica al final de la cua de moltes decisions. Però, tot i així, pots pensar si el teu edifici pot interactuar positivament amb el context, i afegir-hi alguna cosa més que una construcció. Sovint nosaltres mirem als terrats de les nostres construccions.
—Com amb el Depot [Boijmans Van Beuningen, un edifici dissenyat per l’estudi de De Vries], al Museumpark de Rotterdam.
—Exacte, com amb el Depot, al mig del parc. És reflectant, i així, tot i ser una forma molt grossa, fa de mirall de l’entorn. Hi ha espais oberts i a la nit tothom pot accedir lliurement al terrat amb uns ascensors especials. Fins i tot, quan faig una casa, hi afegeixo espais col·lectius: camins, entrades grosses, espais porosos que facin interactuar l’edifici amb el carrer.
Però, per descomptat, els arquitectes urbanistes tenen més control, poden organitzar l’espai públic i fer-lo no només de ciment i per als cotxes, sinó afegir-hi zones verdes, compartides…
—Seria així la ciutat europea del futur que vostè dissenyaria?
—Seria diferent a cada lloc. Hi ha idees diferents del que és una bona vida, climes diferents, les escoles i les feines estan repartides de maneres diverses… Crec que no hi ha una “ciutat europea”, hi ha moltes diferències. Encara és molt divertit anar de vacances per Europa, perquè, tot i que hi ha similituds, les ciutats són diferents. Als Països Baixos fem servir molt la bicicleta, i la distància en bicicleta és una mesura crucial per organitzar la ciutat. Vint minuts en bici fins a la feina és una bona distància.
—Quines similituds hi veu, en l’evolució de les ciutats europees, els últims anys?
—Potser a Europa estem aprenent de les ciutats asiàtiques, perquè cada vegada tenim torres més altes. Podem inventar-nos el gratacel europeu? És un desenvolupament nou interessant. En algunes àrees, potser hauríem de promoure el creixement vertical, perquè hi ha capacitat per tenir una bona qualitat de vida. Podem fer edificis alts que tinguin zones exteriors i balcons, espais comunitaris, funcions diverses… Tot i que tampoc volem ser les ciutats americanes. Què passa a l’entrada? No volem que s’hi acumulin les escombraries.
És qüestió de saber què tens i planificar curosament. La població creix, això és una realitat; per tant, cal investigar sobre què és una vida saludable i com planificar-la per fer-la efectiva per a tothom.
—A Barcelona, com en moltes altres ciutats, hi ha una crisi d’habitatge i els preus no permeten que la població autòctona treballadora hi pugui viure. Com s’hauria d’afrontar aquesta problemàtica?
—Si sabés la resposta, seria genial. Cada vegada som més gent; per tant, falta habitatge. No hi ha una resposta. Segurament, depèn de la ciutat i del context. Potser s’han d’apujar els salaris…
—Sí, però també tractar la inflació.
—Sí, però si hi ha més demanda que oferta, els preus pujaran. Hauríem de mirar si estem construint el que toca. I si hi ha gent a qui li agradaria moure’s i deixar aquell espai a algú altre. Als Països Baixos tenim hipoteques, que són una eina viciosa. És més lucratiu comprar que llogar, en termes d’impostos. Tanmateix, tot això són decisions polítiques i econòmiques, també. I de plantejar-nos si a tots ens cal tant d’espai individual o podem viure en espais més petits i compartir-ne d’altres.•