La Val d’Aran conté un món propi, històricament aïllat de la resta de Catalunya. Un món d’orientació atlàntica —és l’única vall del Pirineu català el riu de la qual desguassa a l’oceà—, de pluviometria generosa, d’innivació abundant i d’una verdor opulent.
Una geografia redundant en la forma i en el fons, que ha convertit el nom comú originari en el topònim que la defineix: (h)aran és ‘vall’ en basc. Un pleonasme en tota regla.
La Val d’Aran ha fet de la seua llengua un dels puntals de la seua identitat, com també d’algunes tradicions, com el foc purificador de la crema deth haro a Les i deth taro a Arties, amb la qual celebra el solstici d’estiu. Són les anomenades hèstes deth huec, declarades per la Unesco Patrimoni Immaterial de la Humanitat juntament a les altres Falles del Pirineu.
Una realitat bicèfala
La Val d’Aran és un compendi de vida humana amb una indiscutible estructura bicèfala que pivota sobre un eix central, Vielha. El sector més elevat aprofita la neu de les cotes altes per a fer de l’esquí i els seveis indirectes el seu mitjà de subsistència. De Vielha cap al nord, en sentit de les aigües de la Garona, els pobles malden per reinventar-se amb propostes relacionades amb el patrimoni natural, històric i industrial de la zona, les quals conviuen amb la tradicional economia de muntanya.
Aquest conjunt el protegeix protegeix un recinte emmurallat magnífic, una fortalesa natural amb cims que ratllen la cota dels 3.000 metres. Caldrà anotar-ne alguns, somiar a ascendir-los o, almenys, ubicar-los al mapa: hi ha el Montlude (2.517 m), el Malh dera Artiga (2.703 m) i la Forcanada (2.882 m). Més al nord, el tuc de Mauberme (2.880 m), que fa frontera amb Gascunya, i el Montardo (2.833 m), vigia de la principal porta aranesa al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
És aquest últim el far que ens guiarà al llarg de les properes pàgines. Situat al Naut Aran, la seua presència destaca pel perfil esmolat, esvelt i d’una consistent estructura piramidal. S’ha erigit com la punta més emblemàtica d’aquesta terra i una de les altures més desitjades pel gremi excursionista. Domina alhora la vall del riu de Valarties i la del riu d’Aiguamòg. El primer s’aiguabarreja amb la Garona a Arties, mentre que el segon ho fa sensiblement a l’est, al poble de Tredòs.
Per la seua esquena, el Montardo s’obre al paisatge granític del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la comarca de l’Alta Ribagorça. Des d’aquest vessant la seua aparença és bondadosa, tot i que amb una bona dosi de roca, i ha fet d’ell una fita assequible, si n’emprenem l’ascensió des del refugi de muntanya Joan Ventosa i Calvell, transitant entre els estanys de Travessani, Monges i Mangades. Més curta, però amb més desnivell, és l’opció que es presenta des del refugi de la Restanca, situat al Naut Aran. Per l’anomenat Coret de Uelhicrestada, un pas que fa de frontera entre l’Aran i l’Alta Ribagorça, accedirem a la base del nostre far.
Un tast megalític
Tornem a la Val d’Aran. Obtindreu una perspectiva excepcional del Montardo des de l’anomenat Guardader de Beret. El mirador en qüestió es troba en un revolt tancat de la carretera que des de Vaqueira ascendeix al pla de Beret. Des d’aquesta balconada, a més de la panoràmica del Montardo, es fan presents les muntanyes frontereres amb el parc nacional i les valls més elevades del Naut Aran, com la vall de Ruda. Cap a l’oest, tanca el quadre el conjunt de l’Aneto i les Maladetes, cims culminants de la serralada pirinenca.
Ja que hi sou, atanseu-vos al pla de Beret. En aquesta extensa planúria pasturen vaques i cavalls, quan la neu desapareix. En epoca hivernal, Beret és colonitzat per centenars d’individus disposats a gaudir de les pistes de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret. Aneu-hi, doncs, fora de temporada i, si pot ser a última hora de la jornada: la tranquil·litat és absoluta; el silenci, tan sols trenquen el so pacient de les esquelles. A Beret, a més de 1.800 metres d’altitud, naixen dos rius importants i de direcció oposada: la Garona, d’orientació atlàntica, i la Noguera Pallaresa, amb vocació mediterrània. Els seus ullals es troben a només uns centenars de metres de distància. A proximitat del dit Uelh deth Garona, hi ha la Pèira deth Uelh, una pedra alçada, fina, vertical, que indica un lloc d’enterrament prehistòric o el que fou un emplaçament especial per als antics pobladors. En aquest altiplà rodejat de muntanyes de més de 2.500 metres, es conserven, dispersos, altres testimonis de la prehistòria —túmuls, cercles funeraris, necròpolis. Passegeu-vos-hi amb els cinc sentits; els identificareu.
Tan bon punt perdem altitud, el Montardo desapareix. Penetrem en la vall principal guiats per les aigües de la Garona. Som, encara, al municipi del Naut Aran, el més extens de la comarca de la Val d’Aran. Va ser constituït el 1967 i aglutina els nuclis d’Arties, Garòs, Bagergue, Gessa, Tredòs, Unha i Salardú. A l’igual que el pla de Beret, aquests nuclis d’aires pretèrits mereixen visitar-los fora de la temporada hivernal. Els seus casalots de pedra granítica i el romànic de les seues esglésies transporten el foraster lluny del present.
Abans d’abandonar aquest sector de la comarca aranesa, us llencem dues propostes d’interès: una visita als banys de Tredòs i una excursió —fàcil— fins al refugi de la Restanca. Des d’aquest segon punt, podreu atansar-vos sense dificultat a l’estany de Mar, el nom del qual no deixa dubte de les seues dimensions —més de 37 hectàrees. L’estany, com tants altres llacs de la zona, alimenta parcialment i de manera artificial els estanys de Rius i Tort de Rius. Entre ells, es manté una connexió artificial mitjançant canonades subterrànies que han convertit aquest paisatge lacustre d’origen glacial en un joc de vasos comunicants.
Una terra d’aigua
Pel que fa al balneari de Tredòs, aquest confirma que la geografia aranesa posseeix una forta presència aquàtica: hi naixen —ho hem vist anteriorment— dos dels rius cabdals de Catalunya, la Garona i la Noguera Pallaresa, i és ací, també, on es dona una important tradició balneària. El termalisme a la Vall d’Aran ha estat una de les activitats complementàries de l’economia tradicional que, per bé que no va transformar la realitat social, sí que va exercir-ne, a partir del segle XIX, una relativa influència amb l’arribada de clientela forània. La tradició termal remunta a temps dels romans, a jutjar pels múltiples altars votius dedicats a nimfes i deïtats relacionades amb l’aigua i localitzats a diferents municipis de la vall.
A partir del segle XIX, l’activitat balneària es concentrà als banys de Tredòs, Arties i Les, tots ells equipats amb edificis espaiosos, funcionals i d’una higiènica sobrietat.
Com a terra d’aigua, la Val d’Aran depara un dels espectacles naturals més sorprenents: des del poble d’Es Bòrdes, enfileu la carretera estretíssima que ascendeix a l’Artiga de Lin; hi trobareu els Uelhs deth Joeu, una cascada impetuosa, excessiva, que hom identificaria amb el naixement del riu homònim. Res més lluny: la surgència desbordant prové de la vall contigua. Les aigües del Joeu tenen origen aragonès, s’escolen des del glaciar de l’Aneto, a la vall de Benàs, per l’anomenat Forau d’Aigualluts i emergeixen de nou ací. Pel camí, hauran travessat la muralla geològica que separa ambdues valls, coronada per cims de gairebé 3.000 metres d’altitud, com com la Forcanada o el Malh dera Artiga, situats a la capçalera de la vall del Joeu.
Un port, un túnel i una invasió republicana
Si la porta natural de la Val d’Aran està orientada al nord, guiada per la Garona —com hem apuntat més amunt—, la seua connexió amb Catalunya per carretera havia estat fins l’any 1948 únicament a través del port de la Bonaigua, que supera els 2.000 metres d’altitud i se situa així al capdavant dels ports més alts de Catalunya. Aquest fet ha provocat un aïllament secular d’aquesta terra, garantit cada any per la presència de la neu des de finals de tardor fins al desgel.
Pel que fa a la seua connexió amb la comarca de l’Alta Ribagorça, s’efectuava tradicionalment a través del port de Vielha, a 2.443 metres d’altitud, per un camí de muntanya només apte per a persones i cavalleries.
El 1830 el polític espanyol, Pascual Madoz, impulsor de la desamortització, va plantejar la construcció d’un túnel que comunicara el territori aranès amb —des de la seua òptica— Espanya. No obstant, el seu somni no es va fer realitat fins ben entrat el segle XX. El 1926 s’iniciaven les obres de construcció de la galeria més llarga d’Europa —5 quilòmetres—, només superada el 1964 per l’obertura del túnel alpí del Gran Sant Bernat. La Guerra Civil aturà el projecte i, malgrat que el 1941 el túnel ja estava enllestit, no va inaugurar-se fins el 1948.
Les esmentades condicions d’aïllament varen afavorir que aquesta comarca fóra l’objectiu principal de l’Operación Reconquista, la gran contraofensiva comunista duta a terme l’octubre del 1944 i orquestrada, entre d’altres, per Santiago Carrillo. La finalitat era recuperar el poder a Espanya, establint un govern provisional a la Val d’Aran, per mitjà d’una sèrie d’atacs al llarg de la frontera pirinenca i una incursió principal per la Val d’Aran. L’operació va fracassar, perquè el govern franquista, preveient una invasió aliada des de França, va reforçar la defensa fronterera amb 50.000 homes. Els 4.000 voluntaris que penetraren a la Val d’Aran no tingueren, doncs, res a fer.
I dos atractius: el romànic i la mineria
La majoria dels 33 pobles aranesos compten amb interessants mostres de patrimoni medieval religiós. Entre carrers estrets, costeruts, façanes de pedra i teulades de pissarra, esglésies i esglesietes assisteixen impertèrrites al pas dels segles. Els temples tenen una aparença senzilla, sòbria, contrapunt del romànic llombard —el més comú a Catalunya— i amb voluntat de recuperar l’austeritat originària d’aquest estil. A Salardú, hi ha l’església de Sant Andreu amb un interior que oculta una estructura gòtica, elegant i estilitzada. I no deixeu de visitar la plaça Major de Gessa, rectangular, continguda, que tanca per un costat l’església de Sant Pere i per un altre la torre de Gessa, d’estructura cilíndrica i pertanyent a l’anomenada Casa Rosa, una edificació fortificada del segle XVI.
Un segon motiu d’exploració d’aquest territori és la mineria, que va transformar profundament l’estructura socioeconòmica de la vall. A la mina Victòria, museitzada, copsareu la magnitud del fenomen miner en aquesta comarca. I, si les cames us ho permeten, enfileu-vos fins a les remotes mines de Liat, a 2.300 metres, que començaren a funcionar a mitjan segle XIX i aturaren la seua activitat el 1956. Allà romanen una trentena de boques de mina, restes d’edificacions i maquinària. I tot sota la mirada d’un altre gran far aranès, el Mauberme. Però això és una altra història.