-Com arribes al valencianisme polític?
-Jo soc castellanoparlant. Ma mare és e Yeste, a la província d'Albacete, i mon pare era un senyor que a casa tenia botelles de Franco i Primo de Rivera. A mi això em generava rebuig però tampoc sé dir-te el moment exacte en què me'n vaig desmarcar fermament. De jovenet vaig anar a la manifestació aquella famosa d’Alacant, quan es va rumorejar que volien unir Alacant amb Múrcia, i després també he tingut molta afició a la música en valencià. En eixe sentit, no puc ser massa contrari a això del comboiet –que seria el nom despectiu amb què fem referència a la folklorització i a la part més lúdica del valencianisme– perquè al final el comboiet és la porta d’entrada de molta gent. És una equivocació pensar que algú que no ve de família valencianista hi accedirà al moviment amb una conferència sobre els aforismes de Fuster. Necessitem la festa, la diversió, per a obrir-li la
porta a la gent que encara no milita amb perspectiva de país.
-La teua adolescència coincideix amb l’assassinat de Guillem.
-Això ens va colpir moltíssim perquè tots ens vam veure reflectits. Penses: hòstia, a mi me diuen un dia de pujar a Montanejos i jo hi vaig tranquil·lament i me trobe amb aquesta gent i me peguen no sé quantes navallades i adeu.
-Parlant de fets que colpeixen: què va ser per a tu la crisi de 2008?
-La crisi de 2008 va ser l’episodi que em va portar al radicalisme més absolut. Jo havia fet el que era correcte en el sentit que, tot i que vaig deixar els estudis, hi vaig tornar després. Em vaig treure el cicle superior de desenvolupament d’aplicacions informàtiques i estava treballant i cobrant un sou prou digne. Ho havia fet tot bé però va arribar la crisi i em va destrossar la vida. Va ser com que va arribar Morfeo i em va donar la pastilla que em va permetre veure que tot açò és una puta merda de sistema.
-Ací hem de recordar el que era el Castelló pre 2008. La demarcació que més cotxes de gamma alta matriculava a tot l’estat, l’orgia permanent, uns sous increïbles.
-Oh, el Castelló pre 2008, quina fantasia. Jo llavors treballava a Vives, una històrica fàbrica ceràmica de l’Alcora, també com a conductor de carretó. Començava a les 7 del matí i acabava a les 7 de la vesprada i els dissabtes feia hores extra, que era el que més pasta movia. El cas és que jo no tocava el despertador cap dia de la setmana perquè el diumenge, quan no treballava, m’alçava a la mateixa hora de cada dia i amb un col·lega me n’anava a Kalkat. Directament anàvem a l’after. Que llavors costava 20 euros l’entrada i vora 12 euros el cubata. Jo m’he deixat una barbaritat de diners en aquell tuguri i allà vaig ser molt feliç. En aquells anys tot Castelló estava a Kalkat tirant de bitlletera.
-Quant cobraves llavors?
-Fregava els 2.000 euros de l’època.
-Què bonic era el Castelló dels turbodosmils.
-Me tallaria un braç ara mateix perquè tornara tot allò.
-Tu i molts.
-Cotxassos, tia. I el tunning. La penya o es deixava la pasta en un cotxe caríssim o se la deixava tunnejant un Citroen Saxo. Veus? La crisi del 2008 va matar el tuning.
-Com creus que va repercutir aquella bogeria en la construcció nacional espanyola a les nostres comarques?
-La bombolla es va testar al País Valencià com a laboratori de l’aznarisme a nivell estatal. Jo tenia un amic, i això que deia ell ho deia molta gent llavors, que sempre defensava la corrupció perquè “movia diners”. La mentalitat era que havies de ser corrupte perquè la pasta es movera a grans quantitats, perquè si s’era legal no es creixia a nivell econòmic. Tu pensa que jo vaig carregar un fum de palets que anaven a Marbella. Després veia les empreses implicades en el cas Malaia i deia: ostres, doncs si jo he escrit tots eixos noms en el material que traiem de la fàbrica.
-Són els teus tres graus de separació amb Isabel Pantoja.
-Sí. D’alguna manera crec que he treballat per a la corrupció marbellenca.
-Creus que la gent vota en clau pre 2008? Vull dir, amb l’esperança que algú ens retorne a aquell moment?
-El vot és una cosa molt curiosa. PP i el PSOE són com el Barça i el Madrid. Si l’equip comença a perdre partits i hi ha escàndols i de sobte acomiaden l’entrenador i resulta que els jugadors són uns drogoaddictes, la gent s’amaga i deixa d’anar al camp. Però en el moment en què l’equip guanya, ni que siga, una Copa del Rei, la gent torna a eixir amb el cotxe a tocar el clàxon i a reivindicar que és del Barça o del Madrid. Els votants del PP i el PSOE se solen comportar així.
-Fem una xicoteta parada a nivell local i comentem breument això de les escales amb la bandera d’Espanya.
-Ací governava un tripartit més o menys progressista i el PP va posar a Carmina Ballester amb la idea que fera oposició. Què passa? Que una part del tripartit va partir peres i al final Carmina va acabar sent alcaldessa. Jo no seguisc massa l’actualitat local perquè és bastant insuportable, però s’estan fent moltes mogudes d’espanyolització. Les escales, la jura de bandera civil. Jo vaig flipar: jura de bandera civil, això què collons és? I la gent va anar a jurar la bandera d’Espanya ací al mig d’Onda. Amb el tema de la construcció nacional veus que el valencianisme porta temps fent un poquet el tonto mentre que els altres tenen molt clar que s’ha d’espanyolitzar Espanya i ho estan començant a fer per la perifèria de les principals metròpolis. S’està anul·lant qualsevol tipus de consciència nacional que no siga l’espanyola.
-Just hui que hem quedat també hi havia bous i vaques.
-Tu m’has dit, ostres, Pere, hi ha molt de cotxe per a entrar al poble, què deuen haver bous? Evidentment que hi ha bous a Onda, Emma, sempre hi ha bous a Onda.
-Hi havia poquíssima gent.
-Sí, això és el més habitual. Fan bous, ocupen carrer i el públic acaba sent molt minoritari. Els bous són una activitat hipersubvencionada que no es tradueix amb una resposta massiva per part de la gent. I és una festa que també està servint per a crear aquesta consciència nacional espanyola. La dreta fa èmfasi amb això de "nuestras tradiciones y nuestra cultura". A mi és una cosa que em decep profundament perquè jo sempre havia pensat que els bous desapareixerien. En realitat, és una activitat que de tant en tant ha estat amenaçada. Sempre que ha arribat al poder algú que s’ha tret el batxillerat a curs per any s’han qüestionat els bous. Però quan tornen a manar els ebrios patanes del jurado doncs recuperen totes aquestes coses de torejar i d’oci caspós.
-Tu eres un paio que treballes portant un carretó a una fàbrica i que fas discurs de classe obrera sent obrer en el sentit més pur del terme.
-Com m’agrada dir a mi, jo faig una faena real. Cada dia, amb el carretó, descarregue sacs de vidre triturat d’uns mil quilos de pes que s’emmagatzemen i després van a parar a la línia de producció.
-D’ací vull obrir dos melons. El primer és que, d’acord amb les dades disponibles de 2022, el sector de la ceràmica (Castelló, bàsicament) va exportar a Israel material per valor de 185 milions d’euros. Quina part de responsabilitat tenim en el genocidi sobre el poble palestí?
-Ui, moltíssima. Tu pensa que en finalitzar qualsevol conflicte la gent té ganes de reconstruir i hi haurà promotores que necessitaran xapar de ceràmica les noves construccions. Ara arribaran els colons israelians a les cases dels palestins que s’han carregat, trucaran als bessons aquells del reality i diran: això és una puta merda, anem a fer obra nova.
-I necessitaran tile of Spain.
-Tile of Castelló, més concretament. És una cosa terrible però per ací hi ha estes converses. La gent diu que a veure quan acaba també la guerra d’Ucraïna per a que ens entren comandes i vendes per a reconstruir el país.
-Ací convindria citar qui millor ha definit el capitalisme, que no és altre que Mariano Rajoy quan va dir allò de "cuanto peor, mejor".
-Ens alimentem de règims dictatorials que volen fer grans esdeveniments, del sistema que promou una i altra vegada bombolles immobiliàries i de països que han quedat totalment devastats per alguna guerra. Efectivament, "cuanto peor, mejor".
-Com s’explica que a les comarques de Castelló tinguem un dels pocs sectors industrials potents que queden a l’estat espanyol i que pràcticament mai haja hagut conflictivitat laboral?
-Ací no ha hagut mai una consciència clara de classe. En la primera fàbrica on vaig treballar ens van portar amb bus al sopar de Nadal, a l’Espuela, i en tornar va haver un company prou borratxo que va agafar el micro i va fer com si fora un guia turístic. En passar per davant de l’empresa va dir: i ací tenim Ceripsa, la fàbrica que ens salva a tots d’estar en la merda. A aquesta zona hi ha un sentiment més de gratitud envers l’amo que de confrontació.
-També passa que l’esquerra a nivell de partit i d’institucions està en mans de gent amb molts estudis, carreres liberals i funcionarials i amb poc de contacte amb el món del treball no qualificat o manual. Tu com encaixes les prèdiques d’eixa esquerra estudiada i, sovint, benestant?
-La classe obrera sempre tenim aquesta sensació d’abandonament. Ara, com a mínim, s’han apujat sous i s’està parlant de reduir la jornada laboral. Però impera molt allò que va treballar tan bé la Naiara Puertas, que deia “almenys tens treball”. Com que tenim una taxa d’atur bastant elevada es prioritza l’ocupació sense valorar res més. A nivell de polítiques públiques, jo què sé, a mi me pareix molt bé que faces un carril bici, però si jo no guanye prou diners per a pagar el lloguer, el puto carril bici te’l pots ficar pel cul. Jo necessite cobrar bé, tindre diners i no deixar-me la salut en una faena durant un terç de la meua vida.
-Els mercats laborals competeixen entre ells i Europa ho té fotut davant de països amb sous molt baixos on el cost de producció és menor. Per això ens arrastrem davant de les empreses i tots els polítics juguen a la grandiloqüència de crear llocs de treball. Ací a Onda ha passat amb la instal·lació d’un centre logístic d’Amazon, com va eixe tema?
-Jo ja conec tres o quatre xiques que han treballat allà i que no tornaran mai més en la seua vida. Molt de bon rotllo, molt de deixar-te que lliures el dia del teu aniversari, molt de detallet per al Dia de la Dona, però 20.000 passos diaris i una maror estranya. Es veu que la gent té un nivell d’alienament que fins i tot escriu missatges tipus “no et fies de mengano” o “ves amb compte amb sotano” de manera anònima a les prestatgeries més inaccessibles. Agafen un retolador i marquen una capsa amb missatges així. És un ambient delator estrany i una atmosfera de camp de concentració.
De totes maneres, també s’ha d’entendre l’actual model econòmic a Espanya des de la inferioritat de Madrid. Com que és una capital artificial i mai no havia tingut res, s’ha deixat que a poc a poc anara desmuntant les comarques on sí hi havia sectors potents. Si Madrid haguera tingut tèxtil no se l’haurien carregat, si Madrid haguera tingut mines no les haurien tancades... És tot un desballestament de la perifèria perquè a Madrid li la sua i, fins i tot, li va bé que siga així.
-Com expliques Castelló a una persona de fora?
Si eixa persona és catalana tinc la resposta preparada: Castelló és com si fora Lleida però habitada per gent de Tarragona.
-Ara et diré el nom de cada comarca de la demarcació de Castelló i tu em dius la primera cosa que et vinga al cap. Comencem amb Els Ports.
-L’Aplec.
-Baix Maestrat.
-Peníscola.
-Alt Maestrat.
-Pobles menudets molt xulos que jo crec que s’han fet tots pensant en el turisme.
-L’Alcalatén.
-Fàbriques i muntanyes.
-L’Alt Millars.
-Fatxes i alcoholisme.
-L’Alt Palància.
-Més espanyols que els propis espanyols.
-La Plana Alta.
-La menys lletja de les dues planes.
-La Plana Baixa.
-La més lletja de les dues planes.