La silueta amb què es presenta al món s’assimila a una proa de vaixell, esmolada, que apunta cap al sud. La seua altitud, que assoleix els gairebé 2.900 metres —2.883, per a ser exactes— el fan visible a la distància. És el Montsent de Pallars, una mole d’aparença paquidèrmica, amb un enorme llom herbós que s’estira cap al Tossalet de la Coma i el Montorroio i que compensa els pendents acusadíssims d’alguna de les seues cares. Des del seu cim, la vista del Pirineu lleidatà i del Prepirineu pròxim, no cal dir-ho, és excepcional. Primer, però, cal guanyar-se-la a peu.
El Montsent de Pallars és una fita i un far per a la gent del lloc i per al turista avesat a la caminada muntanyenca. Aquesta piràmide majestuosa vigila un territori de valls profundes que acullen poblets petris, l’elegància del sobrietat del romànic que es manifest en esglesietes i ermites, i una xarxa de camins ancestrals. Aquest far altiu divideix les valls de la Noguera Pallaresa i del Flamisell, que són la cara i la creu de dues realitats, lumínicament parlant, oposades. Si les terres de Sort, Rialp i del conjunt de la vall d’Àssua són banyades per una llum solar incontestable, la Vall Fosca —per on flueix el Flamisell— és, com el seu nom indica, un espai ombrívol, hermètic, de vegetació abundant i d’un aïllament secular.
En les ratlles que segueixen, podríem invitar-vos a pujar al Montsent de Pallars, però si no sou de cama forta, us serà més de profit descobrir-ne els voltants.
La Vall Fosca, bressol de l’electricitat
L’escriptor pallarenc Pep Coll va descriure a la novel·la El segle de la Llum el procés de transformació econòmica i social que va patir aquesta la Vall Fosca, quan desembarcà la legió de treballadors, peons, enginyers —molts d’ells estrangers— i maquinària pesant per a la construcció de la presa de Capdella el 1913. El projecte pioner a Catalunya, que va ser ideat pel fill de Sort, el polític, periodista i empresari Emili Riu, va emplear 4.000 obrers arribats d’Andalusia, Aragó, Múrcia i de les comarques veïnes, que poblaren una vall habitada per aquell temps per 1.400 persones. Riu, creador de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, tingué una competència ferotge en matèria de generació elèctrica, l’enginyer nord-americà Frederic S. Pearson, el qual fundà el 1911 l’empresa Barcelona Traction, Light and Power i la seua filial Riegos y Fuerza del Ebro, més coneguts com La Canadenca. Tots dos lluitaren per obrir el camí de l’electrificació a Catalunya. Finalment, Riu aconseguí ser-ne el pioner, obrint el camí de l’electrificació a Catalunya.
Aquesta obra titànica, a més de 2.000 metres d’altitud, consistia a connectar per sota terra 15 estanys —a la Vall Fosca, un autèntic paradís aquàtic, se’n compten una trentena— i portar l’aigua fins la cambra d’aigua. Des d’ací, un salt vertical de 840 metres —durant molts anys, el salt més important d’Europa— era aprofitat per a generar l’electricitat a la central hidroelèctrica, la qual l’enviava fins a Barcelona. L’obra va realitzar-se en un temps rècord de 23 mesos. Un dada significativa d’aquest procés accelerat de construcció va ser l’obertura a pic i pala en 90 dies dels 40 quilòmetres de carretera que remunta la vall fins la seua capçalera.
Si recuperem l’article publicat a La Vanguardia el 12 de febrer de 1914, on es feia ressò de la inauguració de la central i de la seua prodigiosa aportació, entendrem la fascinació per aquesta avenç tecnològic que encetava el segle de la llum: “La energía así producida será transportada a tensión de 80.000 voltios, siendo la primera vez que se utiliza en España este elevado tipo de tensión para el transporte de una fuerza tan considerable”. [...] “redes de distribución que abarcan una longitud de 500 kilómetros desde un relieve pirenaico al Llano de la Boqueria”.
Des del 1998, el Museu Hidroelèctric de Capdella preserva el patrimoni hidroelèctric de la Vall Fosca i la memòria d’aquell fenomen que va capgirar el curs d’aquesta vall pirinenca.
A 8 quilòmetres de la Torre de Capdella, al cap de la vall, hi ha la presa de Sallente, que un telefèric comunica amb l’estany Gento, a 2.150 m d’altitud. Sobtarà al visitant les dimensions d’aquest elevador que salva 450 metres en poc menys d’un quart d’hora i que va obrir-se al turisme el 1989. Abans havia estat utilitzat per a la construcció de la central reversible de Sallente, i pot arribar a carregar fins a 25.000 quilos. Sembla que va arribar a transportar un camió carregat de formigó.
A l’estany Gento, una de les portes d’entrada del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, trobareu el centre d’informació d’aquest espai natural, amb una exposició permanent sobre el món de l’aigua en aquest context i un seguit de suggeriments per a descobrir la zona. Una excursió còmoda i apta per a tots els públics és seguir l’anomenat camí del Carrilet, completament pla i a una altitud de 2.140 metres. El carrilet va ser construït el 1911 per a transportar materials per a la construcció cambra d’aigües de la central de Capdella.
Aquest camí recorre la falda del far que ens ocupa, el Montsent de Pallars, fins a entroncar amb l’estètica pista que, com una balconada excepcional, sobrevola la vall de la Noguera Pallaresa, sempre per sobre de la cota dels 2.000 metres. Esquiva l’estació d’esquí de Llessui, abandonada, i abans de connectar amb la d’Espot, ofereix una panoràmica inigualable sobre la vall d’Àssua i al fons, la Torreta de l’Orri (2.39 m).
El qüestionable negoci de l’esquí
Al voltant del Montsent de Pallars, la neu ha atret en les darreres dècades inversors a la recerca del negoci estacional que, amb els efectes del canvi climàtic i la competència d’altres estacions d’esquí properes, han acabat fracassant. Llessui va ser-ne pionera, inaugurada el 1967. Probablement va ser pensada per a una clientela benestant, burgesa, bàsicament barcelonina, però aquesta hi arribà en comptagotes perquè tenia més a l’abast l’estació de la Molina, a la Cerdanya, que el remot Pallars. El seu artífex, Alfons Segalàs, era un esquiador local, fill de Llavorsí, que va estar vinculat tota la seua vida al món de l’esquí, fins i tot encapçalant la selecció estatal que participà en els Jocs Olímpics d’Oslo (1952).
Llessui va sobreviure durant dues dècades, fins al seu tancament el 1987, que coincidí amb l’obertura de la seua veïna Port-Ainé, adquirida posteriorment pel grup Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, propietari també de les estacions de la Molina i Vall de Núria.
La petjada de Martinsa Fadesa
Enfront del Montsent de Pallars, al vessant oposat de la Vall Fosca, un altre projecte infructuós amenaçà la zona: fou un intent d’aprofitar les excel·lents potencialitats que presenten les seues muntanyes i les condicions d’innivació que la fan idònia per a l’esquí. El grup immobiliari Martinsa Fadesa va invertir en un projecte faraònic que havia de convertir-se en un macrocomplex de muntanya on fer salut i esport els 365 dies de l’any. Eren èpoques de vaques grasses i de somnis especulatius. Manava el negoci immobiliari. El 2007 ja s’havien instal·lat les pilones per als remuntadors de la futura estació d’esquí Vallfosca-Interllacs que més endavant podria connectar amb l’estació de Boí-Taüll. Per aquell temps s’hi havien construït, també, les bases d’un telecadira de tres quilòmetres de longitud; s’havien obert rases per a les conduccions d’aigua que permeten la producció de neu artificial i s’havia començat a construir el complex residencial i un camp de golf.
No obstant, quan la crisi immobiliària del 2008 va esclatar, aquesta va dur Martinsa Fadesa al concurs de creditors més gran que mai s’havia vist a l’estat espanyol fins la data. Tot quedà paralitzat. A la muntanya i al poble d’Espui són, encara avui, visibles les restes del naufragi.
Més enllà d’aquest desastre, la vall mereix explorar-la amb lentitud. Al fil del Flamisell, recorreu-la mentre viatgeu mentalment al passat, quan la miríada de pobles eren units per camins de muntanya. Al poble que fa de porta d’entrada d’aquesta vall, Senterada, la fonda Casa Leonardo conserva la seua botiga històrica i que garanteix a qui la visita un retorn a temps pretèrits.
En l’actualitat, la Vall Fosca ha esdevingut una marca turística, amb el Montsent de Pallars com a cim emblemàtic.
No cal perdre-ho de vista.
La Noguera Pallaresa, tot aventura
Com dèiem a l’inici d’aquest article, el Montsent de Pallars vigila, també, la vall de la Noguera Pallaresa. Aquest riu atreu cada estiu legions de visitants a la recerca d’emocions aquàtiques: caiacs i ràftings es deixen portar pels corrents impetuosos del riu pirinenc en un fragor que barreja el so de les aigües amb la cridòria histèrica de la clientela. Llavorsí, Rialp i Sort en són les capitals.
Sortosament, la tranquil·litat regna, encara, a la vall d’Àssua, que s’estén des del Montsent de Pallars. Es tracta d’un petit paradís saltat de pobles penjats — Altron, Sorre, Sauri, Bernui, Llessui, Escàs, Caregue, Surp, Rodés, Altron...—, que han conformat els escenaris d’algunes de les produccions imprescindibles de la literatura catalana contemporània. Retorneu als paisatges literaris que Jaume Cabré va construir a Les veus del Pamano, o els de Maria Barbal, a Pedra de tartera, País íntim i Mel i metzines.
Circumval·lant, o gairebé, el Montsent
Si ens situem a la Vall Fosca, la manera més estètica, panoràmica i solitària de descobrir les faldes del Montsent de Pallars en cotxe serà agafar la carretera que, des de la Pobleta de Bellveí, abandona la Vall Fosca per una zona elevada que depara una de les solucions visuals més agraïdes. Es tracta de l’estany de Montcortès, situat al centre d’una petita conca d’un verd intens i preludi d’alguns poblets encantadors, com Montcortès, Bretui o Peramea, el qual conserva amb naturalitat l’aire medieval.
Ens hem allunyat sensiblement del cim; l’única manera de rodejar-lo per la seua base serà emprar la pista apta per a vehicles 4x4 que ascendeix des del poble d’Espui fins al coll del Triador (2.170 m). Aquest pas separa el Montsent de Pallars del tossal de Pamano, i comunica la Vall Fosca amb la de la Noguera Pallaresa. La pista recorre la falda del Montsent, paral·lela a la seua carena que enllaça amb el cim del Montorroio (2.862 m), per a connectar amb l’estació d’Espot Esquí. Al llarg d’aquesta quinzena de quilòmetres, entre eternes pastures i sempre per sobre dels 2.000 metres d’altitud, es desplega la majestuositat de l’alta muntanya pallaresa.
Lluny de l’atrafegada vida turística que es dona a les aigües de la Noguera Pallaresa, o bé a les principals portes d’entrada del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, com Espot, les veus del Pamano segueixen ressonant entre valls, pastures i pobles de muntanya. I tot, sota la vigilància impertorbable del Montsent de Pallars.