Ençà i enllà

«El barri de Sant Jaume és el nostre país»

Els enderrocs que l’Ajuntament de Perpinyà executa a Sant Jaume han encès l’ànim dels gitanos que hi viuen, que ho interpreten com una mesura de pressió per fer-los-en fora. Amb els seus testimonis i les fotografies de Pierre Parcé —fetes el 1992 i ara— retratem l’evolució del raval de Perpinyà on el català és més viu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Nosaltres, els gitanos, no tenim pas cap país però sem un poble unit. Per nosaltres, això, aquest barri de Sant Jaume, és un país. El gitano, el català, s’estima això i aguaita si venen a fer-nos fora. Si els paios venen a destruir les nostres cases els despatxarem, perquè sempre sem tot un poble. Els paios es pensaven que els gitanos eren fuleros, que ens podrien fer marxar. Però no”. Són paraules d’en Refert, un gitano del barri de Sant Jaume de Perpinyà molt preocupat per les maniobres d’enderrocs que l’ajuntament va endegar fa uns anys i ha intensificat en els últims mesos.

El barri de Sant Jaume del Puig és a tocar del rovell de l’ou de Perpinyà, entre la zona més cèntrica de la capital rossellonesa i el Palau dels Reis de Mallorca. Antigament quedava fora del recinte de les muralles i incloïa el call jueu de la ciutat. A finals del XVIII i començament del XIX, molts gitanos provinents de Catalunya —sobretot de Barcelona i Figueres— entren a l’Estat francès, molt possiblement per fugir de la pressió que exercia l’Estat espanyol perquè s’assimilessin i deixessin els seus costums, tant lingüístics com culturals (forma de vestir, nomadisme, etc.). Molts van fer cap a Perpinyà i es van anar assentant al barri de Sant Jaume durant el segle XIX. Els cognoms més comuns aquí des de fa cent anys són Batista/Baptiste, Bohigas/Bouigues, Berenguer, Cortés, Cargol, Ferrer, Gil, Gispert, Pubill, Patrach, Soler, Reyes, Vidal, Vila i Ximenes/Ximenis/Chimenis.

Actuacions posteriors a un enderrocament a la plaça del Puig // PIERRE PARCÉ

Actualment, segons diuen, són uns 3.500 gitanos. Al barri també s’hi han instal·lat molts magribins arribats en els anys noranta. Això va provocar el 2005 greus enfrontaments entre les dues comunitats que van acabar amb dos morts.

Els gitanos de Sant Jaume conserven el català com a patrimoni ètnic i un percentatge molt gran el transmet a les generacions més joves.

Arquitectònicament, el barri presenta una estranya combinació de carrers estrets amb cases pintades de tots colors, llençols estesos i finestres tancades amb carrers costeruts amb nius de brutícia i bigues de ferro que apuntalen la separació entre les cases; places antigues, amb bullici de xiquets que juguen i criden, contrasten amb places noves, dures, de ciment pertot, silencioses i fredes, nascudes fa no res de l’enderroc de tota una illa de cases per iniciativa de l’ajuntament.

Un gitano de cinquanta anys que no vol donar el nom ni es deixa fotografiar explica que els enderrocs estan exhaurint la paciència dels gitanos: “Fa pocs mesos, aquí, a la plaça del Puig van començar a tombar cases i al final els gitanos es van posar al mig i van dir prou. I tot s’ha quedat a mitges. Estem en guerra amb l’ajuntament, amb el prefecte i amb l’Estat”.

El barri de Sant Jaume en l'actualitat // PIERRE PARCÉ  

La plaça del Puig és la més oberta del barri, el lloc on els vells van a fer la xarrada, els petits juguen prop de les seves mares i els joves fan grupets per fumar, parlar i riure. A un extrem de la plaça, mitja illa de cases està enderrocada. De l’altra banda continua en peu, buida. Perquè no s’esfondre, l’han estintolat amb enormes bigues de ferro.

El gitano de cinquanta anys s’ho mira i continua: “Els paios de l’ajuntament diuen que faran alguna cosa però fa uns deu anys que estan tombant cases i no fan res. No han aixecat ni una casa nova. No sabem si ens volen fer fora d’aquí”. Al davant de la casa mig enderrocada, recolzat al llindar de la porta d’un comerç, hi ha en Patana. El seu pare viu al pis de dalt i als baixos tenen botiga d’alimentació. Al davant, on hi havia les cases, ha nascut una altra plaça dura. “Jo visc més avall, aquí a prop, amb la meua dona i els meus tres fills. Ara jo tinc una casa, però si van trencant les cases i fan placetes així, on ens ficarem d’aquí a deu o quinze anys?”.

Està convençut que volen anar enderrocant illes de cases per fer-los-en fora: “Primer van prometre que farien això i allò, però no, no fan pas res. Els que venen a enderrocar no ens diuen pas res. Venen els paios de la Mairie, com diem aquí [l’ajuntament]; els paios que s’ocupen del quartier [barri] i diuen que aquesta casa està a punt de caure. Posen unes tanques aquí i marquen els carrers perquè no passin per allà. Fan por, perquè tothom pateix que les cases no caiguin de sobte. I un altre dia apareixen i diuen ‘anem a enderrocar aquestes cases’”.

La Cati Ximenes recorre amunt i avall el barri de Sant Jaume amb un somriure amable. Passa per sota d’una estructura de ferro que apuntala dues cases al carrer dels Mercaders. “Ens volen fer fora. Això segur. Esperen que la vida sigui impossible i que marxem a poc a poc”.

Al carrer Bertrand, dos amics amb jupes de cuir volen dir-hi la seva sobre el que estan passant al barri. No donen els noms sinó els cognoms: Cargol, un, i Refert, l’altre. Cargol denuncia que l’ajuntament l’ha sorprès, sobretot, per “l’arrogància que han demostrat, la manera com ens estan tractant”.

Imatge del carrer Anglada (barri de Sant Jaume), el 1992 // PIERRE PARCÉ
La mateixa perspectiva del Carrer Anglada, 26 anys després, el 2018. En tots dos casos, la model és la filla del fotògraf Pierre Parcé // PIERRE PARCÉ 

Cargol té una teoria sobre les raons per les quals l’ajuntament pressiona els habitants de Sant Jaume: “Ens volen fer fora d’aquí perquè el centre de la vila ha d’arribar fins aquí i hi ha empreses que s’hi han instal·lat; hi ha patrons amb diners i hi ha multinacionals”.

Durant molt temps, els gitanos van tenir bones relacions amb l’ajuntament, però ara la tensió va en augment. “Hem tingut alcaldes —recorda Cargol— amb els quals es podien tenir converses, com Jean-Paul Alduy o el seu pare, o els tres o quatre que els van succeir, que ens estimaven també. Però després van canviar i ara ens sentim un poc descuidats”.

Cargol encara és benèvol, perquè en el fons tem seriosament que l’estratègia municipals no sigui expulsar-los de Sant Jaume mentre els impedeix participar: “Aquí, en aquest barri, som 3.000 o 3.500 gitanos. No tenim pas la força que cal per defensar-nos. No la tenim perquè nosaltres aquí, a Perpinyà, no fem política. Per a nosaltres la política està prohibida”, assegura.

Cargol lamenta que no puguin fer política ni tinguen capital per defensar-se: “Ara tothom sap que l’important són les finances. On hi ha els sous és on hi ha els drets i és on hi ha la força. Els bancs tenen la raó davant la població i davant dels pobres. Pensi que l’ajuntament ho anirà allargant. I em pareix que arribarà un moment donat que no podrem...”.

Les últimes manifestacions en contra dels enderrocaments els han apujat la moral però Cargol és realista: “Ara pensem que hem fet una petita revolució, una manifestació per dir que no estem pas contents. Hi ha carrers del barri que es podrien recuperar. Però no s’han d’enderrocar tots. Aquest barri també és patrimoni. Nosaltres també som patrimoni. Com el volen enderrocar d’aquesta manera, nosaltres diguem no, perquè és un barri molt antic, molt guapo i no es pot trencar d’aquesta manera”.

Refert exigeix una negociació: “Si vens a casa meva per enderrocar-la, et diré que no. Si vens a casa meva per enderrocar-la però me’n dones una de nova, et diré que sí”.

El jove defensa que se’ls està tractant com si no fossin ciutadans francesos: “La França —diu Refert— és una gran cosa però no ens consideren francesos. Jo pensi que nosaltres som francesos també. Som nascuts aquí! Em demani per què venen, ens trenquen les cases i ens fan fora. No és pas normal”.

Les bigues de ferro que apuntalen cases són part del nou paisatge del barri de Sant Jaume // PIERRE PARCÉ

Refert insisteix en la necessitat que l’ajuntament expliqui quin és el projecte final, com volen que sigui el barri de Sant Jaume: “Si venen aquí i ens enderroquen les cases, hem de poder tenir on anar. Però si volen arrasar totes les coses que hi ha aquí i ens tanquen en un camp, això no ho volem pas. Perquè nosaltres votem a les municipals, a les eleccions franceses i a les europees”.

Als gitanos els fa por que l’ajuntament no s’entesti a continuar els enderrocaments sense diàleg: “Si els paios venen aquí a trencar-nos les cases, no sé pas què passarà. Nosaltres sem aquí i aquest barri és com una vil·la nostra. Aquest tall de terreny que hi ha gros aquí és el nostre país. És la nostra bandera gitana”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.