La tendència a deixar-se portar per l’especulació filològica a l’hora de desvelar el sentit primigeni d’un topònim és un acte habitual i difícilment reprimible: per tendència natural, hom pretendrà trobar-ne l’explicació establint una correspondència entre el nom i la fesomia del lloc, els seus colors, la climatologia, o teixint tantes altres relacions més o menys visibles amb la realitat que el circumda. La serra Montsec, a la qual dediquem aquest capítol, ha conformat un dels taulers de joc més discutits i disputats de la recerca etimològica. Hi ha qui, com Joan Coromines o el duet Alcover-Moll al seu diccionari Català, valencià, balear l’associen a Montem Siccu, muntanya seca. “S’explica —detalla Coromines— perquè són muntanyes seques relativament i de poca vegetació, en relació, evidentment, amb altres serres veïnes de vegetació molt més abundant.” Una teoria que ratificà, ara fa una quinzena d’anys, la llatinista Dolors Condom.
Per la seua banda, el catedràtic de Filologia de la Universitat de Lleida Xavier Terrado desbrossa una nova via: apunta que l’origen de Montsec podria ser Montem Saeptum, o muntanya tancada. L’explicació remet a l’abrupta orografia que alça una muralla infranquejable, percebuda tant de la Plana de Lleida com des de les terres interiors de la Conca Dellà, la Conca de Tremp o la vall de Barcedana.
En qualsevol cas, el que és innegable és que la serra del Montsec conforma un conjunt amb una marcada identitat geogràfica, d’aspecte violent, àrid, amb parets altíssimes i barrancs interminables. Aquest laberint calcari és el principal accident geogràfic del Prepirineu, amb els més de 40 quilòmetres de barrera natural. Per aquest motiu, va ser declarat el 1992 Espai Natural Protegit.
En ell s’ha concentrat la vida humana en nuclis minúsculs i inerts, penjats als vessants d’aquestes muntanyes. Alguns, com l’Alzina, Moror, Castellnou de Montsec o Beniure han sobreviscut al despoblament rural; Rúbies o Montfalcó, entre d’altres, no.
La serra del Montsec es desplega com una obra magna que abraça des de la vall de la Noguera Ribagorçana fins a la del Segre, amb el curs central de la Noguera Pallaresa. El Montsec és una trilogia que, d’est a oest, desplega les serres del Montsec de Rúbies, d’Ares i de l’Estall —a la Franja de Ponent—, amb els corresponents congostos: el Pas Nou, el congost de Terradets i el de Mont-rebei.
Entre parets i vessants escarpadíssims, històricament s’ha produït una presència religiosa aïllada, de retir intencionat, materialitzada en ermites i santuaris, alguns dels quals ocupen indrets remots d’una accessibilitat poc evident. L’ermita de Sant Salvador del Bosc és un dels exemples paradigmàtics: penjada a més de 1.200 metres d’altitud, enmig del vessant septentrional del Montsec de Rúbies, el seu accés recomanat per a l’esforçat peregrí es fa a través de l’anomentat camí de les cent corbes. El corriol, d’una estètica impecable, és dret i justifica el seu nom: escala, per mitjà d’un infinit ziga-zaga, la muralla. Al nostre pas, ixen algunes capelletes o oratoris, a mode de via crucis, que alberguen imatges religioses, com les de Sant Sebastià, Sant Francesc, Sant Cristòfol, Sant Jordi...
Una ermita d’accés més còmode i per aquesta raó més freqüentada és la de la Pertusa. Es tracta d’un temple d’estil romànic, restaurat i ubicat sobre un espadat esmolat, amb una perspectiva immillorable del congost de Mont-rebei, del pantà de Canelles i del Montsec de l’Estall. Una pista transitable des de Corçà us deixarà a pocs minuts a peu d’aquesta meravella local. La de la Pertusa dialoga, cara a cara, amb la de Santa Quitèria i Sant Bonifaci, a la banda oposada del pantà i a les faldes del Montsec de l’Estall. Aquesta, a l’igual que l’anterior, ocupa un espadat i llueix estil romànic.
Un far per a éssers voladors
El segon punt culminant d’aquest conjunt muntanyós és el cim de Santa Alís, al Montsec d’Ares. Amb els seus 1.675 m —un parell de metres menys que el Tossal de les Torretes, al Montsec de Rúbies—, ha esdevingut un far d’interior i espai de pelegrinatge d’éssers voladors. Al seu cim, ampli, indefinit, de vegetació escassa i de roca mare a flor de pell, es reuneixen setmanalment i quan les condicions eòliques els són favorables individus amb tendència a compartir el cel amb els rapinyaires d’ala ampla que poblen aquests paratges.
Cerquen en el vol silenciós sense motor, que aprofita corrents i tèrmiques, mantenir-se suspesos en l’aire, experimentant així l’estat de majestuosa ingravidesa del voltor local. En dies de meteorologia benevolent, doncs, al cel del Montsec d’Ares abunda una població multicolor de parapents i ales delta que comporta un increment de trànsit en la pista d’accés des d’Àger a aquest cim, fins al límit del col·lapse. Eviteu-la i, si vols ascendir al far que ens ocupa, feu-ho des del nord, partint de la comarca aragonesa de la Ribagorça, després d’aturar-vos al també freqüentadíssim congost de Mont-rebei, o bé del vessant del Pallars Jussà, tranquil i solitari, a través del camí asfaltat que parteix de la Guàrdia de Noguera i que és custodiat des de l’altura pel conjunt que conformen l’imponent castell de Mur i la col·legiata de Santa Maria.
Us advertim, però, que en el darrer tram de l’accés a Santa Alís des d’aquesta banda, concretament des de l’anomenat coll de la Fabregada, si bé es pot circular amb qualsevol vehicle, l’asfalt es troba en un estat molt deficient.
Un castell de frontera
Fem, però, marrada al castell de Mur. Quan Arnau Mir de Tost va aparèixer per aquestes terres, amb l’únic objectiu de conquerir-les i foragitar-ne els sarraïns, li calgué establir un punt de control militar. Tot això succeí cap al 1030. Al cim d’un turó que domina la Conca de Tremp, sobre el petit nucli de Collmorter i amb una perspectiva excepcional del congost de Terradets i dels Montsecs d’Ares i Rúbies, hi ha el castell de Mur, fundat per l’esmentat cavaller, i la col·legiata de Santa Maria. Tots dos conformen un conjunt monumental romànic contundent, que simbolitza el domini militar i espiritual d’un territori de frontera. Mur és això mateix: muralla, o límit de la conquesta cristiana.
El castell és una de les obres exemplars de l‘arquitectura militar del segle XI. Posseeix un mur perimetral perfectament restaurat que descriu una proa pronunciada. Una torre mestra, de proporcions enormes, ocupa el centre de la fortalesa.
A pocs metres, la col·legiata de Santa Maria de Mur, de mitjan segle XI, només conserva en estat acceptable l’església i el claustre. Les visites guiades i un accés per carretera relativament còmode us posaran fàcil la seua descoberta.
Àger mereix una visita
Dèiem línies amunt que al cim de Santa Alís més val arribar-hi per aquest vessant —el septentrional, solitari— del Montsec d’Ares. Feu-ho a última hora del dia, quan l’afluència dels amants del vol sense motor davalla i amb ells el puja-i-baixa constant de vehicles.
Tot continuant per la carretera que uneix el cim amb Àger, trobareu el Parc Astronòmic del Montsec. Cal que en reserveu una visita nocturna, perquè la contemplació del cel en aquesta latitud és una experiència ineludible. L’absència de contaminació atmosfèrica i lumínica va valdre al Montsec la declaració el 2013 de reserva i destinació turística Starlight, una certificació sorgida de la Conferència Internacional en Defensa de la Qualitat del Cel Nocturn i el Dret a Observar les Estrelles, que va celebrar-se el 2007 a l’Illa de la Palma. En el marc d’aquesta conferència, es va aprovar la Declaració Mundial en Defensa del Cel Nocturn i el Dret a Observar les Estrelles, la qual va ser signada per representants de la UNESCO, l’Organització Mundial de Turisme i la Unió Astronòmica Internacional, entre d’altres agències i organitzacions internacionals.
Segons la veu dels experts, el Montsec és un dels millors llocs del món per fer observació astronòmica i gaudir de la llum de les estrelles.
Uns quilòmetres més avall, hi ha Àger. El poble constitueix l’epicentre turístic del Montsec d’Ares i, amb tota seguretat, el poble més animat de la serra del Montsec. Els dies festius aplega una àmplia comunitat de voladors, escaladors, senderistes i turistes en general, entre els quals cal comptar l’omnipresent població ambulant en autocaravanes i els amants del mototurisme.
Si Àger constitueix una base excepcional per a descobrir la zona, amb un enllaç còmode i directe a Corçà, un dels accessos més interessants al congost de Mont-rebei i amb la citada ermita de la Pertusa com a avantsala d’aquest espectacle mineral, el seu nucli històric conté porcions d’història indefugibles. En temps de la conquesta cristiana, Arnau Mir de Tost construí el castell reglamentari i la canònica de Sant Pere. El conjunt monumental, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, es troba dins l’antic recinte emmurallat, ocupant la part alta del poble i proporcionant-li la imatge més cercada. Conté elements de diferents èpoques, des del romànic més sobri, que fa de contrapunt al gòtic present al claustre, construït amb pedra blanca, fins la portada renaixentista que comunica amb la sala capitular.
Pel que fa al castell, del qual resta poca cosa visible, s’han descobert traces d’un possible castrum romà. I no seria d’estranyar, perquè la presència romana a la zona queda ratificada per l’existència de la via empedrada que ascendeix el port d’Àger, des d’on resulta còmodament visitable.
El Pas Nou i la vall de Barcedana
Més enllà del Montsec d’Ares, podrem explorar el Montsec de Rúbies, no sense travessar abans el congost de Terradets, a través de la carretera C-13. La font de les Bagasses, una àrea de descans a la vora de la Noguera Pallaresa i ubicada a l’entrada del congost, permet contemplar aquestes parets que superen els 400 metres d’altura i que separen el Montsec d’Ares, a Ponent, del de Rúbies, a Llevant.
Continuem el viatge cap al nord. Al cap de tres quilòmetres, abandonem la carretera principal, saltem al marge esquerre del riu, ací embassat pel pantà de Terradets, i ens dirigim a Llimiana. Ascendim l’ampla vall de Barcedana per una carretera que connecta els pobles de Llimiana, Sant Martí de la Vall i Mata-solana amb Vilanova de Meià, aquest assentat al vessant sud de la muralla del Montsec de Rúbies. Al capdamunt, el coll de l’Hostal Roig anuncia un dels trams més angostos, claustrofòbics i únics de la serra del Montsec: la carretera s’estreta i se submergeix en l’anomenat Pas Nou, un cosmos mineral de difícil solució, on circulem presoners entre parets, aliens al pas del temps. Uns quilòmetres enllà, el paisatge s’obre i desplega de nou l’aspecte rural, plàcid, benevolent. Un últim revolt a 180 graus ens enfronta visualment a la Roca dels Arços, l’últim gran gest amb què ens acomiada aquesta serra.