L'altura garanteix al foraster viure l’experiència d’una climatologia inflexible, d’extrems, d’una constrastada inclemència, especialment els dies de vent, que són freqüents, quan la força eòlica corre violenta Ebre avall en direcció a la mar. El vent de dalt, com se’l coneix en aquesta terra, fa la vida difícil i ací, a 1.441 metres d’altitud i sense cap protecció natural, aconsegueix convertir l’ambient en una inqüestionable tortura. Som a Caro, penjats sobre una terra baixa, molt baixa, de desenllaç al·luvial en el darrer tram de vida de l’Ebre.
Als nostres peus, l’activitat agrícola ha aprofitat tradicionalment la fertilitat del terreny, reduint l’aparença d’aquest a una condició bipolar que fluctua entre el conreu de l’olivera al prelitoral i, més enllà, al delta, de l’arrossar.
L’elevació excepcional de la muntanya li ha atorgat una visibilitat inigualable. Hom la percebrà quan viatge de les darreres terres del País Valencià cap al nord, abans de creuar el riu Sénia. Des de l’autopista AP-7, apareix llunyana la muralla natural del massís del Port, de la qual discretament marcada per una antena de telecomunicacions emergeix la punta culminant del Mont Caro. Des del nord, la muntanya és menys visible, eclipsada per la serra de Cardó.
El filòleg Joan Coromines dedica a Caro una àmplia entrada al seu diccionari Onomasticon Cataloniae, on tracta amb diversos exemples del costum local la manera pròpia de designar-lo: “A la gent del país no l’he sentit mai anomenar altrament que karo, sense article: “a karo”. [...] Quant a mont Caro, és una expressió enterament artificial de geògrafs, cartògrafs i gent llunyana.” Igualment, no estalvia paraules per a especular amb una etimologia confusa i sense gaires mostres documentals, de la qual afirma, citant-se ell mateix, que “la muntanya més gran dels Ports de Tortosa és Caro, constituïda per una gran massa de penyals, ço que ens duria a identificar aquest nom amb el preromà carium, que a les muntanyes de Catalunya té la forma quer”.
Una ascensió interminable
Com cada far d’aquesta sèrie d’articles, us proposem aproximar-vos-hi i viure’l en pròpia pell. L’ascensió a Caro, si bé es presenta duríssima a peu o en bicicleta —trobareu en aquest port llarguíssim nombrosos ciclistes en pelgrinatge—, pot realitzar-se íntegrament en cotxe. Per a tal efecte, des de Tortosa, caldrà que us dirigiu a Roquetes. Tan sols travessar l’Ebre, aquest municipi conforma una continuïtat urbana amb la capital del Baix Ebre. Roquetes és el segon municipi més extens de la comarca, bona part del terme del qual enfila els pendents abruptes del massís del Port. La carretera que el travessa —la carretera dels Reguers— aviat dona la possibilitat de desviar-se cap al Port. Comença aleshores una ascensió de gairebé 23 quilòmetres que salva un desnivell de 1.427 metres, un dels més acusats de Catalunya, just per darrere de l’ascensió al Turó de l’Home, al massís del Montseny, amb 26 quilòmetres i 1.510 metres de desnivell.
La carretera del Port solca un primer tram rural, d’una llarga recta i d’oliverar rotund, fins l’anomenat barranc de Carreretes on l’asfalt inicia, sobtadament, la simfonia de revolts.
La carretera guanya altura amb agilitat i pendents acusats que fan patir els motors dels vehicles i les cames dels ciclistes. La perspectiva cobra majestuositat amb el pas dels quilòmetres: el paisatge va descobrint els seus encants, desplegant una combinació magistral del rocam d’aquesta muralla mineral i de plans successius dedicats meticulosament al monocultiu de l’oliva i de l’arròs.
Tan bon punt superada la font del Caragol i el mirador del mateix nom, una agulla de roca, esmolada, emergeix del no-res. Al seu cim, una cabra petrificada observa el pas del foraster. És el monument a la cabra hispànica (Capra pyrenaica), habitant d’aquestes muntanyes i a la qual l’escultor tortosí Rafel Cohí va dedicar-li aquesta presència de ciment armat. L’obra d’aquest tapisser autodidacta en el món de la pedra tallada reprodueix a tamany real un exemplar de 12 anys d’edat, amb una cornamenta que assoleix els 80 centímetres.
Un seguit de revolts tancats descriuen una ziga zaga que, tot serpentejant, escala un dels trams més complexos de la muralla. És el Caragol, que precedeix el pas anomenat justificadament del Portell, per ser una obertura entre roques que dona accés a les terres d’interior d’aquest massís. Abans de travessar-lo, si us atureu al mirador del Portell, podreu fer una última ullada al curs de l’Ebre, al seu delta, als extensos arrossars i a l’oliverar perpetu que una barreja de boirina i distància difumina en l’ambient.
Cronologia d’una colonització
Als peus de l’últim tram de l’ascensió, apareixen senyals de vida humana en forma de segona residència. Es tracta d’un assentament vacacional de xalets —alguns d’ells amb un inequívoc aire alpí— que han colonitzat la frondosa boscúria. Som al Mascar, a més de 1.000 metres d’altitud. Un parell de refugis excursionistes i un hostal restaurant acullen el visitant.
Al Mascar, a més, arrenca el camí de Caro. Aquesta veta d’asfalt de gairebé quatre quilòmetres de distància, estreta i aèria en la seua part superior, connecta amb el nostre objectiu. Les giragonses són terribles, la vegetació escassa, l’estrat mineral omnipresent. Al capdamunt de Caro, les corresponents instal·lacions de telecomunicacions ratifiquen la preeminència d’aquest cim com a far local. Entre antenes, una capella custodia una imatge de la Verge de la Cinta, patrona de Tortosa, instal·lada ací des del 1955, quan la Unió Excursionista de Tortosa va decidir retre-li homenatge. Quatre anys més tard, es construiria a la vora una primera antena de televisió que, amb el pas del temps i l’evolució tecnològica de les telecomunicacions, es veuria acompanyada de nous artefactes.
Un mirador suspès en el buit constitueix la màxima atracció per al turista i justifica el via crucis fins aquesta altura. Aquest espai de contemplació, inaugurat el 2016, proporciona gratuïtament una lliçó de geografia local: el pla de la Galera, la serra del Montsià, les serres de Cardó i Tivissa, la punta del Fangar a l’hemidelta esquerre de l’Ebre... i, esclar, l’Ebre.
Roquetes, Tortosa et alii
Desfem el camí fins a Roquetes. La proximitat de Tortosa, amb la seua transcendència històrica i la quantitat ingent de patrimoni, tendeix a eclipsar les poblacions properes. Roquetes, no obstant, posseeix alguns elements d’importància per al relat d’aquesta comarca. D’entrada, haureu de saber que se segregà de Tortosa el 1850 i tres dècades més tard Alfons XII li concedí el títol de ciutat.
Si algun element va canviar el curs de la població, aquest va ser el Canal de la Dreta de l’Ebre. La infraestructura hidràulica, construïda a mitjan segle XIX per la Real Compañía de Canalización y Riegos del Ebro, va ser la culminació de segles de projectes i somnis. Sembla que hi hagué una proposta primitiva de canal de reg que remunta al 1381, sense que arribara a materialitzar-se. Posteriorment, l’any 1441 una sequera extrema va fer perdre la collita, fet que afavorí la construcció de séquies i canals.
El Canal de la Dreta de l’Ebre té el seu quilòmetre zero a l’assut de Xerta. Caldrà que feu l’esforç d’atansar-vos-hi: la perspectiva arran d’aigua de l’obra i del riu és majestuosa. De l’assut, que s’especula que és hereva d’una primera resclosa romana, naixen els canals de la Dreta i l’Esquerra de l’Ebre —aquest travessa subterràniament Tortosa durant gairebé un parell de quilòmetres—. Sobre el marge dret de l’assut i dins el terme de Xerta, hi ha un antic molí fariner, posteriorment convertit en estació hidroelèctrica. El casalot, d’època renaixentista, fou construït per la ciutat de Tortosa l’any 1575 i representa una de les poques construccions industrials renaixentistes conservades a Catalunya.
Tornem, però, a Roquetes. El canal de la Dreta de l’Ebre travessa els afores del poble, de la mateixa manera que ho fa la Via Verda del Baix Ebre. L’antiga infraestructura ferroviària, convertida en eix per a cicloturistes i caminants, davalla des de les terres interiors d’Aragó, d’Alcanyís enllà, proporcionant a qui la transita una panoràmica inigualable de la Terra Alta, la muralla septentrional del massís del Port i el riu Ebre. L’esmentat ferrocarril, les obres del qual varen iniciar-se el 23 d’octubre del 1882 quan el rei Alfons XII va col·locar-ne la primera pedra, tenia com a objectiu comunicar la vall de l’Ebre i el Baix Aragó amb el gran port de mercaderies que havia de construir-se a Sant Carles de la Ràpita. El tren arribà a Tortosa el 1941, després de moltes dificultats. Seguidament s’inicià la preparació dels terrenys per a construir el tram entre la capital del Baix Ebre i Sant Carles de la Ràpita, que ja no veuria la llum. El 1973, l’ensorrament d’un túnel prop de l’estació de Prat de Comte va donar l’estocada definitiva a aquesta línia que tan sols va funcionar 32 anys.
Una incursió a les oliveres mil·lenàries
Des del mirador de Caro, la imatge del pla de la Galera apareix difusa, global. Una perspectiva insuficient d’aquest espai d’una bellesa sublim, quan la llum del capvespre il·lumina el mar ordenat d’oliveres. Millor serà perdre altura i contemplar-lo des de la balconada que conforma el poble del Mas de Barberans, situat a la falda del massís del Port.
Circulem per la xarxa interminable de camins rurals que travessen el pla. El murs i marges de pedra seca estructuren aquest territori de camps pulcres, raspallats, on l’alineació de les oliveres, de soca ampla i fulla platejada, adopta aires remotament marcials. Per camins absolutament transitables i sense gaires complicacions, arribeu al terme municipal d’Ulldecona, on hi ha inventariades gairebé 1.400 oliveres mil·lenàries, dada que fa d’aquesta població el municipi amb el major nombre d’oliveres mil·lenàries del món. Encara que hi ha alguns exemplars a les zones planes, la gran majoria se situen als vessants de les serres de Montsià i Godall. A l’Arion, prop del nucli de la Miliana, hi ha una de les majors concentracions d’aquestes oliveres, amb 35 que es concentren en poc més d’una hectàrea.
Entre totes elles, destaca la Joia de la Corona: la Farga de l’Arion. És l’olivera més gran de Catalunya, la qual, segons la datació proposada per la Universitat Politècnica de Madrid, va ser plantada el 314 dC. Amb els seus 1.710 anys, és l’olivera més antiga del món. Imaginar que ha estat espectadora dels principals episodis de la història, des de l’Antiguitat tardoromana fins als nostres dies, suscita automàticament un respecte absolut. El visitant hauria d’acabar ací aquest recorregut. Si ho desitja podrà mirar amunt, al cim de Caro, però serà més recomanable deixar que la vista es perda per vetes i recargolament que dibuixa la soca d’aquest arbre monumental.