Pocs deuen ser els habitants de Girona, Banyoles o Besalú, a banda de la constel·lació de pobles que els envolten, que no hagen sentit curiositat per ascendir als dos cims més emblemàtics d’aquesta contornada. L’un com l’altre garanteixen una panoràmica fenomenal i una experiència aèria certament exposada al buit. El Mont i Rocacorba són talaies elevadíssimes que permeten sobrevolar visualment una geografia rural, harmoniosa i dolça. Han esdevingut tots dos fars d’interior, visibles des de la llunyania.
El Mont i Rocacorba, aparellats, emmarquen una geografia que, administrativament, comparteixen les comarques del Pla de l’Estany i l’Alta Garrotxa. Es tracta d’un espai de vegetació abundant, de morfologia abrupta i de contrastada solitud. Fora d’aquest marc, pel nord, es despleguen els dominis intrigants del puig del Bassegoda. Pel sud, des de Rocacorba, s’estén la vall de Llémena, amable, frondosa, amb un romànic local interessantíssim.
Als peus d’ambdós fars se situen pobles ineludibles: al Mont, li correspon Besalú; a Rocacorba, Banyoles.
Besalú, una realitat medieval
Besalú s’assenta sobre la riba esquerra del Fluvià. Tot i que el seu accés actual es realitza des de la carretera, és absolutament recomanable penetrar-hi a través del pont medieval i el carrer del Pont Vell.
La vila ha estat promocionada per la presència d’una important comunitat jueva a l’Edat Mitjana, que va habitar el barri pròxim al riu durant més de cinc segles. Passegeu-vos pels carrers i places de l’entramat medieval, com els del Pont Vell, del Comte Tallaferro, del Portalet i la plaça dels Jueus, on es trobava l’antiga sinagoga i l’entrada al micvé, el bany jueu de purificació, un dels pocs del segle XII que es conserven i descobert l’any 1964. El 2013 el conjunt de la sinagoga va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Continueu perdent-vos pel passat local i el seu romànic petrificat en els temples dedicats a Santa Maria i a Sant Vicenç, aturant-vos als comerços del carrer Major, amb clara orientació turística i, sobretot, contemplant des de la platja del Fluvià la singularitat del pont, angular, construït sobre una estructura de vuit arcs i amb una porta d’entrada a la vila fortificada. Per ací sembla que passava el camí Ral que, des de Girona, menava a Sant Esteve d’en Bas, travessant Banyoles, Besalú i Castellfollit de la Roca. La part més antiga de la passera, aquella més pròxima a la població, data del segle XI, o almenys és des de la segona meitat d’aquella centúria que ens n’han arribat les primeres notícies. En l’actualitat, és indubtablement l’element més icònic i fotografiat de Besalú, i un dels highlights del turisme a la Garrotxa.
El Mont...
Hem volgut batejar amb el nom de fars d’interior aquelles muntanyes que mantenen amb els fars pròpiament dits —els marítims— estretes correspondències: tots dos ocupen llocs remots, uns finisterrae evidents, ja siga en frontera amb la mar o elevats cap al cel. Tots dos, també, reclamen un exercici d’ascesi. Hom s’aproxima amb discreció i un esperat respecte a aquests entorns històricament aïllats que enfronten l’individu al seu propi ésser i al silenci ambiental. En el cas dels fars d’interior, l’esforç de l’ascensió serà un potenciador dels sentiments.
Al capdamunt del Mont, es troba el santuari marià que allotja la Mare de Déu del Mont, considerada la patrona de l’Empordà i del Bisbat de Girona. Assolir a peu el cim és una tasca penosa, reservada a l’individu de cama forta, ja que des de Besalú cal salvar més de 1.000 metres de desnivell. Va haver de fer-ho mossèn Cinto Verdaguer l’estiu de 1884, quan va decidir sojornar a l’hostatgeria del Mont per a avançar en el procés d’escriptura del poema Canigó. No hi ha dubte que la panoràmica des d’aquesta altura resulta excepcional i la sensació d’aïllament absoluta: el Pirineu oriental és a tocar i el Canigó se n’erigeix com el principal protagonista. “Veig el Canigó —escriu el poeta— cara a cara i faig amb ell algunes enraonades. Oh, dolça soledat!”. Verdaguer va aprofitar l’estada per a confegir alguns escrits més, com “La mort del rossinyol” i “A la Verge del Mont”.
Un segle més tard, s’inauguraria un monòlit en honor al poeta de Folgueroles i el 2008, un segon homenatge: una obra de l’escultor Joan Ferrés batejada “De Catalunya al seu poeta”. La figura de mossèn Cinto en coure presideix des de llavors aquestes muntanyes.
Per la seua banda, no sabem si Josep Pla va ascendir-hi. En qualsevol cas, sí que li dedicà unes paraules: “Quan hi arribeu la Natura ofereix una visió sorprenent, un arravatament musical d’una qualitat inapreciable”.
No hi ha dubte que, com a far local, ha estat la fita de múltiples pelegrinatges i un tràfec constant de devots vinguts dels pobles propers, fet que va comportar l’edificació d’una hostatgeria entre els segles XVII i XVIII. Pel que fa al santuari, va ser erigit en honor a la Mare de Déu del Mont, una talla gòtica del segle XIV treballada en alabastre policromat, extret de la pedrera de Segueró, que es troba situada al peu de la muntanya. El temple va ser construït entre els anys 1311 i 1318 per la comunitat benedictina del monestir de Sant Llorenç del Mont —actualment, de Sous, per ocupar el pla homònim—, ubicat uns tres quilòmetres abans de culminar l’ascensió. El monestir, romànic, remunta al segle X i custodià la imatge primigènia de la Verge fins el seu trasllat a l’església del Mont. Atureu-vos-hi —el trobareu a peu de carretera— i recorreu les seues ruïnes. El cenobi fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat. A principi del segle XIX, es bastí l’església parroquial de Sant Llorenç de Sous.
No us haureu de preocupar per l’accés al Mont, perquè el 1940 es va obrir per l’est, prop del poble de Cabanelles, una primera pista forestal que comunicava amb l’abadia benedictina, mentre que l’últim tram, des d’aquesta fins al cim, calia fer-lo a peu. La pista fou asfaltada el 1971, quan s’instal·là al cim de la muntanya una estació repetidora de televisió i ràdio. Són aquests artefactes de telecomunicació els quals fan visible —i inconfusible— la silueta d’aquesta muntanya des de la distància.
Pel que fa a l’accés des de Besalú, la pista de terra fou asfaltada el 1996. Totes dues són avui carreteres de muntanya estretes i eminentment panoràmiques. En alguns punts de la part superior, la sensació aèria sobre la cinglera i el vertigen corresponent estan assegurats.
Accedim, en aquesta ocasió, per la carretera del sud, que s’inicia a les portes de Besalú i que passa pel petit nucli de Beuda, el municipi del qual aglutina les entitats de població de Beuda, Lligordà, Palera i Segueró, que foren parròquies i pobles independents fins al 1845. Entre tots, superen per poc les 200 ànimes i presenten una excel·lent factura de romànic, amb mostres com el monestir del Sant Sepulcre de Palera.
Des de Beuda, la carretera es redueix a unes dimensions poc aconsellables per a la circulació poc experimentada. L’asfalt, estretíssim, s’enfila decididament fins entroncar amb la carretera, no gaire més ampla, que puja des del vessant de Cabanelles. Poc abans de la confluència, uns revolts exageradament tancats imposen màxima prudència.
Un cim i un estany
Saltem, ara, al Rocacorba. Aquest segon far s’ha convertit en punt de pelegrinatge del ciclisme internacional que, vingut dels quatre punts cardinals del planeta, ha fet de Girona la seua base d’operacions. No és estrany trobar esforçats amants del pedal escalar penosament la dura carretereta que parteix de la vora de l’estany de Banyoles. Des de la làmina d’aigua, el cim es percep imponent i aparentment inassolible. Des del capdamunt, per contra, obtindreu la perspectiva inversa, amb una acusada percepció del buit, ja que al cim mateix, una rampa d’enlairament de parapents s’interromp sobtadament, a gairebé 1.000 metres per sobre del terra, deixant volar la mirada. Als nostres peus, l’estany; al nord, el Mont i enllà, el Canigó i el cap de Creus; al sud, el Montseny; i a l’est, el massís de les Gavarres.
Allà dalt, també, en la superfície mínima del cim, hi ha, a l’igual que al Mont, instal·lacions de telecomunicació.
Un detall més manté aquesta analogia: poc abans del final de l’asfalt, apareix el santuari de la Mare de Déu de Rocacorba, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, que presenta l’aspecte de proa de vaixell al estar situat a sobre d’un penyal. Sembla que ocupa els espais de l’antic castell de Rocacorba, citat ja al 1065 en un document testamentari. Quatre segles més tard, entre els terratrèmols del 1427 i el del 1431 i la guerra civil catalana, el castell entrà en un procés de degradació irreversible. Fou aleshores quan va iniciar-se la seua reconversió en santuari marià, aprofitant fonaments, murs i altres restes de la fortalesa primitiva.
La presència actual del santuari data del segle XVIII —evolució d’una capella primigènia— i alberga una reproducció de la talla gòtica de la Mare de Déu de la Pera (s. XIV), mentre que l’original es conserva al Museu d’Art de Girona.
Pel que fa a les restes del castell, ben poca cosa visible queda: a la part occidental del penyal, tan sols la base d’una torre, un tram de muralla i un altre mur amb una obertura rectangular.
Adossada al temple, hi ha l’hostatgeria, també del XVIII, que gestionaven inicialment els ermitans que cuidaven el santuari.
Un final lacustre
Desfem la carretera. A uns cinc quilòmetres abans d’arribar a Banyoles, superem Pujarnol —que pertany al municipi de Porqueres—, amb l’església romànica de Sant Cebrià, esmentada el 1017, el cementiri i la casa senyorial de la Torre de Pujarnol. I, ara sí, desemboquem en la concavitat natural de l’estany de Banyoles. La presència lacustre dona el nom a una comarca —el Pla de l’Estany—, que paradoxalment de plana, no en té res. Vora la làmina d’aigua, la vida és animada: passejants de totes les edats i condicions, esportistes i terrasses li atorguen un cert vitalisme. Però són especialment les pesqueres, aquelles construccions pròximes als palafits construïdes a cavall dels segles XIX i XX, les que conformen el caràcter singular del lloc. Sense cap mena de dubte, cloure aquest article a la vora de l’estany és una bona proposta. No obstant, l’escrit quedaria orfè d’alguns atractius locals: no deixeu de visitar la plaça Major, medieval —documentada a finals del segle XIII—, igualment animada i porxada amb 37 arcs, els edificis més antics de la qual són d’estil gòtic. En un extrem d’aquesta, discretament s’erigeix l’escultura Catalan Power, de l’escultor valencià Andreu Alfaro.
La plaça fa, des de la nit dels temps, funció de mercadal. Només cal que us hi atanseu el dimecres per viure la colorida agitació del mercat setmanal.
