Salou, Salauris. Topònim de controvertida interpretació i d’origen remot, que apareix a l’Ora Maritima d'Aviè, escrit en vers al segle IV aC i indispensable per les dades que proporciona sobre la península Ibèrica. Sembla que l’insigne poeta es basà en textos anteriors, com apunta a l’inici de l’obra, probablement del segle VI a C. Joan Coromines s’hi submergeix i no deixa de citar-lo, en tractar l’origen del topònim Salou. Això sí, hi passa amb la delicadesa que requereix especular amb l’antiguitat: “Sobre l’etimologia remota d’aquest nom Salauris, sens dubte ibèric —terreny tenebrós per a tot lingüista—, em limitaré a una conjectura incerta i sota grans reserves. [...] El significat de conjunt del suposat compost salir-laur endevinem que podria ser el que 'té valor de quatre', çò que correspondria a la distància de quatre milles romanes que és el que aproximadament hi ha entre Tarraco i Salauris”.
No coneixem els punts de referència que va prendre Coromines per a establir aquestes quatre milles romanes que, en quilòmetres, són gairebé sis. Hem comprovat sobre cartografia digital i en línia recta aquesta distància des del centre de Tarragona: tindria com a punt final la platja de la Pineda de Vila-seca, una de les platges de sorra més reclamades pel turisme especialitzat en matèria de sol i platja i on curiosament es localitza la vil·la romana homònima i el seu excel·lent conjunt termal. Al seu emplaçament, durant la segona meitat del segle XIX, s'hi varen dur a terme prospeccions superficials, amb la intenció de trobar la Cal·lípolis de què parla Aviè a l'Ora maritima. Al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, podreu contemplar-ne el mosaic dels Peixos.
Deixem-ho ací, de moment. Haureu de saber que la de la Pineda és l'última platja amable abans del cap de Salou. Aquest marca un canvi en la geografia física i humana de la zona: enrere queda el port de Tarragona, ben visible des del mirador del far que presentem, amb la densitat atrafegada reglamentària d'un entorn d'activitat industrial. Al voltant del cap de Salou, es desplega un seguit de cales i platgetes de naturalesa rocosa que cal entendre com un interludi abans d'obrir-se a les extenses platges del sud fins al Delta de l'Ebre i les serres que les vigilen a poca distància, com la de Llaberia.
Un far necessari
Va ser l'any 1858 quan s'hi va construir. La seua presència és discreta, camuflada per una legió de pins i una mata vegetativa de notable densitat. Al seu voltant, han crescut xalets i altres fórmules residencials de l'estiueig i la distensió. El far de Salou no representa cap obra magna, ben al contrari: la seua estructura més aviat apaisada s'eleva tímidament —tan sols 11 metres, que compensa l'alçada del cap rocós—.
El far de Salou no havia d'existir, ja que la seua llum havia estat assignada, en un primer moment, al port de Tarragona. Sembla que la lentitud de les obres d'ampliació d'aquest darrer que per aquell moment s'estaven duent a terme i l'estudi acurat de la costa varen provocar un replantejament de la seua ubicació. Al cap de Salou, la llum tenia més abast i alhora serviria de senyal per a la recalada al port local.
La construcció, no obstant, no va ser fàcil. Sense camí d'accés —fins el 1934, la instal·lació no comptà amb un accès digne per terra—, els materials de construcció hagueren de ser transportats per mar i descarregats en alguna de les caletes que circumden el lloc.
L'extinció del cos de faroners, mitjançant la Llei 27/1992, de 24 de novembre, de ports de l'Estat i de la marina mercant, va comportar el final de la vida apartada, eremítica, del seu vigilant. Malgrat tot, el de Salou presenta un aspecte cuidat, amb una entrada decorada amb vegetació ornamental i amb evidents aires domèstics. I és que té la sort de ser habitat, encara avui. L'últim de la costa catalana. El seu faroner, però, ja no és una figura sedentària, sinó que es tracta d'un tècnic encarregat del manteniment dels fars que gestiona l'Autoritat Portuària de Tarragona.
Jaume I, el Cami de Costa i els Pilons
Des del far, us proposem una passejada panoràmica per atansar-vos al nucli urbà de Salou. Podreu plantejar-la com una experiència virtual o fer-ne tan sols trams, ja que la seua totalitat s'estén sobre una distància de 9 quilòmetres —només d'anada—. Des del far, doncs, preneu el batejat com Camí de Costa, un itinerari abalisat i arranjat que ressegueix aquest tram de litoral en direcció sud, cap al centre urbà, amb passarel·les de fusta i seccions del camí construïdes sobre el mar. Aquest itinerari turístic recupera l'essència dels antics camins de ronda, la finalitat principal dels quals era la pesca i la vigilància costanera per a perseguir el contraban.
Deixant enrere el cap de Salou, les diferents protuberàncies rocoses tornen la costa accidentada i paisatgísticament interessant. Al nostre pas, s'obren cales de significant bellesa, com la cala dels Crancs, de la Vinya i de la Font. Superada la platja Llarga, arribem a la cala dels Llenguadets. Al cap de Porroig, que la tanca, un parell de búnquers de la Guerra Civil recorden la fortificació republicana de la costa catalana contra l'ofensiva franquista.
Abans de concloure la caminada, la platja dels Capellans conserva les restes de l'antic llatzeret, construït el 1829 aprofitant part de l'estructura de l'antiga fortalesa, destinat a la pràctica de quarantenes de mariners i mercaderies. El Camí de Costa voreja el robust baluard que cau a pic sobre l'aigua. Sens dubte, aquest és el tram de camí més impressionant, ja que una passarel·la de fusta recorre la muralla arran d'aigua. Seguim avançant i en qüestió de minuts arribem a la platja dels Pilons i a la cala de les Ferreries. En el sortint que la separa de la platja de Llevant, hi ha una estàtua de bronze de Jaume I. La seua presència, justificadament, recorda l'expedició del monarca a la conquesta de Mallorca el setembre de 1229. D'aquest port natural, junt amb els de Cambrils i Tarragona, salparen 155 naus, una croada que sumà 1.500 cavallers i 15.000 peons.
Finalitzem aquest recorregut a l'inici de la platja de Llevant, al mirador dels Pilons. El lloc mereix viure'l reposadament amb les darreres llums del dia i contemplar la platja de Llevant, la principal de la població. El monument dels Pilons, situat al mirador mateix, dibuixa una esmolada silueta, obra de l'escultor i dissenyador industrial barceloní Antoni Rosselló Til, que remet a la vela d'una embarcació tradicional, una de tantes que amarraven en els pilons d'aquesta platja.
Un estueig amb aires modernistes
Seguim caminant al llarg del passeig Jaume I, que acompanya la platja de Llevant, aquesta llengua de sorra fina i clara que s'estén entre el mirador dels Pilons i el port esportiu. A primera línia, un seguit de mansions d'estil modernista no passen desapercebudes. Aquestes residències benestants, que daten del primer terç del segle XX, són el testimoni d'un turisme de platja distingit i certament elitista. Un estiueig que s'havia iniciat, però, dècades enrere, encara al segle XIX, amb la instal·lació de casetes de bany a les platges locals. Aquestes barraques donaven servei a un turisme amb finalitats relaxants i terapèutiques vingut principalment de Reus. Els conjunts de casetes competien entre ells, com fou el cas de la trentena de «barraques a la riba de la mar» que posseïa Josep Maria Duran i Pomerol. A aquest negoci iniciat el 1876, li apareixeria un any més tard la incòmoda competència de les casetes desmuntables del reusenc Josep Gebellí Ferrater. Al voltant d'aquestes arquitectures efímeres es desenvoluparen alguns negocis satèl·lit, com quisocos i botigues d’aiguardent.
Val a dir que si Salou, que llavors depenia de Vila-seca —se n'emancipà el 30 d'octubre de 1989—, concentrava una població mínima al voltant del seu port i dels edificis annexos —duana...—, la inauguració el 1887 del carrilet Reus-Salou drenà cap a la platja, a principis del segle XX, la població reusenca delerosa d'aigua salada i banys de sol.
Va ser llavors, durant el primer terç del segle XX, quan aparegueren, com havíem avançat línies amunt, luxoses mansions d'estiueig amb una acurada arquitectura modernista. El primer i més singular és el xalet Bonet, també conegut com Voramar, propietat de l’empresari tèxtil Cirac Bonet i Escarrer, fill de Picamoixons, amb casa a Reus, amant de l'excursionisme i assidu a la natació. Figura pionera a Salou i autor de la plantada de les primeres palmeres al passeig Jaume I. Després s'hi construïren, entre d'altres, Vil·la Enriqueta —que va fer funcions de comandància republicana durant la Guerra Civil—, el xalet Loperena, noucentista, o l'edifici Sol i Mar, el primer bloc d’apartaments turístics que es va fer a Salou. És d'estil modernista, tocat de solucions eclèctiques.
Tarragona-Salou, rivalitat portuària
Tarragona i Reus s'han mirat històricamrent de reüll, i els ports de Tarragona i Salou han estat escenaris d'aquesta rivalitat. Quan a finals del segle XV, per a sufragar les obres de construcció d'un nou dic al port de Tarragona es varen gravar impostos sobre els productes provinents del Camp de Tarragona, aquests es derivaren cap al port de Salou. El mateix succeí a finals del XVIII, amb l'empenta donada al port de Tarragona. Aleshores es considerà la construcció d'un canal navegable per al transport de mercaderies —i molt especialment l'aiguardent— entre Reus i el port de Salou, amb la finalitat primera i última, segons resa un document conservat a l'Arxiu Històric Comarcal de Reus, de "eximirnos de los impuestos pretendidos por la ciudad de Tarragona para la construcción de su puerto".
El 26 de novembre del 1805 es col·locava a Reus la primera pedra d'aquest projecte que mai veuria la llum. D'altra banda, les autoritats varen beneficiar el port de Tarragona i la capacitat d'acollir vaixells de gran tonatge, per mitjà de campanyes de desprestigi del port històric de Salou i de la construcció el 1830 de la carretera Reus-Tarragona. Tot i això, els esforços dels reusencs de mantenir Salou com el port de referència no defalliren, i el 1887 s'inaugurà el ferrocarril de via estreta que havia d'unir ambdues poblacions. No obstant, els poc més de 8 quilòmetres de trajecte es beneficiarien més del transport d'estieujants que de mercaderies, ja que la balança es decantaria definitivament en favor del port de Tarragona. Tot i això la línia Reus-Salou va fer una gran servei i es mantingué activa fins la dècada dels setanta del segle passat. L'últim tren circulà deu dies abans de la mort del dictador Franco.
Avui, la locomotora Prim, declarada Bé Cultural de Interès Nacional (BCIN), presideix la plaça del Carrilet, on es conserva també l'estació. A un parell de minuts a peu, hi trobareu la Torre Vella, o de Barenys, del segle XVI, amb funcions defensives i de guaita, quan la pirateria assetjava la costa, tant o més com actualment ho fa el turisme en aquest bocí de costa.