La llegenda explica que una tempesta va soprendre prop de la costa catalana l’expedició d’Hèrcules quan anava de missió a la recerca del velló d’Or. Dels nou vaixells, el darrer va ser trobat a recer del penya-segat de Montjuïc. Hèrcules decidí, doncs, fundar al cim de la muntanya, sobre aquest port de refugi, Barkeno. Cal escoltar Joan Coromines per trobar el sentit d’aquest topònim ibèric, que significa “fer vaixells”, o “drassana”. És així com la ciutat conserva un vincle concret i indestriable amb l’àmbit marítim, i manté en la seua identitat la presència discreta d’Hèrcules, amb petits gestos urbans de reconeixement. A Barcelona hi ha dues fonts dedicades al semideu: una es localitza a la confluència del carrer de Còrsega i el passeig de Sant Joan. Es tracta de la font ornamental més antiga de Barcelona, obra de Salvador Gurri, del 1797. I la segona, més recent —feta gairebé un segle més tard—, la signà Antoni Gaudí. Aquesta font havia d’ubicar-se als jardins de la torre que l’empresari Eusebi Güell tenia a Pedralbes. Gaudí va instal·lar-la en un indret amagat dels jardins de la residència, enmig d’un bosquet de bambús, fet que va comportar que durant anys l’obra passara desapercebuda, fins que va ser redescoberta el 1983 i restaurada el mateix any. Avui podreu contemplar-la als jardins del Palau Reial de Pedralbes.
Més enllà del fet llegendari
Ara bé, més enllà de la llegenda, el que és innegable és que Barcelona no només ha tingut un port, sinó dos: el primitiu i natural, als peus de Montjuïc, i un més recent i artificial, construït a les portes de la Bàrcino romana i que va connectar aquesta colònia augusta amb el tràfic marítim, comercial i militar.
No han mancat altres fondejadors i punts d’embarcament menors, alguns pròxims a la desembocadura del Llobregat. Si a l’àrea portuària de Montjuïc s’han trobat enormes sitges d’època ibèrica, al sud del Llobregat, troballes d’època romana fan pensar en fondejadors pròxims a les vil·les ubicades en les actuals terres de Gavà i Viladecans.
S’ha vessat molta tinta especulant sobre l’existència d’un port romà a la porta de la ciutat; no ens hi estendrem. En qualsevol cas, sí que se’n coneix l’existència en època altmedieval, amb les Drassanes Velles (segle XI) situades a l’actual carrer de Regomir.
En algun moment de l’alta edat mitjana, aquesta àrea portuària degué desplaçar-se de la zona del barri de la Ribera a l’emplaçament actual, quan els sediments de la riera de Merdançà —que corria pel traçat de la via Laietana— probablement cegaren el port antic.
El port borbònic de Barcelona
No ens esplaiarem en la història del port de Barcelona, ja que no és l’objecte d’aquest article. Per contra, caldrà detenir-s’hi a principis del segle XVIII, quan finalitzada la guerra de Successió l’Administració borbònica plantejà una revisió del disseny de les fronteres marítimes, i Barcelona esdevingué un enclavament estratègic pel que fa al control territorial. En aquest sentit, les intervencions al port de la ciutat foren transcendentals per a modernitzar la dinàmica urbana, refermar la seua seguretat defensiva i consolidar l'organització del litoral espanyol a partir d'una distribució equilibrada dels seus sectors navals.
El port de Barcelona requeria solucionar el problema dels sediments aportats pel riu Besòs i diferents rieres i recs, com el rec Comtal, motiu pel qual l’enginyer en cap filipista, el flamenc Joris Prosper van Verboom, elaborà el 1721 el Plano del Puerto de Barcelona con sus fondos. El projecte de Van Verboom presentava una ampliació del port, amb una prolongació en forma de doble espigó, des de la bateria al final del moll menor i la seua llanterna: d’una banda, el dic orientat cap al migdia, amb la funció d’allargar el moll; de l’altra, el dirigit cap a ponent seria més curt, amb l’objectiu d’aturar la sorra.
Pel que fa al far situat al cap del moll, que ja existia en el moment de la proposta del flamenc, havia estat construït a principi del segle XVII, concretament el 1616. De la seua evolució, se’n té poca informació. El que sí que se sap és que a finals d’aquell segle era una torre de base quadrada coronada per la llanterna corresponent. Amb l’ampliació del port a partir del projecte de Van Verboom, es plantejà la construcció d’un nou far que l’enginyer en cap, mort a Barcelona el 1744, no va arribar a veure. El 1772 s’erigia al braç de ponent —actual moll de Pescadors— una torre de planta quadrada i perfil piramidal. A banda del far, el conjunt incloïa el despatx de passaports, la comandància de marina i el control sanitari.
Al segle XIX, una ampliació posterior del port cap al sud, ocupant l’àrea costanera més pròxima a Montjuïc, va fer que el far de van Verboom caiguera en desús. El relleu, el prendria el nou far de Montjuïc, que entrà en funcionament el 1906. Aquest es troba situat enmig del penya-segat del Morrot, que cau a pic sobre el mar. Al del XVIII, exempt de les funcions de senyalització marítima, va ser-li instal·lat un rellotge de grans dimensions. Des del 1904, la Torre del Rellotge no guia els vaixells, però sí que orienta gent del mar i de terra de l’hora en què viuen.
Com a anècdota, valdrà la pena recordar que la Torre del Rellotge, aquell primer far del Port Vell, va servir a l’astrònom i geògraf francès Pierre Méchain de punt de referència a Barcelona per establir el meridià de París, del qual derivaria el sistema mètric i amb ell, el metre com a unitat de longitud. Méchain arribà a Barcelona el 1792, però els trasbalsos polítics —Lluís XVI moria a la guillotina i poc després esclatava la guerra francoespanyola— li impediren tornar a França fins al 1798. Un any després del seu retorn, Napoleó anuncià al món el nou sistema de mesuratge, que Espanya adoptà el 1848.
Curiosament, la torre es troba en un punt estratègic immillorable, ja que la seua ubicació coincideix amb la intersecció entre un paral·lel i l'anomenat meridià de París. De fet, anys després Ildefons Cerdà va aprofitar aquesta condició per a dissenyar les avingudes Paral·lel i Meridiana dins del projecte de l’Eixample, les quals coincideixen exactament amb les línies fictícies que li donen el nom.
El barri de la Platja, la Barceloneta
Situem-nos de nou en el port que coneixem com a Port Vell, i a l’època de Joris van Verboom. Per a construir la ciutadella —a càrrec del mateix Van Verboom—, després de la guerra de Successió, es varen demolir 38 carrers i 1.106 habitatges de la Ribera, un barri eminentment pescador. Calia, doncs, reallotjar-ne els veïns i veïnes en un barri de nova planta que es construiria al front marítim, a tocar del port: naixia el barri de la Platja, l’actual Barceloneta. El mòbil del projecte urbanístic no responia tant a un motiu de sensibilitat social com d'operació d’interès comercial i, també, de control de la població: perdre aquests habitants que estaven emigrant cap a poblacions costaneres pròximes, resultava «grave perxuicio del comercio de este puerto y de las operaciones del Real servicio que en él pueden ofrecerse».
El projecte més immediat va desenvolupar-lo el capità general marquès de Castel-Rodrigo, que el 3 d’octubre de 1718 determinaria la creació del barrio de la Playa, l’execució del qual aniria a càrrec del citat Van Verboom.
Posteriorment, l’enginyer militar Juan Martín Cermeño, per iniciativa del capità general marquès de la Mina, va començar el 1749 un projecte nou i definitiu que havia de respondre a un conjunt complex de necessitats: afrontar l’escassedat d’habitatges que patia la Barcelona emmurallada, preveure la insuficiència del port medieval i de les seues instal·lacions, i tenir el control militar de la població assentada en un solar d’immillorable posició estratègica.
La solució urbanística es resolia amb un seguit de directrius fonamentals: es preveia una estructura d’esquema ortogonal, composta per quinze carrers paral·lels al port, de 7,5 metres d’amplada, creuats per uns altres tres de transversals, de 9,3 metres. Les cases, de planta baixa i pis, eren destinades, en principi, a una sola família i en règim de propietat. Aquestes lluïen una uniformitat quant a dimensions, materials, distribució i decoració exterior. La seua ordenació s’estructurava en illes rectangulars allargades i estretes. Cal remarcar que, per les seues característiques, la Barceloneta ha estat considerada un dels exemples cabdals de l’urbanisme barroc peninsular.
I encara més: durant la segona meitat del XIX, el barri acolliria l’assentament d’importants indústries metal·lúrgiques, com la Maquinista Terrestre i Marítima (1855), que s’afegien al primer gasòmetre instal·lat una dècada i mitja abans. Al final del XIX, la Barceloneta concentrava metal·lúrgia, gas i construccions navals, amb les conseqüències ambientals i de salubritat que això comportava.
Montjuïc, un far penjat al buit
Si l’entorn de Montjuïc i la seua muntanya han estat estat habitats des de la prehistòria, passant pels laietans que hi varen trobar un espai idoni amb domini visual de la costa, el riu Llobregat i el pla de Barcelona, les primeres notícies que es tenen d’un farell —o torre vigia— són del 1073, quan sembla que n’existí una al cim de la muntanya. Aquesta torre seria fortificada al segle XVII, arran de la guerra dels Segadors, amb un fortí. Després de la guerra de Successió, a mitjan segle XVIII, el castell primitiu seria reforçat, adoptant aires de fortalesa inexpugnable amb quarte baluards. Amb aquesta operació, la muntanya de Montjuïc va esdevenir una talaia reservada a l’exercici militar i de control.
Quan el 1902 entrà en vigor el Pla de reforma de l’enllumenat, es va considerar convenient construir un nou far a l’extrem meridional del port, atès l’increment de tràfic marítim i l’ampliació reiterada cap al sud de les instal·lacions portuàries que deixava sempre enrere el far primigeni.
Ja que la muntanya de Montjuïc estava ocupada per les instal·lacions militars, la ubicació escollida per a construir-hi el nou far va ser un espai robat al penya-segat que des de Montjuïc es desploma cap a llevant, al sector del Morrot. El 1906 es bastí una estructura provisional, amb un llum de quart ordre, que va ser reemplaçada el 1915 per un llum d’incandescència que la feia visible a 30 milles. Més tard, s’encarregà el projecte definitiu a l’arquitecte Josep Cabestany. Mentre continuava en funcionament l’estructura provisional, el 1925 s’aixecà l’edifici definitiu que estrenà la il·luminació. Avui, el far de Montjuïc continua fent la seua funció, però roman tancat, sense faroner i poc accessible —fins i tot a peu— al visitant. Costa un esforç d'atansar-s’hi, però si ho aconseguiu, la panoràmica del port, des de la solitud de qui la contempla, serà la millor recompensa.