A l’extrem de llevant de la Rambla Nova, obtindreu la millor perspectiva de la costa que la Part Alta de Tarragona pot oferir. Justificadament, turistes i locals freqüenten l’anomenat Balcó del Mediterrani, un mirador excepcional sobre la platja del Miracle, una llengua de sorra acompanyada pel passeig marítim Rafael Casanova i custodiada de prop per l’intens trànsit ferroviari. La del Miracle és la platja urbana per excel·lència, delimitada al nord per la punta rocosa homònima i al sud per l’escullera del port esportiu. A dues passes d’aquesta —i encara més prop si no existiren les vies del tren— hi ha l’amfiteatre romà, que se situa fora de l’antic recinte emmurallat. La seua presència i proximitat al mar simbolitza l’estreta relació que l’antiga Tàrraco va mantenir amb el Mediterrani.
Baixem fins al port: allà ens esperen dos fars i un rellotge. La rotonda on naixen els molls de Costa i d’Aragó és presidida per una grua portuària, un d’aquells gegantins artefactes d’elevació i distribució de mercaderies que, en aquest cas, varen fabricar durant els anys vint del segle passat els tallers Zorroza de Bilbao i que va mantindre’s en servei fins al 1981. Aquesta és una de les mostres del patrimoni industrial que es conserven al port de Tarragona. Hi ha un parell de grues més al llarg del moll de Costa que recorden la seua activitat, abans que aquest fora cedit a la ciutat el 1986, per a convertir-lo en espai d’oci, social i cultural. El de Costa va ser construït entre 1885 i 1887, seguint el Proyecto de un Muelle de Costa y de otras obras interiores menos importantes para el Puerto de Tarragona (1883) de l’enginyer Saturnino Bellido, i va ser el primer moll del port de Tarragona. Fins aleshores, els vaixells s’havien vist obligats a atracar de punta al dic de Llevant.
Al llarg del moll trobareu quatre tinglados, projectats per l’enginyer Ramon Gironza Figueras en el seu projecte d’urbanització del moll (1893), els quals l’Autoritat Portuària de Tarragona va reconvertir, a la dècada del 1990, en espais d’exposició i seu del Museu del Port de Tarragona.
Enfilem, ara, el moll d’Aragó, infinit. Entre aquest i el de Costa, hi ha l’Escala Reial, destinada, segons l’enginyer Saturnino Bellido, a “personas y equipajes cuya utilidad y conveniencia no puede menos de reconocerse por ser el punto del puerto más inmediato a la población”.
Pocs minuts ens separen, sobre el mateix moll, d’una construcció singular i discreta que emergeix del moll paral·lel, el de Llevant: és el rellotge del port. Dissenyat per l’enginyer Francisco García de Membrillera el 1922, havia de substituir els tocs de trompeta que indicaven l’inici i el final de la jornada laboral. La construcció recorda un templet de línies clàssiques i, si m’ho permeteu, manté una remota correspondència amb la Torre del Rellotge del Port Vell de Barcelona.
Un any més tard, el 1923, concretament el 7 de maig, s’il·luminava per primera vegada el far del moll d’Aragó, conegut també com la farola del Moll o el far de Tarragona, signat per l’enginyer del port José Serrano Lloberes. L’ampliació successiva del port l’ha fet caure en desús, i avui perviu enmig de naus i altres infraestructures mercantils. Malgrat les diverses campanyes de rehabilitació (1997, 1999 i 2003), l’edifici roman tancat al públic, per estar situat a l’interior de les instal·lacions portuàries.
Del delta de l’Ebre a Tarragona
Continuem caminant infatigablement, ara pel moll de Llevant —al d’Aragó, aviat trobarem una tanca i control d’accés al recinte del port que ens impedirà el pas. El de Llevant ha esdevingut un dels espais més preuats per a la pràctica de la passejada, l’esport i la desconnexió. Tres quilòmetres i mig separen l’inici del moll de la presència d’un far singular, ingràvid, que s’eleva, com una bèstia d’aparença aràcnid, sobre un conjunt de potes. Es tracta del far de la Banya, un dels tres que l’enginyer Lucio del Valle va projectar el 1860 per a il·luminar la costa del delta de l’Ebre. Un far de línies depurades, metàl·lic, i amb una estructura suggerent, on l’habitatge del faroner és de planta hexagonal.
Del Valle va concebre els fars de la zona deltaica amb estructura de ferro ancorada al fons marí per mitjà de pilots roscats que l’enginyer britànic Alexander Mitchell havia patentat el 1834. D’aquesta manera, les esmentades construccions serien capaces de resistir els embats del mar i alhora podrien ser traslladades a una altra ubicació, si les condicions ho exigien.
El far de la Banya, amb una alçada de 19 metres, dominava la punta de la Banya, que tanca la badia dels Alfacs, a Sant Carles de la Ràpita, i fou el segon en importància dels tres que senyalitzaven el delta de l’Ebre. La construcció primigènia va ser substituïda el 1975 per una de formigó, de 23 metres, blanca amb franges negres.
El disseny de Lucio del Valle, que havia previst la possibilitat de desmuntatge i trasllat de la instal·lació, va salvar de la destrucció, gairebé 120 anys després, el far: el 1984 aquest va ser ressituat al port de Tarragona, on seria restaurat i albergaria, des del 2003, una extensió del Museu del Port de Tarragona, amb una exposició permanent sobre senyals marítims.
Dels romans i el mar
Per a copsar més precisament la relació de la ciutat amb el seu port, caldrà remuntar el fil de la història. Tarragona, Tàrraco, era un nucli protegit de manera natural per les excepcionals condicions orogràfiques. Se situava sobre un turó, a uns 80 metres sobre el nivell del mar, el vessant del qual baixava suaument cap a la zona portuària, conformant un sistema de terrasses. Al litoral, la geografia formava dues badies: l’oriental —actual platja del Miracle—, que s’estenia fins on avui dia hi ha la plaça dels Carros, i l’occidental, formada per un tall natural que limitava amb els actuals carrers dels Caputxins i del Doctor Zamenhof fins a la desembocadura del riu Francolí. Aquesta segona ubicació va ser l’escollida pels romans per a desembarcar aquell 218 aC i establir un primer campament militar al cim del turó.
Presumptament, fou també en aquesta platja occidental on cresqué el port romà, a recer dels vents del nord, que ocupà una superfície d’entre 15 i 17 hectàrees, i una profunditat de la seua dàrsena que assolia els 11 metres, cosa que permetia l’entrada de grans vaixells. A més, el riu Francolí (Tulcis), que desembocava en aquesta badia, li proporcionava aigua dolça, però també el maldecap afegit de crescudes i la consegüent aportació de sediments que reblien el port.
D’altra banda, la configuració orogràfica mateixa ha fet que tradicionalment es dividira la ciutat en dues meitats: la Part Alta, que correspondria al nucli fundacional de Tàrraco, i la Part Baixa, que s’estendria arran de mar i que avui ocupen el barri mariner del Serrallo i les instal·lacions portuàries.
Més enllà de la muralla
A la convulsa decadència de port i ciutat provocada per les invasions visigòtiques i àrabs, seguí una etapa de renaixement de l’interès portuari i de la seua transcendència com a pol comercial. Si la monarquia havia concedit alguns privilegis per a la salvaguarda i protecció de l’intercanvi de mercaderies al port de Tarragona, mitjançant franquícies de drets de duana, seria el 1484, quan Ferran el Catòlic autoritzaria l’habilitació definitiva del port, amb la construcció d’un dic d’obra que havia de finançar-se per mitjà d’un impost gravat sobre alguns productes alimentaris —carn, llet, pa...— provinents dels pobles del Camp de Tarragona.
No obstant això, l’impuls definitiu del port de Tarragona es produí en època borbònica, quan aquesta ciutat, arran del Decret de Nova Planta, va ser nomenada cap del Corregiment. La capitalitat li atorgà el pes suficient per aaconseguir els favors reials tan necessaris per a les obres portuàries. El 1790 s’inauguraren oficialment les obres de reconstrucció del port i es creà la Junta Protectora de les Obres del Port de Tarragona, dirigida per l’enginyer Joan Ruiz de Apodaca, autor del primer projecte de remodelació.
A Ruiz de Apodaca el succeïria l’aleshores brigadier irlandès de la Marina Reial Joan Smith, el qual ampliaria el projecte del seu predecessor, plantejant un dic de 1.337 metres de llargària. I encara més: Smith aconseguí negociar amb l’arquebisbe Mon i Velarde la construcció d’una canonada per a portar aigua al port i subministrar-ne als vaixells. A més, el militar va ser també l’artífex —promotor i dissenyador— de la Nova Població de la Marina a la Part Baixa de Tarragona, així com de les fortificacions necessàries per a protegir-la de possibles atacs. La planificació ubanística que plantejà seguia les tendències neoclàssiques de l’època, a partir d’una quadrícula al voltant d’un nucli central —la plaça dels Carros— i dos eixos principals —el carrer Reial, que enllaçava el port amb Reus i els pobles de l’interior, i el carrer d’Apodaca, que connectava el port amb la ciutat.
El 1806 fou aprovat el projecte, però la guerra del Francès i el setge a la ciutat de Tarragona n’interromprien l’execució. Tot i això, al voltant del 1820 bona part de la nova població havia estat ja urbanitzada. La Junta Protectora de les Obres del Port, que finançava les obres de clavegueram, sanejament i alineació de carrers, s’ocupà, fins i tot, de la seua nomenclatura, raó per la qual la majoria de carrers de la Part Baixa de Tarragona porten noms d’enginyers i personatges estretament vinculats amb les obres portuàries, com Apodaca, el mateix Smith, o Castellarnau.
I el Serrallo...
A tocar dels nous espais urbanitzats naixia un altre barri: el Serrallo. El 1806 l’enginyer Antonio López Sopella en presentà el projecte, però calgué esperar fins al 1868 perquè se n’autoritzara la construcció, que consistia a guanyar terreny al mar, i construir-hi habitatges i un moll pesquer. El barri conserva, encara, l’aire mariner, d’arquitectura senzilla i sòbria, ordenada en carrers estrets i poc ventilats. El 1880 s’hi bastí l’església de Sant Pere, damunt del fortí del Francolí, que aviat n’esdevingué l’epicentre. Malgrat el creixement urbanístic, les barques continuaven avarant-se a la platja, i no seria fins a la Segona República quan s’impulsà la construcció d’un moll de pescadors, que no veié la llum fins al 1942. Quatre anys després, s’inaugurarien l’edifici de la llotja i les primeres escoles.
Durant els anys seixanta, el Serrallo va patir el despoblament, quan l’Institut Social de la Marina va edificar habitatges per als pescadors fora del barri. A mitjan anys vuitanta, la situació es revertiria gràcies al moviment veïnal Salvem el Serrallo, que pretenia aturar la degradació d’aquest espai urbà i reclamava la implicació del Port de Tarragona i de l’Ajuntament. Avui el Serrallo és un dels barris més singulars i amb més caràcter de la ciutat. La seua oferta culinària fa aconsellable acabar ací el periple pels fars i el port de Tarragona. Almenys aquesta és la millor proposta que us podem fer.