Tot just tocaven les dotze campanades que donaven pas a l’any nou, el primer del segle XXI, quan Torredembarra encenia el seu far. El de la punta de la Galera esdevenia així el més jove del litoral català i l’últim a haver estat construït a l’Estat espanyol.
El Pla de senyals marítims 1985-1989 requeria la presència d’una llanterna entre els fars de Vilanova i Salou, que havia de cobrir aquesta zona d’obscuritat. El 1985 mateix es decidí la construcció del far de Torredembarra, el qual fins al 1997 no comptà amb una ubicació definitiva. La punta de la Galera, per la seua alçària i prominència geogràfica, seria el punt escollit. L’altitud del cap rocós, encara que modesta —tan sols 20 metres per sobre el nivell del mar—, destacava en aquest entorn i permetia erigir una torre més baixa, amb la consegüent reducció de costos i un menor impacte ambiental. L’Ajuntament pretenia, a més, convertir el far en punt d’atracció turística local. Les obres de construcció, que varen iniciar-se el 1999, finalitzarien a finals d’aquell mateix any. L’esperada llanterna seria simbòlicament l’encarregada de donar la benvinguda al nou mil·lenni: aquella primera nit de l’any 2000, el far va romandre obert al públic fins a les tres de la matinada.
Un far singular
El de Torredembarra és un far únic, que es diferencia de la resta per contenir un gest clarament arquitectònic, que va més enllà de l’estricta funció utilitària, de pura enginyeria faronera: el seu disseny marca una fita en la història dels senyals marítims; el converteix en una icona amb aires escultòrics que reuneix bellesa i funcionalitat en el seu perfil esmolat, uns trets compartits amb l’Esfera de la Llum, la balisa projectada al port de Palamós per l’equip d’arquitectes olotins RCR. L’artífex del far que ens ocupa, l’arquitecte castellonenc Josep Llinàs, és autor d’altres projectes emblemàtics, com la restauració del Teatre Metropol de Tarragona (1996) o la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona (2006). A banda dels tres Premis FAD amb què compta el seu historial, Llinàs va ser guardonat el 1995 amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura i el 2006 amb el Premi Nacional d’Arquitectura i Espai Públic concedit per la Generalitat de Catalunya per la realització de la Biblioteca Jaume Fuster.
El far de Torredembarra marca una fita, dèiem, en la manera de concebre i produir aquest tipus d’instal·lació, i integrar-la, amb les mínimes interferències, en el paisatge. Presenta una esveltesa gòtica, prima, perfilada, que s’eleva 38 metres i que fa d’ell el més alt dels fars catalans. Com una llança clavada en la punta de la Galera, el sortint més pronunciat d’aquest sector de la costa tarragonina, la seua estructura és un compendi de discreció i elegància, on es barregen magistralment ciment, acer i vidre. La construcció resta exempta dels espais tècnics de manteniment a la planta baixa —actualment, només cal un grup electrogen de petit tamany, que és allotjat sota terra—, així com de l’habitatge de la desapareguda figura del faroner.
Un mirador obert al públic els dies festius permet obtenir una perspectiva excepcional de la costa septentrional del Tarragonès, sempre que hom siga capaç de superar els 217 esglaons d’una escala recargoladíssima que el separen de la base.
Una passejada arran d’aigua
Qui no estiga familiaritzat amb el món del senderisme no tindrà coneixement de l’existència de l’emblemàtic sender de gran recorregut GR-92. Es tracta d’un itinerari abalisat amb marques blanques i roges —marcatge europeu dels senders de gran recorregut— que recorre la costa catalana, des de Portbou fins a les Cases d’Alcanar, batejat amb aquest número com a homenatge i promoció dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. L’itinerari, com és de suposar, passa per la punta de la Galera i, si el seguim en direcció nord, recorrerem els modestos, però no poc vertiginosos, penya-segats del Codolar, el Bufador o la punta de la Llança, abans d’assolir el port de Torredembarra. La instal·lació portuària, compacta i recollida, separa aquest tram de costa rocosa de les platges llargues i sorrenques de l’extrem septentrional del municipi.
Allà hi ha el barri Baix a Mar, l’extensió marinera i de pescadors de l’antic barri de Clarà, que va formar-se cap al segle XVIII, quan la pirateria va deixar de ser una amenaça, i actualment ha estat colonitzat pel turisme de sol i platja. Des de la segona meitat del segle XX, una trama d’edificis d’una arquitectura millorable poblen el front marítim. Tot i això, el barri conserva, encara, algunes de les seues cases primigènies, petites, discretes, emblanquinades; així com la minúscula seu de la Societat Industrial de Pesca.
Enretirat del mar, perviu el nucli de Clarà. Del seu aspecte original, tan sols es conserva un racó amb ressonàncies remotament medievals, compost per un grapat de cases, la parròquia de Sant Joan Baptista, una esglesiola pulcra, precedida per un parell de xiprers i documentada ja al segle XIII, i el casalot de Cal Xecu, hereu de l’antiga fortalesa.
La torre de Barra
La gent del lloc l’anomena la Torre, i ells i elles són torrencs i torrenques. Sembla que l’etimologia del topònim prové d’una discutida contracció de torre d’en Barra, que pogué ser, també, la Torre d’en Barres, en Bares o Bardes, fórmules que no es registren fins al primer quart del segle XIV.
Si atenem les paraules de Joan Coromines, al seu Onomasticon Cataloniae, aquest afirma que “es tracta certament d’un sobrenom d’un cavaller simbolitzat per la gran barra o clava o porra amb què batallava quan no disposava de llança.” D’altra banda, el lingüista apunta que aquest nom “es repeteix en altres llocs, designant antics castells o entitats anàlogues”. Un cas seria el mas de la Torre d’en Barra, al terme municipal d’Amer, a la comarca de la Selva. Avui en ruïnes i ubicat al veïnat de Colomer, forma part de les més de 180 masies i cases rurals del municipi.
Més enllà de la qüestió de noms, disposem-nos a recórrer el nucli antic de Torredembarra, la que ens ocupa, la tarragonina. Si hem arribat en vehicle particular, podrem deixar-lo a l’aparcament públic annex a la porta de Padrines, un dels quatre portals de la muralla medieval del segle XIV que tancava la Torre. El de Padrines i el de la Bassa són els únics que han resistit el pas del temps.
Pel de Padrines, accedim sense preàmbuls a la plaça del Castell, un espai esponjat, ampli, que presideix l’edifici homònim. Aquest no és el primitiu, el medieval del segle XIII, erigit quan Ramon de Tamarit, senyor del territori, i els veïns de Torredembarra acordaren la divisió dels termes de Clarà i Torredembarra. L’últim testimoni de l’antiga fortalesa és la Torre de la Vila, l’edifici més antic del poble, situat a pocs minuts a peu d’on ens trobem.
El castell actual és tardà, data del segle XVI, encarregat pels Icart, senyors de la vila, a l’arquitecte Pere Blai, responsable de refer la façana del Palau de la Generalitat. Aquesta residència fortificada és l’únic edifici civil de nova planta del Renaixement que es conserva a Catalunya. Des del 1998, fa funcions de casa consistorial. Entreu-hi. La portalada, el pati porxat, així com les sales del subsol que fan funcions d’espais expositius són de visita indefugible.
A l’extrem oposat del castell naix el carrer Ample que, en lleuger descens, finalitza al portal de la Bassa.
Aturem-nos, però, a la Torre de la Vila, sòlida i sòbria. Per darrere de la seua perspectiva, sobresurt l’altiu campanar de l’església de Sant Pere Apòstol. El temple, construït al segle XVI i amb intervencions posteriors, va substituir una primitiva església del XIII, i va ser encarregat pels prohoms de Torredembarra al tarragoní Bernat Cassany perquè en bastira inicialment el campanar, el portal i altres dependències. La seua aparença mostra detalls d’estil renaixentista, amb afegits posteriors barrocs.
El carrer Major i la plaça de la Vila
Tornem al carrer Ample i agafem-lo en direcció al portal de la Bassa. A pocs metres, a l’esquerra, naix el carrer Major, un dels més antics de Torredembarra. Estava situat dins el primer recinte emmurallat —el qual datava del segle XIII. Com demostra l’arquitectura de cases i casalots, aquesta via va ser durant segles l’espai de residència de terratinents i petita noblesa local. El seu traçat lleugerament sinuós ofereix perspectives i línies de fuga úniques. Continueu per ell fins a la plaça de la Vila, triangular, al centre de la qual una escultura en bronze homenatja la pràctica castellera. Com el seu nom indica, va ser el centre neuràlgic de la població, amb l’antic edifici consistorial del segle XVIII, de façana ordenada i d’una serenor institucional indiscutible.
Una mica enfora, arribareu a la plaça de la Font, animada i poblada de terrasses i tertúlies, epicentre de l’agitació local des de fa dècades. Ho recordava en unes memòries el 2014 un dels seus veïns, Josep Gual Gallofré, nascut el 1926: “Els obrers de les fàbriques havien plegat i hi feien cap per fer el gotet de vi en una de les dues tavernes, una a cada costat de cal ferrer. Dones que anaven en una botiga o altra per comprar alguna cosa que els faltava per fer el sopar, els pastors que amb el ramat feien una estona de parada per servir un petricó o mig litre de llet escumejant acabada de munyir a les parroquianes que hi acudien amb un pot. També passaven els pagesos amb el seu carro, havent plegat. Alguns hi paraven per abeurar el matxo”.
Els indians
Des de la plaça de la Font en direcció a la platja, el carrer d’Antoni Roig —antic carrer Nou— aglutina un grapat de residències d’indians, de tall noble i pretensiosa profusió ornamental. Una de les figures locals de més renom fou Joan Güell. El petit dels Güell va fer cap a l’Havana el 1818, on s’enriquí amb el monopoli de bona part del comerç local —incloent-hi el d’esclaus. Al seu retorn a Barcelona el 1835, esdevingué un dels personatges més influents de la burgesia catalana. De la seua trajectòria professional, destaca la fundació d’indústries tèxtils, com el Vapor Vell, i de foneria, com la Maquinista.
Seguiu la Ruta dels Indians, que us guiarà a través dels personatges torrencs que varen fer les Amèriques i les seues residències.
Passatge de Sant Antoni
De tornada al punt d’inici d’aquest recorregut urbà, preneu el carrer de la Muralla, abandoneu-lo al número 16, pel carreró de Sant Antoni, que desemboca al carrer homònim. Al final d’aquest, un passatge discretíssim coronat per l’oratori de Sant Antoni, us permetrà emergir, per sota de l’antic casalot dels Fontanilles, al carrer Major. I traspassat de nou el portal de Padrines, tornareu al present, a l’aparcament on vàreu començar aquest periple.