“La primera muntanya de Catalunya que s’apareix al viatger que hi arriba per la part de llevant és la del Montseny, que verda, majestuosa i amb lo cap blanc, apar que el surt a escometre a mig camí”. Ho escrivia Jacint Verdaguer al pròleg d’Aires del Montseny.
No només es limitava a presentar-lo amb aquestes paraules, sinó que carregava el Matagalls, un dels tres cims més alts del massís, coronat per una creu de dimensions notables, d’una indubtable simbologia espiritual i nacional. Deia així: “Doncs lo Pedró de Catalunya és nostre Montseny, que té per digna sagrera de sa Creu gegantina la volta del firmament. En aquell altar se creuen moltes mirades extàtiques i molts pensaments patriòtics.”
Verdaguer havia nascut i crescut a Folgueroles, un poble osonenc situat a l’ampla falda de la muntanya que ens ocupa i que es fon, com un mar de lava, davallant cap a la Plana de Vic. Hi visqué d’infància, dèiem, i hi tornà per a viure els seus darrers dies. Des de Folgueroles, la vista del Montseny, del cim del Matagalls en concret, és clara i concisa, omnipresent.
Per contra, des de la banda de mar, a llevant, apareix majestuós el seu punt culminant: el Turó de l’Home, ben visible a distància, s’eleva per sobre de la cota dels 1.700 metres. La silueta consistent i estable d’aquest cim amb perfil piramidal representa des d’aquest vessant tot el massís. La seua presència ha estat històricament per a la gent de mar una referència ineludible. L’etimologia no en deixa cap dubte: “el Montseny és el Monte Signum”, afirma Joan Coromines, “la muntanya-senyal, que d’això li ve: tots els navegants veuen de lluny el Montseny, que els serveix millor que qualsevol far (fins en nit clara); i en particular els pescadors del Maresme veuen alçar-se el Montseny (per damunt del Montnegre i dels turons tots de la serra costera), així que es fan una mica enfora: és la ‘Senya’ cabdal per fixar els paratges submarins on hi ha millor pesquera de tal o tal peix”.
Un far actual
La muntanya guia, la muntanya senyal s’ha convertit en l’actualitat en un far del turisme d’interior, una de les destinacions de naturalesa més preuades —i freqüentades— de les comarques de Barcelona. No cal dir que la seua diversitat paisatgística i la riquesa ecològica han contribuït a fer del Montseny un espai de pelegrinatge laic que garanteix puresa i retir al visitant. Ara bé, malgrat que els espais més freqüentats són les bucòliques fagedes de Santa Fe de Montseny, el massís proporciona una identitat calidoscòpica, múltiple, que oscil·la entre la mediterraneïtat de la seua façana oriental i l’ambient centreeuropeu del vessant septentrional. És per això que el 1977 va ser declarat Parc Natural de la Diputació de Barcelona i un any més tard de la Diputació de Girona. El 1978, a més, la UNESCO el reconeixia com a Reserva de la Biosfera.
Una tríada ineludible
Qui arribe al Montseny amb ànim excursionista i disposat a explorar-ne la cota alta, no haurà de marxar del lloc sense haver carregat a la motxilla els tres cims fonamentals. Tres experiències d’alçada, tres talaies sobre la serralada Litoral, la plana d’Osona, la depressió vallesana, els boscos impenetrables de les Guilleries i el Pirineu més proper, allà on s’ubica la vall de Núria i els cims que en conformen l’Olla.
Si el Turó de l’Home (1.705,8 m) és la màxima elevació, no és, ni de bon tros, el més estètic. Al seu cim trobareu un observatori que va ser un projecte ideat el 1881, però que no va poder veure la llum fins al 1932, amb la intenció de desenvolupar una tasca científica que havia d’aportar dades a una trobada internacional de meteorologia. La Guerra Civil i la confiscació d’aquests béns per part del règim franquista durant la postguerra varen truncar el projecte. Al cim veí, el Puig Sesolles, una base militar instal·lada el 1974 corre la mateixa sort: després de la demolició de la caserna i les instal·lacions annexes, només resta dempeus la torre de telecomunicacions.
Entre aquest i les Agudes, units per una estètica carena, la diferència altimètrica és de només 40 centímetres —segons la cartografia oficial de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Les Agudes posseeixen, com el seu nom indica, un perfil encrespat que, si bé no posseeix dificultat tècnica ascendint des de Santa Fe de Montseny i la font de Passavets —com ho farem, també, per al Turó de l’Home—, sí que requereix destresa quan empra la ruta de l’anomenada cresta dels Castellets.
I finalment, el Matagalls (1.697 m), sense cap mena de dubte el més freqüentat d’aquesta tríada. Podreu ascendir-hi des de l’ermita de Sant Marçal, o bé des de la banda oposada, el Collformic, tots dos a peu de carretera. Es tracta d’una pujada assequible per a fer en família. Coronat per una creu de dimensions hiperbòliques, al Matagalls encara sura el record de l’última ascensió que va fer-hi mossèn Cinto Verdaguer l’agost del 1901, un any abans de la seua mort.
Santa Fe de Montseny, centre neuràlgic
L’ermita de Santa Fe de Montseny, documentada ja al segle XIII, és l’epicentre de la vall homònima, protegida per una densa fageda. Ha esdevingut destinació preuada —i massificada—, perquè la seua orografia suau invita a la passejada plaent i accessible.
La vall de Santa Fe de Montseny va ser comprada, a principis de segle XX, per l’editor Ramon de Montaner —fundador de l’editorial Montaner i Simon, juntament amb Francesc Simon i Font. Va voler edificar-hi un luxós hotel adossat a l’ermita, que encarregà a l’arquitecte Pere Domènech i Roura. L’edifici, que es construí entre 1912 i 1914, requeria electricitat, que produïa in situ la central del petit embassament batejat com l’Estanyol, ampliat posteriorment i conegut avui dia com el pantà de Santa Fe. El pantà queda perfectament integrat en l’entorn, formant un quadre d’una naturalitat sublim i d’un bucolisme refinadíssim, trets que sedueixen, sense condicions, els milers d’admiradors que s’hi donen cita en qualsevol època de l’any.
Des de Santa Fe de Montseny no caldrà desplaçar-se més d’un minut a peu per arribar a Can Casades, actual Centre d’Informació del Parc Natural del Montseny, propietat de la Diputació de Barcelona. La residència, d’estil modernista i una de les primeres actuacions d’estiueig a la zona, quan hom va voler aprofitar el lloc com a espai vacacional, és precedida per tres sequoies gegants que superen els 40 metres d’alçària i els 6 metres de perímetre del tronc. Varen ser plantades no tant amb finalitats ornamentals com per a comprovar les potencialitats d’aquesta espècie quant a aprofitament fuster. De sequoies, en trobareu en altres indrets pròxims, com els marges de l’encisadora pista forestal que uneix Arbúcies amb Santa Fe de Montseny, a través del coll de Te.
El Montseny, el Brull i Viladrau
Al voltant del massís s’assenten un seguit de poblacions amb un encant particular i amb marcades singularitats. Igual que els tres cims anteriors, visiteu tres pobles ineludibles: el Montseny, el Brull i Viladrau.
El primer nucli, antigament conegut com a Sant Julià de Montseny, és menut, condensat, sintètic, amb poc més de 300 ànimes. D’aquest municipi del Vallès Oriental, de pedra i empedrat, destaca el Boix de l’Església, declarat arbre monumental a Catalunya el 1990. I realment és així: les dimensions reglamentàries d’aquesta espècie arbustiva res tenen a veure amb els més de set metres d’alçada de l’exemplar. Al poble i als voltants, un grapat de restaurants assisteixen els estómacs delerosos de cuina catalana tradicional.
Des del poble del Montseny, en sentit ascendent, assolim el Collformic, un port que connecta la depressió vallesana amb la comarca d’Osona. Superat aquest, cinc quilòmetres avall hi ha el Brull. Del nucli de població —un disseminat de masies—, els únics elements visibles a peu de carretera són l’Ajuntament i l’església romànica de Sant Martí, tots dos construïts amb pedra sorrenca vermella. Si decidiu aturar-vos-hi, doneu una ullada, també, a les anomenades muralles del Montgròs que tancaven un important recinte fortificat de la tribu ibèrica dels ausetans.
Continuem davallant per carretera cap a Seva i d’ací, a Viladrau. Som al vessant nord del massís del Montseny, un dels indrets escollits per als primers estiuejos. Si per algun aspecte destaca la població, és per haver estat un dels centres històrics de l’estiueig barceloní des de principis del segle XX. Les seues fonts —més de dues-centes— i les seues aigües, com també un clima bondadós a l’estiu, pur i de muntanya, van ser motius de pes perquè els doctors Ramon Bofill i Valentí Carulla el promocionaren com a destinació per a fer salut. No cal dir que la presència barcelonina va transformar la realitat rural, l’economia local i, també, la configuració urbanística i arquitectònica: la construcció de residències estivals és un fet palpable; la signatura de Puig i Cadafalch dona prova de la qualitat d’algunes d’elles, com Ca l’Espriu, on visqué Salvador Espriu amb la seua família.
Sant Marçal i la Tordera
Seguim vorejant el massís en sentit horari, en direcció a Santa Fe de Montseny, des de Viladrau. A la vora de la carretera apareix l’ermita de Sant Marçal de Montseny, discreta, romànica, la qual va fer en el passat funcions d’abadia. Un cementiri minúscul, l’edifici de l’antic priorat, amb restaurant per auxiliar ànimes famolenques completen el conjunt.
A uns minuts a peu, dins d’una refrescant fageda, hi ha la Font Bona, naixement oficial de la Tordera, un indret per a cloure aquest article.
PRENEU NOTA: Si desitgeu accedir a Santa Fe de Montseny, durant els caps de setmana i festius, hi ha un servei de llançadores des de Sant Celoni.
El Parc Natural del Montseny té dos centres de documentació i nombrosos centres i punts d’informació estratègicament distribuïts dins l’àmbit del Parc, a més a més d’itineraris senyalitzats, rutes teatralitzades inclusives, equipaments pedagògics i culturals, entre altres.
Per a més informació: parcs.diba.cat, o descarrega’t les aplicacions Parcs Naturals DIBA i Itineraris DIBA.