—Per què ha volgut escriure una relació entre una noia de 18 anys i un adult de 39?
—Crec que, de vegades, la literatura ve de plantejar-se “i si...?”. Arran del discurs feminista dels últims anys hem après a analitzar —després del Me Too fins i tot hem vist la necessitat de saber analitzar— quan es produeixen relacions de poder, d’abús de poder. S’ha parlat molt de consentiment. Quan aquest consentiment està viciat? Quan no és possible dir que no perquè hi ha una relació de poder, per exemple quan t’ho demana un professor i d’això en depens... Això ja ho tenim clar. Però jo em plantejava: què passa en situacions en què aquest membre de la parella que està en situació de vulnerabilitat —perquè és la que és jove i inexperta— és la iniciadora, la que ho vol, la que seduirà per tots els mitjans l’altre? Es produeix una relació clarament asimètrica, però com valorem quina és la naturalesa de la relació?
—Dibuixa una noia de 18 anys aparentment convençuda al cent per cent del que està fent, fins al punt que li envia al Quim una gravació del moment que es masturba. Vol provocar la reflexió del lector tant sí com no?
—Exacte. Incomodar-lo... Més que incomodar-lo, que es plantegés què en pensa, que contínuament es fes qüestions sobre els personatges i les relacions entre ells. Però és diferent d’una novel·la que a la pàgina 1 ja et presenta un personatge que la vol ensarronar i manipular-la i a la 120 segueixes pensant el mateix. Per mi, no és tan interessant. Per mi, les ficcions que m’expliquen el que ja sé i ho corroboren d’una manera amable em semblen una mica buides. A mi m’interessa que em facin repensar allò que jo crec. Penso que et permeten mirar la realitat des d’un lloc més profund i més interessant.
—En aquest cas, es tracta d’una relació amb una noia que acaba de complir els 18 anys —és a dir que no hi ha res il·legal, però que és èticament més que qüestionable...
—Exacte. Aquesta és la idea: que fos de 18 anys, que no hi hagués cap més relació de poder entre ells a banda de l’edat —ni és el seu profe ni el seu cap ni res— i es produeix en el marc de la legalitat i en el marc del consentiment; però això no vol dir que no ens puguem plantejar fins on hi ha una relació de poder. Sí? No?
—Per què va triar aquesta estructura temporal, el relat de la noia en sentit lineal —de Sant Joan al 6 de novembre— i el de l’home, en sentit contrari: del 6 de novembre a Sant Joan?
—L’estructura està bastant pensada des del principi. En alguns moments em va fer parar boja perquè ho havia d’encaixar tot. Però jo crec que l’estructura no ha de ser només una filigrana literària: t’ha de servir per explicar millor la història. Ha d’estar al servei de la història. Per què va endavant el relat de la Gabriela? Perquè als 18 anys tens pressa per viure; tot el que vols que et passi encara t’ha de passar i et menges el món i corres. Comences a veure que ets adulta, que generes desig... Per això va endavant, perquè quasi no té passat. En canvi, em semblava bonic que el relat del Quim es construís a la inversa: ara que ja sé què ha passat, explica-m’ho tu i explica’m com has arribat fins aquí. A més, l’estructura permet que el lector vagi canviant d’opinió a mesura que té més informació dels personatges. Fins a l’última pàgina anirà recol·locant el seu judici.
—Què ha estat més difícil a l’hora d’escriure aquesta novel·la? Fer possible aquesta estructura circular amb naturalitat, sense que sembli forçat, o les arestes del tema que tracta?
—Totes dues coses. L’estructura funcionava, però no era fàcil. Contar la història d’ell enrere en alguns moments se m’escapava una mica, perquè t’ho explica ell a fets passats.
—A més, està reexplicant uns fets que ja ha explicat ella. Hi ha d’introduir novetats perquè el lector tingui interès.
—Exacte. Això, literàriament, és un repte. Qui vol tornar a llegir una cosa que ja s’ha explicat? En realitat, no és la mateixa història, perquè aquí el punt de vista era clau. Com ho ha viscut cadascú? Amb les manipulacions que això implica, perquè, al final, tots ens enganyem una mica a nosaltres mateixos. Per tant, volia que a les dues versions hi hagués imprecisions i, fins i tot, contradiccions. El moment del petó, ella diu que ha sigut ella i ell que ha sigut ell.
I les arestes del tema, també van ser difícils. Vaig haver de lluitar contínuament per no dir o suggerir què en penso jo. No volia que s’intuís gaire, perquè no crec que sigui interessant. En canvi, ha de ser suggerent per al lector, i controvertit.
—Vostè decideix no prendre partit. Potser la decisió més parcial seria presentar la versió de la Gabriela abans que la del Quim?
—Aquí hi ha una decisió. Sí. Això ho tenia clar. Em va sortir abans la veu d’ella. I després no volia ni moralitzar ni jutjar. Jo no crec que la literatura sigui un bon espai per a discursos morals. Més aviat al contrari. Hi ha una autora mexicana, Margo Glantz, que tenia molts problemes per publicar les seves obres perquè tenien un alt sentit sexual i violent, i deia: “Justament la literatura intenta reflectir la realitat i la realitat no sempre es regeix per uns principis morals”. A mi em sembla infinitament més estimulant quan la literatura em porta per llocs que no són els que m’espero.
—Hi ha alguna altra influència clara i directa en aquesta novel·la?
—Bé, la Margo Glantz és només per aquesta idea de la literatura. A mi m’agrada molt Sara Mesa per la manera que té de construir els personatges, i l’he llegida molt els últims temps. M’agraden aquests personatges que actuen d’una manera que tu no pots acabar d’entendre, aquesta mena d’incomoditat, aquestes atmosferes opressives. M’agrada molt com ho crea des del més petit. I després hi ha una novel·la molt bonica de l’Annie Ernaux, Pura passió, que vaig llegir fa anys i em va semblar bestial. Hi ha alguna cosa d’aquesta urgència i bogeria que també té la Gabi.
—Pura passió és molt autobiogràfic.
—Sí, l’Ernaux, sí. Això meu no, eh! Seria molt suculent, però no. En John Irving deia fa poc: “Si un llibre no t’ha d’incomodar, per què el vols llegir?” Jo volia obrir preguntes.
—És la funció de la literatura?
—Obrir més preguntes que respostes. De vegades, em pregunten: “I quina conclusió en treus?”. És que no trec cap conclusió: la literatura no va de treure conclusions; la literatura no ha d’ordenar res.
—Per què aquesta afició de Gabriela a la cultura japonesa? Una forma de donar-li personalitat? És una dèria seua la del manga i el cinema japonès?
—No. El cine japonès m’agrada i he llegit autors japonesos, però no és una obsessió. Servia per construir-la; donar-li textura... Als 18 els adolescents es creuen molt especials. Ella encara més, perquè és molt llesta, i molt capritxosa. Fins i tot, per ella la seducció és “com més difícil ho tingui, més satisfet veuré el meu ego”. Ara s’embolica amb els xicots de les amigues... És aquesta cosa que et pot enganxar tant als 18 anys, quan t’adones que generes desig i que això et dona poder amb els altres. Això del món japonès em servia per construir el personatge i perquè als 18 anys aquesta decisió de qui ets i què vols és una manera de ser diferent i única.
—També és curiós com ell es va autoenganyant, pensant que aquestes coses que ella sap sobre la cultura japonesa la fan adulta.
—Ell es va autoconvencent. És aquesta idea estranya que la maduresa s’acaba imposant. Se’ns ha dit tant que les noies madurem abans... Això de “ets molt madura per la teva edat” amaga de vegades un “ets algú amb qui voldria tindre sexe sense cometre una il·legalitat”. Això de les edats s’ha romantitzat molt (l’edat és un número, és un estat d’ànim...), però en realitat té unes implicacions clares: experiència, perspectiva vital...
—Va dubtar si finalment el seu posicionament personal sobre el tema havia de ser més explícit, tractant-se d’un tema tan sensible?
—Sempre dubtes... Podem fer espòilers?
—Vostè mana. Els lectors queden avisats.
—Doncs no el volia salvar... tant, tot i entendre que en aquest cas ell és l’objecte de desig, no el subjecte. Però hauria estat una altra història si la relació amb la Gabriela hagués estat l’única que ell ha tingut amb una menor.
—També és una manera de dir que la relació no és tan natural ni inofensiva? Que no tots els homes tindrien aquesta relació...
—És clar. Aquí hi ha un patró. Els feminismes ho hem sabut identificar. Fins i tot, hi ha bromes per tot arreu amb el Leonardo DiCaprio. Quan les xicotes fan 25 anys, les deixa. És un patró repetit. Per què no et pots relacionar amb els teus iguals?
—Però va dubtar a fer aquest final?
—Sí, perquè seria una història bastant diferent. El final està molt reescrit. Va ser difícil equilibrar la culpa, les justificacions, fins a quin punt està traumatitzat, com se sobreanalitza, com et veuen els altres... perquè de vegades el desig també va d’això.
—Parla de la importància de com els veuen els altres. El seu primer llibre de relats es titula precisament El que pensen els altres. Continua pesant molt la mirada dels amics i dels coneguts i desconeguts de l’entorn?
—Els amics em servien per ser els que jutgen el que fas i que et diuen el que tu no tens ganes de sentir. D’alguna manera, et fan qüestionar l’actitud i la decisió que prens. Sí que m’interessa la idea de les aparences, del que fas, del que dius. Els amics em serveixen com a contrapunt sobre la relació, però aquestes reflexions ell ja se les ha fet i es defensa: “Mireu, aquesta noia folla més que jo; és una cosa que no és important; no ens farem mal...”. Són justificacions davant dels que et diuen el que tu ja saps.
—Li serveix literàriament la pressió dels altres?
—Sí, em servia per a la història. En primera instància, perquè són dues persones que arriben a un lloc on no viuen. Ella, sobretot, per la seva llibertat. Ell, amb els seus amics, però està de vacances. Després les comunitats petites i les atmosferes petites tenen un punt d’opressiu, fins i tot de perillós, perquè les normes de vegades imperen d’una manera diferent. No hi ha anonimat, per molt que hi vagis de vacances. I, de fet, quan tornen a Barcelona després de les vacances, els resultarà alliberador.
—Quan la vaig entrevistar per aquell aplec de relats, Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, em va dir que feia contes perquè “un bon relat ha de ser una història que no et deixi indiferent; ha de ser un punt de no retorn per al personatge i hi ha d’haver un conflicte important”. Veig que amb les novel·les intenta el mateix.
—Sí, el que passa és que al relat ho has d’essencialitzar. I a la novel·la és una qüestió de ritme i pols narratiu. Però la idea del conflicte i de punt de no retorn per als personatges, també. De vegades, pensava: “Com valorarà la Gabriela aquesta relació al cap dels anys?”
—Això ja no surt a la novel·la.
—No.