Per a fer-se una composició del lloc, cal abocar-se al mapa. El de Vilanova i la Geltrú plasma una trama urbana de naturalesa variada: ens parla del seu passat medieval, irregular; de la puixança local fruit de les relacions comercials amb les colònies d’ultramar, i del present com a capital ineludible de la costa meridional de Barcelona.
Vilanova i la Geltrú invita a passejar-hi: traspua un harmoniós equilibri entre agitació i assossegament benestant que dona vida a artèries fonamentals, com la Rambla o la plaça de la Vila. La quantitat de bars i cellers humanitza l’entorn i demostra la sensibilitat local pels caldos de qualitat que es produeixen ací, a la comarca del Garraf, de la qual Vilanova i la Geltrú és capital, i també a la comarca del Penedès.
Hi hem arribat atrets pel seu far. El de Sant Cristòfol ocupa la punta homònima. Es tracta d’una elevació mínima, imperceptible, que s’eleva —segons l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya— tan sols una quinzena de metres sobre la platja del mateix nom. Aquesta és allargassada —uns 900 metres— i ocupa una bona franja del litoral septentrional del municipi. Tot i estar connectada al nucli urbà, la renaturalització que s’hi va dur a terme fa uns anys produeix un paisatge dunar que transporta el visitant a un espai de calma.
Als peus del far hi ha el molí de Mar —el que en queda—, que dona nom al passeig que el voreja. La instal·lació farinera va ser construïda l’any 1801 per Francesc Terrés, un fuster originari de Sant Martí de Riudeperes, avui pertanyent al municipi osonenc de Calldetenes. El singular inventor va projectar aquest molí que havia d’accionar-se per la força de les ones i, d’aquesta manera, evitar la precarietat d’aigua que va imposar la sequera que havia patit Catalunya els anys anteriors. Terrés, que es presentava com “carpintero y fabricante de máquinas de extracción de aguas, artefactos y molinos”, va redactar un projecte que va presentar al capità general el 8 de novembre de 1798. En el document, on no mancava una grandiloqüència comercial, el seu autor assegurava que es tractava “de una inventiva tan estimable que acaso no ha tenido ejemplar desde la creación del mundo”.
L’invent va ser vist amb recel i no poca desconfiança per les autoritats locals. Va costar tira-i-arronses, però finalment va ser construït arran d’aigua. La manca de corrents marins, necessaris per a accionar el molí varen fer que l’invent —l’autor del qual assegurava que podia aplicar-se a molins fariners, paperers i batans— caiguera en desgràcia. Malgrat tot, el 1801 estava construït i s’hi havien iniciat les primeres proves.
En l’actualitat, el molí i el far queden separats del mar per la llengua de sorra de la platja de Sant Cristòfol, que la construcció del nou port de Vilanova i la Geltrú, a mitjan dècada dels cinquanta del segle passat, va acumular en aquest indret. Amb anterioritat, com mostren les fotografies d’època, aquest litoral era un espai moderadament rocós, saltat de petits penya-segats, en què el far quedava penjat sobre l’aigua.
El far actual, popularment conegut com la Farola, és la tercera versió d’una instal·lació marítima erigida al mateix indret el 1836, nou anys abans de la publicació del Plan general para el alumbrado marítimo de las costas y puertos de España e islas adyacentes (1847).
El pla d’enllumenat inicialment no plantejava la instal·lació d’un far entre el delta del Llobregat i Salou. No obstant això, la necessitat d’un senyal més potent va fer que el 1898 s’aprovara la construcció d’una nova torre. Aquesta havia d’elevar-se 21 metres d’alçada, seria de tercer ordre i tindria un abast de gairebé 34 milles. El nou far va encendre’s el 1905, i la seua presència en aquest sector de la costa vilanovina va provocar que a partir del primer quart del segle XX se n’iniciara la urbanització, amb torres d’estiueig d’estil noucentista. Com en altres casos, durant la Guerra Civil, el far romangué apagat.
Baix-a-mar, el barri mariner
Ja que som a tocar de l’aigua, proposem iniciar ací una passejada per la població. Vilanova i la Geltrú compta, justificadament, amb el segell turístic de Barris i Viles Marineres de l’Agència Catalana de Turisme, perquè el barri que ens ocupa condensa l’essència marinera local. Podreu assistir a la subhasta diària que té lloc a la llotja del peix, dins el recinte portuari —que, per cert, és el tercer port més important de Catalunya—, o bé reviure el passat a través d’una arquitectura pròpia, representada per la casa de Ca Mà de la Fassina: és l’últim testimoni de la ciutat de les característiques cases amb terrats porxats, sota els quals s’endreçaven i netejaven rutinàriament les xarxes.
A banda d’aquesta arquitectura funcional, sobre l’animat passeig marítim de Ribes Roges, algunes residències d’estiueig benestant, d’estil modernista, com les vil·les Laguarda i Argentina, fan de contrapunt a l’esforçada vida de la gent de mar.
Al passeig mateix, trobareu una de les estacions nàutiques de la costa de Barcelona, que fan accessible el mar a tothom qui vulga gaudir de l'aigua.
Ara sí, girem l’esquena al mar. Ens encaminem cap a l’antic poble de la Geltrú, al qual accedirem des de la rambla de la Pau. A l’inici d’aquesta via, hi ha el monument a Francesc Macià, fill de la vila, obra de l’escultor Josep Maria Subirachs.
Fem, però, una marrada fins al Museu del Ferrocarril. La institució va nàixer l’any 1972, per iniciativa de l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Barcelona, i ha esdevingut la clau de volta per qui vulga conèixer l’essència de la cultura ferroviària.
No lluny d’ací, hi ha la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, fundada el 1884 pel mateix polític i escriptor, que volgué erigir un temple del coneixement. Aquest espai és un dels equipaments culturals més antics i pioners de Catalunya, el primer edifici públic del país destinat a complir les funcions de biblioteca i museu. El 2019 la Biblioteca Museu Víctor Balaguer fou declarada Museu d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
Remuntant el torrent de la Pastera
El carrer de la Unió serpenteja sospitosament: sota el paviment hi ha el torrent de la Pastera, que va fer de frontera entre l’antic poble de la Geltrú i el terme de Cubelles. El primer concentra carrers estrets d’aire medieval, al voltant del seu castell d’estil gòtic, restaurat a la manera historicista sota l’assessorament tècnic de l’arquitecte Jeroni Martorell, aleshores director del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona, i la parròquia dedicada a Santa Maria, documentada ja al segle XII, però profundament reformada.
A l’extrem de la Geltrú, al carrer de la Unió, hi ha la Peixateria Vella, que va ser inaugurada el 1858. Aquest mercat del peix té aspecte de templet clàssic, ordenat, regit per la simetria. Entre els diferents usos que se li han assignat des que deixà la seua funció principal, en l’actualitat és el local d’assaig dels Falcons de Vilanova, fundats l’any 1972.
El naixement de Vilanova de Cubelles
Al carrer de la Plaça Llarga, el Pont d’en Nin —o d’en Negrell— permet l’accés a la primitiva Vilanova de Cubelles, a través del carrer de Sant Antoni. La porta conserva la memòria de l’antiga muralla. L’assentament sembla que cresqué al voltant de l’església sota l’advocació de sant Antoni Abat, situada al peu del camí que connectava la Geltrú amb Cubelles. La primera menció documentada del nom Vilanova remunta al 1232. Arran de la seua expansió, el 1274 el rei Jaume I concedí franquícies i la carta de poblament a aquesta quadra que s’havia format als afores de la Geltrú.
Des de finals del segle XIV, Vilanova de Cubelles, Cubelles i la Geltrú, per disposició del rei Pere III el Cerimoniós, havien esdevingut viles reials de ple dret i jurisdicció, i gaudien de plena independència. El creixement constant de Vilanova —que havia superat àmpliament el de la Geltrú— va ser fruit del dret d’exportació limitat a 100 pipes de vi anuals de collita pròpia que va concedir Felip II el 1599, i va comportar l’expansió del nucli cap al mar, així com la construcció de les noves esglésies de Sant Antoni Abat (1670) i de Santa Maria de la Geltrú (1699).
Pel que fa a la independència de Vilanova, aquesta no aconseguiria segregar-se de Cubelles fins al 1768, quan, junt amb la Geltrú, varen obtenir el decret de “reial” per anomenar-se Vilanova i la Geltrú.
El comerç ultramarí
Tot i que l’agricultura seguia sent l’estructura bàsica de l’economia vilanovina, la comercialització del vi va comportar l’abandonament de la resta de cultius en favor de la vinya, mentre que el comerç exterior implicà un tràfic intens de la marina vilanovina, tant al Mediterrani com fora d’aquest, impulsat per una burgesia comerciant que es beneficià del lliure comerç amb Amèrica decretat per Carles III l’any 1778.
L’aventura americana es deixà sentir a Vilanova en l’estil de vida —visiteu el Museu Romàntic de Can Papiol per copsar-ne les formes—, en les transformacions urbanístiques, com ara l’obertura del conegut com a Eixample Gumà el 1876, o la construcció de la plaça de la Vila, neoclàssica, sobre els terrenys de l’americà Josep Tomàs Ventosa, al qual se li dedica el monument central d’aquest espai públic. També en l’arquitectura —vegeu Can Pahissa— i en el gust pels parcs poblats d’espècies tropicals i exòtiques. Ocasionalment, algunes fortunes fetes a Cuba revertiren en mecenatges en els àmbits cultural i social, i fins i tot en la construcció de la línia ferroviària. Per tot això, no debades, a Vilanova i la Geltrú li va valdre el malnom de l’Havana Xica.
La vila no deixà escapar, tampoc, el tren de la industrialització, i es posicionà fermament en la indústria tèxtil, esdevenint, així, la tercera ciutat més dinàmica de Catalunya.
Aquesta alegria econòmica, que va ser truncada per la pèrdua de les colònies, plana encara en l’essència vilanovina. S'hi respira un aire dinàmic, vital, junt amb l'orgull mariner que es tradueix a taula amb un assortit de plats típics de pescadors, com la sípia a la bruta, l’all cremat o les gambes de Vilanova. Tasteu-los i en parlem.
Descobriu totes les propostes de Costa Barcelona a barcelonaesmoltmes.cat.