Quan el seu far s’il·luminà per primera vegada, el poble feia unes dècades que havia iniciat l’irreversible camí de convertir-se en un dels principals nuclis de referència del Maresme. Corria el 1859, el mateix any que arribaria el ferrocarril a la població. El 3 de desembre, Calella rebia el transport a vapor, amb l’eufòria reglamentària de qui assisteix a obres espectaculars de l’enginy humà.
El comboi provenia de Barcelona via Mataró, tot vorejant el litoral i enfrontant-se a les dificultats que interposava l’orografia modestament rocosa que obligava a perforar la muntanya i excavar-hi túnels. Era la primera línia ferroviària que havia entrat en funcionament a l’Estat espanyol peninsular, concretament entre Barcelona i Mataró, perquè a Cuba —llavors encara província espanyola— ja feia poc més de deu anys que hi corria un tren. La cosa anà de la manera següent: el seu impulsor, l’empresari mataroní Miquel Biada i Bunyol, havia marxat a fer les Amèriques. A Cuba va ser convidat a la inauguració del primer ferrocarril de l’illa, que havia de connectar l’Havana amb Güines. Aquell 19 de novembre de 1837, Biada quedà tan seduït per les bondats i els avantatges d’aquest mitjà de transport que no trigà a proposar al Govern espanyol la construcció d’un ferrocarril entre Barcelona i Mataró, amb la intenció de reforçar les relacions comercials entre ambdues ciutats. Després de molt insistir, el 1845 fundà la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró i tres anys més tard, concretament el 28 d’octubre, entrava en funcionament la línia en qüestió. Biada hagué de fer front a nombroses dificultats, abans i durant la construcció: l’assetjaren accions vandàliques, greus problemes financers i les llargues i difícils negociacions per les indemnitzacions a 170 propietaris afectats. Malauradament, l’indià va morir afectat per una pneumònia mesos abans de l’esperada inauguració.
La línia es prolongà fins a Arenys de Mar (1857) i dos anys després arribà a Calella, en un trajecte que, més enllà de la seua funcionalitat, segueix proveint el viatger d’una experiència panoràmica i contemplativa sobre aquest bocí de costa. En l’actualitat, l’històric traçat ha esdevingut un dels més freqüentats de les línies de Rodalies de Catalunya —dins la línia R1—, amb més de 35 milions de viatgers anuals el 2016, segons l’Anuari Estadístic del Departament de Territori i Sostenibilitat (2017).
Un far sobre els raïls
Tornem, però, al far. Va ser l’anomenat morro de la Torreta, o Capaspre, el lloc escollit per a la seua construcció. Òbviament, l’elecció tenia la seua raó: el promontori garantia unes qualitats de visibilitat excel·lents i històricament havia acollit la Torreta, una torre de guaita per a vigilar la presència corsària a la mar. Dels minsos vestigis d’aquesta, no se’n va poder aprofitar el més mínim material. La construcció primitiva degué mantenir contacte amb una segona torre, encara dempeus i avui ubicada al centre de la població, la de Can Bartrina, del segle XV, adossada al casalot homònim.
El far de Calella era de tercer ordre i el Plan general para el alumbrado marítimo de las costas y puertos de España e islas adyacentes no en preveia cap altre fins a Barcelona. El motiu era clar: a les muntanyes es feien servir les fogueres de carboneig, i a la platja, les relacionades amb la pesca, i tot plegat podria induir els navegants a confondre els diferents focus de llum.
El complex faroner que ens ocupa havia estat projectat sense un estil arquitectònic definit —pura construcció funcional— i comptava amb diverses estances per al personal que solia ocupar o freqüentar el lloc —faroner, tècnic i enginyer. Quan el 2006 va quedar deshabitat en perdre la plaça de faroner, els seus espais varen acollir, cinc anys després, el Centre d’Interpretació del Far de Calella, que té com a objectiu “explicar les relacions de comunicació d’aquest envers el seu entorn des de tres punts de vista: les comunicacions marítimes, per la seva funcionalitat intrínseca d’orientació de les embarcacions; les comunicacions terrestres, a través de la telegrafia òptica que podem contemplar a les Torretes, tocant al far, i la comunicació urbana, amb la ciutat, a través de les campanes de l’església i els diversos campanars”. El discurs s’articula per mitjà d’un recorregut amè, on no manquen ni textos ni recursos audiovisuals atractius, pensat per a captar l’atenció d’infants i joves.
A més de la visita al Centre d’Interpretació, el far reserva una de les panoràmiques més privilegiades de l’entorn. El Capaspre desplega una perspectiva única, especialment al capvespre, quan la llum tangencial tenyeix l’àmplia llengua de sorra que conformen a Calella la platja de Garbí i la platja Gran, i al sud l’estretor de la costa, amb la seqüència de platges que s’estenen fins a Sant Pol.
La telegrafia òptica, l’Internet del XIX
No lluny del far, una mica al sud i ubicades sobre una elevació, hi ha les Torretes. Aquestes ofereixen també un mirador de perspectives obertes, però sobretot són el testimoni d’un sistema de telecomunicacions pretèrit i revolucionari per al seu temps: la telegrafia òptica, un sistema de braços articulats maniobrats per un operador. Des d’una torre l’operador veia la torre precedent i la següent, observava els senyals emesos des de la torre anterior amb l’ajuda dels braços articulats i els retransmetia a la torre següent. Aquest mitjà de comunicació era efectiu —excepte durant la nit— i notablement més ràpid que el correu a cavall. El període operatiu de la telegrafia òptica va ser breu, a causa de dos factors: d’una banda, l’arribada del ferrocarril; i, de l’altra, l’ús del telègraf elèctric, que garantia el bon funcionament, sense haver de témer sabotatges. És per això que, a causa dels avantatges del ferrocarril i del telègraf pel que fa a la seguretat i velocitat de les comunicacions, les torres de telegrafia òptica deixaren d’operar l’any 1862.
A Catalunya varen coexistir dues línies de telegrafia òptica, una civil i una altra militar, les quals, a voltes —com és el cas de les Torretes de Calella— compartien un mateix indret, però no. L’any 1857 s’hi va aixecar la torre d’ús civil, tot just al costat de la torre militar construïda el 1848. La civil portava el número 214 de la línia que anava de Montjuïc a la Jonquera i havia estat batejada com a estació de la Patona, en adoptar el nom de l’indret on es localitzava.
Calella, en fi
Abandonem els promontoris del Capaspre i les Torretes i penetrem en el nucli urbà de Calella. Sobtaran al visitant que s’hi passege dos detalls: la retícula ordenada i ortogonal del seu nucli primitiu, que poc s’adiu amb l’esperada i sovint bigarrada trama urbana medieval, i la densitat extraordinària d’instal·lacions destinades al turisme de platja. De la primera, caldrà saber, d’entrada, que Calella disposa de data concreta de fundació: fou el 29 de novembre de 1327, quan Bernat I de Cabrera atorgava privilegis a l’assentament en aquesta vila nova ubicada a la vora del camí Ral, així com permetia la celebració d’un mercat i d’una fira. Aquests privilegis inicials varen ser ratificats i ampliats per Bernat II, amb la carta de poblament de 1338, i varen dictar un ordenament urbanístic de carrers rectilinis, oberts de nord a sud i de llevant a ponent, l’origen del plànol regular, ortogonal de Calella.
La fórmula es replicà segles més tard, al XIX, quan el creixement obligà a estendre el nucli urbà amb un gest centrífug i crear-hi un eixample. La retícula regular, higiènica, perpendicular i ventilada esdevenia pilar del nou urbanisme, on es barrejaven arquitectura civil de tall popular, amb els aires majestuosos i de certa monumentalitat de les residències modernistes d’empresaris i burgesos, com la torre d’estiueig de Lluís Macaya, i amb edificis estrictament funcionals, com el mercat o la torre de l’aigua.
Calella, per aquell temps, esdevingué un nucli important de producció tèxtil i de gènere de punt, sector que coexistia amb les activitats tradicionals de la pesca i l’agricultura. Poc podien imaginar els seus habitants que dècades més tard esdevindria, a més, oasi i paradís d’una clientela centreeuropea àvida d’insolacions.
La maquinària turística
Fou batejada com la Calella dels alemanys, perquè van ser aquests els qui, durant la postguerra del segon conflicte mundial i aprofitant les vacances pagades, trobaren en aquesta vila un recés de sol i platja, acollidor i certament pintoresc. En qüestió d’una dècada, l’afluència turística superà els 10.000 forasters i, amb ells, hi desembarcà el sector terciari: cresqueren hotels, les fondes ampliaren serveis, els particulars llogaren habitacions i antigues instal·lacions fabrils —com la pertanyent a la família Janer Visa— es convertiren en residències.
El fenomen turístic local té un detonador, una data i un nom: la seducció que visqué la jove alemanya Margot Rothe Brunner, quan arribà a Calella el 1953. S’hi instal·là i, veient les possibilitats que oferia el poble, fins i tot arribà a desplaçar-se a la frontera de la Jonquera per a recomanar aquesta destinació als turistes que entraven al país. Rothe es convertí, en termes actuals, en la primera ambaixadora de Calella com a destinació privilegiada de sol i platja.
Per la seua banda, el coronel de la Luftwaffe Adolf Dikfeld no trigaria a crear una agència de viatges i llogar autocars de turistes cap a Calella. La primera expedició va arribar-hi el Divendres Sant del 1954, amb 55 persones que havien d’allotjar-se a l’Hotel Vila.
Si els anys del desenvolupisme franquista dispararen a Calella el turisme i la construcció immobiliària en massa, la vila ha aconseguit al llarg de les darreres dècades revertir aquesta situació, convertint-se en una destinació per a un turisme cultural, familiar i esportiu. Descobriu al Museu-arxiu de Calella el passat ibèric i romà, i al Museu del Turisme el fenomen que va transformar aquesta vila. Passegeu-vos pel mercat municipal noucentista, pel passeig marítim Manuel Puigvert o pel parc Dalmau -amb una extensió 18 hectàrees de bosc mediterrani-. I si sou de sang competitiva, sapigueu que a Calella us espera una de les cites de l’Ironman, la triatló de llarga distància més preuada del món. Però sobretot, no deixeu d’acabar el dia al far del Capaspre: us regalarà una de les millors perspectives d’aquest litoral.
Descobriu totes les propostes de Costa Barcelona a barcelonaesmoltmes.cat.