Més enllà de la disputa entre PSC, ERC i Junts per a esdevenir la candidatura més votada i d’unes negociacions posteriors al 12 de maig que es contemplen ben complicades per a formar Govern, les eleccions catalanes ofereixen un panorama polític curiós pel que fa a les candidatures que s’hi han pogut enregistrar.
A banda dels vuit partits que actualment tenen representació al Parlament –PSC, ERC, Junts, Vox, CUP, En Comú, Cs i PP–, una altra dotzena de candidatures oferiran la seua butlleta als electors, a l’espera de la confirmació final de la JEC. D’aquestes només dues tindrien algunes possibilitats d’accedir a la cambra catalana. I al seu torn, dels partits que avui tenen presència a la cambra catalana, cal preveure que Cs no superarà la tanca del 3%.
L’independentisme unilateral d’Alhora
Una de les candidatures actualment extraparlamentàries –es la primera vegada que s’hi presenta– i que està rebent més atenció per part dels electors és la que lideren l’exconsellera Clara Ponsatí i el filòsof Jordi Graupera. Aquest últim ja va intentar impulsar el projecte de Primàries a les municipals del 2019, però no va aconseguir accedir a l’Ajuntament de Barcelona tot i acumular 30.000 vots. Ponsatí, en aquell moment consellera a l’exili i eurodiputada –encara manté aquest càrrec–, va tancar la llista de Primàries a l’Ajuntament de Barcelona, que també comptava amb certes complicitats de l’ANC –presidida en aquell moment per Elisenda Paluzie.
Alhora centra el seu discurs en la unilateralitat de l’independentisme a la qual haurien renunciat els partits hegemònics. La candidatura és especialment crítica amb Junts, el partit independentista que més recorre a la retòrica unilateral sense haver-la posat en pràctica. El lideratge de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, dues personalitats reconegudes en l’univers independentista, es veu acompanyat pel suport de noms vinculats al món de la cultura i la intel·lectualitat com ara Anna Punsoda, Júlia Ojeda o Carlota Gurt. Un dels suports mediàtics que integra les llistes d’aquesta candidatura al Parlament és el de Joel Joan.
Al rescat de l’antiga Convergència
Tot i que Junts és considerat com l’espai postconvergent atesa la seua composició interna, en bona part integrada per exdirigents i exmilitants del partit pujolista, des de la desaparició de Convergència hi ha hagut diversos intents per representar “de veritat” la tradició de la formació referent de la Catalunya de les dècades prèvies al procés. L’única que sobreviu en aquestes eleccions és Convergents, el partit que va fundar i presideix l’exconseller de Justícia (2012-2016) Germà Gordó i que només es presentarà a la demarcació de Tarragona.
La cap de llista d’aquesta formació és Cecília Castelló, qui defineix el seu partit com “l’espai polític sobiranista, d’ordre i de centre dedicat a les persones que abans representava CiU i que tanta falta fa en aquests moments”. Una afirmació que no ha semblat convèncer els electors aquests anys, almenys si s’observen els resultats pèssims obtinguts per candidatures com ara Espai CiU a les últimes eleccions espanyoles o el PDeCAT a les anteriors eleccions al Parlament. Convergents centra el seu discurs en el sector agrícola –Cecília Castelló en forma part– i compta amb el suport actiu d’un alcalde català, el de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), localitat que no arriba als 3.000 habitants i on Magí Pallarés ostenta l’alcaldia després d’haver-s’hi presentat amb una candidatura local i d’haver rebut el suport de la llista identificada amb Junts.
Una candidatura independentista poc convencional
La candidatura d’Univers Català, totalment desconeguda, està liderada per Ramon Carner Avilés, qui vol encapçalar les llistes de les quatre demarcacions, una proposta que no superarà el vistiplau de la Junta Electoral. Carner va presidir el Cercle Català de Negocis i figura com un dels impulsors d’UPDIC, Units per Declarar la Independència de Catalunya, i també de la Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional, vinculada als productes alimentaris i begudes.
La divisió de l’extrema dreta i l’ultraconservadorisme
És segur que Vox tornarà a entrar al Parlament, però hi ha opcions perquè hi accedisquen noves formacions d’aquesta tendència. La que més possibilitats en té és Aliança Catalana, el partit liderat per l’alcaldessa de Ripoll (Ripollès), Sílvia Orriols, que centra el seu discurs en la crítica i el rebuig a la comunitat musulmana. Curiosament el cosí del president Pere Aragonès, Jordi Aragonès, és considerat el cervell d’aquesta formació. Orriols, que ha gaudit aquests anys d’una sobreexposició mediàtica poc habitual entre els candidats que no compten amb presència al Parlament, representa l’independentisme d’extrema dreta, tot i que no és l’única candidatura d’aquest tipus.
El Front Nacional de Catalunya (FNC), que cal no confondre amb la formació històrica independentista que va plantar cara al franquisme, també intentarà accedir al Parlament amb un economista com a candidat, Martí Naval Barceló. L’FNC compta amb una única alcaldia a Catalunya, la de La Masó (Alt Camp), un petit municipi que no arriba als 300 habitants. Curiosament Orriols, candidata d’Aliança Catalana, va ser regidora de l’FNC a Ripoll abans de fundar el seu propi partit motivada per les disputes personalistes. Les discrepàncies entre els dos espais s’argumentaven amb el fet que Orriols, segons l’FNC, prioritzava la qüestió migratòria per damunt de la nacional. D’altra banda, l’aleshores regidora de Ripoll va adduir que l’FNC mostrava “por i complexes a l’hora d’afrontar la greu situació nacional i el problema de la immigració” en temps de pandèmia.
D’altra banda, tot i que el discurs del Frente Obrero s’adreça al benestar de la classe treballadora, la seua obsessió contra la “islamització” i les seues desconfiances cap a moviments actuals com ara el feminisme fan situar, segons molts analistes, aquests principis pròxims als de l’extrema dreta. El seu lema és “defiende Cataluña, defiende España, no a la islamización”. La candidata d’aquest partit, Alicia Sanz, no s’expressa en cap publicació de xarxes en català i el seu partit s’ha pronunciat clarament a favor de “la unitat d’Espanya contra els processos independentistes reaccionaris”.
Menys coneguda és la candidatura del partit Familia y vida, que també s’expressa exclusivament en castellà i defensa la concepció més tradicional possible del model de família. El seu cap de llista és l’enginyer Josep Maria Clotet i el seu discurs és previsiblement antifeminista, antiavortista i contrari a l’eutanàsia.
Encara més intranscendent sembla la candidatura de Reinicio Político, que tampoc no utilitza el català i rere causes defensades com ara l’educació gratuïta, la reducció de la despesa política o la defensa dels drets dels ciutadans, termes que en alguns casos són bastant imprecisos, hi ha la defensa de “suspendre la imposició del català a les Illes balears”, tal com defensava aquesta formació en la campanya electoral del passat 28 de maig. El seu candidat és Bartolomé Fraile Cánovas, que segons el seu perfil de Linkedin té experiència com a actor i model al Ministeri de Treball i Seguretat Social, tot i que al portal jurídic de la Generalitat consta com a propietari d’una empresa de neteja de col·legis públics, casals d’avis i oficines municipals a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) a finals dels vuitanta, contra la qual els treballadors van organitzar una vaga. Als altres perfils seus de xarxes socials, pràcticament en desús, hi ha missatges de suport a Vox i a Tabàrnia.
Més espanyolisme desbocat
La marca d’Izquierda por España és la que vol representar el nou partit Izquierda Española a Catalunya. La formació dirigida per Guillermo del Valle, ex d’UPyD i també sobreexposat mediàticament tot i ser intranscendent, defensa el jacobinisme a l’Estat espanyol i relaciona intencionadament els moviments nacionalistes no espanyols i independentistes amb els sectors reaccionaris. Aquest partit va ser llançat a la palestra coincidint amb l’acceptació de l’amnistia per part del PSOE, i es presentarà a les eleccions europees. Qui encapçala la candidatura per Barcelona per al 12 de maig és Julio Antonio Villacorta, qui ha passat pel PSOE, per UPyD, per Cs i per UGT per acabar promovent l’excentricitat de Tabàrnia
L’esquerra alternativa menys visible
Les altres quatre candidatures que concorreran a les eleccions estan vinculades amb l’esquerra més intranscendent. D’una banda Recortes Cero, que es ven com un moviment social i com un front ampli contrari a les polítiques d’austeritat imposades per Europa, presenta per Barcelona Pascuala Gómez, qui ja va encapçalar la llista de Tarragona en les anteriors eleccions al Parlament. Aquest partit equipara Carles Puigdemont amb Santiago Abascal i el trumpisme i té relacions amb la Unificación Comunista de España, formació que va ser catalogada com a secta per l'entitat Atenció i Investigació en Socioaddiccions.
D’altra banda hi ha el Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya, que presentarà Domènec Merino com a candidat per Barcelona. Aquest partit, centrat en el discurs anti-OTAN i anticapitalista, es reclama com a marxista-leninista i es va escindir del PCPE (Partit Comunista dels Pobles d’Espanya) al 2019. Com a referents històrics, el PCTE diu emmirallar-se en els històrics del PCE José Díaz i Dolores Ibárruri, i també en Enrique Líster.
Pel que fa a Per un Món Més Just, aquest partit va ser creat fa vint anys per lluitar contra la pobresa i promoure les polítiques de condonació del deute extern. I per últim hi ha el PACMA, un partit sobradament conegut tot i la seua inexistència institucional i que fa poc es va poder anotar el triomf d’haver superat Podemos a les eleccions que es van celebrar a Galícia el mes de febrer.