Que l’esquerra guanye Galícia és com que Texas caiga en mans demòcrates. I aquest diumenge les urnes ho han tornat a demostrar. Ni la condició de candidat novell d’Alfonso Rueda ni la bona valoració de l’aspirant del BNG, Ana Pontón, no han evitat que el PP hi encadene la seua cinquena majoria absoluta consecutiva. La novena en total, si es té en compte que Manuel Fraga ja va aconseguir-ne quatre.
El PP retrocedeix posicions al Parlament gallec en passar de 42 diputats a 40, però Alberto Núñez Feijóo pot respirar tranquil. Per diversos motius, una patacada a Galícia hauria obert el debat de la seua successió a la presidència del partit. Perquè es tracta d’un feu clàssic dels conservadors i perquè eren els primers comicis que se celebraven després de les eleccions del 23J. És a dir, la primera ocasió en què la ciutadania emetia el seu vot amb l’anunci d’una llei d’amnistia que beneficiarà els polítics catalans independentistes si finalment s’acaba aprovant.
En aquest sentit, Feijóo podrà respirar tranquil. I Pontón, que ja gaudeix d’un nivell de coneixement elevadíssim i ha trencat la barrera dels 20 diputats en passar de 19 a 25, s’ha ben guanyat una altra oportunitat d’assaltar el poder. Les opcions futures del BNG dependran d’una millora substancial a les comarques de l’interior. Al seu favor juga la fortalesa en el vot jove, que Pontón ha fidelitzat com cap altre candidat.
El repte de l’esquerra, a Galícia, continua sent que la participació als comicis locals i estatals siga homologable a les de la Xunta. El diferencial en qüestió juga a favor de la dreta, que en tots els casos és capaç de mobilitzar l’electorat rural, mentre que l’elector de les set grans ciutats no ho fa de la mateixa manera. En aquesta ocasió, amb una partipació més elevada del que és costum, la dreta també ha estat capaç de reternir la Xunta. Les opcions de veure Pontón presidenta van activar un votant conservador que no sempre es manifesta en aquests comicis.
Que l’esquerra haja estat capaç d’augmentar escons conjuntament —el BNG i PSdeG passen de sumar 33 escons a tenir-ne 34— no evita una lectura alarmant per a les formacions progressistes de caràcter estatal. Sumar rep un correctiu sever al territori de la seua lideressa, Yolanda Díaz, mentre que Podem ja es mou en la irrellevància. Els socialistes, que passen de 14 diputats a 9, el pitjor resultat de la seua història a Galícia, també experimenten una derrota dolorosa, ja que veuen com els nacionalistes gallecs amplien distàncies i esdevenen la força absolutament referencial de l’esquerra, com també ho és EH Bildu al País Basc o Més Madrid a la comunitat madrilenya.
El PP reedita, per tant, una majoria absoluta habitual però que no deixa de ser complicada en un context de tanta fragmentació política. Les majories absolutes populars d’Andalusia, Madrid i Galícia i la Generalitat Valenciana —compartida amb Vox— es consoliden com els quatre pilars sobre els quals aquesta formació confia a recuperar el Govern de l’Estat. El seu veritable objectiu. La seua veritable assignatura pendent.