París ja no és com era. I Catalunya, tampoc. A tocar del número 39 de la rue le Marois de la capital francesa hi ha un supermercat Lidl. A menys de 200 metres hi ha un McDonalds i en l’altra direcció, a mig quilòmetre, es contemplen les aigües del Sena, adjacents a un passeig ben freqüentat que fa uns dies restava buit a l’espera del desconfinament. Fa tot just vuitanta anys, el 4 de maig de 1940, en aquest punt exacte del centre de París, hi havia la casa de Joan Massot i Rodamilans (1900-1988), rellotger d’ofici i gran devot de Francesc Macià (1859-1933), que en un escenari d’exili va voler articular una estratègia perquè el seu país, Catalunya, esdevinguera un Estat independent. Només una victòria aliada en la llavors recentment iniciada Segona Guerra Mundial podia aplanar el camí cap a aquest propòsit. És en aquest context que naix el Front Nacional de Catalunya com a organització amb un objectiu evident: buscar complicitats internacionals que contribuïren a fer caure el règim franquista i a aconseguir la independència de Catalunya. Combatre el feixisme i el nazisme europeus no era, doncs, només una obligació política: també havia de resultar estratègic. I al capdavall, el Front naixia del fet de no voler acceptar la derrota de 1939.
El Front era la suma de personalitats procedents de distintes organitzacions i partits. Hi havia antics membres d’Estat Català, del Partit Nacionalista Català o de Nosaltres sols!, tots creats al caliu dels convulsos anys vint i trenta i amb la independència de Catalunya com a objectiu. Un objectiu que, com calia esperar, també era el del Front. Joan Cornudella i Barberà (1904-1985), que moriria sent diputat del PSC; Antoni Andreu i Abelló (1905-1982), oncle de l’actual alcalde de Montblanc i exdiputat d’Esquerra Republicana Josep Andreu; Daniel Cardona (1890-1943), que havia estat alcalde de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) i un dels personatges més actius de l’independentisme insurreccional; o Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), fundador de l’Exèrcit Popular Català EPOCA allà pels anys setanta, n’estaven entre els fundadors.
No hi havia més opció que mantenir l’esperança. L’FNC s’implicaria plenament en el combat contra el nazi-feixisme europeu col·laborant amb els serveis d’espionatge britànics, francesos, polonesos i nord-americans. Establiria rutes d’evasió per l’Europa ocupada, fent passar jueus fugitius, aviadors que havien caigut en territori enèmic o documentació d’interès per als aliats. L’FNC “donava informació de les defenses espanyoles als Pirineus, a les costes de Catalunya i d’Àfrica per un hipotètic desembarcament aliat”, explica Robert Surroca Tallaferro (Barcelona, 1934), veterà militant de l’FNC que hi va ingressar el 1962 “amb rapidesa, assumint compromisos orgànics, repartint propaganda i controlant-ne la distribució”. Surroca, a més, organitzava accions al carrer com ara pintades, penjades de banderes catalanes o cremades de banderes espanyoles, segons recorda.
Abans dels anys en què Surroca se n’havia fet militant, l’FNC i el país havien patit la desgràcia inesperada de l’immobilisme europeu després de la victòria aliada. La derrota del nazisme alemany i del feixisme italià en la Segona Guerra Mundial no va motivar els dirigents europeus a fer caure la dictadura espanyola, que iniciava la seua primera fase d’obertura establint complicitats amb les noves democràcies occidentals. L’estratègia del franquisme va funcionar i el règim es va allargar durant dècades fins la mort del dictador. En aquell context, l’FNC es veuria obligat a reinventar-se i passaria de ser un front -pròpiament dit- a convertir-se en un partit. Amb el canvi de context canviava, també, l’estratègia. No canviava, però, l’actitud repressora de l’Estat, que va detenir desenes de militants de l’FNC durant la dècada dels quaranta. Una de les operacions més sonades es va produir el 1946, quan la policia franquista va impedir que 14 militants col·locaren dues banderes -una quadribarrada i una estelada- a l’estadi Olímpic de Montjuïc quan s’havia de disputar la final de la Copa del generalísimo entre el València Club de Futbol i el Reial Madrid. Altra va ser, també aquell 1946, la col·locació de sis cartutxos de dinamita per part de dos militants de l’FNC -Jaume Castells (1924-2016) i Ferran Marull (1923-2016)- al local del Sindicat Espanyol Universitari -que estava al servei del règim- a la Universitat de Barcelona. En el llibre Una història del FNC (1940-1990), editat per Pagès editors, es poden trobar totes les accions dutes a termes per l'organització.
Un altre revés patit per l’FNC va ser l’intent fallit perquè el Consell Nacional de Catalunya, establert a Londres, liderara el Govern a l’exili amb un plantejament ambiciós que defensara el dret a l’autodeterminació. El CNC, creat -entre molts altres- pel president LluísCompanys (1882-1940) mesos abans de la seua detenció i repatriació per ser afusellat, pretenia aglutinar l’exili català i mantenir vives les institucions gràcies al suport econòmic de les Comunitats Catalanes d’Amèrica -que en bona part van finançar, també, l’FNC, especialment des de Mèxic-, però l’estratègia de Josep Tarradellas (1899-1988), partidari de concentrar l’hegemonia política de l’exili en Esquerra Republicana de Catalunya, es va acabar imposant -segons explicava l’exmilitant Agustí Barrera en un article de fa 10 anys. Tot i que l’estratègia de l’FNC a l’exili quedava malmesa, l’organització continuaria exercint protagonisme a l’interior. Per exemple en les vagues de tramvies de Barcelona, produïdes el 1951 i el 1957 i que esdevindrien les primeres grans protestes populars catalanes contra la dictadura. La universitat, àmbit inseparable de l’oposició al règim, tampoc escaparia de la influència de l’FNC.
Els convulsos seixanta
Van ser precisament les generacions universitàries d’aquella dècada les que possibilitarien el relleu generacional de l’organització. La renovació, però, no es va fer sense problemes ni tensions que desembocarien en el naixement d’un altre partit històric, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), creat el 1968 i que apostava per vincular la lluita nacional a la social quan l’FNC optava per un consens que xocava amb l’esperit especialment combatiu de les noves generacions.
L’historiador Agustí Barrera i Puigví (1940) contextualitza que llavors, el Consell Nacional de l’FNC “estava format pels vells militants de la preguerra, amb unes concepcions nacionalistes romàntiques i insurreccionals. Quan neix el PSAN, impulsat pels sectors joves i universitaris, incorpora als vells esquemes l’aportació del marxisme com a eina d’interpretació i transformació de la realitat amb les experiències de moviments revolucionaris i anticolonials d’Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica”. Barrera va entrar a l’FNC el 1963, amb només 23 anys, quan estudiava Química a l’Escola Industrial de Terrassa. El 1965 seria detingut i durant aquells dos anys, explica, va integrar el nucli de l’FNC a la ciutat, que llavors comptava “amb uns set militants”. Aquest veterà s’emmirallava en el seu pare, qui havia passat per Estat Català i Nosaltres Sols! i seria depurat i acomiadat de la feina un cop acabada la guerra. “Ell va ser per a mi un exemple de patriota i ha guiat la meva trajectòria política”, recorda Barrera. Pel seu compte, l’altre militant de llarga trajectòria, Robert Surroca, lamenta que “la visió, molt accentuada, del marxisme que tenien els qui van marxar -de l’FNC- no era compartida per molts dels antics militants i va propiciar aquesta escissió” que, matisa, “es va fer amb completa civilitat”.
Més crític és Xavi Alcalde i Pena, nascut el 1966, integrant de l’última generació que va militar a l’FNC abans de la seua integració en ERC. Malgrat no haver viscut l’escissió del PSAN en primera persona -ell ja entrar a l’FNC el 1982-, explica que “tal com ens van ensenyar els grans del Front, la resta d’independentistes no eren un problema, ans al contrari: eren patriotes com nosaltres i companys de lluita. Sempre vam col·laborar amb tothom i amb les diferents campanyes patriòtiques que lideressin altres organitzacions. No podem dir el mateix al revés”, lamenta Alcalde, qui diu que el seu partit va patir “acusacions i pressions per no tenir una clara aposta per una ideologia marxista: nosaltres teníem molt clar que estàvem contra els totalitarismes ideològics”. Alcalde, de fet, relaciona aquella escissió del PSAN amb “les guerres caïnites que, lamentablement, l’independentisme català sempre ha arrossegat”.
Les dificultats constants de l’FNC van impedir plantejar aspiracions més ambicioses, com ara la de constituir-se arreu dels Països Catalans. Aquest objectiu, que sí que va aconseguir el PSAN, es va limitar en l’FNC a unes “rutes culturals” i a uns “debats” amb estudiants del País Valencià i de les Illes als anys seixanta, tal com recorda Agustí Barrera. Robert Surroca rememora els contactes que l’FNC mantenia amb valencians i mallorquins a través, especialment, de l’editor barceloní Joan Ballester i Canals (1913-1980), qui va establir relació amb el Partit Socialista Valencià, viu durant els anys seixanta al sud del Sénia i amb una concepció nacional clara de Països Catalans.
Represa democràtica
La divisió entre lògiques pragmàtiques i revolucionàries que va motivar l’escissió del PSAN es va veure ben evidenciada en les primeres eleccions espanyoles, celebrades el 1977. El Pacte Democràtic per Catalunya, coalició integrada pels aleshores partits nounats Convergència Democràtica i Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i encapçalada pel llavors futur president Jordi Pujol (1930), incloïa també les sigles del Front Nacional de Catalunya. El fet que un partit nascut en el moment més amarg de l’exili -i que havia comptat, fins i tot, amb secció militar als seus inicis- se sumara a aquesta llista obeïa a “una qüestió de possibilisme, d’entrar dins del joc polític”, tal com explica Agustí Barrera, que conclou que “si el 1977 l’FNC havia pactat amb organitzacions autonomistes era perquè en alguns moments s’havia entès l’autonomisme com a primer esgraó per assolir la independència”.
Cinc anys més tard, a les eleccions catalanes de 1980, el Front Nacional de Catalunya s’integraria en la candidatura de Nacionalistes d’Esquerra, que encapçalava Jordi Carbonell (1924-2016) i que mirava d’aglutinar l’independentisme català. Les Joventuts de l’FNC, però, es van desentendre d’aquella llista, tal com recorda Xavi Alcalde. “Crèiem que la candidatura no assumia fermament el missatge patriòtic i que tenia un missatge social radical que no unificava l’independentisme”, relata. L’última coalició electoral en què es va integrar l’FNC -aquesta vegada amb el vistiplau de les seues joventuts- va ser Catalunya Lliure, curiosament impulsada pel PSAN -dues dècades després de l’escissió de l’FNC- i pel Moviment de Defensa de la Terra. Aquella candidatura al Parlament Europeu de 1989 -que amb prou feines va sumar 20.000 vots- evidenciava “que el Front en cada moment ha prioritzat el que era més positiu per l’alliberament nacional”, afirma Robert Surroca.
Finalment, el 1990, i davant un canvi d’època que havia condemnat l’FNC a l’obsolescència, es va celebrar l’Assemblea de Militants al mes de maig per decidir el futur de la formació. Hi havia tres alternatives. Una era congelar les sigles, defensada pels vells militants i fundadors de l’FNC, entre els quals hi havia el primer secretari general, el pintor Francesc Espriu (1916-2008) o Antoni Malaret (1917-2001), qui havia estat alcalde de Sant Just Desvern entre 1979 i 1982 liderant la llista local de Convergència i Unió. Altra opció, representada pel mateix Surroca i els joves del Front, era apostar per la continuïtat amb Catalunya Lliure -que s’acabaria dissolent el 1996. L’última, que va ser l’alternativa triada, era la incorporació de l’FNC a Esquerra Republicana de Catalunya amb una clara condició: que ningú fera servir, posteriorment, les sigles de l’FNC pel seu compte. Una via que comptava, segons recorda Surroca, amb el suport de la militància, “sobretot de la gent de comarques”. Llavors ERC, liderada per Àngel Colom (1951), havia esdevingut, definitivament, un partit independentista. L’aposta d’ERC per aquest objectiu polític es consolidaria amb la integració de l’FNC, amb la d’alguns antics militants de Terra Lliure i amb la implantació del partit a les Illes Balears (1989) i al País Valencià (1992).
Un llegat indiscutible
Fruit de la voluntat recuperar la memòria de l’FNC, una sèrie d’antics militants van engegar la creació de la Comissió 80 anys de l’organització, que compta amb l’impuls de la Fundació Reeixida i de l’Associació Patriòtica Catalunya 1640. La crisi del coronavirus ha impedit les activitats públiques plantejades per la Comissió, que ha creat el web fnc.cat. Oriol Falguera, que n’està al davant, mai no ha militat a l’FNC -de fet va nàixer el 1972, 18 anys abans de la dissolució del partit-, però diu tindre “la dèria d’explicar que la nostra lluita ve de lluny, que no vam començar, com molts expliquen, amb la sentència de l’Estatut del 2010”. A més, lamenta que, segons ell, “els independentistes hem fallat matant el pare, molts militants reneguen o s’obliden dels qui van fer la feina amb més o menys encert dècades abans”. Segons Falguera, fins que l’independentisme “no tingui clar el pensament dels primers integrants de l’FNC -canvi cultural, mentalitat de conflicte, cultura de resistència-, les peces no tornaran a engranar, i si no engranen no podrem tornar a sumar aquella força que teníem el 3 d’octubre de 2017”.
En un sentit similar s’expressa Robert Surroca, qui assegura que l’FNC “ha mantingut la continuïtat de la lluita -que ja venia de lluny- en un dels moments més durs i foscos de la seva història”, i “va preparar la successió a les noves generacions que van seguir el camí”, argumenta referint-se a partits com ara el PSAN o l’MDT. El treball del Front hauria resultat fructuós en tant que “fa uns anys, quan érem quatre gats tractats d’il·lusos per tot l’entorn polític, era impensable viure aquest esclat de l’independentisme”. També amb una llarga experiència al darrere, Agustí Barrera atorga a l’FNC el mèrit de “mantenir un nexe de connexió entre l’independentisme del període de la Generalitat Republicana i el primer franquisme”. L’FNC “va transmetre a les generacions que no participaren en la guerra l’experiència política i cultural, que va permetre resistir a la dictadura i bastir les bases de la reconstrucció nacional”. Xavi Alcalde, una veu més jove, defineix l’FNC com el moviment polític “que uneix el vell separatisme d’inicis del segle XX amb l’independentisme dels anys vuitanta i noranta que ens ha portat fins avui”.
D’altra banda, Barrera reconeix que l’FNC no es va saber moure en política ni va tindre la capacitat per adaptar-se “a la nova situació de la neodemocràcia franquista”, perquè “no acceptàvem la situació de les grans rebaixes ni dels pactes amb l’aparell franquista”. Això, però, resultaria una virtut, atès que “el sacrifici de l’FNC ha fet possible la persistència de la nació i ha esdevingut la primera baula d’una llarga cadena històrica d’acumulació de forces que ens va permetre arribar a l’octubre de 2017”.
Per tant, passats els anys, preguntem si hi ha alguna cosa que l’FNC no va fer i hauria d’haver fet. “I tant que sí. Matar Franco”, respon Robert Surroca.