La mutació pop-electrònica de Roba Estesa

Els concerts de Roba Estesa eren una exaltació gloriosa de la celebració, un cant alliberador d'esperança, un puny alçat de tonalitat violeta, una representació majestàtica d'una festa major. Les seues melodies albergaven un ADN innegablement joiós, conformat de cromosomes ancorats en les sonoritats ancestrals del nostre país i d'altres capficades miríficament en innovar a partir de les vetustes partitures traduïdes oralment generacions rere generacions. Roba Estesa havia lluït fins ara una indumentària musical d'arrels sonores renovades, en la qual poc importava l'ocasió, ni el beuratge escollit per fonamentar aquelles nits que no moren mai. Les seues notes eren sovint un sinònim de diversió, d'esbarjo, de lleure sense cap mena de preocupació, ni obligació. 

Aquell vestit de festivitat folk, de balls d'inspiració irlandesa i d'essència catalana, ha estat guardat en un armari. Roba Estesa ha decidit canviar d'uniforme melòdic, experimentar amb altres peces tèxtils provinents dels circuits comercials, renovar pràcticament al complet el seu estil, amb la incorporació de sonoritats fins al moment pràcticament inexplorades com ara el disco i el reggaeton. Rosa permanent (Halley Records), el quart àlbum de les catalanes, és una absoluta mutació de la seua idiosincràsia melòdica, on es redueix força el protagonisme que havien tingut els nombrosos instruments presents en les melodies tradicionals de la banda. El tema «La pagesa», present a l'anterior disc Descalces (Autoedició, 2016), era un avís dels nous temps de Rosa Estesa en deixar-se dur aleshores per un folk-electrònic de futur ambiciós. 

El pop s'imposa sense cap possibilitat de dissidència com a ànima estilística i l'electrònica irromp com a pilar indissoluble quasi a cada cançó del disc. En paraules de les artistes del Camp de Tarragona: «Ens hem atrevit a fer coses més experimentals i també hem fet pop perquè ens agrada el pop». A pesar d'aquest tomb musical, Roba Estesa conserva el seu esperit contestatari, aquesta voluntat característica de cantar la revolució amb notes i lletres morades. L'àlbum, a banda d'exaltar l'actitud iconoclasta d'escoltar i afrontar les ombres que turmenten les nostres biografies vitals, és pura lluita a favor de les classes subalternes, dels col·lectius estigmatitzats per una societat encara farcida de prejudicis. «El color té memòria. Resinifiquem-lo per fer-lo nostre. És un element de les nostres identitats dissidents, un punt de llum que ens fa trobar en la lluita femlgtbiq+», expressen.

Adobada amb un videoclip, precisament, de profunda reivindicació feminista, «Lxs nenes» és un exemple de tot plegat, del canvi estilístic i del seu caràcter indiscutiblement violeta. Amb una lletra que defensa el suport mutu de les amigues, Roba Estesa relega la seua ideologia folk per abraçar l'hegemonia reggaeton clàssica, amb un base electrònica que junt amb la veu s'erigeixen en actors protagonistes d'un tema amb vocació d'himne modern per a les noves fornades feministes. Arrancada amb un compendi instrumental que, en la mesura del possible, evita la nostàlgia melòdica de l'anterior etapa, la peça es desmarca de la tendència relaxada que plana al llarg de l'àlbum. Només «Un regal per a tu» atresora també aquesta disposició a trencar les cadenes de la vergonya i moure el cos al ritme d'un pop-electrònic empeltat amb llavors folk de ciment sintètic.

«Oceà», una cançó enquadrada dintre del pop mainstream que abanderen els referents de l'escena catalana, exerceix de representant del viratge consumat per Roba Estesa. Edulcorada amb els crescendos vitalistes que defineixen el panorama, privilegia les sonoritats de la guitarra elèctrica o dels mags sintètics per sobre d'aquells vinculats inexorablement a les melodies folk. «Torna» està confeccionada amb una filosofia estilística pop similar, però amb una ambientació musical entregada a la instrumentació emprada durant l'època de la vetusta Roba Estesa, és a dir, quan el folk ostentava el títol diví de monarca absolut. Un pop vitalista, tot i albergar lletres amb pluja als ulls per les distàncies afectives, també present a «De vellut».

Aquesta pulsió folk, tanmateix, és present a «Flor de pols», la qual compta amb la responsabilitat d'unir les antigues melodies de les artistes del Camp de Tarragona amb la seua nova personalitat musical, especialment a través de certes pinzellades electròniques. «Pena», en canvi, gaudeix de total llibertat d'exploració musical, atès disposar d'un arranjament d'enyorança folk per tancar la peça amb una sonoritat de manifesta predisposició rock-metal. La volició per jugar a ser alquimistes de la música no accepta cap mena de dubtes per engegar el tema amb uns fonaments rítmics ternaris i clausurar-la melòdicament amb una guitarra i una veu d'ànima crua i fosca. Tota una metàfora musical per disseccionar i denunciar aquella idea enquistada en la societat d'amors romàntics lligats a comportaments tòxics, a conductes autodestructives forjades en els confins del patriarcat.

«Ràbia», en la qual hi participa les mestras gallegues Tanxugueiras, és una autèntica joia. Nascuda de la crítica anticapitalista, del combat antimilitarista i de la necessitat de construir teixit comunitari, està dominada per un flamenc de parla gallega i catalana procliu a la fusió de melodies importades dels territoris andalusins. Acompanyada d'unes veus d'inspiració flamenca amb tendència a caure en la temptació del hip-hop i del rap, la peça està construïda sobre un base de flamenc electrònic permeable a altres ritmes andalusins, com ara el pas-doble. Tot amb una força musical ascendent que culmina amb un final de percepció apoteòsica.

Amb unes pretensions totalment antagonistes a «Ràbia», s'erigeix al nounat àlbum de Roba Estesa la cançó «Insectes de marbre», la qual recrea un clima musical íntim, de gènere acústic, de clausura relativament il·lusionat, per retratar melòdicament l'abisme de la pandèmia de la COVID-19. «Mostra l'animal», ancorat en una defensa llibertària de la festa mitjançant un ritme disco, culmina el mostrari del nou armari musical del grup català, d'una indumentària enriquida amb noves tonalitats melòdiques per seguir tenyint de violeta els escenaris a cada actuació, per intentar perpetuar amb altres uniformes sonors la simbiosi entre Roba Estesa i revetlla.