Durant els anys seixanta i setanta, Joan Fuster es va convertir en l’oracle que una nova generació visitava al carrer de Sant Josep de Sueca per orientar-se en un país que anaven fent i un temps que ja era un poc seu. La correspondència de Fuster amb els protagonistes de la Nova Cançó (volum 20 de la Correspondència editada per Tres i Quatre) demostra que l’escriptor també va funcionar d’oracle a distància per a tota una generació de músics que, fins i tot, anava més enllà del fenomen iniciat pels Setze Jutges, ja que inclou en Pep Laguarda, líder dels Tapineria i autor d’un dels àlbums fundacionals de l’anomenat rock mediterrani: Brossa d’ahir (1977).
Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Carme Girau i, sobretot, Vicent Torrent (Al Tall) li demanen orientació, de vegades literària, molt sovint política. Però Fuster també creuarà cartes amb Quico Pi de la Serra, Josep Maria Espinàs (com a gerent de La Cova del Drac i de la discogràfica Concèntric), Ermengol Passola (primer soci d’Edigsa i després de Josep Maria Espinàs), Lluís Serrahima (promotor dels Setze Jutges), els caps de la companyia Edigsa (Josep Maria Macip o Salvador Casanovas) i els directors de les editorials Nova Terra (Josep Comas) i Alcides (Pere Puig i Quintana) per qüestions de pròlegs o presentacions de llibres sobre la Nova Cançó.
El subtítol de l’obra és Raimon i altres noms de la Nova Cançó perquè la correspondència amb Ramon Pelegero o Annalisa Corti ocupa la meitat del llibre. Joan Fuster va veure nàixer el Raimon artista, pràcticament el va rebatejar Raimon —amb Eliseu Climent— i va fer els textos que acompanyaven els primers àlbums, a més d’articles que el defensaven, protegien i apuntalaven. Arriba un punt que la Nova Cançó, tal com s’havia plantejat des del començament, al voltant dels Setze Jutges, decau i sobreviuen els cantautors més originals, menys imitadors de la chanson i, en definitiva, més músics. Ell se n’adona i exigeix atenció per a aquests cantants. El desembre de 1971, a Serra d’Or, escriu un article dins la secció “Restriccions mentals”, que comença: “¿Per què ningú, o gairebé ningú, en parla? (...) Vull dir d’en Raimon...”. Més endavant entra en matèria per parlar no només del de Xàtiva: “La maniobra que amb tanta bona fe anomenàvem nova cançó s’ha dissipat tan veloçment que els interessats mateixos —artistes i clientela— encara no ho han acabat de pair. El fracàs fa pena i és escandalós, i convindria que algú l’analitzés amb serenitat i sense partits presos. L’anèmia de les editores discogràfiques d’autodefinició almogàver, la promiscuïtat lingüística, l’emotiva esperança de guanyar calés ràpids, la confusió d’idees —si és que hi havia ‘idees’ pel mig—, la moda mateixa, alegrement fonamentada pels crítics i per la mecànica del vedetisme, són materials a examinar. (...) En tot cas, Raimon escapa de la catàstrofe. Com n’escapen Quico Pi, i l’Ovidi, i Lluís Llach, i Barbat, i algú més. De moment. Ells saben a costa de quants sacrificis, que ningú no els agraeix ni els agrairà mai”.
El vintè volum de la Correspondència inclou, amb encert, un annex comentat per Xavier Hernàndez i Garcia (Universitat de València) amb l’article esmentat i quinze textos més que ajuden a contextualitzar i entendre el paper de Fuster en la Nova Cançó i el posterior. Hi ha articles, hi ha textos de Fuster fets expressament per reproduir en els àlbums (a l’interior de la carpeta o en les contracobertes) de Raimon, Maria del Carme Girau, Fèlix Estop, Ovidi Montllor, i hi ha pròlegs a llibres i extractes de la biografia Raimon (Alcides, 1964/ La Magrana, 1988).
Cada músic és un món i les cartes els retraten. Les primeres de Raimon evidencien un jove (23 anys) amb inseguretats (“Crec que la meua estada a ta casa ha segut desastrosa. Et demane perdó”), certa tendència a la malenconia (“Em crec l’home més desgraciat de Xàtiva”) i una llengua poruga (“No sabré escriure fins que no estudie allò que es diu llenguatge que inclou gramàtica amb ortografia, sintaxi, etc. I com pots veure no ho faig”).
Això també permet descobrir un Fuster més humà i íntim que mai (“Jo en tinc ben pocs, d’amics. I d’amics amb qui poder ‘confiar’, potser cap (o, a tot estirar, mig)”), amb la mateixa tendència de sempre a l’assaig: “És això ser amics? D’una vella lectura de Dostoievski, se’m va quedar molt gravada una definició de l’amistat...”.
Raimon també li envia lletres noves perquè les conegui, com aquestes que es van publicar en l’àlbum Sobre la pau contra la por (1969): “13 de març. Cançó dels creients” o “Sobre la por” (3 d’abril de 1968). En la mateixa carta li enviava la lletra de “T’ho devia”, que no es publicaria fins al 1981 a Totes les cançons 2. Cançons d’amor.
Amb Maria del Carme Girau (Simat de la Valldigna, Safor, 1940), membre dels Setze Jutges des del 1964 fins al 1969, Fuster exerceix de guia: “Primer que res, una recomanació supèrflua: mira’t alguna gramàtica elemental, i sobretot, per poc que pugues, procura llegir sovint coses en català (el que siga, novel·les, versos, tebeos). És important que t’acostumes al to viu de la llengua literària. El nostre valencià domèstic (vull dir el del teu poble i el del meu) és bastant ‘potable’, però cal que el passem pel tamís ‘culte’”. I li passa les versions valencianes de cançons populars, amb partitura inclosa, que després Antoni Ros-Marbà arranja per a Edigsa.
Les cartes de Quico Pi de la Serra són les més divertides (“Si no t’he enviat aquest disc és perquè fins ara ni jo mateix en tenia. Supose que estaràs bé. Aquí, a Dios Gracias (butifarra de pagès!) també, l’Elsa creix com ha de ser i va trencant cada dia amb més precisió...”). I les de l’Ovidi les més espontànies: “Benvolgut Joan: Ahir vaig rebre la teua presentació al meu disc, i les quatre lletres. No saps l’alegria i lo content que m’ha posat. Tu em dius que faci el que vulgui d’aquest paper. Molt bé. Serà la presentació del disc”. Es tracta del text de Fuster que acompanya l’EP que contenia “Història d’un amic”, “Gola seca”, “La fàbrica Paulac” i “Cançó d’amor” (1969). “Hi ha molta passió —escrivia Fuster—, i potser passió d’ira, en les cançons que canta Ovidi Montllor”. Aquest text es troba també a l’annex d’aquest volum de la Correspondència.
Qui es dirigirà a Fuster ben bé com un oracle és el líder d’Al Tall, Vicent Torrent: el 1966, des d’Albelda (Logronyo) li demana una orientació molt concreta: “Anant al gra: em trobe amb aquests interrogants: tenim l’esperança en la futura ‘Catalunya’. Però el fet és que no hi ha una comuna consciència de poble en tots els Països. Els valencians no volen ‘ésser’ catalans. Quan arriben a acceptar el que tenim en comú amb Catalunya i les Illes, tendeixen a refusar en lo possible tot el que no està clar i accentuen els particularismes regionalistes. És un fet entre la gent que jo he trobat. Llavors, quines són les realitats sobre les quals mantenim l’esperança en els futurs Països Catalans, conscients com a poble?...”
L’èxit dels apadrinats per Fuster va ser desigual. Girau i Estop no van continuar fent música. I Pep Laguarda, que explica que té problemes amb les cançons del seu segon disc (“El segon LP no va avant perquè no trobe temps ni clima escaient per escriure les lletres de les cançons que sols tinc musicades: res de res”) no podia sospitar que enregistraria el disc tard (el 1979), però no es publicaria fins 33 anys després: la gravació del gran Plexison impermeable es va rescatar literalment dels calaixos polsosos i va sortir editat en format CD el 2012, vint anys després de la mort de Fuster.
El rock mediterrani va tindre encara més mala sort que la Nova Cançó. Però Fuster ja no podria ser-hi per escriure: Per què ningú, o gairebé ningú, en parla?