“Crec que a l’Ateneu [Barcelonès] passa igual que a moltes altres institucions de Catalunya. Que hi ha una sèrie de gent d’una altra generació que està molt acostumada a patrimonialitzar-ho tot i creure que l’Ateneu era seu, i han agafat la sèrie de vicis que s’agafen quan es passen molts anys en un lloc i no s’obren les finestres”, explica, amb fermesa, Pol Villaverde (Barcelona, 2001). Ell és soci de l’Ateneu des de fa un parell d’anys i, sense deixar de ser crític amb la institució, però des del respecte cap a la tasca històrica de la seu cultural, coordina el grup de joves que han començat a sacsejar-la des de l’interior.
Impulsats per Jordi Jiménez, el membre més jove de la junta directiva de l’Ateneu, van idear Cafè Continental, una comunitat de joves amb inquietuds intel·lectuals que es troben per fer tertúlies disteses i interdisciplinàries. Han parlat d’espiritualitat, de turisme, d’ecoansietat i de memòria històrica, i fa un parell de setmanes van coorganitzar amb aquest mitjà un debat sobre la fragmentació de l’espai cultural català.
S’emmirallen en els debats històrics d’esperit humanista de l’Ateneu, però també volen repensar-ne el format i la perspectiva, per tal de desempallegar-se de l’adjectiu “elitista” i fer de les seves trobades i de l’Ateneu un espai més inclusiu i obert, més alineat als valors de la modernitat. La primera tertúlia, de fet, va tractar de qüestionar el rol de l’Ateneu, “així com els biaixos de classe i de gènere que l’han marcat al llarg del temps” —l’actual presidenta, Isona Passola, és la primera dona a encapçalar la institució en 150 anys—.
Remenen mobles i fan soroll
Malgrat que ara són batalletes nostàlgiques i preval l’acollida generalitzada, en un primer moment a alguns socis més veterans no els va agradar massa, que una colla de joves els remenés el mobiliari. “Normalment, la sala que ocupem és la Borralleras”, explica Mireia Arguijo, membre de l’equip motor de Cafè Continental (Barcelona, 2000), tot assenyalant-la des del jardí de l’Ateneu on ens trobem. Aquesta sala, fins ara, acollia les partides de Botifarra d’una colla d’amics i ara es troben que, periòdicament, una munió de joves mouen taules i cadires i els ocupen l’espai. “Al principi, és clar, costa de gestionar. Ara ja ho han assumit, i ens hem calibrat”, assegura Arguijo.
La Mireia, que té una reunió al pis de dalt, se’n va, però ens quedem amb el Pol i el Nil per parlar sobre la institució, el país i les preocupacions dels joves.
—Li cal una renovació, a l’Ateneu Barcelonès?
Nil Codina: Li cal, tot i que està en constant evolució. Estic segur que ja estem en aquest procés, tot i que tampoc hem de ser triomfalistes. No tothom s’hi sent còmode i acollit. I em dol, però ho entenc, perquè a la porta, quan vas a un acte, no hi ha un cartell que t’indiqui per on has de passar, sinó que hi ha una cinta i una empremta dactilar i un senyor que demana “a quin acte va”.
Pol Villaverde: I un cartell amb lletres molt majúscules que et recorda que és un club de socis. Tot té aquesta mena de coses. Hem vingut a problematitzar-les. Tot i que en molts casos tenen sentit. Al final, l’Ateneu és una institució sense afany de lucre, autogestionada, assembleària, que promou la cultura catalana i es finança principalment amb aportacions de socis, com qualsevol altra associació. Ara bé, no està de més que repensem el model.
—A les vostres tertúlies, preteneu acabar amb els “biaixos de classe i gènere” que assigneu a l’Ateneu més tradicional. Com?
P. Villaverde: No tenim la recepta màgica i estem aprenent. Hem fet pífies i encerts. Una cosa molt de mínims és garantir la paritat pel que fa a convidats, moderadors i persones a qui dones veu. A vegades, les inèrcies d’un espai com l’Ateneu porten públics molt masculins, una manera d’ocupar l’espai i d’opinar que… sembla que a certa gent només li falti l’escuradents entre les dents i el cigaló. Però justament per això, si tenim una certa consciència, podem vetllar per fer d’aquests espais espais segurs, tranquils i còmodes per tothom.
—Com poden traspassar les fronteres de la Sala Borralleras, els valors que preteneu aplicar a les activitats de Cafè Continental, i començar a transformar altres àmbits de l’Ateneu?
N. Codina: Hi ha molta col·laboració amb les altres seccions i l’objectiu és treballar conjuntament. A més, les últimes eleccions representen un canvi. En les últimes eleccions, la quantitat de socis joves que han esdevingut ponents han augmentat.
P. Villaverde: Sí, de fet, la quantitat de socis joves en els darrers dos anys ha crescut molt, en centenars. I això es nota en les dinàmiques de la casa, però també es comença a notar a la governança. Crec que el Cafè Continental ha ajudat a vertebrar tot de gent jove que pul·lulava per aquí, però que no estava vertebrada.
Després dels primers nou mesos de fer pinya i de ser amics i de fer birres… Hi havia eleccions a les diferents seccions i és clar, hi ha gent potentíssima. De les tretze seccions que hi ha a l’Ateneu hi va haver eleccions a set, i vam guanyar totes en què es va presentar un candidat jove, excepte ecologia. Això ens dona més eines, i una mica més de pressupost, per fer actes potents i interessants.
—Tot i que els valors dels joves no són sempre progressistes. Només cal mirar les últimes dades del CEO.
N. Codina: No, els joves no som una unitat homogènia. De fet, ens hem fet amics joves de sensibilitats polítiques molt diferents. Les volem fer treballar plegades per intentar tenir un debat ric, també perquè el país ho necessita. En els últims anys, hem passat d’anar a construir un país a protegir els drets i llibertats que havien conquerit les generacions passades. I crec que cal un treball conjunt per rearmar-se i ser propositiu.
P. Villaverde: Venim d’un moment de replegament, hem viscut moltes frustracions polítiques. Ens comencem a adonar que el català mor, i la nostra generació té el deure de passar a l’acció. L’Ateneu és un dels espais on fer-ho i aquí hi ha un component generacional important.
Passa el mateix en totes les institucions. L’altre dia ens vam reunir amb la Teresa Cabré, de l’Institut d’Estudis Catalans, i ens deia que no saben com fer-ho, però són conscients que necessiten un canvi generacional, algú que faci una batzegada a la institució. Passa el mateix al Col·legi d’Economistes, al Col·legi de Politòlegs, a la Pompeu Fabra, a la CCMA, a institucions molt importants del país, que s'acaba manifestant en corrupció o en institucions inoperants. Crec que hi ha un contrast important de l’Ateneu de fa tres o quatre anys i el d’ara i confio que altres institucions també puguin fer aquests relleus.
—Malgrat aquesta evolució, es pot fer d’una institució com l’Ateneu un espai realment inclusiu? Un club de socis no és per definició una entitat elitista?
P. Villaverde: Discrepo de la idea que pel fet de ser una associació, un grup de socis, hagi de ser elitista. Jo no veig al Barça, a Òmnium o a l’associació de veïns d’un barri com a elitistes i legalment estan constituïts igual i responen a les mateixes dinàmiques d’assemblees. És normal que l’Ateneu no interpel·li absolutament a tothom sempre, però ara per ara, per exemple, hi ha sectors de la intel·lectualitat de moviments socialistes i anticapitalistes de Catalunya que corren per aquí i escriuen els seus articles des d’aquí.
N. Codina: Hem de recordar també que l’ateneisme neix de l’ateneisme obrer, de finals del segle XIX, principis del segle XX. Òbviament, la història de l’Ateneu Barcelonès no és aquesta història, aquest ha sigut de l’elit i la burgesia catalana, i ha evolucionat amb ells. Però també crec que les elits s’han desplaçat, no veig que siguin l’hegemonia a l’Ateneu. Aquestes elits ja no existeixen.
P. Villaverde: Les elits catalanes de debò ja no existeixen i si existeixen són en círculos o en altres llocs o sense associar o en associacions internacionals.
N. Codina: I la cultura també està diversificada. L’Arià Paco escriu des de l’Ateneu Barcelonès, però el Pol Guasch, com altres desenes d’autors, no. És un espai més des del que es pot generar cultura.
—Com a grup de joves dedicat al pensament, quins són els temes que preocupen als joves barcelonins, avui?
P. Villaverde: La salut mental i el canvi climàtic (diu amb ironia).
N. Codina: Jo començaria per l’habitatge. Crec que és el gran tema que tenim pendent de tractar [a les tertúlies], així com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però no deixa de ser el triangle: la qüestió social, la qüestió cultural, la qüestió econòmica…
P. Villaverde: Tots. De l’habitatge i el turisme i els seus efectes com de les perspectives de futur. Això és una de les coses que ens preocupa, també, no haver de marxar per créixer professionalment.
N. Codina: Les tres persones que estàs entrevistant el setembre de 2024 estarem fora de Barcelona estudiant, a París.
P. Villaverde: A Cafè Continental ho hem patit molt: la rotació de l’equip motor és molt ràpida. Cada dos mesos marxa algú. Ara una companya marxarà als Estats Units. I està molt relacionat amb el tap generacional de què parlàvem abans. En tots els àmbits professionals falten apostes valentes pel talent d’aquí.
—Quina incisió hi poden tenir, els joves, en tot això?
P. Villaverde: Hem d’apoderar-nos d’espais que ens són hostils, treure’ns la por, i fer coses, equivocar-nos… Tenim vint-i-pico anys. Està molt bé tenir descomptes fins als trenta, però tampoc es tracta d’infantilitzar els joves. Som gent perfectament vàlida per fer coses, no en una mena de taula dels nens petits, sinó a tot arreu.
—Pretenen traspassar algunes de les idees que es debaten a l’acció, o de moment la voluntat és quedar-se en l’àmbit de la reflexió?
P. Villaverde: Ja ha passat, això. Hi ha gent que passa per aquí i que s’articula políticament per fer coses, en graus d’ambició diversos. I més enllà de la política, es generen sinergies molt enriquidores, perquè quan poses en una sala gent amb inquietuds semblants, o no, però amb inquietuds, les coses passen.